Author Archives: Núria.

Els jocs florals II – Claudia

Ahir, quan em vaig llevar, a les set del matí, el sol començava a escalfar les cases, i entrava una llum penetrant per l’atri. Al meu costat en Iulius estava remugant, per aquell sol que tant mal ens feia a la ressaca. La nit anterior havíem estat bevent fins tard, més en Iulius que jo, i ara ho notàvem als nostres caps. Em vaig incorporar fins seure al llit, i poc després va entrar la Dula portant una safata on hi havia dues copes de vi, pa i formatge, peres i pomes, i ametlles i nous. De cop, la Dula, que anava molt de pressa, es va entrebancar amb una cadira, i el vi es va vessar i va tacar la túnica del meu marit.

De cop i volta, en Iulius es va enfurir, va començar a cridar a l’esclava i li va donar un parell de bufetades. Jo ho mirava en silenci, observant les llàgrimes que queien galta avall a la cara de la Dula, una noia que tenia a penes 15 anys i sempre s’esforçava a no fer-nos enfadar. La noia va caure de genolls i ràpidament en Policarp, un dels dos esclaus homes que tenim, d’uns 20 anys, va aparèixer a recollir el desastre que havia fet la Dula, i aquesta va continuar amb la seva feina, sense que les llàgrimes deixessin de caure.

Tocador d’una matrona romana. Juan Giménez Martín (1855-1901)
[Font: Wiquimedia]

Quan el sol ja era alt, cap a les deu, vam sortir al carrer, a celebrar el tercer dia de les Floralia, vaig perdre el Iulius, però no em va importar. De seguida vaig veure la Iulia, la meva millor amiga, i vaig anar amb ella i la seva filla gran. M’era totalment igual el que fes el meu marit, i més des que va repudiar la meva segona filla, ara fa mig any. No sóc capaç de perdonar-li-ho, perquè a més a més em va humiliar dient que havia tingut una nena a propòsit.

L’ambient festiu m’encantava, hi havia un soroll constant, de venedors cridant per vendre les seves mercaderies a les patrícies casades, i grups de nois joves que feien riallades escandaloses a les noies, que reien sota el nas, sempre vigilades per una esclava o la pròpia mare.

Prefereixo l’ambient del matí, perquè a mesura que avança el dia, la festa pateix sempre un canvi radical.

A la tarda, després del ritual a Flora, jo estava bastant fastiguejada, però en Iulius em va venir a buscar per anar a veure l’espectacle que oferien en un teatre improvisat, on hi havia dos nois joves i nus que perseguien dues dones també nues. Veure aquells nois tan bells, tan diferents al meu marit, em feia recordar els tres amants que havia tingut des que en Iulius va repudiar la meva nena. Em sentia orgullosa d’haver-ho fet, no podia suportar haver de ser sempre l’esclava del meu marit, i estar sempre disponible quan ell ho desitgés, així que quan ell era a la basílica o al mercat, mirant productes d’Orient (que després mai comprava) jo m’assegurava que el meu amant pogués entrar i sortir abans que el meu marit arribés. Mentre pensava això, se m’escapava un somriure sense voler.

Quan vam sortir de la representació, les prostitutes ja s’havien amuntegat a la sortida i per tots els carrers. Aquí començava la festa dels homes, la festa que a mi no m’agradava.

Però, tot i això, vaig fer un parell de voltes per allà i vaig beure una mica de vi amb la Iulia.

Quan marxava, només veia el vi corrent de mà en mà, i cada cop hi havia més homes anant a llocs foscos amb prostitutes despullades i també èbries, mentre les dones respectables anaven a refugiar-se a casa seva.

Vaig anar a cercar la Dula, però no sabia on era, i mentre treia el cap per un carreró, un home gras i borratxo em va agafar pels malucs i em va començar a dir paraules obscenes a l’oïda. Estava espantada i no sabia què fer, i sobtadament vaig sentir un soroll, i l’home va caure al terra bruscament. Darrere seu, el Iulius amb una gerra de vi trencada i regalimant se’l mirava amb ulls furiosos. Potser, ara que ho penso, no és tan mala persona, però no em penedeixo d’haver tingut amants.

Vaig donar-li les gràcies i vaig marxar ràpidament cap a casa, i llavors vaig trobar la Dula, que estava estranyament pàl·lida, i tenia els ulls molt oberts i cara d’espant. No sabia què li passava, però tampoc eren cosa meva els afers de l’esclava.

Vam dirigir-nos a casa, i un cop allà em vaig assegurar que els nens estiguessin tots dormint, i amb ells els esclaus que els cuidaven; només faltava Policarp, que tenia les nits de la celebració lliures.

Vaig anar a dormir mentre la Dula acabava de preparar i netejar per demà, i vaig adormir-me abans que arribés en Iulius.

Aquest matí es presenta igual, però qui sap, potser avui canvien les coses, i alguna cosa excitant ve a la meva vida, fent un canvi radical. Aquestes festes són tan volubles…

Núria Martínez Jiménez
1.2 Batx
INS Isaac Albéniz

Ciència MMXI: Dedalió i l’esparver

PhotobucketL’esparver

 

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Falconiformes
Família: Accipitridae
Gènere: Accipiter

L’esparver és un ocell de l’ordre dels falconiformes, d’uns 35 cm de llargada. Té unes ales curtes i arrodonides, una cua bastant llarga, un cap petit i un bec curt. Les seves potes són esveltes i tenen unes urpes molt fortes. Els mascles d’esparver tenen el plumatge superior de color gris pissarrenc, l’inferior amb franges de gris vermellós i una taca blanca al clatell, Les femelles, que poden arribar a ser fins al doble de grans que els mascles, tenen una ratlla blanca sobre l’ull i el plomatge inferior de color blanquinós. És un animal caçador, i pot arribar a menjar petits ratolins. Viu al bosc, i és una espècia comuna a tota Euroàsia.

El mite

Dedalió, un rei molt bel·licós, i fill de Júpiter, era pare de Quíone, una noia dotada de gran bellesa. Però Quíone va ser violada primer per Apol·lo amb el nom de Febos (que significa llum) i Mercuri.

D’aquestes relacions consecutives, Quíone va tenir dos bessons, un de cada déu: Autòlic, per part de Mercuri, el nét del qual serà Ulisses; i Filammó per part d’Apol·lo, que és dotat d’una habilitat especial per cantar i per predir el futur. És per haver tingut dos fills de dos déus diferents, que Quíone creix en vanitat i arriba a proclamar que ella és més bella que la pròpia deessa Diana i aquesta la va matar.

Dedalió, que estava desconsolat, va intentar llançar-se al foc més de cinc vegades, i com que sempre veia els seus intents de suïcidi frustrats, va fugir de la civilització, fins a arribar al cim de Parnàs, des d’on va decidir llançar-se.

Apol·lo el va veure i se’n va compadir, i abans que Dedalió toqués el terra i morís, Apol·lo el va convertir en un ocell molt valent i coratjós: l’esparver, amic de ningú i causant, amb el seu dolor, del dolor dels altres. El coratge de quan era humà, amb què va sotmetre reis i nacions, és el coratge amb què ara, transformat en ocell, persegueix els altres ocells.

La relació

La relació que hi ha entre un ocell rapinyaire, temut pels animals del bosc i fins i tot per altres ocells, i Dedalió, un rei violent que es dedicava a fer la guerra i a sotmetre els pobles veïns a la seva voluntat, és força clara. Per exemple, el fet que Dedalió utilitzés la violència per aconseguir ésser temut pels altres es pot relacionar paral·lelament a la conducta de l’esparver en relació amb els altres animals. Podem deduir que l’esparver és un animal solitari, odiat o temut per tots com, sens dubte, hauria sigut Dedalió.

Per a fer aquest article he utilitzat aquest article sobre l’esparver de la Viquipèdia. La foto l’he extreta d’aquesta pàgina de fotografies d’aus.  El mite l’he tret del llibre <<Narracions de Mites Clàssics>> , de l’editorial Biblioteca Teide.

Núria Martínez Jiménez

1.2 Batxillerat

Emporiae MMXI: l’Asclepi d’Empúries i la Venus de Badalona

Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.

Photobucket

Venus de Badalona. Foto de Sebastià Giralt

Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.

Núria Martínez
1r batxillerat  INS Isaac Albéniz de Badalona