Tag Archives: Pervivència

Κυνόδοντας

Sempre s’ha dit que el cinema grec és com una muntanya russa, ja que ha tingut dècades molt bones i dècades d’estancament.

Aquesta vegada el cineasta hel·lènic Λάνθιμος Γιώργος (Giorgos Lanthimos) ens ha portat una nova manera de veure el cinema, des del seu punt de vista excèntric i filosòfic.

L’obra anomenada Κυνόδοντας (Canino) tracta d’una família formada pel pare (Christos Stergioglou), la mare (Michelle Valley), les dues filles adolescents (Aggeliki Papoulia i Mary Tsoni) i un fill adult (Christos Passalis). Aquesta família té un tret particular i és que el pare ha decidit que, des del seu naixement, els seus fills han d’estar reclosos, per tant es comporten com a nens petits. D’aquesta manera els educa fent-los creure que viuen en un món que no és el real, donant-los una falsa visió del món, quasi cruel, ja que per exemple, els ensenya nous significats de paraules que els fills no haurien de saber. En el tràiler podem veure com fan creure al fill que la paraula “zombie” significa “flor petita i groga”:

Però tot canvia quan Christina (Anna Kalaitzidou), una noia que no forma part de la familia, és a dir, forma part de l´exterior, comença a fer visites periòdiques a la casa, ja que és l’encarregada de satisfer les necessitats sexuals del fill. Aquest aspecte extern fa que els fills, que mai en la seva vida no han rebut informació del exterior, comencin a sentir curiositat i busquen altres maneres de saber sobre el que s’han perdut. Hi ha un moment clar a la pel·lícula que mostra aquesta idea. Christina dóna uns vídeos als fills on apareixen pel·lícules de l’època dels vuitanta. Per als fills resulta un gran impacte, així que imiten tot el que veuen en aquests vídeos.

Encara que aquesta pel·lícula tingui unes escenes mal gravades i uns actors i actrius no massa expressius, degut al baix pressupost d’aquesta producció, ens recorda una idea que també hem tractat a classe de filosofia: el Mite de la Caverna de Plató. Igual que els individus reclosos de la caverna, es troben els fills d’aquesta peculiar família. En ambdós casos no saben absolutament del “món exterior” que representaria el “Món de les Idees” de Plató.

Carlos Rocamora i Rebeca Sánchez
2n de Batxillerat Llatí i Grec

Sherlock Holmes i la deessa Diana

Ahir, llegint un llibre que m’havia comprat, vaig descobrir que la trama feia olor de clàssica. Un historiador d’un museu, expert en cultures antigues, mor assassinat dins el propi edifici. Sherlock Holmes i el seu inseparable amic Watson decideixen investigar el cas. Després de moltes aventures i perills, descobreixen que l’autor del crim és el terrible professor Moriarty, l’etern enemic de Holmes, i que aquest pretén apoderar-se del tresor que constitueixen les ofrenes que feien els romans a Diana al seu temple, que està situat al subsòl de Londres. Al final, la policia fa una batuda contra Moriarty i els seus ajudants, però el professor s’escapa.

Photobucket

A veure qui em respon aquestes preguntes:

De què era deessa Diana?

Quin tipus d’ofrenes es feien als déus?

Com s’anomenava Londres en temps dels romans?

Arnau Lario Devesa

2n d’ESO

El mite d’Ícar a Varekai

Ahir vaig anar a veure al Grand Chapiteau, instal·lat a l’esplanada del futur Zoo Marí al Fòrum de Barcelona, un espectacle del Cirque du Soleil: Varekai que vol dir “a qualsevol lloc” en llengua romaní. Aquest espectacle  de Dominique Champagne està inspirat en el mite d’Ícar que tots vosaltres bé coneixeu (en anglès i en llatí) i que jo ja us vaig explicar a El fil del mite cretenc a Caixafòrum.

 

Un jove alat perd l’equilibri i cau al terra perdent les seves ales blanques. Es troba amb un món amb criatures fantàstiques disfressades amb uns vestits llampants i colorits i amb un maquillatge molt delicat. Els éssers veuen el noi-ocell com el més estrany de tots ells, aquest és el punt de partida per començar l’espectacle que no deixa pràcticament mai els números aeris per recordar el vol d’Ícar fins que al final Ícar torna a volar perquè amb esforç podem aconseguir el que ens proposem.

Varekai es va estrenar l’any 2002 a Montreal i des de llavors ha visitat 55 ciutats de 13 països diferents. Barcelona és l’última ciutat de la gira europea abans d’anar cap a Àsia. Si podeu, no us el perdeu que us agradarà ben molt.

Valèria

5è Educació Primària

El mite d’Acetes més proper que mai

Fa més o menys un més, la nostra professora de llatí, la Margalida, ens va dir que llegíssim el mite de Acetes i els mariners tirrens. Aquest mite es resumeix en el següent:

Acetes era una mariner de família humil que navegava guiant-se per les constel·lacions.

Un dia, anant cap a Delos, fa escala a Quios. Ell va ordenar als seus mariners que anessin a buscar aigua pel viatge que reprendrien aquell mateix dia. Quan van arribar, Acetes es va trobar amb la sorpresa de que els mariners portaven un noi molt ebri, però d’aspecte peculiar. Acetes, en el mateix moment que el va veure, va notar alguna cosa estranya, i estava segur que en el cos d’aquell noi hi havia un déu, i va proposar de portar-lo on ell volgués. Però els mariners no pensaven com ell, i van decidir que en traurien més profit d’ell si el venien a qualsevol persona.

Acetes s’hi va negar i va rebre un cop que el va estar a punt de tirar a l’aigua. El noi va dir que el portessin cap a Naxos.

En veure el noi que no anava cap a on ell volia, va fer començar a créixer branques de vinyes en tot el vaixell. Els mariners, espantats, van saltar del vaixell, i quan van tocar l’aigua, es van convertir en dofins. (el final de la història us l’haureu de  llegir vosaltres a Narracions de mites clàssics).

I per què aquest mite i quina cabuda té en els nostres dies? Fa poc, vaig veure una imatge que em va fer pensar en aquest mite, precisament en una ampolla de vi. No sé si és casualitat o no, però crec que és una imatge bastant representativa del mite.

Es veu clarament com és el vaixell, i com Bacus el converteix en una vinya: unes branques d’heura de color verd fosc s’emboliquen en els rems i impedeixen de moure’ls, i uns penjolls ven carregats de raïms trepen per les veles. Els mariners, esglaiats, es tiren al mar per la borda, i de cop, veuen com es van convertint amb dofins.

Em van dir que una imatge semblant era el símbol de la denominació d’origen d’algun lloc.


Eric Andreu Carvajal
1r batxillerat Llatí i Grec

La inspiració de Joanot Martorell

Com bé sabeu, Tirant lo Blanc és lectura obligatòria al batxillerat. Per tant, tot just m’acabo de llegir la novel·la cavalleresca i la tinc molt recent. La meva edició del Tirant conté escolis que comenten cada grup de capítols. I en aquests, s’expliquen, entre d’altres coses, les similituds que tenen amb altres novel·les anteriors. No és estrany que Joanot Martorell, l’autor, s’inspirés en obres de la literatura clàssica per descriure alguns personatges o redactar algunes de les situacions més rellevants de l’obra o, fins i tot,  fes plagis d’alguns fragments.

Per començar, cal esmentar que, en general el model de cavalleria de l’Edat Mitjana ja estava inspirat en el model antic. L’autor aconsegueix igualar la inspiració de Virgili o Ovidi els quals, ja havien retratat l’heroisme d’una manera absolutament veraç. Així, a Joanot Martorell no li és difícil igualar l’heroïcitat de Tirant amb altres herois com Hèrcules, Jàson o Aquil·les i amb grans noms il·lustres de la història greco-llatina com Agammèmnon, Paris, Juli Cèsar, Alexandre o Escipió. Al mateix moment que el nostre protagonista té similituds amb grans noms grecs i llatins, Carmesina podria ser una renovada Hèlena de Troia, Polixena o Medea. Per confirmar aquest fet, podem mencionar una ocasió en què apareix la descripció d’una “arma ensangonada”, inspirada en la mítica espasa d’Aquíl·les.

Tanmateix, no només la temàtica èpica és l’única que té un rerefons clàssic. El clima sentimental està arrelat a la literatura d’Ovidi. Una de les obres amb les que hi trobem més similitud són les Heroides. Fins i tot, al final del llibre, que Tirant pren a Carmesina, trobem la imatge d’un poema d’Ovidi titulat Militat omnis amans et habet sua castra Cupido . Per altra banda, el joc amorós entre Felip i Ricomana s’inspiren clarament en el model de comèdia llatina. A l’episodi en què coneix Carmesina, el nostre protagonista contempla aquesta pintura i, seguidament, fa una menció sobre les grans històries d’amor de la literatura d’aquell moment: “ de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancelot“. Més entrada la novel·la, trobem semblances entre un parlament que tenen l’Emperadriu i Hipòlit amb un fragment de Lamentació de Tisbe, de Joan Roís de Corella en el qual, Tisbe pren la iniciativa davent dels temors de Píram.

Fins i tot al Pròleg, Joanot Martorell afirma la font de la seva inspiració de la següent manera: “E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius, dels romans: d’Escipió, d’Aníbal, de Pompeu, d’Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalles d’Alexandre i Dari[…] les faules poètiques de Virgili, d’Ovidi, de Dant e d’altres poetes. […]son estades compliades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.”

A més, cal destacar que gran part de la novel·la succeeix a les nostres terres predilectes, les terres de l’antiga Grècia. Tirant lo Blanc viu la seva història d’amor amb Carmesina a Constantinoble. Però, no és l’únic indret per on hi passa, l’illa de Rodes, Sicília, Xipre i Troia. Hi apareix també el nom de Calàbria, una regió italiana d’on prové un personatge secundari: el filòsof de Calàbria o, un altre exemple: el nom del duc de Macedònia.

Sílvia Espinach García

Grec i llatí de 1r batxillerat.

La pena de mort a Grècia

Hola!

Com que vaig fer el treball de recerca sobre “la pena de mort als Estats Units”, m’he llegit molts llibres i he trobat informació interessant sobre la pena de mort a Grècia, i la que vull compartir amb tots vosaltres, ja que crec, que és un apartat bastant important de la nostra història.

Després de la nuvolosa Edat heroica, on les llegendes i la història es confonen fins a no diferenciar-se, la ciutat-estat d’Atenes es va dotar d’un codi de justícia imposat per un misteriós personatge anomenat Dracó. Segons les històries de l’antiga Grècia, Dracó va compilar les lleis velles en un codi, l’any 621 a. C. Ho va fer amb tanta duresa, que es va dir més tard que havia estat escrit amb sang en comptes de tinta, d’aquí ve l’adjectiu <draconià> que s’utilitza com a sinònim de sever.

La pena de mort s’aplicava per a qualsevol tipus de crim i per a petits delictes, com per exemple robar. Es deia que aquestes lleis tan rigoroses, van portar a Atenes un ordre social i un progrés econòmic.

Photobucket Execucions amb espasa en la guerra de Troia, pintura a sobre d’una ceràmica, Museu de Nàpols (s. V a. C.)

Després de la mort de Dracó van tornar a sorgir problemes, i els atenesos van escollir com a nou governador a un ciutadà anomenat Soló, al qual consideraven savi i justicier.

Soló va ser el primer qui l’any 590 a. C., va compilar el primer codi ben conegut on va reservar la pena de mort per als delictes de sacrilegi, atemptat contra l’autoritat de la ciutat, adulteri de la dona, homicidi i violació si no anava seguit d’un matrimoni. El rei també va establir la pena de mort per a qualsevol delicte que atemptés contra l’ordre públic i la seguretat de les persones.

Tot i que les lleis de Soló van ser modernitzats, les velles creences van seguir molt presents, i així, als criminals executats se’ls enterrava amb una mica de menjar, ja que es creia que si arribaven a passar fam al trànsit a l’altra vida tornarien al món dels vius.

Seguint el que disposaven aquests codis i la seva eficàcia, els grans filòsofs grecs de l’època clàssica no només no van qüestionar la pena de mort sinó que la van defensar amb certa ardor.

Sòcrates i el seu deixeble Plató la van justificar com el millor recurs polític per eliminar de la societat els elements nocius i perillosos.

Com en tantes altres cultures, els grecs no van tenir la menor reticència a executar els seus personatges més il·lustres. Com a un bon exemple tenim el gran savi Sòcrates.

Photobucket

Sòcrates beu la cicuta, oli de Charles Alphonse Dufresnoy (h.1650), Galeria dels Uffizi, Florència.

Alisa Komarova, 2n Batxillerat Grec

Els referents clàssics a la publicitat

Avui dia, tot i que no ens ho sembli, el món de la publicitat està impregnat de símbols i referents provinents de la cultura grecorromana. Si no us ho creieu, podeu comprovar-ho en un dels Google Maps de referents clàssics als establiments, que estem portant a terme entre tots, i també us deixo amb aquestes dues grans marques que ens parlen sobre els nostres avantpassats als seus anuncis.

El primer me’l vaig trobar fa un mes a un bar, i es tracta d’una llauna de Coca-Cola, mireu. Interessant, oi? He vist d’altres amb imatges de la Casa Batlló per exemple. Quin significat creieu que té?

Un altre anunci el vaig veure just abans de la meva exposició del Treball de Recerca i, tot i que no té un referent molt explícit, sí que el vaig relacionar amb aquesta importància, actualment en decadència, que li donaven els antics al nom. És una propaganda de Jeep que parla sobre la importància i el prestigi que pot comportar tenir un nom.

“Siente orgullo de tu nombre.

Porque tu nombre es lo que te define.

Porque tu nombre te hace ser quien eres,

Te hace ser único,

Y nadie puede quitártelo.

No hay nadie cómo tú.

Al igual que no hay nadie como nosotros.”


Què en penseu de tot plegat? Col·laboreu afegint més imatges  a Photobucket, a l’àlbum d’El Grec i la publicitat i afegiu-les a l’Slideshow!

Coty Ledesma,

Grec i Llatí de 2n Batxillerat.

Lliçons d’etimologia a “Mi gran boda griega”

L’altre dia en Carlos Rocamora de segon de batxillerat va veure Mi gran boda griega (My Big Fat Greek Wedding) de Joel Zwick (2002) i va pensar en les nostres classes de grec i, segons el grec d’aquesta pel·lícula tot el món és hel·lènic. Mireu si no us ho creieu i fixeu-vos, entre d’altres, en les etimologies i amb l’aspecte de la seva casa:

Per cert, què n’opineu de tot plegat?

La parada de “Baetulo”

Fa menys d’un any que han inaugurat una nova parada de metro que arriba fins al centre de Badalona, la parada és l’última de la Línea 1, Badalona Pompeu Fabra. I per fer referència a aquesta ciutat, l’entrada ha estat decorada amb motius típics de Badalona.
En les parets hi trobem imatges de tots el dimonis que  han estat cremats a la sorra de la platja de Badalona per la celebració de les Festes de Maig. En la part superior de les parets, tocant el sostre posa en lletres romanes: BAETVLONIS AMPHORAE DAEMONIIQVE ET SANCTI ANASTASII FABVLAE.

Què vol dir aquesta frase? I quina relació té amb Badalona?

[Font: Wikimèdia Commons]

Andrea Martinez Serrano
2n batxillerat
Institut Isaac Albéniz