Ahir vàrem anar de la mà d’Ovidi al programa Escoles de Ràdio Premià de Mar per haver guanyat el primer i segon premi en la categoria F de prosa en el certamen literari de Sant Jordi 2011 amb Denis, ànima de llop i El silenci d’Hipe:
Rebeca Sánchez 2n de batx. Llatí
Sílvia Espinach 1r de batx. Llatí
Tot va començar amb El rap de les Clàssiques. El recordeu? i el del llatí? i el de les lletres gregues? i el del dia d’Europa? i el de la 1a declinació? i el de les conclusions del meu treball de recerca? … mentre trobo la inspiració per fer un rap horacià (ja que no he fet cap èpode ni cap oda i …) us presento el rap de la filosofia. Com bé sabeu la filosofia va tenir els seus orígens a l’antiga Grècia i, més concretament, a la ciutat de Milet, en el segle VI aC. Els primers filòsofs (Tales, Anaxímenes, Anaximandre), tot buscant el principi fonamental de l’univers van inaugurar la interpretació del món per mitjà de la raó: van refusar el mite μῦθος i mitjançant el λόγος raonament trobaren la veritat, en grec ἀλήθεια (Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic, pàg. 80 de Margalida Capellà, ed. Teide).
Escolteu el meu rap de la filosofia i a veure qui hi troba més referents clàssics, qui és capaç de dir tots els mots i els seus ètims d’origen grec o llatí, tot començant pel mateix mot filosofia:
Oriol García-Penche, Deka
2n de batxillerat
Sílvia Espinach García
1r batx. Llatí i Grec
2n premi literari Sant Jordi, Premià de Mar 2011
Categoria F: Prosa
Hola Aracnins!
Fa uns quants dies vam treballar a classe Horaci, el més gran poeta líric de la literatura llatina, escollint diferents odes i epodes, encara ben actuals, que ens entren a la Selectivitat.
A Horaci, el podríem descriure com un poeta satíric bastant reflexiu, que expressava tot allò que enyorava amb una perfecció absoluta. El seu pare es va encarregar de donar-li una bona educació, primer a la llar familiar a Venosa, després a Roma i finalment a Atenes. Quan tornà a Roma, va començar a escriure. El mateix Virgili el va presentar l’any 39 aC a Mecenàs que el va incorporar al cercle d’artistes en l’òrbita d’August. Horaci hi va destacar tant que Mecenàs li va regalar una finca a Sabínia. Va passar la resta de la seva vida lliurat a l’oci i a la creació poètica. Va morir l’any 8 aC, pocs mesos després de la mort de Mecenàs.
El tòpic horacià que vaig escollir és “Beatus ille”, segurament us sona, ja que l’hem treballat a literatura castellana i catalana amb alguns autors com Garcilaso de la Vega i Fray Luis León, als cursos passats. Per fer-vos una petita idea del significat d’aquest tòpic, tracta sobre l’ elogi d’una vida retirada, bàsicament en el camp i el trobem en l’Epode II d’Horaci. Aquest epode, és segurament el més conegut de tots els poemes horacians. Fins als últims quatre versos, és un elogi apassionat de la vida al camp. Al final, el poeta sorpèn el lector desprevingut amb un toc d’humor.
Tot i que vam tenir poc temps per recol·lectar tots els referents trobats d’aquest tòpic en la pervivència en l’actualitat, n’he trobat molts com podreu veure en el meu treball de més avall. Alguns us sorprendran!
Què us ha semblat? Penseu que utilitzem aquest tòpic en el sentit de estar vivint en una vida retirada fora dels perills de les ciutats? Quins altres referents clàssics de beatus ille coneixeu?
Irena Jagustin Arana
LLATÍ 2n Batx.
L’altre dia mirant la televisió, durant la publicitat, vaig veure escrita en pantalla la frase en llatí anima sana in corpore sano. A continuació van fer un joc amb les paraules amb el qual només en van quedar les inicials anima sana in corpore sano (ASICS), les quals donen nom a una marca de roba d’esport. Juguen amb el significat de la frase i de la paraula, ja que parlant d’esport i salut, és molt indicada pel seu significat.
A continuació, us adjunto l’espot publicitari.
Què us ha semblat?
Ïa Garriga Masó
Llatí 4t d’ESO
IES Anton Busquets i Punset
Sant Hilari Sacalm
Estava llegint EL BESO, una de les llegendes de Bécquer, i m’he adonat de que està inspirada en una de les metamorfosis d’Ovidi. Aquí us deixo una de les rimes que fa referència a la llegenda. A veure si descobriu de quin mite es tracta! Vid. àudio aquí.
RIMA LXXVI
En la imponente nave
del templo bizantino
vi la gótica tumba a la indecisa
luz que temblaba en los pintados vidrios
Las manos sobre el pecho,
y en las manos un libro,
una mujer hermosa reposaba
sobre la urna del cincel prodigio.
Del cuerpo abandonado
al dulce peso hundido,
cual si de blanda pluma, y raso fuera,
se plegaba su lecho de granito.
De la sonrisa última
el resplandor divino
guardaba el rostro como el cielo guarda
del sol que muere el rayo fugitivo.
Del cabezal de piedra,
sentados en el filo,
dos ángeles, el dedo sobre el labio,
imponían silencio en el recinto.
No parecía muerta;
de los arcos macizos
parecía dormir en la penumbra
y que en sueños veía el paraíso.
Me acerqué de la nave
al ángulo sombrío
como quien llega con callado paso
junto a la cuna donde duerme un niño.
La contemplé un momento,
y aquel resplandor tibio,
aquel lecho de piedra que ofrecía
próximo al muro otro lugar vacío,
en el alma avivaron
la sed de lo infinito,
el ansia de esa vida de la muerte,
para la que un instante son los siglos…
Cansado del combate
en que luchando vivo,
alguna vez recuerdo con envidia
aquel rincón oscuro y escondido.
De aquella muda y pálida
mujer me acuerdo y digo:
¡oh qué amor tan callado el de la muerte!
¡Qué sueño el del sepulcro tan tranquilo!
Laura Galán
2n de batxillerat de grec i llatí
Acaben d’ estrenar a Antena 3 la primera temporada de “Downton Abbey“, una sèrie d’origen anglès que ha tingut molt d’èxit. Us faré un breu resum perquè entengueu la relació que establiré més tard. Durant el primer i el segon capítol, s’explica la situació d’una família de l’aristocràcia anglesa de 1912 que ha perdut els seus dos únics hereus i només hi ha una solució, que un cosí molt llunyà, que ni tan sols és noble, es casi amb la primogènita, Mary. Aquests dos, no tenen una presentació molt cordial, ja que des d’un primer moment hi ha malinterpretacions, així que quan fan el sopar de presentació a la mansió, sorgeix un diàleg sarcàstic basat en el mite d’Andròmeda, que només entenen ells dos. Ella s’identifica amb Andròmeda, ja que el seu pare la condemna a casar-se amb un monstre (ell), però és digna d’un príncep com Perseu, que espera no trigui en rescatar-la. Recordeu el mite d’Andròmeda? El vàrem llegir a Narracions de mites clàssics, 3a part!
Aquí us deixo el vídeo del segon capítol.
[youtube]http://youtu.be/YtAiRrUDhVQ[/youtube]
Laura Galán
2n de Batxillerat Grec i Llatí
Veieu Phineas i Ferb? Us agraden? Doncs, a veure si comenteu el món clàssic d’aquest episodi de Phineas i Ferb.
[youtube]http://youtu.be/BKcP0wsBWio[/youtube]
Stefanny Restrepo 1 Batxillerat Grec i LLatí
La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).
Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.
Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:
NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.
De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:
ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.
El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió
Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.
Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!
I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.
TERESA
Durant la nostra visita al museu Mercedes Benz d’Stuttgart vam trobar un cotxe que portava per nom Phaeton. Arrel d’aquest fet, vam decidir fer un apunt sobre l’automòbil en qüestió, però, quina va ser la sorpresa que, en posar-nos a la cerca d’informació vam descobrir un munt de marques que li havien atorgat als seus cotxes el nom del fill del Sol. Des de carruatges de cavalls, fins als darrers models de la marca Volkswagen, us presentem el mite de Phaeton dins l’extens món de l’automòbil.
Malgrat tot, no se’ns fa estrany que moltes marques hagin donat el nom de Phaeton a alguns dels seus models. Com ja sabem, Faetont presumia de ser el fill d’Helios i, per demostrar-ho, va demanar al seu pare de portar el carro del Sol. Però, no va ser capaç de governar-lo i va morir en el seu gran acte de gosadia.
Així, els fabricants dels primers carros de cavalls van agafar el nom d’aquest personatge del mite de Les Helíades. Avui en dia, encara existeixen cotxes de cavalls model Phaeton. Com el que s’utilitza cada juny durant l’aniversari de la reina Elisabeth II per la desfilada reial, un carro d’ivori fet l’any 1842 per a la seva rebesàvia. També se’n va utilitzar un per a la pel·lícula del 1995, Sentit i sensibilitat , basada en una novel·la de Jane Austen.
Podeu veure més curiositats de Faetó aquí i aquí.
Coneixeu més referents clàssics en el món dels transports?
Sílvia Espinach García i Oriol S. López Cerezo
Llatí i grec de 1r de batxillerat