Inspirat per un vídeo que va trobar la Margalida al YouTube i que ens va donar a conèixer al fòrum de notícies del Moodle on se situen un grapat dels llocs sagrats i de gran importància del món clàssic grec, els alumnes de la classe de 1r de Batxillerat de Grec hem fet un Google Maps relacionant tots aquests indrets sagrats de tota la geografia grega antiga. Per cert, recordeu quin nom rebia la zona grega del sud d’Itàlia?
Es pot veure com en el Google Maps normalment aquests indrets sagrats que, segons els antics no es van construir a l’atzar, es relacionen entre si en forma de triangle, i un bona part d’aquests pics van dirigits a Atenes, el centre i capital de tota la Grècia clàssica. Per què creieu que poden tenir aquesta forma triangular? Quin tipus de triangles (equilàter, escalè…) hi detecteu? Quines distàncies els uneixen? Com ho varen poder fer els antics grecs sense les eines tecnològiques modernes?
En el mapa, hi hem afegit l’antiga Olímpia, l’antiga Esparta, múltiples Asclepièon (centres curatius), l’Olimp, centres oraculars, com el de Dodona, Delfos, alguns temples, com el d’Apol·lo, el de Posidó…
Sabeu altres punts sagrats de Grècia? Els podríeu-ho situar en el mapa? Si no en trobeu més, podríeu deixar en comentari les diferents equidistàncies sagrades i treure’n conclusions, així com donar-ne la vostra opinió
Aquest estiu vaig descobrir un joc molt interessant, modern en què el món ha estat arrasat per una Gran Guerra cap a l’any 2077. Com a conseqüència d’aquesta guerra, on es van fer servir armes de gran destrucció, com ara bombes nuclears, la Terra ha estat fortament castigada a causa d’aquest holocaust nuclear. Aquest joc és la premiada saga Fallout.
Tot i la gran destrucció, les persones sempre han trobat un mètode per sobreviure al llarg de la història, i en aquesta ocasió no seria pas diferent. Les persones que van preveure el desastre nuclear van construir un seguit de refugis sota terra, on no hi entraria ningú, ni tampoc en sortiria ningú.
En la primera part, que en realitat és la tercera entrega de la saga, es dóna a conèixer tota la història i descobreixes també que no tothom va poder entrar en algun d’aquests refugis i es van quedar a fora. Aquestes persones són supervivents, armats, afectats per la forta radiació de les bombes nuclears i alguns estan una mica “afectats” mentalment per la destrucció.
Però és a la quarta part de la saga on em vaig trobar una sorpresa. Com he dit abans, el món ha estat destruït i els Estats Units (on passa tota la trama de la història) ha quedat destruït en un gran desert, menys poques ciutats que s’han salvat. Com va dir un gran filòsof, la primer guerra mundial va seria amb fusells, la segona amb metralladores, la tercera amb bombes nuclears i la quarta seria amb pedres i pals. Doncs aquesta teoria es compliria, menys que es desenvoluparien armes làser, de plasma, però també amb roques i amb armes improvisades, simplement per intentar sobreviure.
Doncs com que tot ha tornat al passat, també la gent està dividida en grups i tribus amb ideologies concretes, pensaments restringits i filosofies definides per la seva història fins al moment. Aquests grups han de ser forts, poderosos i que provoquin temor als altres grups.
Un d’aquests grups, i un dels més poderosos és la Legió de Cèsar. Aquests valents legionaris estan dividits i organitzats tal i com ho estaven en l’antiga Roma: amb Centurions, un cap visible: el Cèsar, es concentren en campaments idèntics, amb una Guàrdia Pretoriana per protegir el Cèsar, alguns frumentarius i fins i tot tenen els diners de plata, la mateixa moneda que a l’antiga Roma, els sodats més veterans es distingeixen amb les vestimentes i els colors d’aquestes, i quan passes pel costat de qualsevol legionari, et diuen com en l’antiguitat: fidelitat a Caesar!!!.
Les armes que utilitzen no són pas modernes, ni armes làsers, ni de foc… simplement utilitzen gladius (espases) i llances. A dintre del campament hi ha l’arena, on s’entrenen lluitant cos a cos, on són realment experts, com a l’antiga Roma, temuts en combat per la seva gran preparació. El seu caràcter és sempre lleial al Cèsar, nobles amb els seus aliats i molt feroços i sense escrúpols contra l’enemic, on lluitarà fins a la mort, encara que perdi la llança, atacarà amb l’espasa, i si perd l’espasa lluitarà amb els punys si no té cap arma més, encara que l’enemic sigui potencialment més mortífer que ell, sempre pel Cèsar.
Realment és impressionant veure com han recreat tot el món militar romà amb una fidelitat molt curosa i com de bé han refrescat un dels millors exèrcits de la història del món i introduint-lo en un món postapocalíptic on només sobreviuen els més forts i valents. Si ho voleu comprovar (vid. vexillarius “portaestendard”), en podeu establir els paral·lelismes i deixar-ne constància en comentari.
Fa poc que vam iniciar el curs de grec, i com cada any és imprescindible aprendre’n l’alfabet. Com a exercici la Margalida ens va proposar que busquéssim lletres gregues a la nostra vida quotidiana i ens va dir que ens sorprendríem de la gran quantitat de lletres que trobaríem.
Jo creia que ja no en podríem trobar masses d’aquestes lletres a causa que aquesta activitat ja s’havia fet els anys anteriors com podeu veure aquí, però no va ser així.
Tot va començar quan mirant la televisió vaig veure un nou model de la marca Lancia. Es tractava del nou Lancia Ypsilon. Buscant més a fons vaig veure que en el blog hi havia múltiples articles que parlaven sobre els referents grecs en els cotxes, com ara aquest de la Teresa.
Però el que no sabia era que aquesta marca no tenia només un o dos cotxes que utilitzaven lletres gregues simplement com una anècdota sense cap importància. Sinó que la marca Lancia portaven fent cotxes i relacionant-los amb lletres gregues des de fa més d’un segle.
Això em va portar a preguntar-me quants cotxes tenia Lancia amb les lletres de l’alfabet grec, i aquest és el resultat:
Estem tan contents i tan contentes de ser finalistes que hem decidit compartir la nostra alegria en xarxa i deixar-nos veure pel forat del vídeo.
Volem donar les gràcies a l’associació Espiral per convocar aquests premis que fa dos anys ja varen premiar El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula en la categoria de professors i professores, i especialment volem donar les gràcies al jurat d’aquest any per haver seleccionat Aracne fila i fila com a finalista en la categoria d’alumnes de batxillerat. No cal dir que ens agradaria guanyar!
En principi, la paraula hipopòtam sabem que ve de dues paraules gregues: ἵππος, que vol dir cavall, i ποταμὀς, que vol dir riu. Això passa en les llengües de la família del llatí, com en el castellà, hipopòtam, en portuguès, hipopòtam, en italià, ippopotamo, en francès, hippopotame… Totes tenen la mateixa forma i és clar que són molts semblants.
Però l’altre dia fent classe d’alemany, estàvem repassant els animals i va sortir la paraula hipopòtam. Mireu per on, vam fer un estrany descobriment: Hipopòtam en alemany és Nilpferd.
No vam caure amb el recaragolat significat i la història que amaga aquesta paraula. Els grecs van ser qui van batejar primerament aquest animal. Ja coneixien els cavalls, i com que els hi va semblar que tenien certa similitud, el van batejar com a cavall. Però hi havia un problema, que eren bastant diferents als cavalls: els hipopòtams estan la major part del temps a l’aigua. En resum, el van anomenar cavall d’aigua (Ἱπποποταμὀς). Però els egipcis no els hi deien així. Ells, en trobar per primera vegada aquests animals al riu Nil, i els van anomenar cavall del Nil. I els alemanys van preferir fer seves les paraules cavall del Nil (Nilpferd), Nil, referent al riu Nil, i Pferd, que vol dir cavall.
Aquesta és la història de l’origen de la paraula d’aquest animal i el perquè de la diferència entre les llengües.
P.S.:
Ι nosaltres que pensàvem que venia de ὓπο “a sota de” ja que aquest animal li encanta estar a sota de l’aigua!
L’HIPOPÒTAM
Perquè dins l’aigua del riu s’ha emmirallat l’hipopòtam, alça el cap, fa una ganyota amb la gran boca oberta i riu.
Seguint l’activitat proposada a classe per la Margalida i avaluada al Moodle de llatí, l’ Èric i l’Edgar ens presenten els seus gossos, quina monada!, tal com ja ho havien fet en Ruben i l’Oriol amb la Dana, la gossa dàlmata d’en Ruben. Quin regal més bonic per a les nostres mascotes! Qui més s’hi anima! És una oportunitat única per presentar les vostres mascotes en llatí i a Aracne! No la desaprofiteu!
Fa més o menys un més, la nostra professora de llatí, la Margalida, ens va dir que llegíssim el mite de Acetes i els mariners tirrens. Aquest mite es resumeix en el següent:
Acetes era una mariner de família humil que navegava guiant-se per les constel·lacions.
Un dia, anant cap a Delos, fa escala a Quios. Ell va ordenar als seus mariners que anessin a buscar aigua pel viatge que reprendrien aquell mateix dia. Quan van arribar, Acetes es va trobar amb la sorpresa de que els mariners portaven un noi molt ebri, però d’aspecte peculiar. Acetes, en el mateix moment que el va veure, va notar alguna cosa estranya, i estava segur que en el cos d’aquell noi hi havia un déu, i va proposar de portar-lo on ell volgués. Però els mariners no pensaven com ell, i van decidir que en traurien més profit d’ell si el venien a qualsevol persona.
Acetes s’hi va negar i va rebre un cop que el va estar a punt de tirar a l’aigua. El noi va dir que el portessin cap a Naxos.
En veure el noi que no anava cap a on ell volia, va fer començar a créixer branques de vinyes en tot el vaixell. Els mariners, espantats, van saltar del vaixell, i quan van tocar l’aigua, es van convertir en dofins. (el final de la història us l’haureu de llegir vosaltres aNarracions de mites clàssics).
I per què aquest mite i quina cabuda té en els nostres dies? Fa poc, vaig veure una imatge que em va fer pensar en aquest mite, precisament en una ampolla de vi. No sé si és casualitat o no, però crec que és una imatge bastant representativa del mite.
Es veu clarament com és el vaixell, i com Bacus el converteix en una vinya: unes branques d’heura de color verd fosc s’emboliquen en els rems i impedeixen de moure’ls, i uns penjolls ven carregats de raïms trepen per les veles. Els mariners, esglaiats, es tiren al mar per la borda, i de cop, veuen com es van convertint amb dofins.
Em van dir que una imatge semblant era el símbol de la denominació d’origen d’algun lloc.
Aquest és el meu primer article a Aracne i, com que m’agrada la música i la història de la música, he decidit ajuntar música, història i el grec. Des del punt de vista del l’antiga Grècia, la música no l’entenien com ho fem avui en dia. Els grecs veien la música com una forma de relació entre sons i la relacionaven estretament amb les matemàtiques. A part de escoltar-la, “calculaven” la música.
Quan ells parlaven de música, la gent la veia i l’ajuntava amb els conceptes ball i poesia.
La paraula música deriva de vàries paraules. De la paraula “Μουσική” i la paraula “Τεκνή”. A l’antiga Grècia, consideraven que la música era l’art sagrat de les muses, que eren qui inspiraven els homes per composar la música (per això, els músics eren considerats com a intermediaris entre les muses i els homes). La música també creien que tenien poders curatius i purificadors, per això els músics eren considerats bastant importants en la societat.
El problema és que en l’actualitat no tenim quasi cap mostra de música d’aquells temps per múltiples raons. Una, quasi la més important i la més clara, és que les peces no s’han conservat a causa de que són molt antigues. Un altre factor a tenir en compte és que en l’antiga Grècia, el sistema de perpetuació i escriptura de la música no és el mateix que tenim en l’actualitat. Passa el mateix que els jeroglífics egipcis. Fins que no es va descobrir la Pedra Rosseta, no es van poder comprendre els jeroglífics. Tot i així, ens han arribat en els nostres temps tres grans textos musicals que ens donen unes petites pautes de com sonava la música que feien, descobert l’ any 1850: dos himnes Dèlfics (138 a.C.) i l’epitafi de Seikilos (II a.C.), sumen menys de dos minuts de música totes juntes.
Tot i així, sabem en l’actualitat que la música era bastant present en la vida dels grecs. Ho sabem a causa de que en múltiples pintures i ceràmiques hi ha escenes on es veuen persones fent música. En ceràmiques on apareix Apol·lo, obres literàries, com la Ilíada o l’Odissea, on Ulisses canta amb un cor per calmar els déus i poder navegar. Els grecs, en el cas de l’aparició de obres que hi aparegui música, són els primers. La música estava present en tota mena d’esdeveniments com banquets, casaments, sacrificis… en tenim constància gràcies a actes escrits on es pot llegir que hi havia presència musical.
Ceràmica en la que apareix Apol·lo tocant la seva lira.
Si voleu escoltar una mica de música de l’antiga Grècia, aquí podeu escoltar-ne una mica. És una part d’un dels dos himnes Dèlfics.
