Si fa uns dies l’Arnau ens recordava de la Magna celebratio AD MMXIV ja era a prop, tot convidant-nos a participar-hi, i la Margalida ens en feia el recordatori a El Fil de les Clàssiques, ara que ja ho tenim ben a prop, estarà bé que fem un cop d’ull al programa. Remeneu la flamant web del festival, renovada aquest any, i mireu totes les activitats que es fan a Badalona durant aquests dies.
Ja cal que aneu amb compte, Baetulonenses, perquè els primers en arribar han estat els milites barcinonenses, que han estat fent una prospecció per la ciutat abans d’instal·lar-s’hi durant el cap de setmana del 26 i 27 d’abril, amb motiu de la Magna Celebratio. Pot ser que ja us els hagueu trobat, però si no, aneu amb molt de compte, que us poden aparèixer a qualsevol cantonada!
Aquells que vingueu a participar a la nostra Schola, o simplement com a visitants, val la pena que us prepareu bé, documenteu-vos en tots aquests espais que us he enllaçat.
Feu un cop d’ull al programa d’actes i, després de resumir els diferents tipus d’activitats que s’hi anuncien, destaqueu-ne un parell que us hagin cridat especialment l’atenció.
Comenteu també on surt esmentada la nostra col·laboració i ubiqueu la nostra Schola al plànol següent.
A la flamant pàgina web, hi ha moltes pestanyes interessants, visiteu, per exemple, la de Patrocini i col·laboradors, a veure si reconeixeu algun logo. Però sobretot, entreu a Reconstrucció històrica i relacioneu el seu contingut amb tot el que hem explicat a classe sobre el tema. Com es diu l’entitat que s’hi dedica a Badalona? Quines altres jornades importants de Catalunya hi apareixen enllaçades? Entra-hi i troba les diferències que hi ha entre elles i la Magna.
A Recursos i enllaços, n’hi trobaràs de coneguts, digues quins són. Fes també un cop d’ull a la gran quantitat de celebracions i entitats que hi apareixen, i destaca’n un de cada categoria.
En fi, ja veieu que ens espera un final d’abril mogudet, però mentrestant, ja sabeu:
Com veureu a continuació, els negociants recorren sovint a referents llatins per captivar les mirades curioses de la gent que camina pel carrer, amb nosaltres, podem dir que ho han aconseguit, tant, que els dediquem aquest petit apunt.
En aquest cas el referent llatí que tractarem és rosa rosae que és el paradigma de la primera declinació del Llatí més usat per comerciants, ja que a més de ser una de les primeres paraules que aprenem a declinar, és la que primer ens ve a la memòria quan parlem de llatí i de la que més ens recordem, per tant és un bon reclam publicitari.
Seguidament, a més dels que recordeu, us deixem uns exemples d’aquesta “tècnica d’atracció” publicitària:
Aquesta és una particular floristeria de Barcelona i té, com hem dit abans, per nom de la botiga el nominatiu i el genitiu de la primera declinació del Llatí: Rosa, Rosae. Una idea molt original per vendre no només roses, sinó moltes espècies de flors, i uns centres de taula amb uns dissenys molt moderns i esplèndids.
Per als viatgers, Rosa Rosae és un acollidor hotel a Santiago de Compostela inaugurat el 2004. Es troba concretament a La Corunya.
Pels més cuiners, Rosa Rosae és una pàgina web que redirecciona a diferents fantàstics blogs de receptes de cuina on podeu trobar el plat que potser us desperta la imaginació!
Per als rústics, Locanda Rosa Rosae és un tranquil allotjament al nord d’Itàlia. És un lloc on podem passar un paradisíac cap de setmana en parella, família o com hom desitgi.
I no només trobem el rosa rosae en establiments comercials sinó que també el podem trobar al cinema:
Per als cinèfils, Rosa Rosae és una pel·lícula de l’any 93 gravada a Espanya, amb direcció de Fernando Colomo i com a protagonistes les actrius Ana Belén (Rosa) i María Barranco (Rosae).
Aquí teniu el tràiler de la pel·lícula:
Després d’haver vist aquest apunt, sabíeu que era tan usat l’enunciat d’aquesta paraula llatina en establiments comercials? Què més coneixeu amb aquesta particular paraula? Us ha agradat el nom Rosa rosae per a una floristeria? Podríeu localitzar la floristeria i la resta d’establiments en el Google maps d’Establiments clàssics arreu? No us oblideu de cantar Apol·lo, el rap de la primera!
A l’antiga Grècia ja existia la música, la música (Μουσική”) ha existit des dels primers humans i ha perdurat en el temps, tot presentant variacions depenent de les tendències de l’època. Quan ens diuen música pensem en el so però la música no sempre és només so, abans del so han hagut un munt d’hores de treball, escrit, que no emet cap so per si sol. Actualment, el treball escrit serien les partitures, que són internacionals en tots els idiomes.
Però no sempre han estat així. A l’Antiga Grècia la música tenia un paper molt important en la vida quotidiana, a l’educació dels joves per exemple. Aristòtil i Plató creien en la Teoria d’Ethos, aquesta deia que la música era capaç d’influenciar les conductes de la gent. Les partitures gregues tenien una forma lleugerament diferent:
Aquests fragments pertanyen a l’Epitafi de Seikilos. Aquest epitafi és la composició musical completa més antiga arreu del món, concretament del s.II aC. L’escriptura es va trobar l’any 1883 gravada en una columna de marbre que Seikilos (Sícil) havia fet construir sobre una làpida per a la seva dona, Euterpe, a Turquia. Tot i que no és l’escriptura musical més antiga i no és massa llarga, és, si més no, la més antiga completa ja que d’altres escriptures musicals més antigues, com els himnes Dèlfics, se’n conserven només fragments.
Curiosament, va desaparèixer l’any 1922 i es va trobar a casa d’una senyora que la feia servir per col·locar-hi un test de plantes a sobre. Actualment la podem trobar al Museu Nacional de Dinamarca.
Com podem observar, les notes estaven representades per lletres majúscules de l’alfabet grec, el ritme estava representat per la combinació de punts i línies.
L’Epitafi de Seikilos té unes frases introductòries que diuen:
Sóc una imatge de pedra. Seikilos em va posar aquí on seré, per sempre, el símbol de l’evocació eterna.
I tot seguit la peça musical que diu el següent:
Ὅσον ζῇς φαίνου
μηδὲν ὅλως σὺ λυποὺ·
πρὸς ὀλίγου ἐστὶ τὸ ζῆν.
τὸ τέλος ὁ χρόνος ἀπαιτεῖ.
Enlluerna mentre visquis
i no t’afligeixis per res
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions.
Apart d’aquestes formes de notació musical hi ha d’altres com:
La tibetana (s.XIX):
La italiana: (s.XI)
(s.XIV)
La japonesa:
També hi ha altres maneres d’interpretar l’Epitafi:
Quina us agrada més? En coneixeu d’altres? Quin tòpic literari hi reconeixeu?
La recepta del pastís d’ametlles és molt senzilla i fàcil de fer. Aquest pastís porta:
125 grams de sucre
100 grams de farina
60 grams d’ametlla triturada
4 ous
50 grams de mantega
Llimona ratllada
Sucre glacé
La seva elaboració és, com la recepta en general, ràpida i molt assequible. Comencem posant en un bol els ous, el sucre i la ratlladura de llimona, es comença a batre i quan vegis que queda una mica espès s’incorpora la farina barrejada amb l’ametlla.
Una vegada barrejats tots aquests ingredients incorporem la mantega fosa freda.
Abans de ficar el “batut” al forn, preparem un motlle rodó untat de mantega i empolvorat amb farina. Després, posem el batut en el motlle i ho fiquem al forn durant uns vint o trenta minuts.
Un cop cuit es desemmotlla el pastís, empolvorem la superfície amb sucre glacé.
Si proveu de fer aquesta recepta, únicament us recomano que poseu (si voleu) llevat al batut per tal que creixi una mica més el pastís i quedi més gran. Igualment, el resultat és molt bo.
Una vegada heu vist el vídeo us animeu a completar el nostre receptari de cuina romana?
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de TirMattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis, invisam quaerens quam primum abrumpere lucem. tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei, namque suam patria antiqua cinis ater habebat: ‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem: dic corpus properet fluviali spargere lympha, et pecudes secum et monstrata piacula ducat. sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta. sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi, perficere est animus finemque imponere curis Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’ sic ait. illa gradum studio celebrabat anili. at trepida et coeptis immanibus effera Dido sanguineam volvens aciem, maculisque trementis interfusa genas et pallida morte futura, interiora domus inrumpit limina et altos conscendit furibunda rogos ensemque recludit Dardanium, non hos quaesitum munus in usus. hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile conspexit, paulum lacrimis et mente morata incubuitque toro dixitque novissima verba: ‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat, accipite hanc animam meque his exsolvite curis. vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi, et nunc magna mei sub terras ibit imago. urbem praeclaram statui, mea moenia vidi, ulta virum poenas inimico a fratre recepi, felix, heu nimium felix, si litora tantum numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’ dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae, sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras. hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’ dixerat, atque illam media inter talia ferro conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether, non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu unguibus ora soror foedans et pectora pugnis per medios ruit, ac morientem nomine clamat: ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas? hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant? quid primum deserta querar? comitemne sororem sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses, idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem difficilisque obitus Irim demisit Olympo quae luctantem animam nexosque resolveret artus. nam quia nec fato merita nec morte peribat, sed misera ante diem subitoque accensa furore, nondum illi flavum Proserpina vertice crinem abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco. ergo Iris croceis per caelum roscida pennis mille trahens varios adverso sole colores devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’: sic ait et dextra crinem secat, omnis et una dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
Aquest any, a segon de Batxillerat fem l’assignatura optativa d’Història de l’Art. Hem treballat un munt d’obres i en moltes d’aquestes ens hem adonat que estan plegades de referents clàssics i ja n’hem publicat d’altres com el Panteó. I ara us presentem el Rapte de les Sabines, obra escultòrica de Jean de Boulogne.
Jean de Bologne
Segons la llegenda, als primers temps del regne de Roma la població era eminentment masculina. Per tal de solucionar això, Ròmul, el seu fundador i primer rei de Roma, va organitzar unes proves esportives en honor al déu Neptú, a les quals va convidar els pobles veïns. Hi van acudir diversos, però els d’una població, la Sabínia, van ser especialment voluntariosos i hi van acudir amb les seves dones i fills, precedits pel seu rei.
Va començar l’espectacle del jocs i, tal com estava acordat, a un senyal cada un dels romans va raptar una dona, i després van fer fora els homes. Els romans van intentar aplacar les dones convencent-les que tan sols ho havien fet perquè volien que elles fossin les seves dones, i que elles haurien de sentir-se orgulloses de passar a formar part d’un poble que havia estat escollit pels déus.
Els sabins, evidentment enfadats per la traïció i el rapte de les seves dones, van atacar els romans i els van anar acorralant al Capitoli. Quan anaven a enfrontar-se en el que semblava ser la batalla final, les sabines es van interposar entre ambdós grups de combatents per tal que deixessin de matar-se, perquè -van raonar-, si guanyaven els romans, elles perdrien els seus pares i germans, i, si guanyaven els sabins, elles perdrien els seus marits i fills, ja que la guerra havia durat força anys. Les sabines van aconseguir fer-los entrar en raó, i finalment es va celebrar un banquet per tal de festejar la reconciliació. A més a més, el rei de Sabínia, Titus Taci, i Ròmul van formar una diarquia a Roma que va durar fins a la mort de Ròmul.
GIAMBOLOGNA:
Aquest grup escultòric de 410cm d’alçada, va ser realitzat per Jean de Boulogne l’any 1582 a la ciutat de Florència, mitjançant la tècnica de la talla sobre un únic bloc de marbre. Incorpora una peanya amb relleus de bronze i la signatura en llatí: “Opus Ioannis Bolonii Flandri MDLXXXII“.
Ens trobem davant d’una obra escultòrica d’estil manierista, per la importància del cos humà, la temàtica mitològica o el naturalisme en la representació dels cossos, al mateix temps manifesta algunes característiques que l’allunyen dels trets ideals clàssics i renaixentistes, apropant-se també a l’estètica barroca, com per exemple: la composició helicoïdal, les figures allargades i la línia serpentinata, la multifacialitat, el dinamisme de les figures, el contrast en moviments, gestos i actituds o la teatralitat del conjunt que s’allunya de la serenitat clàssica.
El tema d’aquesta escultura està vinculat a les llegendes sobre la fundació de Roma i els seus primers anys d’existència. Segons la llegenda recollida per Tit Livi (Ab urbe condita) i Ovidi (Ars Amatoria) (en què es diferencien?), el primer rei de Roma, Ròmul, davant l’escassetat de dones que asseguressin la continuïtat de la ciutat, va organitzar unes proves esportives amb la participació dels pobles veïns i mentre es desenvolupaven les curses els joves romans van segrestar a les joves sabines i es van casar amb elles. Temps després, els sabins van atacar la ciutat de Roma per recuperar les noies segrestades i en el moment de la batalla final, les joves es van interposar entre els contendents per aturar l’enfrontament ja que, si guanyaven els romans elles perdien germans i pares i si els guanyaven els sabins ells perdrien marits i fins i tot fills. Finalment van convèncer els dos bàndols i es va fer un banquet per celebrar la fi del conflicte.
L’autor primer fa el grup escultòric amb dos figures i anys més tard agefeix la tercera, l’home gran que hio h a la part inferior i que ajuda a donar consistència al conjunt i que es troba situat entre les cames de l’home romà que aixecava a la jove sabina.
Aquesta obra la va fer Jean de Bologne per demostrar el seu virtuosisme tècnic cara a possibles clients i segons altres autors, seria una paragone (comparació) en el que manifesta superioritat de l’escultura sobre la pintura atès que pot oferir múltiples punts de vista d’un mateix fet. Per tant, li podem assignar una funció clarament propagandística que transmet la força dels romans i sabins en la seva lluita.
El Rapte de les Sabines per Jean de Boulogne
Per cert, què sabeu d’aquests altres dues escultures (una en marbre, l’altra una miniatura en bronze) del Rapte de les Sabines o de la Sabina de Giambologna:
També hi ha altres obres d’art relacionades amb el Rapte de les Sabines:
Pintura de Bambini Niccolo que representa el rapte de les sabines
Charles Christian Nahl, El Rapte de les Sabines
El rapte de les sabines de Christoph Fesel
Rapte de les Sabines de Nicolas Poussin
A La Cinta de Nike, hi ha un article del Rapte de les Sabines, pel·lícula de Richard Pottier del 1961 i a L’empremta d’Orfeu, pervivència en la música. Què us sembla que la publicitat també en faci ús?
En sabeu alguna cosa més sobre el rapte de les sabines?
L’altre dia navegant per Internet em vaig trobar amb una notícia a la pàgina web del diari AS que em va cridar molt l’atenció. El que vaig trobar va ser un vídeo en el qual s’explica el que és el combat medieval, un esport sorgit fa uns 20 anys a Rússia. Aquest esport minoritari ha començat a guanyar popularitat fins al punt que ara mateix països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda o Japó tenen equip nacional. Doncs bé, veient el vídeo vaig veure que els combats que es feien en aquest nou esport eren molt semblants als dels gladiadors a l’antiga Roma, perquè encara que les armadures i les armes que porten són molt més semblants a les que utilitzaven els cavallers de l’època medieval (d’aquí el seu nom) la forma que tenen de lluitar és molt semblant a la que es practicava als amfiteatres dels romans. I dic això perquè els combats es duen a terme en un espai molt delimitat i els lluitadors poden realitzar quasi qualsevol tipus de cops i d’estratègies per tal d’enderrocar el seu contrincant.
Després de tota aquesta introducció, el que m’agradaria fer és una comparació entre aquests lluitadors i els gladiadors, centrant-me en 3 aspectes: l’equipament (armes, escut i casc), el reglament i el combat.
Equipament: Mentre els gladiadors portaven normalment un casc que duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar, les persones que practiquen el combat medieval porten un casc de metall amb una visera que té dos forats allargats a l’altura dels ulls per poder veure i uns petits forats per poder respirar. Mirant els dos cascs a la vegada dóna la sensació que els que porten els lluitadors medievals són una mica més pesats que els dels gladiadors.
Casc d’un gladiador romà Casc d’un lluitador medieval
En l’apartat d’armes trobem certes similituds, tots dos utilitzen sobretot les espases i els malls. Els gladiadors també utilitzaven bastants les llances, en canvi, els lluitadors medievals es decanten per l’ús de les destrals.
Espasa d’un gladiador Espasa i destral d’un lluitador medieval
Per finalitzar aquest apartat, compararé els escuts, que són molt semblants, parlant d’una forma molt general, ja que poden ser quadrats, ovalats o circulars. El que els diferencia és l’estètica que tenen, és a dir, els gravats que hi ha en la part visible de l’escut.
Exemple d’escut d’un gladiador Exemples d’escuts dels lluitadors medievals
Reglament: Els gladiadors lluitaven sense reglament, perquè les seves lluites desgraciadament eren a vida o mort, és a dir, que qui perdia la batalla en moltes vegades perdia la vida, encara que això tampoc és cert del tot, ja que eren els espectadors els que si entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze i si creien que mereixia la mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall. Fa falta dir també que durant el Baix Imperi només els emperadors tenien el dret de perdonar o condemnar a mort. En canvi, en el combat medieval existeixen unes normes per tal que els que lluiten no pateixen molt dolor pels cops que es donen. Aquestes regles fan que no estigui permès donar cops en parts com els genitals, els peus o cops verticals a la columna vertebral. També, una de les normes per practicar aquest esport és que les armes, armadures… que són utilitzades han de tenir un origen històric demostrable. Inclús, si incompleixes alguna de les normes de combat et poden treure targeta groga per advertir que a la següent “falta” estaràs desqualificat.
Combat: Els combats dels gladiadors es feien en els amfiteatres, llocs molt populars que juntament amb els banys públics i els circs eren un dels pilars de la societat romana antiga. En canvi, el combat medieval es practica en un espai rectangular delimitat per unes tanques de fusta. Aquest mateix any s’ha celebrat el campionat mundial d’aquest esport a Espanya, més concretament en el castell de Belmonte a Conca.
Aquestes són les característiques d’un combat medieval:
– 3 Rondes per combat.
– 60 segons per ronda.
– 60 segons de descans entre cada ronda.
– Puntuen els cops.
– Cada cop d’arma = 1 pt.
– Desarmar = 1 pt.
– Caigudes = 1 pt.
– Cada ronda és guanyada pel competidor que tingui el nombre més gran de punts en la
ronda.
– Cada combat és guanyat pel competidor que guanya la quantitat més gran de rondes
guanyades.
Comparant això amb els gladiadors veiem una clara diferència, ja que ells només lluitaven amb l’objectiu que l’altra persona caigués a terra per salvar la seva vida i per rebre diners o guanyar fama i glòria.
Per tant, podem concloure aquest apunt dient que aquest nou esport, que moltes persones el critiquen perquè el veuen simplement com un joc de nens, amb una agressivitat molt alta, crec que transmet uns valors molt importants com són l’interès per la història, el respecte d’ella mateixa i l’esport.
A segon de batxillerat hem llegit El Cafè de la Granota, on en alguns contes s’esmenten mites clàssics. Concretament, nosaltres ens centrarem en el mite de Sísif.
Mite
Sísif, fill d’Èol, era el més astut dels mortals i el menys escrupolós. Fundador de Corint, que aleshores es deia Èfira, de vegades és considerat, també, el successor de Corint en aquesta ciutat. La llegenda de Sísif comprèn diversos episodis, cadascun dels quals és la historia d’una astúcia.
Quan Zeus va raptar Egina, la filla del riu Asop, va passar per Corint. Sísif el va veure i quan l’Asop es va presentar buscant la noia, li va revelar el nom del raptor. Això li va costar la còlera del senyor dels déus. Zeus el va fulminar immediatament i el va precipitar als inferns, condemnat a empènyer eternament una roca enorme fins a dalt de tot d’un pendent. Tanmateix, quan la roca arribava al cim, tornava a caure, impel·lida pel seu propi pes, i Sísif havia de començar un altre cop.
Segons una altra versió del mite, a l’Odissea, Zeus, enfadat per la denúncia de Sísif, li va enviar el geni de la mort (Tànatos) perquè el matés. Però ell va encadenar Tànatos i per això durant un temps no va haver-hi cap mort. Va ser necessari que Zeus intervingués i obligués Sísif alliberar Tànatos. La primera víctima va ser el mateix. Però en lloc de resignar-se a la seva mort, ell ,abans de morir, va dir a la seva dona que no li tributessin honors fúnebres. Quan va arribar als inferns i Hades li va preguntar per què no es presentava davant d’ell, Sísif es va queixar de la impietat de la seva dona i va aconseguir que el déu, indignat, li donés permís per tornar a la terra a castigar-la i portar-la pel bon camí. Un cop a la terra, ell no va tornar als inferns i va viure fins una edat molt avançada. Però quan va morir, el déu dels inferns va impedir que tornés i li van imposar una tasca que no li deixaria temps ni cap possibilitat d’evadir-se.
Font: GRIMAL, Pierre. Diccionari de mitologia Grega i Romana
El càstig de Sísif. Tizià (1548-9). Museu del Prado. [Font: Wikimedia]
Text
Nosaltres hem estat cercant en dues obres molt importants de la literatura clàssica, de Virgili, on surt esmentat el càstig i també el mite.
En cas de l’Eneida, es troba al llibre VI, en el vers 616. Trobem esmentat el mite, però no el nom del personatge.
“saxum ingens volvunt alii, radiisque rotarum
districti pendent; “
Traducció
“altres roden una pedra enorme i en els raigs de les rodes aferrats pengen” [Trad. Joan Bellés]
Durant la seva baixada els inferns, Enees veu una sèrie de càstigs, entre ells els de Sísif i Ixió, al qual fa referència també aquest fragment.
Les Geòrgiques és un poema de Virgili amb temàtica diversa, compost per quatre llibres i escrit entre el 36 i el 29 aC.
Al principi de l’obra es traça un panorama històric des de la creació de Roma fins el seu present, alternant-lo amb descripcions poètiques i tècniques sobre treballs d’agricultura. Aquesta apareix com a símbol de l’esforç humà per dominar la natura, el caos, a partir de l’esforç. Posteriorment s’esmenta la ramaderia i es fa un repàs de diversos productes que fan d’Itàlia, que és la millor terra del món. Per últim introdueix diverses històries de la mitologia clàssica, intercalades amb una al·legoria de la vida en societat a partir de les abelles.
En cas de les Geòrgiques, hem trobat la referència en el llibre III, vers 39. En aquest poema s’esmenta el procés del càstig, i una descripció de la roca que empenyia Sísif, així com de la roda que torturava Ixió.
“immanemque rotam et non exsuperabile saxum.”
Traducció
“…de la roda monstruosa i de la invencible roca.” [Trad. Miquel Dolç]
El tercer llibre està relacionat amb el món de la cria dels animals. Està dividida en dues parts principals, la primera part està dedicada a la selecció de la raça, de la cria dels cavalls i del bestiar. Conclou amb una descripció del furor provocat en tots els animals pel desig sexual. La segona meitat del llibre està dedicat a l’atenció i protecció de les espècies ovina i caprina, i dels seus productes derivats. Inclou amb una descripció del caos i la devastació causada per una plaga a Noricum. A la segona meitat inclou un pròleg on invoquen déus grecs i italians a abordar temes com la intenció de Virgili per honrar tant Cèsar i els seus mecenes patronals, com les seves aspiracions poètiques elevades i la dificultat de la matèria a seguir.
Pervivència
Com ja hem explicat durant tot l’article, la nostra cerca prové del llibre El Cafè de la Granota, que en un capítol només explica el càstig de manera que el protagonista es troba en una situació semblant que el mateix Sísif. És just en el primer capítol de l’obra, Un barril de sabó moll, que s’esmenta el personatge i el mite de Sísif, per comparar-lo amb Florenci, el protagonista de l’episodi. Qui estableix la relació és Teodor, l’apotecari. Precisament un altre apotecari, Honorat, serà qui mostrarà a Miquel Garrigues el quadre que representa l’escena del barquer Caront conduint les ànimes cap al regne dels morts. Sembla, doncs, que podem atribuir als apotecaris del poble, una de les poques professions liberals que hi són representades un cert vernís de cultura clàssica, almenys pel que fa a la coneixença de referents universals. La intervenció dels dos apotecaris situa el mite en un lloc de privilegi dins del relat. En el que ara ens ocupa, se’ns diu que és ell, el farmacèutic, el responsable del sobrenom ”Sísif de la Ribera” amb què és conjunt el Florenci. En el conte Senyora mort,carta de Miquel Garrigues, és la visió del quadre amb l’escena de Caront transportant les ànimes el que motiva la lletra del protagonista, que reclama una plaça de barquer en el més enllà. Així, doncs, la presència del mite clàssic en ambdós contes no és només un element ornamental, sinó de primer ordre. El narrador trasllada la referència clàssica a l’actualitat per donar-li nou sentit o bé per redescobrir el sentit veritable que ha tingut sempre; i és que els mites antics parlen, en realitat, dels homes i les dones de tots els temps, dels seus esforços i lluites, dels seus anhels, encara que ho facin amb la figura interposada dels déus o dels herois. Moncada ho va saber entendre i en deixà testimoni a la seva obra.
Arran d’un article que va fer fa poc a Aracne fila i filaFrancesc Nadal, professor d’Economia, FOL i AGE a l‘Institut Illa de Rodes, Roses i promotor de illARgonauta, blog amb el que treballen la Realitat Augmentada els seus alumnes juntament amb els alumnes de la seva companya de clàssiques Jenny Triviño vàrem decidir provar què hi havia en aquella imatge cortesia de la Medusa de Caravaggio.
Després de baixar-nos l’aplicació Aurasma i seguir el canal Illargonauta, vàrem enfocar la imatge, tal com diu al seu apunt i vàrem veure el vídeo que trobareu a continuació. Hem de dir que ens va agradar poder investigar què sortia, no som nous a la Realitat Augmentada, al nostre blog A cada passa referents clàssics ja tenim diverses coses relacionades amb això, com per exemple, el nostre joc Nomen Omen, l’enquesta que vàrem realitzar als alumnes del cicle de Comerç i màrqueting del nostre institut, Alter Ego, i també, vàrem utilitzar la realitat augmentada per fer el Naixement de Venus.
Esperem que arran d’això i de la seva visita us endinseu en aquest món de la realitat augmentada que de ben segur, us agradarà. Nosaltres ja no podem sortir d’aquest món, fins i tot al Saló de l’Ensenyament vàrem trobar realitat augmentada amb la topografia.
I vosaltres, heu provat la realitat augmentada? Què en penseu d’ella?
Edgar Allan Poe és un escriptor molt famós del segle XIX i que actualment ho continua sent gràcies a les seves històries de terror. Aquest autor, encara que no ho sembli, tenia un gran interès per les civilitzacions de Grècia i Roma. A la Universitat va aprendre tant el llatí com el grec i utilitza principalment el llatí per fer diferents cites en alguns dels contes, poemes etc. que ha escrit.
Un dels seus contes de terror més famosos és el de Berenice, que comença amb una cita en llatí: “Dicebant mihi sodales, si sepulchrum amicae visitarem, curas meas aliquantulum fore levatas“- Ebn Zaiat. Altres cites que podem trobar en els seus escrits són:
– Eleonora: “agressi sunt mare tenebrarum quid in eo esset exploraturi” Gabriel Sionita.
– A Descent into the Maëlstrom (Un descens al Maelström), Mellonta Tauta y Eureka: “mare tenebrarum” (Oceà atlàntic/ món de tenebres i foscor, com el que Poe recrea en els seus textos més gòtics).
– The Purloined Letter (La carta robada): “Nil sapientiae odiosius acumine nimio” cita inventada per Poe i que atribueix a Sèneca.
– Thou art the man (Tu ets l’home), la frase llatina “cui bono?”, que és la pregunta sobre la qual gira el misteri del conte.
Poe també emplea i tradueix poemes en llatí en les seves narracions:
– Four Beasts in One (Quatre bèsties en una):
Mille, mille, mille, Mille, mille, mille, Decollavimus, unus homo! Mille, mille, mille, mille, decollavimus! Mille, mille, mille, Vivat qui mille mille occidid! Tantum vini habet nemo Quantum sanguinis effudit!
Traducció (en anglès):
A thousand, a thousand, a thousand,
A thousand, a thousand, a thousand,
We, with one warrior have slain!
A thousand, a thousand, a thousand, a thousand,
Sing a thousand over again!
Soho! — let us sing
Long life to our King,
Who knocked over a thousand so fine
Soho! — let us roar,
He has given us more
Red gallons of gore
Than all Syria can furnish of wine!
Impia tortorum longas hic turba furores
Sanguinis innocui, non satiata, aluit.
Sospite nunc patria, fracto nunc funeris antro,
Mors ubi dira fuit vita salusque patent.
–Quatrain composed for the gates of a market to be erected upon the site of the Jacobin Club House at Paris.
Traducció (en anglès):
Here the wicked mob, unappeased,
long cherished a hatred of innocent blood.
Now that the fatherland is saved, and the cave of death demolished;
where grim death has been, life and health appear.
rain composed for the gates of a market to be erected upon the site of the Jacobin Club House at Paris.
Algunes característiques de les cites de Poe són:
– La majoria de les cites que Edgar Allan Poe posa en els seus escrits estan en el pricipi del text ( A Tale of Jerusalem (Conte de Jerusalem) , Metzengerstein, Eleonora i Berenice).
– En el cas de The Cask of Amontillado (La bóta d’amontillado) i Berenice, les cites són una pista de com serà el final del llibre.
– Diddling Considered as One of the Exact Sciences (L’estafa, considerat com una de les Ciències Exactes), A Tale of Jerusalem, X-ing in a paragrab (X en un solt) i The Island of the Fay (L’illa de la fada). Els autors que es citen en aquests relats són Horaci, Lucà, Ciceró i Servi.
– The Purloined Letter o en Berenice, la cita inicial també es repeteix en el text, creant una doble cita.
En els seus contes i poemes podem distingir tres tipus de cites: cites d’autors llatins, cites d’autors moderns i cites inventades. Quines són les frases que posaríeu en cada tipus de cites que fa aquest autor? Quina és la traducció de cada citació?
Un dels llibres que recull moltes de les històries d’Edgar Allan Poe i el llibre que m’ha portat a fer aquest apunt és el de Contes Macabres. Aquest llibre conté en algunes narracions frases llatines al principi, com per exemple el de Berenice. Les frases que apaerixen en aquest llibre són:
– La cita de Berenice citada anteriorment i també apareixen altres paraules i cites: incitamentum i Mortuus est Dei filius; credibili est quia ineptum est: et sepultas resurrexit; certum est quia impossibili est. Al final de la història, podem tornar a trobar la primera cita que trobem a la portada del conte: Dicebant mihi sodales si sepulchrum amicae visitarem, curasmeas aliquantulum fore levatas.
– El gat negre: en aquest conte, el gat que apareix es diu Plutó, igual que el déu Plutó.
– L’illa de la fada: en aquest conte, trobem en la portada una cita de Servus: Nullus enim locus sine genio est i també trobem una nota de l’autor que diu: Florem putares mare per liquidum aethera (P. Commire).
– Morella: Al principi d’aquest conte, trobem una famosa cita del filòsof Plató: “Él mismo, solo por sí mismo, eternamente Uno y único”. També trobem la paraula palingenesia en grec παλιγγενεσία i la paraula principium individuationis en llatí.
– Ligeia: el nom de Ligeia és el femení del adjectiu homéric grec ligys (λιγύς, -εια -ύ) (sonor, agut); també es el nom d’una dríada (nimfa protectora dels boscs) en “Les Geòrgiques” (IV, 336) de Virgili.
Coneixeu aquest llibre? Sabeu d’alguna altra història d’aquest o altres autors que hi hagi paraules i frases en llatí i en grec? Seríeu capaços de traduir alguna d’aquestes frases?
