Arnau Lario Devesa, Sant Jordi 2014 IPM

L’Arnau Lario Devesa, alumne de Llatí i de Grec de l‘institut Premià de Mar, mentre aquest matí desfilava per la X Magna Celebratio de Badalona vestit de romà amb la Legio I Barcino i després d’haver guanyat el dia de Sant Jordi el premi de prosa amb referències clàssiques del Certamen de Sant Jordi de l’IPM, ha estat guardonat amb el primer premi del jurat i també amb el premi de popularitat dels microrelats del Concurs literari de Sant Jordi al Facebook de la Biblioteca Martí Rosselló. El lliurament de premis del Certamen Literari de Premià de Mar ha tingut lloc aquest diumenge dia 27 a les 12h al Teatre l’Amistat de Premià de Mar.
L’enhorabona, Arnau!

Arnau Lario Devesa, Magna Celebratio-Certamen Literari Premià de Mar 2014

Tot seguit teniu el seu microrelat sobre el jaciment romà de Can Ferrerons d’excepcional planta octogonal:

Sorolls. Llum. El pes dels segles em cau al damunt, i, només llavors, m’adono de la meva vellesa. De cop, dues siluetes es retallen sobre pedres cisellades milers d’anys enrere. No reconec cap dels dos. Sens dubte, no són els homes barbuts que em van deixar enrere fa tant de temps, ja que des de llavors em vaig quedar així, sota terra, sense vida, sense sol. Tampoc reconec els seus vestits. Tant de temps fa que estic aquí sota? Suposo, perquè l’home que vesteix roba de color blau i l’altre no semblen gaire confiats. A les mans duen unes barres metàl·liques que desprenen llum. Tot i això, de seguida se’n van, i tot torna a estar en silenci. Al cap d’uns dies, en tornen més, i s’hi estan més estona. Un altre cop foscor, si bé l’últim en sortir s’ha deixat una finestra oberta, per on s’escola un raig de llum. Mentre observo la trajectòria d’aquest, intento buscar als racons més remots de la meva memòria records de l’última vegada que Febus em va regalar la seva escalfor divina. Riures. Música. Les vivències floreixen com plantes enfiladisses i ocupen la meva ment. He vist passar els segles per la terra, religions pel cel i vaixells pel mar. El mar, com l’enyoro… He vist coses fabuloses, i alhora, he vist algunes les quals maldo per oblidar. Recordo, per exemple, l’entremaliat Luci, que dibuixava originals figures de cavalls, o la bellíssima Primília, la mort de la qual vaig plorar amargament. Durant molt de temps vaig pensar que era immortal, però, un dia, va arribar el principi de la meva fi. El meu final va arribar una nit d’estiu. Sempre he pensat que la meva maledicció és el silenci, perquè vaig haver de presenciar com moria tothom. Un lleu tremolor em torna al present. No sé quant temps ha passat. Des que em vaig enfonsar en la foscor he perdut la noció del temps. Per la posició del raig de llum, han passat setmanes, potser mesos. No em sorprenc en absolut. El temps se’m fa molt curt. Un mes és una part molt petita del total de la meva vida. De cop, comencen a caure els murs de l’edifici que fa molt de temps que em protegeix. Com esgotats gegants, es precipiten cap al terra, on podran descansar, per fi. Una explosió de llum m’encega. A partir d’aquest moment, desenes de persones, com fugissers lemures, m’ajuden a tornar a la vida. Al cap d’un temps, però, em tornen a privar del sol, i em tanquen en una presó de pedra, on continuen reparant-me. No entenc res del que diuen. Podrien ser nous invasors que van conquerir la regió als bàrbars peluts? No ho sé. Ara que m’han ressuscitat, tindré temps per a conèixer-los i, si més no, els haig d’estar agraït. Només sé que fa temps que ve gent, de tant en tant, i admira la meva estructura. Espero que segueixi així. Sóc la vil·la, i he tornat a la vida.

Planta octogonal de Can Ferrerons. Foto d’Actium, Ramon Coll