Est-ce que vous êtes allés déjà àArles? Arles est une importante cité, au sud de la France. Elle fut une fondation grecque (Theline, VI aC) et, après, une des premières colonies romaines hors de l’Italie (123 aC). Récemment (1981), Arles a été classé par l’UNESCO comme Patrimoine de l’Humanité, dans le site “Monuments romains et romans d’Arles”.
Origine du nom: Le nom d’Arles dérive d’Arelate, mot d’origine celtique signifiant lieu situé près d’un étang. En langue occitane, le nom de la cité c’estArle; en français, c’est Arles.
Ici, on peut voir la situation géographique d’Arles:
La cité d’Arles appartient au départament des Bouches du Rhône. Ici, le fleuve crée une région naturelle très intéressante, qui s’appelleLa Camargue. Cette région comprend l’embouchure du Rhône et elle est classé commeParc Naturel Régional. En printemps, on peut y voir des flamants et beaucoup d’autres espèces d’oiseaux migrateurs: c’est un joli paysage.
À Arles il y a des monuments et des constructions romaines très intéressantes: les Arènes, le théatre, la muraille, les cryptoportiques, les thèrmes de Constantin et les Alyscamps. Mais il y a aussi des constructions romanes. La plus célèbre c’est l’église de Saint-Trophime. Saint-Trophime fut possiblement le premier évêque d’Arles. L’église a un portail et un cloître du XIIè siècle, de style provençal.
Els romans van conquerir Arle el 123 aC i van construir un canal que la unia amb el Mar Mediterrani. La ciutat d’Arles, però, sempre va tenir la competència d’una gran rival, Marsella. Durant la primera guerra civil romana, Arle es va col·locar del costat de Juli Cèsar i Marsella (Massalia), del de Pompeu. En acabar la guerra, Cèsar, que en va sortir triomfant, va donar a Arle totes les possessions de Marsella.
El nom complet d’Arle és:Colonia Iulia Paterna Arelatensium Sextanorum.
-SENTIT LITERAL: Colònia Júlia Paterna de la Sisena Legió d’Arelate. També podríem dir Colònia Júlia Antiga dels soldats de la sisena legió d’Arelate.
-SENTIT EXTENS: El món romà era molt cerimonial; per tant, els noms de les ciutats eren molt extensos i feien referència a herois i a aspectes tradicionals de la societat romana.
Colonia: Significa lloc on s’estableixen els romans després de la invasió i conquesta del terrirtori.
Iulia: Deriva de Juli Cèsar, conqueridor de les Gàl·lies.
Paterna: Probablement es refereix als fundadors d’Arelate. Cal tenir en compte que la societat romana era molt patriarcal i la figura del pater familias era tota una institució.
Arelatensium: Fa referència al nom de l’assentament romà en sí (Arelate), que era un nom d’origen celta (de la tribu dels celtes sal·luvis).
Sextanorum: Fa referència als soldats de la Sisena Legió Ferrata, fundadora de l’assentament romà.
La ciutat romana d’Arelate era important en la Gallia Narbonensis. Tenia diverses construcccions monumentals: l’amfiteatre, l’arc triomfal, el circ, el teatre romà i les muralles. Durant l’antiguitat era més a prop del mar que avui en dia i tenia una funció de port important.
La ciutat va arribar a la seva màxima esplendor durant els segles IV i V, quan era freqüentment usada com a caserna per als emperadors romans durant campanyes militars.
D’altra banda, es va transformar en la ciutat preferida de l’emperador Constantí el Gran, que hi va construir unes termes, de les quals encara es mantenen restes importants. El seu fill, Constantí II, va néixer a la ciutat d’Arle. Constantí III (l’usurpador) es va declarar emperador de l’Imperi Romà d’Occident (407-411) i en va nomenar Arle capital el 408.
Principals monuments romans conservats
–Les Arenes: Són un antic amfiteatre romà que avui fa la funció de plaça de toros. És molt important l’afició a la tauromàquia en el sud de França. L’amfiteatre va ser construït sobre un antic edifici de l’època augusta. És un edifici de l’època de la dinastia flàvia, que va ésser construït una mica després del Colisseu de Roma i amb dimensions molt semblants.
–El teatre: El teatre d’Arle es va construir a finals del segle I aC, poc després de la fundació d’Arelate. Servia per representar-hi comèdies, mims, pantomimes, tragèdies. Cal tenir en compte la seva estructura, que es componia de la cauea, un espai semicircular, que era una graderia que descansava sobre arcs i galeries de formigó. Al peu de la graderia hi havia l’orchestra, molt ricament ornada i on s’allotjaven els patricis; els plebeus se situaven en les grades mitjanes i superiors. El proscaenium, literalment davant de l’scaena (també anomenat pulpitum), era l’espai on representaven l’espectacle els actors; solia ser una plataforma de fusta i podia sostenir una petita teulada per protegir-los de les inclemències meteorològiques. L’scaena era la part del darrere del proscaenium, que limitava pel darrere amb un mur anomenat frons scaenae, literalment part frontal de l’scaena. Aquest mur delimitava l’espai del teatre i servia de decorat; normalment, allotjava moltes estàtues, entre elles la famosa Venus d’Arle. El teatre era un espai destinat a un públic més reduït que el que assistia a l’amfiteatre.
–Els criptopòrtics: Són galeries subterrànies situades sota el forum i construïdes a la mateixa època que aquest darrer, els anys 30-20 aC. Actualment, la ciutat conserva el record de l’antic forum romà amb el nom de la Place du Forum (Ancienne Place des Hommes). En aquesta plaça, s’ha conservat una part del frontó i dues columnes d’un antic temple dedicat a la deessa Juno.
–Les termes de Constantí: són uns banys construïts per Constantí el Gran en la seva estada a la ciutat d’Arles. Aquest emperador va embellir molt la ciutat i la va dotar d’unes termes similars a les de Roma. Aquestes termes estan mig enderrocades. Només se’n conserva el caldarium, que conté uns pisos de calefacció suspesos, l’hipocaust, i un bonica piscina, de la qual només queda una volta semicircular. És bella i de construcció tardorromana, semblant a la bizantina. El seu exotisme va fer que durant l’edat mitjana se la considerés un palau, com en el cas de Calpea (Els banys de la reina mora).
–Les muralles: Van ésser construïdes amb l’arrribada dels colons romans. Segurament servien per delimitar l’espai de la ciutat i, posteriorment –s.IV dC- per defensar-la.
–Les Alyscamps: Els Alyscamps són una gran necròpolis romana que es troba als afores de la ciutat d’Arle, al sud de França, ja que les ciutats romanes prohibien els enterraments dins del seu recinte, pel fet que es considerava que els esperits portaven mala sort. El nom d’Alyscamps és l’equivalent en provençal de Champs Élysées, que en grec vol dir “ciutat dels morts virtuosos”. L’etimologia és incerta ja des de l’antiguitat. Existeixen diverses opcions que poden fer referència als significats següents. Segons Eustati de Tessalònica, la paraula Elysium (Ἠλύσιον) pot voler dir, per derivació, “ésser tocat per la joia”; o bé ser sinònim del terme “incorruptible” (ἄφθαρτος), referint-se a les ànimes que viuen en aquest espai. Una altra possibilitat és “venir, entrar, acostar-se” (ελυθ-, ἔρχομαι). En últim terme ,cal esmentar l’opció d’ ἠλύσω, que vol dir “passejar”.
Als Alyscamps hi ha enterrat Sant Genís, un funcionari romà que va ésser decapitat a Arle (any 303) per haver-se negat a executar cristians. També hi ha enterrrat Sant Tròfim, primer bisbe d’Arle (segons la llegenda, fins i tot Jesucrist va assistir a l’enterrament i va deixar com a senyal la marca del seu genoll en un sarcòfag). El paisatge dels voltants de la necròpolis va captivar alguns pintors impressionistes, com Paul Gauguin o Vincent van Gogh.
Vegeu una mostra de la pervivència en l’art del món romà:
Com tots sabeu Cèsar August, Augusto Octavi August va ser el successor de Juli Cèsar i el primer emperador romà. Era el nebot i hereu de Cèsar. Va guanyar la Guerra Civil que va haver-hi després de l’assassinat de Juli Cèsar l’any 44 aC. Des de l’any 31 aC va governar l’imperi, encara que fins a l’any 27 aC no va rebre el títol per part del Senat. El seu govern va finalitzar amb un període grandiós de pau, coneguda com a Pax Augusta.
En el marc del meu Treball de Recerca, veig nombroses notícies d’actes que commemoren els 2 mil·lenis des de la mort del primer emperador de Roma, Octavi August. Concretament, l’efemèride serà el 19 d’agost, el dia exacte de la seva defunció.
A causa d’això, nombroses entitats, festivals i ciutats han començat a organitzar actes i celebracions commemoratives, així com conferències i exposicions. Aquí teniu alguns exemples d’aquest fenomen:
Com ja expliquen altresarticles, August va entrar a l’alta política amb la formació del segon triumvirat, gràcies a la seva condició de fill adoptiu de Cèsar i a les seves dots polítiques. Un cop va guanyar la tercera guerra civil (42 aC), el seu poder sobre Roma va augmentar. En un món convuls i en constant canvi, va saber dominar els seus per crear un imperi estable i econòmicament viable. Un cop va vèncer Marc Antoni a la batalla d’Acci (31 aC), Octavi va proclamar l’imperi i va passar a anomenar-se August. El segle d’August és un moment esplendorós de Roma en tots els aspectes i especialment en la cultura.
Estàtua d’August, Roma
Pel que fa a la península ibèrica, l’emperador hi va passar bastants anys, ja que va assistir personalment al desenvolupament de les guerres càntabres (29 a. C.-19 a. C.), tot i que poques vegades va anar al front, per problemes de salut. Mentre es desenvolupaven els conflictes, August va residir a Tàrraco, ciutat que va créixer de manera considerable fins convertir-se en port principal del Mare nostrum. Va rebre un fort impuls urbanístic, una mostra del qual és el teatre i la monumentalització del fòrum local. I el 27 aC la ciutat va ser proclamada capital de la Tarraconense.
Maqueta de la ciutat, Volta del Pallol (Tarragona)
Tàrraco és un clar exemple de la petjada que va deixar August a Hispània, i en pot ajudar a donar una explicació al fenomen que tractem. Però no n’és l’únic, ja que aquest passat cap de setmana es va celebrar la Magna Celebratio, com ja sabeu, on el Grup de Reconstrucció Històrica de Badalona va fer una recreació del casament d’Octavi August amb Lívia Drusil·la i també es van fer dues conferències: “August”, per Marc Mayer (catedràtic de Filologia Llatina a la UB), i “El paper de la cultura en la política d’August”, per Montserrat Tudela (llicenciada en Filologia Grega, directora de la revista Auriga). No vaig poder assistir-hi, però sé per la meva professora que van ser molt interessants.
Personalment, he arribat a la conclusió que els pobles de la costa oriental de la península tenim una espècie d’agraïment a August, de manera que busquem alguna manera de retre-li homenatge, i aquesta n’és una. Per què?
L’Eneida és un poema èpic escrit per l’autor romà Virgili el segle I aC per explicar la història d’Enees, un heroi que fuig de Troia i acaba sent el fundador mític de Roma. És una de les obres més famoses de la literatura llatina i el seu inici (“Arma virumque cano“, “canto les armes i un home”) és una de les frases cèlebres de la història de la literatura.
Dido era filla del rei de TirMattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l’actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago.
Haec ait, et partis animum versabat in omnis, invisam quaerens quam primum abrumpere lucem. tum breviter Barcen nutricem adfata Sychaei, namque suam patria antiqua cinis ater habebat: ‘Annam, cara mihi nutrix, huc siste sororem: dic corpus properet fluviali spargere lympha, et pecudes secum et monstrata piacula ducat. sic veniat, tuque ipsa pia tege tempora vitta. sacra Iovi Stygio, quae rite incepta paravi, perficere est animus finemque imponere curis Dardaniique rogum capitis permittere flammae.’ sic ait. illa gradum studio celebrabat anili. at trepida et coeptis immanibus effera Dido sanguineam volvens aciem, maculisque trementis interfusa genas et pallida morte futura, interiora domus inrumpit limina et altos conscendit furibunda rogos ensemque recludit Dardanium, non hos quaesitum munus in usus. hic, postquam Iliacas vestis notumque cubile conspexit, paulum lacrimis et mente morata incubuitque toro dixitque novissima verba: ‘dulces exuviae, dum fata deusque sinebat, accipite hanc animam meque his exsolvite curis. vixi et quem dederat cursum Fortuna peregi, et nunc magna mei sub terras ibit imago. urbem praeclaram statui, mea moenia vidi, ulta virum poenas inimico a fratre recepi, felix, heu nimium felix, si litora tantum numquam Dardaniae tetigissent nostra carinae.’ dixit, et os impressa toro ‘moriemur inultae, sed moriamur’ ait. ‘sic, sic iuvat ire sub umbras. hauriat hunc oculis ignem crudelis ab alto Dardanus, et nostrae secum ferat omina mortis.’ dixerat, atque illam media inter talia ferro conlapsam aspiciunt comites, ensemque cruore spumantem sparsasque manus. it clamor ad alta atria: concussam bacchatur Fama per urbem.
lamentis gemituque et femineo ululatu tecta fremunt, resonat magnis plangoribus aether, non aliter quam si immissis ruat hostibus omnis Karthago aut antiqua Tyros, flammaeque furentes culmina perque hominum volvantur perque deorum.
audiit exanimis trepidoque exterrita cursu unguibus ora soror foedans et pectora pugnis per medios ruit, ac morientem nomine clamat: ‘hoc illud, germana, fuit? me fraude petebas? hoc rogus iste mihi, hoc ignes araeque parabant? quid primum deserta querar? comitemne sororem sprevisti moriens? eadem me ad fata vocasses, idem ambas ferro dolor atque eadem hora tulisset.
his etiam struxi manibus patriosque vocavi
voce deos, sic te ut posita, crudelis, abessem?
exstinxti te meque, soror, populumque patresque
Sidonios urbemque tuam. date, vulnera lymphis
abluam et, extremus si quis super halitus errat
ore legam.’ sic fata gradus evaserat altos,
semianimemque sinu germanam amplexa fovebat
cum gemitu atque atros siccabat veste cruores.
illa gravis oculos conata attollere rursus
deficit; infixum stridit sub pectore vulnus
ter sese attollens cubitoque adnixa levavit,
ter revoluta toro est oculisque errantibus alto
quaesivit caelo lucem ingemuitque reperta.
Tum Iuno omnipotens longum miserata dolorem difficilisque obitus Irim demisit Olympo quae luctantem animam nexosque resolveret artus. nam quia nec fato merita nec morte peribat, sed misera ante diem subitoque accensa furore, nondum illi flavum Proserpina vertice crinem abstulerat Stygioque caput damnaverat Orco. ergo Iris croceis per caelum roscida pennis mille trahens varios adverso sole colores devolat et supra caput astitit. ‘hunc ego Diti sacrum iussa fero teque isto corpore solvo’: sic ait et dextra crinem secat, omnis et una dilapsus calor atque in ventos vita recessit.
Traducció de Miquel Dolç:
“Això deia, i girava el seu pensament cap a totes bandes cercant d’alliberar-se ben de pressa de la llum odiada. Llavors parla breument a Barce, la nodrissa de Siqueu, perquè la seva la retenia l’urna funerària allà a l’antiga pàtria: «Estimada nodrissa, fes venir aquí la meva germana Anna: digues-li que s’afanyi a purificar el seu cos amb aigua de riu i que porti les víctimes i les ofrenes expiatòries prescrites. Que vingui així, i tu mateixa cenyeix-te els polsos amb una cinta sagrada. El sacrifici a Júpiter Estigi, que vaig començar a preparar ritualment, tinc ganes d’acabar-lo, de posar terme als meus neguits i de lliurar a les flames la pira del cabdill dardani.» Així parlà. La nodrissa accelerava el pas amb l’afany d’una anciana. Dido, al seu torn, excitada i trasbalsada pels seus funestos projectes, girant els ulls injectats de sang, tremolant-li les galtes clapejades de taques morades, pàl·lida davant la mort imminent, es precipita cap a l’interior del palau, puja arravatada a l’alta pira i desembeina l’espasa dardània, un present que ella no havia pas demanat per a aquest fi. Llavors, quan veié els vestits troians, i aquell llit tan familiar, es deturà un moment entre llàgrimes i records, s’ajagué damunt el llit i digué les darreres paraules: «Despulles que em fóreu tan dolces mentre el destí i la divinitat m’ho permeteren, acolliu aquesta ànima i allibereu-me d’aquestes angoixes. La meva vida ha acabat, he consumat el curs que em concedí la Fortuna, i ara la meva ombra, amb tota la seva grandesa, baixarà sota terra. He fundat una ciutat gloriosa, he vist les meves muralles, vaig venjar el marit castigant el meu germà, que li era enemic. Hauria estat feliç, ai!, massa feliç, només que les naus dardànies no haguessin arribat mai a les nostres costes.» Digué, i amb els llavis contra el llit, «Moriré sense ser venjada», exclamà, «però morim ja! Així, fins i tot així, em plau davallar al reialme de les ombres. Que els ulls del cruel troià s’embriaguin amb aquestes flames des del mar, i que l’acompanyi el mal averany de la meva mort.» Acabà de parlar i, enmig d’aquestes paraules, les serventes veuen com es deixa caure damunt el ferro, com l’espasa borbolla de sang i les mans en queden banyades. La cridòria s’estén per les altes porxades: la Fama es desferma com una bacant per la ciutat en plena commoció. Les cases s’estremeixen de laments, gemecs i xiscles de dones, l’aire ressona amb grans planys, com si tota Cartago o l’antiga Tir caiguessin envaïdes pels enemics, com si les flames furients s’arremolinessin per les estances dels homes i els temples dels déus. Ho sentí, consternada, la germana, i amb passos tremolosos, aterrida, malmetent-se el rostre amb les ungles i el pit amb els punys, es llança enmig de tothom i crida la moribunda pel seu nom: «¿Era això tot allò, germana? ¿Era a mi que cercaves d’enganyar? ¿Es això el que em preparaven aquesta pira, aquests focs, aquests altars? ¿De què em queixaré primer, en la meva solitud? ¿Has refusat que la teva germana t’acompanyés en la mort? Tant de bo m’haguessis convidat a compartir el mateix destí: un mateix dolor i una mateixa hora se’ns haurien endut amb l’espasa totes dues alhora. ¿Vaig preparar aquesta pira amb les meves mans, vaig invocar amb la meva veu els déus de la pàtria, perquè a l’hora de morir, cruel, jo no hi fos? T’has destruït a tu, germana, i també a mi, el teu poble, el teu senat sidoni i la teva ciutat. Deixeu-me rentar-li les ferides amb aigua i, si encara li resta un darrer alè de vida, recollir-lo amb la meva boca.» Parlant així havia pujat els alts graons i, estrenyent contra el seu pit la germana mig morta, li donava escalf entre sanglots, i amb el vestit li eixugava els negres raigs de sang. Dido provà d’alçar els ulls pesants, però defallí novament; xiulà dins el seu pit la ferida profunda. Tres vegades, redreçant-se i fent força amb el colze, intentà d’incorporar-se, i tres vegades tornà a caure damunt el llit; amb la mirada perduda cercava cel enlaire la llum i, quan l’hagué trobada, exhalà un sospir. Aleshores l’omnipotent Juno, compadint-se del seu llarg dolor i del seu costós desenllaç, envià Iris des de l’Olimp a alliberar dels lligams del cos aquella ànima agonitzant. Perquè, com que no moria ni per decret del destí ni de mort merescuda, sinó per dissort, abans que li fos arribat el dia i afectada de cop per la follia, encara Prosèrpina no li havia tallat del cap el cabell ros ni havia sentenciat la seva vida a l’Orc Estigi. Per això Iris, coberta de rosada, amb les seves ales color de safrà, desplegant a través del cel mil variats colors sota els raigs del sol, davalla volant i s’atura damunt el cap de Dido: «Compleixo l’ordre de dur a Dis aquest tribut sagrat, i t’allibero d’aquest cos.» Així parlà; amb la dreta li tallà el cabell, i al mateix temps desaparegué del cos de Dido el darrer escalf i la seva vida s’esfumà en els aires.”
Comentari:
Al Cant I de l’Eneida, Dido apareix com una dona forta, lluitadora, segura d’ella mateixa alhora és una dona hospitalària i generosa. Al Llibre IV es desenvolupa l’enamorament, Virgili la caracteritza com una víctima del destí, condemanada a morir d’amor, perd el seny. Al Cant VI, es dóna el retrobament de Dido i Enees al món dels morts, la dona mostra indiferència i fredor però també corre a refugiar-se als braços de Siqueu, el seu marit.
Dido és la figura central del IV llibre i un dels nuclis del mateix poema. Dido ha suscitat un nombre impressionat d’investigacions de tota menoa, com l’anàlisi de la passió i de la psicologia, el caràcter i les qualitats humanes de la reina de Cartago. Dido representa la tentació eròtica que l’heroi Enees ha de vèncer per seguir el seu destí, és el poder de la passió, capaç de consumir totalment la voluntat.
Aquest fragment ens parla sobre l’història de Dido i Enees, juntament amb el seu suïcidi, el que reflecteix el seu mite és l’amor impossible i el perill de l’amor passional. Realment, Dido i Eneas són titelles dels déus?
Dido és dona que es deixa emportar per l’amor està condemnada a la ruïna, mostra molta valentia, força i, sobretot audàcia. Durant la fugida de Troia, una tempesta porta Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Un dia marxen de caça i refugiats per la pluja a una cova Enees també s’enamora de Dido. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se, aquesta li deixa una carta a Enees.
La història de Dido i d’Enees ha deixat una llarga empremta en la literatura, el teatre i l’art musical.
També ens ha agradat trobar la traducció de Vicente Cristobál López de la Carta de Dido a Eneas (Ovidi, Heroïdes VII 1- 24; 133-140):
“Como canta el blanco cisne, cuando la muerte lo llama, tendido sobre las húmedas hierbas en la ribera del Meandro, así te hablo yo, y no porque abrigue esperanzas de conmoverte con mis súplicas.
Contra la voluntad divina he dado comienzo a esta carta. Pero, puesto que para mi desgracia he perdido ya mi buena fama y la honestidad de mi cuerpo y de mi alma, de poca importancia es perder también unas palabras.
Tienes decidido, a pesar de todo, irte y dejar a la desdichada Dido, y los vientos se llevarán al mismo tiempo tus velas y tu promesa. Tienes decidido, Eneas, desatar amarras a las naves a la vez que te desatas tú de tu compromiso, y buscar los reinos ítalos, que no sabes dónde están. Y nada te importa la naciente Cartago ni las murallas que van alzándose ni el sumo poder entregado a tu cetro. Escapas de lo que está hecho, persigues lo que está por hacer. Otra es la tierra que debes buscar a través del orbe, otra es la tierra que buscabas. Mas, aunque encuentres esa tierra, ¿quién te la ofrecerá para que la poseas?, ¿quién dará sus campos a unos desconocidos para que se queden con ellos? Otro amor te está esperando y otra Dido a la que engañar de nuevo, otra palabra tienes que dar. ¿Cuándo llegará el tiempo en que fundes una ciudad como Cartago y veas a tu gente desde la altura de un alcázar? (…)
Quizás incluso, malvado, abandones a una Dido embarazada y en mi cuerpo se esconda encerrada una parte de ti. La desdichada criatura seguirá el destino de su madre y serás culpable de la muerte de alguien que aún no ha nacido; el hermano de Julo morirá junto con su madre y un único castigo arrastrará a dos que están unidos entre sí. “
L’amor impossible de Dido i Enees, separats pel deure a la pàtria i per la voluntat dels déus, és també possiblement un dels més antics i dels que més vegades han estat representats en l’art i en altres àmbits com l’òpera.
L’altre dia navegant per Internet em vaig trobar amb una notícia a la pàgina web del diari AS que em va cridar molt l’atenció. El que vaig trobar va ser un vídeo en el qual s’explica el que és el combat medieval, un esport sorgit fa uns 20 anys a Rússia. Aquest esport minoritari ha començat a guanyar popularitat fins al punt que ara mateix països com els Estats Units, Austràlia, Nova Zelanda o Japó tenen equip nacional. Doncs bé, veient el vídeo vaig veure que els combats que es feien en aquest nou esport eren molt semblants als dels gladiadors a l’antiga Roma, perquè encara que les armadures i les armes que porten són molt més semblants a les que utilitzaven els cavallers de l’època medieval (d’aquí el seu nom) la forma que tenen de lluitar és molt semblant a la que es practicava als amfiteatres dels romans. I dic això perquè els combats es duen a terme en un espai molt delimitat i els lluitadors poden realitzar quasi qualsevol tipus de cops i d’estratègies per tal d’enderrocar el seu contrincant.
Després de tota aquesta introducció, el que m’agradaria fer és una comparació entre aquests lluitadors i els gladiadors, centrant-me en 3 aspectes: l’equipament (armes, escut i casc), el reglament i el combat.
Equipament: Mentre els gladiadors portaven normalment un casc que duia una visera amb forats que cobrien completament el rostre permetent veure i respirar, les persones que practiquen el combat medieval porten un casc de metall amb una visera que té dos forats allargats a l’altura dels ulls per poder veure i uns petits forats per poder respirar. Mirant els dos cascs a la vegada dóna la sensació que els que porten els lluitadors medievals són una mica més pesats que els dels gladiadors.
Casc d’un gladiador romà Casc d’un lluitador medieval
En l’apartat d’armes trobem certes similituds, tots dos utilitzen sobretot les espases i els malls. Els gladiadors també utilitzaven bastants les llances, en canvi, els lluitadors medievals es decanten per l’ús de les destrals.
Espasa d’un gladiador Espasa i destral d’un lluitador medieval
Per finalitzar aquest apartat, compararé els escuts, que són molt semblants, parlant d’una forma molt general, ja que poden ser quadrats, ovalats o circulars. El que els diferencia és l’estètica que tenen, és a dir, els gravats que hi ha en la part visible de l’escut.
Exemple d’escut d’un gladiador Exemples d’escuts dels lluitadors medievals
Reglament: Els gladiadors lluitaven sense reglament, perquè les seves lluites desgraciadament eren a vida o mort, és a dir, que qui perdia la batalla en moltes vegades perdia la vida, encara que això tampoc és cert del tot, ja que eren els espectadors els que si entenien que mereixia el perdó, que era la majoria dels cops, tancaven la mà amb el dit polze i si creien que mereixia la mort assenyalaven amb el polze al vençut i amb la resta de dits cap avall. Fa falta dir també que durant el Baix Imperi només els emperadors tenien el dret de perdonar o condemnar a mort. En canvi, en el combat medieval existeixen unes normes per tal que els que lluiten no pateixen molt dolor pels cops que es donen. Aquestes regles fan que no estigui permès donar cops en parts com els genitals, els peus o cops verticals a la columna vertebral. També, una de les normes per practicar aquest esport és que les armes, armadures… que són utilitzades han de tenir un origen històric demostrable. Inclús, si incompleixes alguna de les normes de combat et poden treure targeta groga per advertir que a la següent “falta” estaràs desqualificat.
Combat: Els combats dels gladiadors es feien en els amfiteatres, llocs molt populars que juntament amb els banys públics i els circs eren un dels pilars de la societat romana antiga. En canvi, el combat medieval es practica en un espai rectangular delimitat per unes tanques de fusta. Aquest mateix any s’ha celebrat el campionat mundial d’aquest esport a Espanya, més concretament en el castell de Belmonte a Conca.
Aquestes són les característiques d’un combat medieval:
– 3 Rondes per combat.
– 60 segons per ronda.
– 60 segons de descans entre cada ronda.
– Puntuen els cops.
– Cada cop d’arma = 1 pt.
– Desarmar = 1 pt.
– Caigudes = 1 pt.
– Cada ronda és guanyada pel competidor que tingui el nombre més gran de punts en la
ronda.
– Cada combat és guanyat pel competidor que guanya la quantitat més gran de rondes
guanyades.
Comparant això amb els gladiadors veiem una clara diferència, ja que ells només lluitaven amb l’objectiu que l’altra persona caigués a terra per salvar la seva vida i per rebre diners o guanyar fama i glòria.
Per tant, podem concloure aquest apunt dient que aquest nou esport, que moltes persones el critiquen perquè el veuen simplement com un joc de nens, amb una agressivitat molt alta, crec que transmet uns valors molt importants com són l’interès per la història, el respecte d’ella mateixa i l’esport.
Som la Natàlia i l’Andrea, i hem decidit fer un viatge pels monuments romans més coneguts. Mitjançant el vídeo us proposem conèixer una mica més d’aquests, ja que quan en sentim parlar, només sabem una petita part de tot el que és. Aquí us adjuntem l’enllaç del nostre treball dels Monuments arquitectònics de l’Antiga Roma.
Esperem que us agradi, Salve!
[youtube]http://youtu.be/PfFDbQQ8A8w[/youtube]
Quins monuments del nostre reportatge són de l’antiga Roma? Quins tenen referents clàssics? Quin t’ha agradat més?
Aquest any hem escollit l’assignatura d’Història de l’Art. Una de les primeres obres que hem analitzat ha estat el Panteó de Roma i ens ha fet pensar molt amb l’assignatura de Llatí.
Ens hem adonat que la llengua llatina és molt important ja que ens trobem referents com aquest per tot arreu. Per tant, hem decidit compartir amb vosaltres el nostre comentari.
Interior del Panteó
DOCUMENTACIÓ GENERAL:
Nom: Panteó (Temple de tots els déus. Arquitecte: No el coneixem però F. Chueca l’atribueix a Apol·lodor de Damasc (gran arquitecte greco-oriental), impulsat a construir-lo per Adrià. Sembla que el mateix Adrià va intervenir en el projecte ja que era molt aficionat a l’arquitectura. Cronologia: 118-120 dC Localització:Roma (Camp de Mart), sobre l’antic Panteó d’Agripa. Dimensions: 18 m (columnes), 42 m (cúpula) 35 m (ample de pòrtic), 58 m (ø de tambor) Materials i elements constructius:
– Granit gris i rosa en el pòrtic.
– A la cúpula podem trobar materials més lleugers: “Opus caementicium” argamassa barrejada amb pedres, pedra volcànica, pols de maó i trossos de travertí entre altres.
– Maons
– Carreus de pedra
– Gerros de ceràmica buits al l’interior de les voltes per fer-les més lleugeres.
Donada la pobresa dels materials, eren recoberts de plaques de marbre i estuc.
Sistema constructiu: –Arquitravat al pòrtic Elements de suport: – 8 pilars per cúpula. Les columnes i pilastres són corintis
– 8 columnes de granit egipci al pòrtic i 8 a la façana. Elements sostinguts: -Cúpula, arcs de mig punt, voltes de canó. Arcs de descàrrega perquè el pes de la cúpula recaigui sobre els pilars.
-Entaulament al pòrtic. Tipologia: Temple dedicat a tots els déus de l’antiguitat.
ANÀLISI FORMAL:
Espai interior: Planta: Combina una planta circular coberta amb cúpula amb un pòrtic (orientat al nord) com els dels temples rectangulars que avança cap a l’espectador. Es combina, doncs, un espai centralitzat amb un eix longitudinal que uneix les dues parts esmentades. Descripció del pòrtic: el pòrtic fa les funcions de prònaos: els intercolumnis donen pas a tres naus, la central més ampla, separades per columnes, cobertes amb una volta de canó i decorades amb cassetons de bronze daurat que s’han perdut; les naus lateral porten a dos absis amb les estàtues d’August i Agripa i la nau central arriba fins l’entrada de la cúpula.
Aquest pòrtic dóna pas a un dels espais circular més gran realitzats fins ara amb una visió estàtica (no canvia amb el desplaçament de l’espectador) i abastable a la vista.
El diàmetre de la cúpula és igual a l’alçada de la cúpula.
Rotonda: la rotonda és en realitat un cilindre tancat, sense obertures, aixecat amb dos murs d’opus caementicium per resistir el pes. El gruix dels mur és de 6 m. Vuit pilars dobles recullen la càrrega de la cúpula, repartida per grans arcs de descàrrega situats a la cúpula
L’aspecte interior d’aquesta rotonda o cilindre és el d’una estructura de dos pisos separats per entaulament i cornises:
– L’inferior amb columnes i pilastres corínties que s’alternen amb exedres i fornícules on es situaven estàtues de les divinitats. Es tracta d’una alternança d’espais massissos i espais buits amb 8 pilars.
– Els pis superior que fa les funcions de tambor de la cúpula presenta una successió regular alterna d’espais massissos i quadrats i buits rectangulars amb frontons triangular
La cúpulaestà formada per dues capes de formigó amb addicions de materials diferents en funció de pes recollir per uns arcs de descàrrega que connecten amb els pilars abans esmentats. El mur de la cúpula es va aprimant fins arribar a 1.40 de gruix. El revestiment de la cúpula està format per cinc anells de 28 cassetons (140 en total) que disminueixen de tamany segons l’alcada. L’efecte eteri de la cúpula queda reforçat per l’ull central (opeion,oculus) de 8.21 m d diàmetre que actua com a disc solar mòbil que il·lumina les diferents parts de interior en funció del sol que provoca gran lluminositat.
Espai exterior: -Pòrtic: recinte rectangular de façana clàssica. És un temple octàstil d’ordre corinti, tenen capitell de marbre, el fust de granit egipci amb escalinata central i estructura arquitravada.
-Entaulament i frontó: hi ha una inscripció referent a Marc Agripa, fill de Luci, al fris: M·AGRIPA·L·F·COS·TERTIUM·FECIT
L’exterior estava recobert amb plaques de marbre i estuc, i la cúpula amb teules de bronze daurat. L’interior era molt més ric en decoració que l’exterior, que era força pobre.
-Elements decoratius: són poc avui en dia ja que han desaparegut moltes plaques de marbre i estuc del revestiment, així com les teules de bronze daurat que hi havia a la cúpula, tampoc es conserven els bronzes del sostre de l’entrada. Sembla ser que els cassetons de la cúpula estaven pintats de color blau amb estrelles daurades, representaven el cel. Les columnes de fust estriat i rics capitells corintis, els frontons, els medallons i les cornises són altres elements decoratius de l’interior.
Es conserven les portes de bronze originals i el paviment antic de marbre.
Estil: El Panteó es un bon exemple de la capacitat constructiva dels romans, pels materials i tècniques, i una mostra d’interès pels espais interiors. La intencionalitat monumental era de caire imperial. Hi trobem les principals característiques de l’arquitectura romana:
– Els romans mantenen els ordres clàssics creats pels grecs però amb aportacions pròpies, com el capitell compost, el qual combina les formes vegetals del corinti amb volutes jòniques o amb una decoració figurativa. També cal assenyalar l’anomenat ordre toscà, molt semblat al dòric però amb base, fust llis i capitell amb alguna motllura afegida a l’equí i l’àbac. Malgrat aquestes innovacions els romans no van abandonar els ordres grecs.
– Els romans mantenen l’arquitectura arquitravada, especialment als edificis religiosos. Incorporen l’arc de mig punt i la volta.
-No oblidem l’acusat sentit pràctic dels romans, que els farà estudiar i preocupar-se molt més que els grecs pels espais interiors de l’edifici i la seva funcionalitat.
-Tot això farà que s’ampliï moltíssim els tipus d’edificis típics de l’art romà. Alguns d’ells es realitzaran dins d’un estil massís, racional, funcional i amb escassa decoració (com per exemple algunes termes); mentre que altres edificis els realitzaran dins d’un estil més decoratiu o representatiu, com seria el cas dels arcs de triomf, en els quals predomina la concepció de l’arquitectura com a decorat, amb una clara intenció política.
-Respecte als materials arquitectònics, els romans van fer servir diferents tipus de pedres, però l’aportació. en aquest terreny és la utilització de l’opus caementicium, formigó format per una barreja de calç, sorra, peces de roca volcànica, trossos de pedra i com a material d’unió l’anomenada puzzolana (sediment de cendres volcàniques i calç). Aquest material era barat i obligava a situar a sobre un revestiment: inicialment es va fer amb l’opus reticulatum, és a dir, cobrir el ciment amb peces de pedra col·locades romboïdament. Més endavant, van fer servir l’opus latericium, és a dir, un revestiment amb maons. També realitzaven revestiment luxosos, amb marbres de colors, estucats i pintures.
INTERPRETACIÓ
Encàrrec: Adrià Funció: religiosa i de glorificació a l’emperador. Significat / Marc històric: Esta dedicat a tots els déus (Pàntheon del grec Πάνθεον): la seva planta circular simbolitza l’acolliment ofert a tots els déus. A l’interior es veia una al·lusió a la cosmologia romana, específicament a la cúpula, amb els 28 cassetons, que simbolitzen els mesos lunars, 5 esferes concèntriques que simbolitzen el sistema planetari antic amb el sol al centre i, per últim, una volta celeste amb el sol al centre que simbolitza Roma com a centre de l’univers que coneixien.
El 609 va ser convertit en església, actualment acull els sepulcres de Rafael, Victor Manuel II i Humbert I.
CONCLUSIÓ: En conclusió, la grandiositat, la bellesa, la monumentalitat i l’equilibri d’aquesta arquitectura fa que sigui considerada com a una obra clàssica i que hagi estat imitada arreu.
Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…
“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.
Aquesta obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.
Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.
Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!
Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!
(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.
Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.
Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.
Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.
Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.
– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.
En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.
– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!
El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.
Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.
Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.
Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!
