La inspiració de Joanot Martorell

Com bé sabeu, Tirant lo Blanc és lectura obligatòria al batxillerat. Per tant, tot just m’acabo de llegir la novel·la cavalleresca i la tinc molt recent. La meva edició del Tirant conté escolis que comenten cada grup de capítols. I en aquests, s’expliquen, entre d’altres coses, les similituds que tenen amb altres novel·les anteriors. No és estrany que Joanot Martorell, l’autor, s’inspirés en obres de la literatura clàssica per descriure alguns personatges o redactar algunes de les situacions més rellevants de l’obra o, fins i tot,  fes plagis d’alguns fragments.

Per començar, cal esmentar que, en general el model de cavalleria de l’Edat Mitjana ja estava inspirat en el model antic. L’autor aconsegueix igualar la inspiració de Virgili o Ovidi els quals, ja havien retratat l’heroisme d’una manera absolutament veraç. Així, a Joanot Martorell no li és difícil igualar l’heroïcitat de Tirant amb altres herois com Hèrcules, Jàson o Aquil·les i amb grans noms il·lustres de la història greco-llatina com Agammèmnon, Paris, Juli Cèsar, Alexandre o Escipió. Al mateix moment que el nostre protagonista té similituds amb grans noms grecs i llatins, Carmesina podria ser una renovada Hèlena de Troia, Polixena o Medea. Per confirmar aquest fet, podem mencionar una ocasió en què apareix la descripció d’una “arma ensangonada”, inspirada en la mítica espasa d’Aquíl·les.

Tanmateix, no només la temàtica èpica és l’única que té un rerefons clàssic. El clima sentimental està arrelat a la literatura d’Ovidi. Una de les obres amb les que hi trobem més similitud són les Heroides. Fins i tot, al final del llibre, que Tirant pren a Carmesina, trobem la imatge d’un poema d’Ovidi titulat Militat omnis amans et habet sua castra Cupido . Per altra banda, el joc amorós entre Felip i Ricomana s’inspiren clarament en el model de comèdia llatina. A l’episodi en què coneix Carmesina, el nostre protagonista contempla aquesta pintura i, seguidament, fa una menció sobre les grans històries d’amor de la literatura d’aquell moment: “ de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d’Eneas e de Dido, de Tristany e Isolda, e de la reina Ginebra e de Lancelot“. Més entrada la novel·la, trobem semblances entre un parlament que tenen l’Emperadriu i Hipòlit amb un fragment de Lamentació de Tisbe, de Joan Roís de Corella en el qual, Tisbe pren la iniciativa davent dels temors de Píram.

Fins i tot al Pròleg, Joanot Martorell afirma la font de la seva inspiració de la següent manera: “E aquell egregi poeta Homero ha recitat les batalles dels grecs, troians e de les amazones; Titus Lívius, dels romans: d’Escipió, d’Aníbal, de Pompeu, d’Octovià, de Marc Antoni e de molts altres. Trobam escrites les batalles d’Alexandre i Dari[…] les faules poètiques de Virgili, d’Ovidi, de Dant e d’altres poetes. […]son estades compliades per tal que per oblivió no fossen delides de les penses humanes.”

A més, cal destacar que gran part de la novel·la succeeix a les nostres terres predilectes, les terres de l’antiga Grècia. Tirant lo Blanc viu la seva història d’amor amb Carmesina a Constantinoble. Però, no és l’únic indret per on hi passa, l’illa de Rodes, Sicília, Xipre i Troia. Hi apareix també el nom de Calàbria, una regió italiana d’on prové un personatge secundari: el filòsof de Calàbria o, un altre exemple: el nom del duc de Macedònia.

Sílvia Espinach García

Grec i llatí de 1r batxillerat.

12 thoughts on “La inspiració de Joanot Martorell

  1. Eric Andreu

    Bones observacions Sílvia!!! Sembla que sigui una recreació manada per fer de la Margalida! (la obra original). Tens molta raó en dir que el protagonista té semblances amb els herois antics. Gran article, Sílvia, en els dos sentits!

  2. Margalida Capellà Soler

    Tens raó, Eric! La Sílvia ha fet una molt bona entrada al bloc i, sens dubte, Tirant lo Blanc l’ha ben inspirada. Nosaltres hi continuarem treballant i posant enllaços, però a veure què en diu l’Adela, la seva professora de Llengua i Literatura.

  3. Cristina Álvarez Barraca

    Bufffff Sílvia, es nota que hi has dedicat hores i hores eh!
    Realment és un treball molt complert, malgrat això molt bne elaborat, és un molt bon treball!

    Doncs sí, Tirant lo Blanc és una lectura obligatòria pel batxillerat, per sort o desgràcia nostra, jajaja! No, no, la lectura està molt bé encara que costi llegir-la.
    Jo mentre l’anava llegint també pensava que el llibre tenia referents clàssics, i que Tirant era comparat com déus com Hèrcules, com bé has dit.
    Et felicito Sílvia, segueix així, i arribaras molt lluny:)

  4. Sílvia Espinach

    Moltíssimes gràcies. La veritat és que fer les recopilacions de cada capítol va ser una mica difícil, però, crec que va valdre la pena. Tirant lo Blanc no només és una relíquia per la literatura catalana, també és una relíquia de la pervivència dels referents clàssics que sense adonar-se’n, molts estudiants de batxillerat descobreixen any rere any.

  5. Oriol López

    Ave!
    Molt bon article Sílvia, l’única cosa negativa és que m’ha recordat a la feixuga lectura del Tirant, per la resta perfecte! Molt ben relacionat amb el món clàssic.
    Felicitats!

  6. Adela Martí

    L’única cosa que puc dir Margalida és que m’he quedat meravellada. Et felicito Sílvia per la feinada que has fet.

  7. Rabab

    Ave lida!
    L’enhorabona Silvia has fet un gran treball és nota que l’hi has dedicat molt de temps i esforç perque t’ha quedat molt bé moltes felicitats.

  8. Cristina Ortiz

    Hola!!
    Començo a desenvolupar informació sobre aquests referents clàssics:

    -Virgili:(Publius Vergilius Maro en llatí)(Andes, prop de Màntua, cap a 70 aC – Brindes, actual Bríndisi, 19 aC) va ser un poeta romà, autor de les Bucòliques, les Geòrgiques i l’Eneida.

    -Ovidi: (Publius Ovidius Naso en llatí)(Sulmona al país dels pelignes, el 20 de març del 43 aC – Tomis, actual Constanta, l’any 17), fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el final de l’Edat Antiga i l’Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l’art i literatura d’Europa durant molts segles.
    Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan en trimetres iàmbics i en anapests, respectivament, i les seves grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de l’Eneida de Virgili i l’èpica d’Homer. Ovidi ofereix una èpica diferent a la dels seus predecessors, una història cronològica del cosmos des de la creació fins al seu propi dia, incorporant-hi molts mites i llegendes sobre transformacions sobrenaturals pròpies de les tradicions grega i romana.

    -Hèrcules: En mitologia romana era l’heroi de la mitologia grega Hèracles. Era fill de Júpiter, l’equivalent romà del déu grec Zeus, i la mortal Alcmena. Va dur a terme els dotze treballs d’Hèracles i va ser divinitzat.
    Els romans van adoptar la versió grega de la seva vida i treballs sense canvis essencials, però van afegir detalls anecdòtics propis, alguns d’ells relacionant l’heroi amb la geografia del Mediterrani occidental. Els detalls del seu culte també van ser adaptats a Hispània (columnes d’Hèrcules).

    -Jàson: Jàson (en grec antic, Ἰάσων) és un heroi de la mitologia grega.
    Segons les diferents versions, la seva mare va ser Alcímede o bé Polimede. El seu pare va ser Esón, rei de Yolco fins que el seu propi germà, Pelias, ho va destronar. Segons un altre relat, Esón va confiar el regne al seu germà Pelias, fins que Jàson aconseguís la majoria d’edat.

    -Aquil·les: (en griego antiguo Ἀχιλλεύς Αἰακίδης, Akhilleus Aiakidēs)és un dels herois que va participar a la Guerra de Troia i és un dels personatges principals de la Ilíada d’Homer.

    -Agammèmnon: Agamèmnon (Ἀγαμέμνων, llatí Agamemnon) fou el rei d’Argos que, d’acord amb la Ilíada, va participar a la guerra de Troia, esdevenint un dels màxims dirigents de l’exèrcit aqueu que assetjava la gran ciutat. Se l’anomena rei d’Argos o “rei de Micenes”, capital del regne. Estava casat amb Clitemnestra i tenia quatre fills (Orestes, Ifigènia, Crisòtemis i Electra).
    Com a germà de Menelau, que va ser abandonat per Helena, no va trigar a reunir un poderós exèrcit

    -Paris:(Πάρις) Segons la mitologia grega, Paris fou un príncep de la Tròade que provocà la guerra de Troia en segrestar (o conquistar, segons les versions) la princesa espartana Helena, esposa de Menelau, qui dirigí una expedició contra Troia per tal de recuperar-la.

    -Juli Cèsar: (Gaius Iulius Caesar en llatí)pertanyia a una famíla patrícia de la gens Júlia, una de les més antigues de Roma.
    Va protagonitzar el període de la república romana.
    Va tenir una important carrera política i va obtenir innombrables victòries militars per expandir els dominis de Roma i per assolir un poder personal a Roma proper al d’un monarca fins que va ser assassinat. D’altra banda els seus discursos, avui perduts, i la narració de les seves pròpies campanyes militars, escrita per ell mateix, en fan un dels prosistes més destacats de la literatura llatina.

    -Alexandre: Alexandre III el Gran o Alexandre el Magne (en grec: Μέγας Αλέξανδρος, en llatí Mégas Aléxandros)356 aC – 323 aC) va ser rei de Macedònia (336-323 aC), conqueridor de l’Imperi Persa i un dels líders militars més importants del món antic. És potser una de les figures més atractives de la història.

    -Escipió: Escipió (Scipio en llatí) fou el nom d’una il·lustre família patrícia de la gens Cornèlia.
    El nom significa “pal” i es diu que es va donar originalment a Corneli, perquè va servir al seu pare, que era cec, com el bastó d’un cec ja que el va guiar arreu; després el malnom fou agafat com a cognom hereditari de la família. Va produir alguns dels personatges romans més destacats de la república.
    Posseïen un lloc d’enterrament a Roma prop de la Porta Capena on tots els membres eren enterrats, lloc que fou descobert el 1780 a la porta San Sebastiano.

    -Hèlena de Troia:( Ἑλένη en grec )fou la filla de Zeus i Leda, famosa per la seva bellesa. El seu rapte per Paris provocà la Guerra de Troia.

    -Polixena: (en grec Πολυξένη Poluxénê)era, segons la mitologia grega, la filla de Príam i Hècuba.
    Un dia anà a un temple d’Apol·lo amb la seva mare i va topar-se amb Aquil·les, que s’enamorà bojament d’ella. A l’estar en guerra, però, no pogué dir-li res.
    Aquil·les envià un missatge a Hèctor demanat-li la mà de la seva germana, que l’heroi troià acceptà el casament a canvi de la traïció d’Aquil·les, però aquest rebutja el tracte. En una trobada nocturna amb Aquil·les, Políxena aconsegueix que li digui el seu punt feble. L’endemà mateix li explica al seu germà Paris per a què mati Aquil·les.
    Després del saqueig de Troia, fou decapitada davant la tomba d’Aquil·les pel fill d’aquest Neoptòlem, igual que el seu pare el rei de Troia Príam.

    -Medea: En la mitologia grega Medea era la filla d’Eetes, rei de la Còlquida i de la nimfa Idia. Era sacerdotessa d’Hècate, que alguns consideren la seva mare i de la qual se suposa que va aprendre els principis de la bruixeria junt amb la seva tia, la maga Circe. Així, Medea és l’arquetip de bruixa o bruixot, amb certs trets de xamanisme.

    -Cupido: Cupido o Cupid fou una deïtat romana, i de manera similar als deus Amor i Voluptes fou una versió romana del deu grec Eros i de Kāmadeva a la mitologia hindú. Se’l fa responsable dels amors i les passions dels mortals.
    Ha sigut representat com un nen alat, un nadó o un jovenet àngel. Generalment reconegut com a fill de Venus i de Mart, com que és fill dels déus de l’amor i la guerra, Cupido resulta el déu dels enamorats, i crea d’eixa manera un enllaç entre l’amor i la tragèdia.

    -Eneas: En la mitologia greco-romana, Enees (en grec Αἰνείας, Aineías, en llatí Aeneas) és un heroi de la guerra de Troia, que després de la caiguda de la ciutat va aconseguir escapar, emprenent un viatge que el portaria fins a la terra de Laci (en l’actual Itàlia) on després d’una sèrie d’esdeveniments es va convertir en rei i alhora en el progenitor del poble romà, doncs en aquesta mateixa terra dues dels seus descendents, Ròmul i Rem, fundarien la ciutat de Roma.

    -Dido: Segons l’Eneida de Virgili, Dido està relacionada amb Enees durant la fugida de Troia, on una tempesta empeny a Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l’acull com a convidat. A causa d’un complot de Venus, la mare d’Enees, Dido s’enamora bojament d’ell. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, la qual cosa fa que Dido es suicide. Però ella jurà venjança i establí, d’aquesta manera, la base del conflicte posterior entre Roma i Cartago.

    -Amazones: Les amazones (en grec antic: Ἀμαζόνες) són en mitologia clàssica i grega una antiga nació formada per dones guerreres.
    Una de les amazones mes importants era Pentesilea, que va participar en la Guerra de Troia, i la seva germana Hipólita, el cinturó màgic de la qual va ser objecte d’un dels dotze treballs d’Hèrcules. Les amazones solien representar-se en l’art clàssic batallant amb guerrers grecs.
    En la historiografia grega i romana hi ha diversos relats d’assalts d’amazones a Àsia Menor. Les amazones van ser associades amb diversos pobles històrics durant l’antiguitat tardana. A principis de l’Edat Moderna el terme va passar a al·ludir a les dones guerreres en general.

    -Titus Lívius: Titus Livi en català, va ser un famós historiador romà.

    -Aníbal: Anníbal Barca, o Hanníbal, (247 aC – 182 aC) fou un polític i cabdill militar de l’antic imperi cartaginès. És conegut per les seves gestes durant la Segona Guerra Púnica: comandà un exèrcit per la Península Ibèrica, el qual travessà penosament els Pirineus i els Alps fins a arribar al nord d’Itàlia a combatre els romans. L’any 221 aC Àsdrubal morí assassinat a Cartago Nova, i el seu cunyat Anníbal el succeí en el comandament de l’exèrcit cartaginès. Anníbal era, aleshores, un jove de vint-i-cinc anys que sentia una profunda animadversió contra els romans, heretada del seu pare Amílcar Barca que, a la tendra edat de nou anys, li havia fet jurar que professaria un odi etern envers Roma.

    -Marc Antoni: Marc Antoni, en llatí Marcus Antonius (Roma, 20’d abril vers 83 aC – Alexandria, 30 aC), va ser un militar i polític romà de l’època final de la República.

    Bé, crec que ja està tot, espero que a qui li faci falta informació sobre algun d’aquests personatges els hi serveixi la informació que jo he donat!

    Adeu 🙂

  9. Teresa Devesa i Monclús

    Aquesta documentació, Cristina, pot ajudar a entendre millor aquest magnific estudi literari de la Sílvia, suposo que a hores d’ara una flamant universitària, no obstant estaria bé fer alguna reflexió relacionada amb la lectura del poema. Vosaltres també l’heu fet oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *