La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).
Retrat de Jean Cocteau (1916). MODIGLIANI.
The Art Museum Princeton University, Princeton
Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.
Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:
NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.
De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:
ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.
El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió
Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.
Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!
I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.
TERESA
