Tag Archives: Mitologia

Teatre Apol·lo, qui ho diria!

Estava un dia mirant el facebook distreta i de cop vaig veure una foto d’aquest teatre, de seguida em vaig adonar que el seu nom estava relacionat amb la mitologia grega i romana i vaig decidir fer-vos un apunt per si vosaltres tampoc us n’havíeu adonat.

El Teatre Apol·lo de Barcelona està situat al barri del Poble-sec, a la històrica Avinguda del Paral · lel número 59, centre de la vida artística i teatral de la ciutat comtal durant el segle XX.

El Teatre Apol·lo va ser reconstruït per complet fa uns anys i es programen en l’actualitat espectacles teatrals i musicals.

La Sala Apol·lo és un dels locals nocturns més mítics de Barcelona. Amb més de 25 anys d’història, ha estat, al costat de “La Paloma”, el local de referència per anar a ballar. Sigui quin sigui l’estil de música que estigués de moda en el moment, “l’Apol·lo” els ha viscut tots. Actualment funciona de manera simultània com a sala de concerts i club de ball. A més, fa un any que va estrenar una sala adjacent (la 2). Amb 1100 i 400 persones de capacitat respectivament, per l’Apol·lo passen alguns dels concerts més interessants que es programen a Barcelona. Com que diverses productores programen nits de festa al llarg de la setmana, l’horari dels concerts sol caminar, depenent del nombre de actuacions de cada dia, entre les 20.00 i les 22.00.

Les nits del cap de setmana, i ull perquè per a Apol·lo el cap de setmana comença en dijous, la sala es transforma en discoteca després dels concerts de primera hora. Les nits dels dijous estan dedicades a la música negra i no et costarà res fer amics entre el públic jove que va cada setmana a ballar funk, soul i hip-hop al Powder Room. Els divendres i dissabtes el protagonista de la nit, simultàniament en els dos espais, és Nitsa Club. Amb més de deu anys d’història, és el club de referència en matèria de noves tendències en música electrònica. Amb la incorporació de la sala 2, Nitsa club dedica part de la seva programació al pop i rock independent.

Està situat a Barcelona (08004) carrer Nou de la Rambla 113 i la sala 2, l’adjacent, està situada al mateix carrer número 111.

Per contactar-hi podeu fer-ho mitjançant el seu número de telèfon (0034) 93 441 40 01, via fax (0034) 93 324 80 66 o per últim podeu buscar informació sobre els concerts a la seva pàgina web.

Si no sabeu com arribar aquí ho podeu fer d’aquestes maneres:
Metro: Paral.lel (línia verda)
BUS: 20, 36, 57, 64, 121, 157
NIT BUS: N0, N6

Segurament us estareu preguntant que per què es diu així, després de fer una mica de recerca, us diré que aquest nom es remunta a la dècada dels 20. Quan es va fer aquesta sala ja portava aquest nom i és a causa del déu Apol·lo, déu de la música i de la poesia. Unes companyes van fer una cançó d’Apol·lo, li podeu fer un cop d’ull i si encara no sabeu la primera declinació, la podeu aprendre aquí.

Us havíeu adonat del nom d’aquesta sala? Hi heu anat algun cop? Creieu que el teatre Apol·lo és un nom encertat per a un teatre? Coneixeu altres establiments amb el nom del déu Apol·lo? No us oblideu d’introduir-los al nostre Google maps d’Establiments amb referents clàssics!

Elisa Moya 1 Batx. C

El nostre bloc, El cel dels mites!

Salvete! XAIPETE!

Nosaltres, alumnes de 1r de Batxillerat de grec i llatí, hem creat un bloc el qual el presentarem en el concurs “Es de libro“. El bloc s’anomena el cel dels mites i tracta sobre els estels i les constel·lacions amb referents clàssics i la nostra tutora és la Margalida Capellà Soler.  Aquest bloc serà la base per al treball de recerca de segon de batxillerat. Amb aquest bloc hem ampliat molts conceptes d’astronomia que abans desconeixíem i a més hem après un munt de mites grecs i romans. A més aquest bloc va ser el més actiu de setmana santa, i ho continua sent a Xtec blocs. Esperem que a vosaltres també us agradi, feu-hi una ullada i deleiteu-vos amb l’astronomia i el seu origen mitològic! Ajudeu-nos a ampliar-lo amb els vostres comentaris i suggeriments!

 

Aquí us deixem els nostres vokis on us expliquem que hem fet en aquest treball i les conclusions que hem extret:

Irina i Andrea Balart

1r Batx. C  Grec i Llatí

Quae metamorphoses sunt?

Seguint la tradició de la sèrie d’articles Quae fabula est?, les subportades del dossier de la Margarita ens ajudaran a recordar els mites que acabem de treballar a Narracions de mites clàssics. Quins reconeixeu? Què en recordeu?

 

[Per visualitzar millor les imatges, cliqueu a sobre]

Algunes dels dibuixos són versions de les il·lustracions del llibre, però d’altres són creacions de l’autora inspirades en algun dels relats. Comenteu-los també en aquest sentit.

Fortuna secunda!

TERESA

Viquilletra MMXIII: Vides paral·leles

Recordeu que fa un temps els companys de l’Alternativa Viquilletra us presentaven la seva primera activitat sobre Aloma de Mercè Rodoreda i us demanaven col·laboració per al projecte de la segona activitat?

Doncs ja és hora que comproveu quin profit van treure dels suggeriments que vau deixar en comentari. Tantes van ser les propostes que, evidentment, no les van aplicar totes i van haver de triar les més significatives com a base per a bastir els diàlegs que es representen al vídeo final. Tot i això, n’hi havia tants, que ha estat necessària la col·laboració d’alguns de vosaltres, que no curseu aquesta alternativa, per poder cobrir tots els papers de l’auca, especialment els corresponents als personatges clàssics. I he de dir que tots heu fet un gran esforç per assolir el to adient al vostre paper:

  • Des de la solemnitat de Neptú i Júpiter, aquest darrer també un seductor, fins a l’espontaneïtat de Mercuri i la murrieria d’Eros, les divinitats masculines marquen un ritme solemne en les seves intervencions.

  • Pel cantó femení, l’altiva i desdenyosa Hera no té res a envejar a una Afrodita falsament inofensiva, enfront d’una Esfinx convençuda del poder dels seus enigmes.

  • Les figures mitològiques humanes palesen el seu dolor, patiment i dubtes, indefensos davant del poder diví, que juga amb les seves vides. Així, la prudent Penèlope mostra la resignació de l’esposa pacient, Hero recorda amb Leandre el seu amor impossible, i Cal·listo s’ho mira tot des del cel, amb una perspectiva molt diferent.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=0eLO-J0Ihys[/youtube]

Talment com les de Plutarc, aquestes Vides paral·leles, que com diu el títol del vídeo, van dels clàssics a la Rodoreda, estableixen vincles atemporals al voltant de les inquietuds humanes en front de tants sentiments… Crec que escau, en aquest cas, un comentari referent tant al tractament dels mites en l’activitat, com als temes plenament humans que aquesta posa sobre la taula. Què us sentiu més, una Hera-Anna, un Júpiter-Joan, una Afrodita-Coral, una Penèlope-Aloma…? Amb qui us identifiqueu?

Gràcies a tots per la vostra col·laboració. Som conscients que a alguns us ha suposat un gran esforç enfrontar-vos a la càmera, però us n’heu sortit molt bé. Ja sabeu:  Errare humanum est.

MONTSE I TERESA

La pervivència de Medea

Medea

 

És possible que algú de vosaltres que faci història de l’art hagi vist aquesta obra del pintor francès Delacroix. Com podreu veure la figura central és una dona, Medea, que sosté els seus dos fills en braços, i també un punyal amb la mà esquerra. Mirant aquesta pintura la gent que no ha estudiat el mite de Medea pot arribar a pensar que la mare intenta protegir els seus fills d’algú altre, però realment no és així; els que estudiem clàssiques coneixem el mite de Medea i veient el salvatgisme que expressen els seus ulls i les cares dels nens ja sabem que és de la mare de qui han de tenir por.

Com heu pogut veure, el mite de Medea ha aconseguit sobrepassar la mitologia clàssica i arribar als nostres dies; no solament en l’art sinó també en altres àmbits.
Un d’aquests altres àmbits és el de l’escriptura. Hi ha escriptors que s’han inspirat en Medea en algunes de les seves obres, com és el cas de Mercè Rodoreda en la seva obra “Vint i dos contes”. Un d’aquests contes es titula “La sang”.  El conte tracta sobre un matrimoni que en un principi era feliç; estaven enamorats però no tenien fills, malgrat això tenien unes flors que cuidaven tal i com si ho fossin; eren unes dàlies precioses.  A mida que anaven envellint, la dona sentia que el seu marit perdria l’atracció que sentia cap a ella i temia que s’enamorés d’una caixera d’un bar on el seu home treballava. Finalment aquest fet acaba succeint i el matrimoni es trenca. La dona, furiosa per l’engany del seu marit, es va desfer de totes les coses que l’unien a ell, fins i tot de les dàlies, les quals cuidaven com si fossin els seus propis fills. Hi trobeu alguna semblança amb el mite de Medea?

Un altre aspecte que ens ha quedat de Medea és un fet no tant positiu com és l’anomenada síndrome de Medea:

És un complex que pateixen alguns pares o mares després de la separació amb els seus marits o mullers. Aquests pares abandonen, maltracten físicament  i psicològica els seus fills i, fins i tot, poden arribar a matar-los ja que creuen que són l’últim vincle que les uneixen amb les seves ex parelles. És un crim provocat per un desig de venjança. També hi ha casos en què un dels dos components del matrimoni separat mati els fills de l’altre, encara que no siguin seus i generalment després d’haver comès els assassinats se suïciden. També aquests pares tenen altres motius, a part de la venjança conjugal, com per exemple sentir repulsió i odi cap als fills, que tinguin defectes físics o alguna discapacitat, no tenir empatia amb ells, que siguin hiperactius o que tinguin un caràcter poc compatible amb els seus, entre d’altres. També hi ha casos de pares que per eludir les responsabilitats que tenen com a tal, prefereixen matar-los o  abandonar-los a la seva sort on la mort els acabarà atrapant. Aquests nens acostumen a ser petits i fins i tot recent nascuts.

Coneixeu algun cas d’algú que pateixi o hagi patit aquesta síndrome tan cruel que per desgràcia no té cura? Hi ha casos força famosos!

 

Cristina Álvarez Barraca

2n batxillerat C Llatí

Oda per a una Llum Perduda

 

Si la llum és amor,

la meva vida és foscor.

 

Porto sis mesos al submón,

ja no recordo com són els raigs de Sol.

Vull tenir dins meu aquella tendra escalfor.

 

El Sol és com el cor,

ens guia com un déu tot poderós.

La llum com a batec,

la llum com a llampec.

 

Hades eclipsa el Sol,

em condemna a anar de dol.

 

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

 

Recordo amb dolçor,

quan em llevava encara sent el cel fosc.

M’asseia vora el mar,

volia veure el Sol, la llum com de cristall.

 

Delia amb Hèlios recórrer el cel,

no podia arribar-hi, no podia tocar l’infinit.

De vegades plorava com Aurora en perdre el fill,

la deessa es planyia de la seva pèrdua cada matí.

 

Aurora feia pas a Hèlios, el seu germà.

Per la felicitat d’Aurora, jo pregava.

Pot ser una noia bonica i alegre a l’hora?

Llavors hauré de ser bonica, si sóc d’Hades l’esposa.

 

Hèlios era gallard, era esplendorós.

De bon començament em vaig enamorar.

Hèlios ens portava la llum, l’escalfor.

Porta’m la teva llum, estimat, vine’m a buscar.

 

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

 

Selene, la germana d’Hèlios i Aurora,

és bella, damunt una capa negra.

Selene, se m’escapa com la sorra.

Estiro els braços i se’n va, no m’espera.

 

Dóna’m una oportunitat, deixa’m ser Faetont.

Ajuda’m, vull fugir d’aquesta negror.

Castiga’m, però no em privis de la llum.

No m’estimis, però promet que sempre estarem junts.

 

El Sol com a llibertat,

la foscor com a pressó.

Hèlios, heroïcitat,

Hades, segrestador.

 

Amenaçada per un monstre com a marit,

confondre l’odi amb l’amor,

oblidar què és la claror,

plantejar-se que la vida no té cap sentit.

 

Vull respirar aire pur,

vull que les meves galtes agafin color,

vull escapar-me d’aquest destí injust,

vull córrer, sentir-me veloç.

 

El cor sense amor,

és com un Sol sense llum.

El meu patiment interior

és fosc, intangible, com fum.

El retorn de Persèfone de Frederic Leighton, 1891.


Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí i Grec

Οἱ θεοί ἑλληνιστί

Χαίρετε

Hem fet un powerpoint explicant els diferents déus grecs, hem aplicat la morfosintaxi grega del nominatiu singular. El resultat ha estat aquest:

 

Coneixeu aquests déus grecs? Sabeu escriure bé els seus noms en grec? Recordeu l’equivalent romà? Els seus atributs?…

Què creieu què volen dir les frases en grec?

Podríeu dir alguna cosa sobre cada un dels déus en grec? Per exemple, de cada diapositiva: Τί ἐστιν; ποῦ οἰκεῖ; τί φέρει;…

Paula Franco, Yasmina Berkane i Maryam Alaoui
1er Batxillerat C

Viquilletra MMXIII: Aloma, l’amor mític

Si a principi de curs els aràcnids de l’Institut Isaac Albéniz celebràvem els premis obtinguts a la passada edició de la Viquilletra pels grups L’ombra de l’Estuca i Versos d’ara i de sempre, que va omplir el bloc amb la seva tasca interdisciplinar sobre Nausica de Maragall i Antígona d’Espriu, arriba el moment que els clàssics de 4t iniciem la nostra tasca per a l’edició 2013.

Tant va agradar l’aportació del nostre institut als organitzadors d’aquest projecte compartit impulsat per la Universitat Oberta de Catalunya, que ens van demanar que els expliquéssim el procés que havíem seguit per dur-ho a terme. El resultat va ser un vídeo que apareix a la pàgina d’inici de la Viquilletra 2013.

Els companys de l’Alternativa a la religió dedicada a aquesta activitat porten un trimestre treballant la novel·la Aloma, d’una altra de les grans icones de la literatura catalana: Mercè Rodoreda. Amb l’enginyós i ben trobat nom de Badaloma, aquest grup de 4t ESO, sota la direcció de la professora de català Montse Vilà i amb la col·laboració d’una servidora, ja ha publicat la seva primera activitat. Després de l’atenta lectura de l’obra, l’alumnat ha triat fragments i temàtiques al voltant de l’amor, l’anàlisi dels quals s’ha materialitzat en un recull d’articles al bloc Racó d’escriptura, muntat de manera visual en el vídeo de presentació de l’activitat.

ppt.aloma (3) from Aracne on Vimeo.

Ara és l’hora, nois i nois de clàssiques, de participar en aquesta activitat tot aportant els vostres coneixements mitològics i la sensibilitat envers la interpretació mítica de realitat. El grup de Viquilletra compta amb la inestimable presència del Rubén, la Clàudia, la Melani i l’Andrea, alumnes també de Llatí, però necessiten les aportacions de tots vosaltres per dur a bon port el seu projecte de Vides paral·leles. M’explico. Dels punts d’interès delimitats en la primera activitat, tots ells relacionats amb l’amor, en volem confeccionar diàlegs paral·lels entre personatges literaris de la novel·la estudiada i figures mitològiques clàssiques. Els companys de Viquilletra, després d’amarar-se en la lectura de l’obra, tenen molt clar els seus protagonistes, però cal que els ajudem a trobar els personatges mitològics paral·lels més adients. Vosaltres, que heu treballat déus, monstres, Muses, Faunes… i esteu llegint les Narracions de mites clàssics inspirades en Ovidi, segur que podreu donar-ne les claus interpretatives que necessiten els vostres companys.
Aquesta és la llista que han confeccionat fins al moment:

  • L’amor ve del mar: Imatge de l’espera pacient de la donzella, atenta a l’amor que arriba de lluny. Tant és remot aquest amor que sovint no és reconegut quan arriba.

  • Estimat, molt estimat: La il·lusió d’amor viu en les cartes; les lletres dels amants acullen missatges de passió i de somni, de confessió íntima, que sovint s’estronquen en el viure quotidià. Per aquesta raó, la carta d’amor es dreça com un gènere en la literatura de tots els temps (cartes que travessen el mar, com les d’Aloma a un Robert més somiat que real).

  • “Cada noia té promès / i duu violetes”: L’amor té l’encís de la flor més fràgil; tant, que ben aviat esdevé dol i pena. Com la minúscula aranya, que teixeix amb delit el vel que l’ha de protegir, i un cop de mà l’abat sense misericòrdia: així la felicitat d’amor, feble com la violeta, que es marceix lluny de l’herba i l‘aire que l’han vist néixer.

  • “i després és un dogal”: Qui no vol atrapar la felicitat d’amor? No forma part, però, de la seva naturalesa ser perdurable. Per això, tan bon punt s’institueix en forma de matrimoni, comença a esquerdar-se per dintre i, trontollant, arriba que s’enfonsa. Joan i Anna; els Vidal; Mercè, l’amiga d’Aloma. No hi pot haver matrimoni feliç quan tots han esdevingut un dogal.

  • “ella és més maca que tu”: Aloma viu amb l’ombra de la rivalitat de la dona més bonica, més atractiva i més desitjada de totes, Coral. Ella captiva el cor dels homes, que sucumbeixen als seus encants com en una trampa ben parada. Però la bellesa s’alia amb la crueltat i el gest despòtic de Coral no coneix límits. Entre la seducció i la condemna fatal se situa l’enigmàtica Coral de Rodoreda. Potser recorda també la maga que va encisar aquell mariner grec?

  • “morir és tornar-se estrella”: Essent novel·la d’iniciació, l’amor és temàtica essencial d’Aloma; no ho és menys, però, la mort, que esdevindrà un dels motius centrals de tota la narrativa de Rodoreda. I la mort pren forma en la figura dels infants-joves: Daniel i Dani. És aquest darrer, el nen de la família, que parla amb Aloma poc abans de morir, i ho fa amb el lirisme que pren volada en alguns dels moments més dramàtics de les novel·les de Rodoreda: autèntic catasterisme modern, el de la criatura convertida en cos celestial; autèntic poema en prosa el diàleg Dani-Aloma, que al·ludeix a la llum eterna i brillant dels estels del firmament.

En tots els casos hi haurà un diàleg entre un personatge rodoredià i un de l’imaginari mitològic grecollatí sobre el tema apuntat. Feu suggeriments tot indicant el nom del que suggeriu, explicant-ne la història i especificant el motiu que us ha portat a la identificació. A partir dels vostres comentaris, els companys de l’alternativa començaran a bastir el diàleg, per al rodatge del qual necessitaran tota mena de col·laboració: vestuari, gravació, muntatge, il·lustracions…

Entre tots podem tornar a aspirar a crear una activitat reconeguda i premiada!
TERESA

Kid Icarus Uprising: Un joc caigut del cel!

Hola a tots els aràcnids i aràcnides. Vet aquí que us presento un nou videojoc farcit de referents clàssics, Kid Icarus Uprising.

Aquest joc, com diu el títol, s’anomena “Kid Icarus Uprising”. Us sona d’alguna cosa? Quin referent mitològic té? És un títol de la consola portàtil Nintendo 3DS, desenvolupat per Project Sora. De fet, és el tercer de la sèrie Kid Icarus. L’argument gira entorn de l’àngel Pit, un guerrer que, amb l’ajuda de Palutena, la deessa de la llum, anirà derrotant el poderós exèrcit de Medusa, que en aquest cas, és la dea de l’obscuritat. Durant el seu camí, en Pit anirà trobant gran quantitat d’enemics, d’entre altres, famosos personatges i monstres de la mitologia grega, com Pandora, Hades, el gos Ortros o l’Hidra. El joc consta de 25 capítols, en què començarem per un combat aeri, on anirem eliminant una sèrie de monstres gràcies a les diferents armes divines que anirem adquirint a mesura que anem avançant. Seguidament, hi haurà el combat terrestre, que segueix el mateix procediment que l’anterior fins arribar al boss (el líder), com per exemple l’Hidra.

El recomano a tots aquells a qui agradin les aventures amb un “toc” clàssic.  A continuació, us deixo el tràiler del videojoc. Gaudiu-lo i trobeu més referents clàssics, per exemple què me’n dieu de Magno !!!

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=B1eiyDfWy0c[/youtube]

Sara Bernad

2n de Batxillerat de Grec i Llatí

 

De la mitologia fins al ballet clàssic, amb el Faune

El nostre institut, Isaac Albéniz, participarà, al mes de febrer, en unes jornades conjuntes amb el conservatori de Badalona, en les quals llegirem diversos textos, i entre ells un text del Faune, tal com el va descriure Ovidi en el seu llibre Fastos (II 303 ss).
Faune era, en la mitologia romana, un dels personatges més populars i antics, i és equivalent a la divinitat grega Pan. Fill de Picus, nét de Saturn i pare de Llatí, Faune va ser el tercer rei del Laci. Per què es relaciona Faune amb Pan?
Faune té un paper molt important en la història mítica de Laci, perquè era considerat un dels grans fundadors de la regió, i per això Lactanci, escriptor llatí i apologista cristià, el situa a l’altura de Numa Pompili, segon rei romà que va succeir Ròmul. Després de la seva mort va ser anomenat divinitat tutelar del país per tots els seus serveis a l’agricultura i la ramaderia.
Un dels antecessors de Faune era Pan. Déu grec de la brisa de l’alba i del capvespre, vivia en companyia de les nimfes en una gruta del bosc, i per això se’l relaciona amb la metamorfosi de Siringa. Ella era una nimfa de l’Arcàdia que desdenyava tots els sàtirs i silens que la pretenien, i que es dedicava a caçar amb un arc de banya. El déu Pan la va trobar un dia que Siringa baixava de la muntanya, la va veure i al punt se’n va enamorar, fins al punt de llançar-se en la seva persecució.
Siringa en la seva fugida va arribar a un rierol i allà va suplicar a les seves germanes, les nimfes, que la ajudessin. Aquestes, commogudes, la van transformar i, quan Pan va arribar al lloc on era Siringa, no va poder abraçar res més que un grapat de canyes buides en què Siringa s’havia convertit. Podríeu dir en què va convertir Pan aquell grapat de canyes? Quin nom va posar a l’instrument?

Aquí teniu una de les il·lustracions que faran de teló de fons de la lectura.
Quin un, el Faune de la Júlia!

Aquest és el fragment que apareixerà en la lectura en traducció de Miquel Dolç i Jaume Medina:

Era mitjanit. ¿A què no s’atreveix un amor desenfrenat? A través de la fosca, Faune fa cap a la gruta fresca i, en veure els servents vençuts pel son i pel vi, concep l’esperança de trobar els amos també adormits. El temerari llibertí entra i s’aventura a les palpentes, amb cautela allarga cap endavant les mans, i es deixa guiar per elles. Havia arribat al cobertor del llit desitjat i aquell primer atzar anava a fer-lo feliç;així que toca la pell del lleó s’espaordí, enretirà la mà i recula esmaperdut com quan sovint un vianant, en veure una serp, s’espanta i fa un pas enrere. Després palpa la coberta suau del llit que tenia al costat i es deixa enganyar per aquest fals indici. Hi puja i s’estira al llit pel cantó que li era més proper; el seu membre inflat era més dur que una banya. Mentrestant s’arremanga la túnica des de la vora inferior: les seves rudes cames s’eriçaven de pèls tofuts. Volia anar més lluny, però  de sobte l’heroi de Tirint va repel·lir-lo: caigué de dalt del llit. Es fa un aldarull: la reina de Meònia crida els servents i demana llum; quan li porten torxes, tot resta descobert. Faune gemega greument per la seva caiguda del dalt del llit i amb prou feines si pot aixecar el seu cos de la dura terra. Se’n riu [Hèrcules] juntament amb els qui el veieren estès; la jove lídia es riu del seu amant. Per això el déu, burlat per un vestit, no s’agrada dels vestits que enganyen la vista, i invita els fidels a celebrar nus la seva festivitat.

El fragment fa referència al següent mite. Mentre Faune era al cim d’una muntanya, va veure Òmfale (la reina de Lídia o Meònia) acompanyada del seu amant Hèrcules. Faune se n’enamorà, i mentre la parella dormia en una cova amb els seus servents, esperant al sacrifici de l’endemà, Faune s’aventurà en la cova i va pujar al llit, però el que el nostre protagonista no sabia era que marit i muller, seguint el ritual, s’havien intercanviat els vestits i dormien cadascun amb la roba de l’altre. Així que el Faune va ajeure’s al costat de la que creia que era Òmfale, però Hèrcules va repel·lir-lo i el Faune caigué, de manera que va ser descobert per tothom.

Després d’això, els alumnes de batxillerat llegiran l’ègloga del Faune, escrita per Stéphane Mallarmé, un poeta francès nascut a París al 1842.

Ces nymphes, je les veux perpétuer.
Si clair,
leur incarnat léger, qu’il voltige dans l’air
assoupi de sommeils touffus.
Aime-je un rêve?

Stéphane Mallarmé, L’après-midi d’un Faune

La capçalera d’aquest text està escrita en francès perquè és un vers del poema original de Mallarmé, però a continuació llegiran fragments seleccionats per la professora Montse Vilà a partir de la traducció de Josep Navarro i Santaeulàlia. El poema, titulat Prélude à l’après-midi d’un Faune, va servir d’inspiració al compositor Claude Debussy, que va crear una obra simfònica a partir d’aquest, i també al ballarí i coreògraf polonès Vàtsav Nijinsky, en va compondre un ballet clàssic. Per si us interessa l’èxit que va tenir la seva obra, aquí us deixo un enllaç, que encara que està en anglès, crec que tothom és capaç d’entendre. Com bé diu al final de l’article enllaçat, Rudolf Nureyev va dir que el Faune de l’obra Prélude à l’après-midi era el seu paper preferit del món del ballet, i per això va protagonitzar l’obra de Nijinsky modernitzada. Si voleu, també podeu llegir aquest article d’El Fil de la Clàssiques, on hi ha mes informació sobre el tema que ens ocupa.

Ballet clàssic de Nijinsky:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Vxs8MrPZUIg[/youtube]

Actuació de Rudolf Nureyev:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=m7b1FkZYarU&NR=1&feature=fvwp[/youtube]

Us sembla que les peces de Nijinsky i Nureyev representen bé el mite del Faune? Per què?

Mónica Martínez Segura 4C