“La machine infernale” de Jean Cocteau

La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).

Retrat de Jean Cocteau (1916). MODIGLIANI.
The Art Museum Princeton University, Princeton

Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.

Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:

NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.

De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:

ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.

El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió

Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.

Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!

I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.

TERESA

10 thoughts on ““La machine infernale” de Jean Cocteau

  1. Núria Valls

    Merci pour ton très intéressant et bel exposé d’une oeuvre théâtrale précieuse qui unit les deux langues que je travaille cette année à 1r. de Batxillerat.
    Je ne m’attendais pas à rencontrer autant de points communs pour travailler dans ces deux langues, puisque ce n’est pas la première fois que nous retrouvons des idées pour travailler ensemble.
    Tu as fait une excellente présentation de la pièce et de l’auteur. Je t’en remercie, d’autant plus que la pièce continue, malheuresement à être d’actualité. Nous, les hommes et les femmes, continuons à être aveugles face aux malheurs qui nous entourent Nous pouvons bien les regarder mais nous ne changeons pas!

  2. Teresa Devesa i Monclús Post author

    On ne peut pas oublier que le français, comme le catalan et l’espagnol, est une fille du latin. Si nous les étudions toutes ensemble, nous déviendrons riches!

  3. Margalida Capellà Soler

    Je vous remercie. Qu’elle est belle la interdisciplinarité! À bientôt!

  4. Andrea Martínez Serrano

    Quins bons records em porten aquestes paraules en francès, sembla que encara escolto a la Núria explicant en aquesta llengua tan dolça i musical.
    Doncs bé, em sembla molt interessant aquesta obra, ja que està centrada en el moment del dràma a partir dels tres primers actes, on s’explica el moment en que es recorre al endeví Tiresies per justificar la mort del rei Laios espos de Iocasta i pare d’Èdip. Desprès el mite de l’Esfinx, la qual fa que Èdip aconsegeixi el poder Tebà, i en el tercer acte apareix l’incest entre mare i fill. Al fianl el desenllaç, en el qual, és reflecteix el destí maleit d’Èdip, on podem observar l’importanacia divina en les tragèdies greges.
    Cal destacar la manera de divisió en tres actes i un últim acte a mode d’epíleg, tant representatiu del teatre clàssic. Com la portada on podem reconeixer Èdip amb els ulls ferit, en referencia al mite real, en el que el noi en esvrinar tota la trama de la seva vida i veure la seva mare Iocasta suicidada, amb el farmell d’aquesta és punxà els ulls i aixì realitzar els seua càstig de penitèncis.

  5. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Tens raó en algunes precisions, com la interpretació de la il·lustració realitzada pel mateix autor, Andrea, però ves amb compte, perquè l’estructura de la tragèdia grega era molt diferent. Qui ens la recorda? Heu llegit ja dues tragèdies i en cap cas es parlava d’actes…

  6. andrea martinez serrano

    La tragèdia grega comença amb el PRÒLEG, abans de l’entrada del cor i on es situa l’escena. Seguidament el PÀRODE, moment en que entre el cor en l’escena, després en els EPISODIS, apareixen els actors representant l’acció i entre aquest estan les intervencions del cor on es representen les ideas colectives sobre les accions anteriors, anomenats ESTÀSIMS. Per últim, L’ÉXODE, on aapreix la reflecció moral de tota l’obra fixada en el personatge principal.

  7. Anna Pardo

    Que interessant m’ha semblat! Sembla una bona historia, força interessant i entretinguda, espero veure’n algun fragment. Per cert, el retrat de Jean Cocteau és impressionant!

  8. Ariadna Jiménez

    “La machine infernale” és una obra de teatre del dramaturg francés Jeam Cocteau, la qual es basa en l’antic mite d’Èdip, en grec Οἰδίπους, un heroi del cicle tebà. L’autor d’aquest llibre, sembla que vol mostrar que aquest mite també es significant d’un altre realitat,que transcendeix la vida psíquica, com bé posa a l’article “va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista”.
    Pel que a l’estructura de la tragèdia, aquesta comença amb el pròleg, el qual es recitat pels actors i ens informa de la situació inicial, seguidament hi ha el pàrode, cant mitjançant el qual entra el cor. A més a més, s’alternen de tres a cinc vegades el cants del cor (estàsims)amb els corresponents diàlegs dels actors (episodis). Per últim, l’èxode, en què el cor sofreix al costat de l’heroi, però no es posiciona per cap de les dues idees enfrontades. Més aviat fa de mitjancer.

  9. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Després de treballar el cicle tebà, ja estaríeu preparat per emprendre la lectura d’aquesta obra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *