Tag Archives: Grècia

Monedes a l’Antiga Grècia

Sabeu que les monedes van ser inventades pels grecs? Al regne de Lídia, aproximadament el 620 a.C. Poc a poc les monedes es van anar expandint per totes les ciutats dels voltants. La història de les monedes de l’antiga Grècia es poden dividir en tres períodes, l’arcaic, el clàssic i l’hel·lenístic.

Responeu aquestes preguntes!

-Sabeu algun altre tipus de moneda de l’Antiga Grècia? Què us ha semblat el meu Prezi? Què faríem nosaltres sense monedes? Què té l’euro de l’antiga dracma atenesa? Creieu que els grecs han de tornar al dracma?

Ens ajudeu a acabar de completar aquest Google map de El Fil de les Clàssiques:


Ver Monedes gregues antigues en un mapa más grande

Marina Cañas 1r Batxillerat Grec

Reconstruint les lletres gregues a la romana

El divendres, els alumnes de grec de 1r de Batxillerat (de l’Institut Premià de Mar) van realitzar una activitat diferent de les que estan programades al currículum escolar o al modus operandi  de la Margalida, tot i que ja en vaig organitzar una fa uns dies: un taller de panòplia i, a més, altres vegades s’han fet a l’IPM tallers d’escriptura, entre d’altres.

L’esmentada activitat tenia dues parts, la teòrica (on explicava el context del sistema educatiu romà) i la pràctica (quan els alumnes veien i tocaven el material del qual els havia parlat anteriorment).

La societat romana, sobretot durant el període republicà (509-27 a. C.), com en l’antiga Grècia democràtica (508-322 a. C.), les dates d’inici d’ambdós períodes poden no coincidir per mera casualitat, les decisions es prenien per concens i, per tant, era molt important la retòrica. Per aquest motiu, i sobretot després de la conquesta de Grècia (146 a. C), l’educació va passar a ser un element imprescindible en la vida d’un patrici (òbviament, només ells podien permetre-s’ho), i centenars d’esclaus grecs amb molts coneixements van ser enviats a la capital per fer de pedagogs, degut a la seva fama de savis.

Pel que fa al tema que ens ocupa, els alumnes utilitzaven diferents materials i superfícies d’escriptura:

  • La tauleta de cera:  Recipient de fusta de forma rectangular ple de cera, que feia la funció de “llibreta”, ja que era reutilitzable (amb la part plana d’un punxó calenta es fonia la cera).
Tauleta de cera

Tauleta de cera: Ha servit de forma regular des que es va inventar l’escriptura.

  • Làmines metàl·liques de plom i de bronze i especialment les d’aquest últim que van tenir gran relleu en la civilització romana.

Tauletes de Vindolanda (fusta)

  • Fulles i escorces d’arbres: diversos pobles de l’antiguitat les van aprofitar, a falta d’altres elements manuals.
  • Plaquetes de fusta: Encerada o blanquejada (àlbum ), van estar molt en voga entre grecs i romans si es va continuar usant-durant tota la Edat Mitjana.

 

  • El papir: Format per tires (anomenades philyrae pels romans) de la medul·la fibrosa ( biblos ) de l’arbust palustre papyrus enganxades en sentit longitudinal i transversal i després premsades i encolades amb engrut que des d’uns 3000 anys aC va constituir l’obligat material dels volums egipcis i l’ús es va estendre a Europa des del segle VI aC continuant més o menys fins al segle XI de l’era cristiana.

A continuació, vam passar a la part pràctica del taller, que consistia en escriure els primers versos de la Ilíada i l’Odissea, primer sobre paper, després pergamí i, al final, papir. Com podreu veure al vídeo a continuació, va ser, com a mínim, entretingut:

[youtube]https://youtu.be/yS4p9AqbETo[/youtube]

Per acabar, què en penseu? Els que hi vau participar, us va agradar? Creieu que la reconstrucció dels materials d’escriptura us va ajudar a entendre com escrivien els romans?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Per què Grècia és el bressol de les ciències?

Com ja sabeu, de Grècia provenen bona part de les coses que tenim avui en dia. Podem dir que a Grècia hi trobem  les nostres arrels culturals. Avui acaba la Setmana de la Ciència 2014una iniciativa coordinada per la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Del 14 al 23 de novembre s’ha celebrat a tot Catalunya la 19a Setmana de la Ciència amb un munt d’activitats de divulgació científica (jornades de portes obertes, exposicions, xerrades, jocs, tallers científics…).

El proppassat dijous, Dia Mundial de la Filosofia, un any més també vam celebrar amb música la mort de Sòcrates i la petjada de la filosofia grega en el pensament occidental.

Els temes centrals de l’edició de la Setmana de la ciència d’enguany són la cristal·lografia i la biotecnologia amb motiu de la celebració, aquest 2014, de l’Any Internacional de la Cristal·lografia i l’Any de la Biotecnologia. A Grec 2 hem fet recerca i, entre tots, estem ajuntant els cristalls amb ètims grecollatins (vid. L’univers clàssic dels nostres mots).

En aquests vídeos us hem presentat en el primer una breu síntesi de perquè podem dir que Grècia és el bressol de la ciència i en el segon, la Rebeca ha recollit alguns dels científics grecs més il·lustres. Ho hem fet en format de vídeo, ja que pensem que us serà més fàcil i us agradarà més. Tanmateix, per a completar la tasca del Moodle us heu de llegir la unitat 10 de Grec 2 ed. Teide i deixar-ne aquí un comentari d’unes 150 paraules tot argumentant “per què Grècia és el bressol de les ciències”? Quines són les aportacions gregues a la ciència? Quins són els personatges grecs, a més dels astrònoms, que fan ciència?

Ana Mª Falcón Durán & Rebeca Barroso

2n de Batxillerat Humanístic

Art a l’antiga Grècia

Els conceptes principals de l’art grec són: l’home, la natura, la raó, l’harmonia i la bellesa. L’antecedent de l’art grec és l’art etrusc, a l’actual Toscana italiana, del qual conservem informació gràcies a Vitruvi. I va influir posteriorment l’art romà, el renaixement i el neoclassicisme. Hi podem classificar tres etapes: l’arcaica, la clàssica i l’hel·lenística. L’art grec té tant escultura, com pintura, com arquitectura. Tot i que de pintura pràcticament només es conserven les que es pintaven als recipients, no és el cas de l’escultura i l’arquitectura.

En arquitectura, els edificis estaven compostos per 4 parts: el krèpis (base), la columnata (les columnes), l’entaulament (l’arquitrau i el fris) i, finalment, la coberta. Les característiques columnes podien ser d’ordre dòric, jònic o corinti. Tot i que cadascun correspon a una etapa diferent, al ser la història acumulativa podia ser que hi hagués un ordre anterior en un edifici de l’època hel·lenística per exemple. Aquí tenim els tres ordres:

A més, els grecs buscaven tanta simetria, harmonia i perfecció que van fer una sèrie de càlculs matemàtics (èntasi) perquè les columnes del Partenó des de lluny, es veiessin completament paral·leles entre elles i perpendiculars al terra, ja que l’ull humà deforma una mica la imatge. Els grecs utilitzaven únicament el sistema arquitravat.

En quant a les escultures, van començar a tenir més moviment, des d’un moviment dissimulat (a l’època arcaica) a un moviment dramàtic i molt expressiu (època hel·lenística).

GREC ARCAIC GREC CLÀSSIC GREC HEL·LENÍSTIC
Kore Dorífor de Policlet Lacoont i els seus fills

Heus aquí una petita taula amb les característiques dels 3 períodes de l’antiga Grècia:

GREC ARCAIC GREC CLÀSSIC GREC HEL·LENÍSTIC
Influències Egipte Autòcton Orientals
Escultura Posicions rígides Escàs moviment Màxima expressivitat i dramatisme
Arquitectura (ordre) Dòric (s. VIIa.C) Jònic (s. VI a.C) Corinti (s. IV a.C)
Temes Ofrenes a déus Ideal de bellesa Diversos
Context Imperi micènic  La polis grega  Imperi d’Alexandre el Gran

Judit Gimènez Roig, 2n Batxillerat C

L’Erectèon i les Cariàtides

L’Erectèon (en grec Ἐρέχθειον) és un edifici situat a l’Acròpoli d’Atenes, i data de finals de segle V aC, en plena era de Pèricles (precisament qui va encargar l’obra a Mnèsicles, l’arquitecte). L’Erectèon és l’últim temple grec erigit a l’Acròpoli d’Atenes i s’emmarca dins el primer període clàssic de finals de segle V aC (475-323 aC), entre el final de les guerres mèdiques, la guerra contra els perses (499-479 aC) i la mort d’Alexandre el Gran. El seu nom és en honor d’ Erecteu, antic heroi mític i el primer rei d’Atenes. L’Acròpoli va ser reconstruïda per ordre de Pèricles , principal estrateg grec de l’època clàssica, inductor de la renovació d’Atenes després d’haver estat assolada pels perses.

L’Erècteon va ser dedicat als dos déus principals d’Atenes (Atena i Posidó) i a tres personalitats de la història de la ciutat (Erecteu , primer rei d’Atenes de qui pren el nom, i Cècrops, llegendari primer rei d’Àtica, i la seva filla Pàndrasos , considerada inventora del teixit).

La seva estructura és bastant peculiar respecte a la majoria de temples grecs de l’època a causa de la seva adaptació a la irregular geografia de l’Acròpoli. Tot i això, té tots els elements propis dels edificis d’aquest estil: les columnes dels pòrtics nord, est i oest són d’ordre jònic, mentre que al pòrtic sud es dóna un fenomen curiós en l’arquitectura grega: les cariàtides. La llegenda diu que deriva de la ciutat de Cària (Καρυές), a Lacònia, que després de  la batalla de les Termòpiles es van aliar als perses; quan aquests van ser derrotats i expulsats, la ciutat va ser arrasada, els homes massacrats i les dones empresonades i condemnades a dur les més pesades càrregues.

Es diu que el temple custodiava l’olivera que va fer créixer Atena i que va fer que fos escollida com la protectora de l’Àtica. A més, a prop de l’entrada al temple hi ha una escletxa que els atenesos consideraven com el forat del qual Posidó va fer brollar aigua salada.

Sabeu on és la cariàtide que falta al Museu de l’Acròpoli d’Atenes?

Per acabar, i sense faltar a l’esperit de treball dels aràcnids, vull mostrar la pervivència de les cariàtides com a elements constructius i decoratius, la primera imatge és de Londres i la segona de Chicago:

A Madrid hi ha l’edifici de les Cariàtides:

I per acabar, un exemple molt més proper, concretament a Barcelona:

Cariàtides a la Casa Rafael Puig

M’ajudeu a localitzar-ne més?

Arnau Lario Devesa

2n Batxillerat

Emporiae MMXIV A.D: Des de Grècia i Roma fins a l’actualitat

El nostre coneixement històric no seria el mateix sense la ingent tasca de tants arqueòlegs, traductors i estudiosos en general de totes les èpoques que s’han deixat la pell per desxifrar textos, principals fonts del coneixement. Alguns d’aquests erudits són molt coneguts, com ara Jean-François Champollion, però d’altres romanen en l’anonimat. Per això, jo no he dubtat a recórrer a les fonts escrites de dos autors clàssics: Estrabó i Tit Livi. Si volem conèixer millor les nostres arrels, una part important de l’entrellat que ens ajuda a refer el trencaclosques del passat són els textos històrics, geogràfics i literaris que ens han deixat els autors antics.

Aquest viatge als nostres orígens culturals el concretarem a Empúries, una fita important en la història de Catalunya.

Imatge de la Neàpolis grega d’Empúries

Els textos d’Estrabó i Tit Livi ens guiaran en el recorregut.

ESTRABÓ va ser un geògraf grec, que va néixer a Amàsia, actual Turquia, a mitjans del segle I a.C. i va morir l’any 20 a.C. Va estudiar a Nisa de Cària, on va tenir per mestres el retòric i gramàtic Aristodem de Nisa el jove, el filòsof  Xenarc de Selèucia i Tirannió.

Imatge d’Estrabó en una miniatura medieval

En les seves descripcions, Estrabó dóna especial importància a la moralitat, els costums, els usos, la religió, les institucions, el clima, la producció econòmica… Pel que fa a les fonts, l’autor grec es basa en obres d’altri. En l’apartat de les Gàl·lies esmenta, per exemple, Polibi, Homer i Juli Cèsar. Per a l’apartat de la Hispania Citerior, va recórrer a Marc Vipsani Agripa, comandant de la flota romana, i a l’historiador grec Timàgenes. Estrabó va completar la seva formació amb viatges per Grècia, Itàlia i Hispania. Va compondre uns Records històrics (‘Ιστορικά ὑπομνεύματα), però la seva obra més coneguda i extensa -en què jo centraré part de la meva tasca- és Geografia (Γεωγραϕικά).

L’obra principal d’Estrabó és extensa; conté disset volums, que recullen tot el coneixement geogràfic que els grecs tenien sobre el Mediterrani. Probablement, l’obra es va començar a publicar el 20 aC i es va acabar el 23 dC, l’últim any de la vida de l’autor. La Geografia conté també molts detalls històrics. En el primer llibre dels disset que constitueixen l’obra, Estrabó justifica la seva aportació, les fonts que utilitza i també fa defensa d’Homer, autor de la Ilíada i l’Odissea. Precisament, aquesta darrera obra relata el viatge del seu protagonista, Odisseu, pel Mediterrani, des de Troia, fins a Ítaca, passant per molts indrets de la mar Mediterrània.

A continuació, us presentaré un fragment de les Γεωγραφικά d’Estrabó que és important per al nostre coneixement de la ciutat grega d’Empúries i, en especial, per endinsar-nos en la vida dels seus habitants. Cal tenir present que les ruïnes ens permeten reconstruir fins a un límit el passat històric, però els textos amplien el coneixement de tot allò que no és arquitectònic: l’àmbit civil, el funcionament intern, el sistema judicial de la comunitat.

ESTRABÓ, Γεωγραϕικά   III, 4, 8-9

αὐτὸ δ᾽ἐστὶ Μασσαλιωτῶν κτίσμα, ὅσον τετταράκοντα διέχον τῆς Πυρήνης σταδίους καὶ τῶν μεθορίων τῆς Ἰβηρίας πρὸςτὴν Κελτικήν: κα ὶαὕτη δ᾽ἐστὶ πᾶσα ἀγαθὴ καὶ εὐλίμενος. ἐνταῦθα δ᾽ἔστι καὶ ἡ Ῥόδη πολίχνιον, [p. 217] Ἐμποριτῶνκτίσμα, τινὲς δὲῬοδίων φασί: κἀνταῦθα δὲ καὶ ἐν τῷ Ἐμπορίῳ τὴν Ἄρτεμιν τὴν Ἐφεσίαντιμῶσιν: ἐροῦμεν δὲ τὴν αἰτίαν ἐν τοῖς περὶ Μασσαλίαν. ᾤκουν δ᾽οἱ Ἐμπορῖται πρότερον νησίον τι προκείμενον, ὃ νῦν καλεῖται παλαιὰ πόλις, νῦν δ᾽οἰκοῦσι νἐν τῇ ἠπείρῳ. δίπολις δ᾽ἐστὶ τείχει διωρισμένη, πρότερον τῶνἸνδικητῶν τινας προσοίκους ἔχουσα, οἳ καίπερ ἰδίᾳ πολιτευόμενοι κοινὸνὅμως περίβολον ἔχειν ἐβούλοντο πρὸς τοὺς Ἕλληνας ἀσφαλείας χάριν, τῷχρόνῳ δ᾽εἰς ταὐτὸ πολίτευμα συνῆλθον μικτόν τι ἔκτε βαρβάρων καὶἙλληνικῶν νομίμων, ὅπερ καὶ ἐπ᾽ ἄλλων πολλῶν συνέβη. ῾ρεῖ δὲ καὶ ποταμὸς πλησίον, ἐκ τῆς Πυρήνης ἔχων τὰς ἀρχάς, ἡ δὲ ἐκβολὴλιμήν ἐστι τοῖς Ἐμπορίταις. λινουργοὶ δὲ ἱκανῶς οἱ Ἐμπορῖται.

 

 ΓεωγραϕικάGeografia, Estrabó.

Versió catalana

Empúries és una fundació dels massaliotes, que està situada a dos-cents estadis del Pirineu i dels límits entre la Ibèria i la Cèltica. I és una terra tota feraç i té bons ports. Aquí hi ha, també, Roses, una petita ciutat pertanyent als emporitans; alguns, però, la fan una fundació dels rodis. Aquí, com a Empòrion, veneren Àrtemis Efèsia pels motius que explicaré en parlar de Massàlia.

Primerament els emporitans ocupaven un illot situat davant mateix de la costa, el qual avui anomenen Paleàpolis, però actualment viuen a la terra ferma. Empòrion és una ciutat doble separada per una muralla, ja que abans tenia per veïns alguns indicetes que, malgrat que es governaven amb independència, per raons de seguretat volgueren tenir un clos emmurallat comú amb els grecs, però doble, separat per una muralla mitgera. Però, amb el pas del temps, s’uniren en un sol estat configurat a partir de lleis bàrbares i de lleis gregues, tal com ha passat a molts altres llocs.

A prop hi corre un riu que té les seves fonts al Pirineu, i la seva desembocadura serveix de port als emporitans. Aquests són força bons artesans del lli.

El món segons Estrabó

Segons el text d’Estrabó, els dos recintes que hi havia a Empúries, l’iber i el grec, estaven separats per una muralla, Les prospeccions arqueològiques per trobar la ciutat ibera, habitada pels indicetes, no s’ha trobat i els experts especulen sobre quina pot ser la muralla de separació. Amb el pas del temps, els dos recintes es van convertir en una sola ciutat que, segurament, convivia sota les lleis iberes i gregues. Tanmateix, com que l’alfabet iber no s’ha desxifrat (només es coneix el so de les grafies), tampoc no es coneix el contingut de les inscripcions que ens han arribat. Justament, les excavacions a Empúries han permès trobar monedes iberes amb la inscripció Untikesken, que podria referir-se a la ciutat Indika.

Pel que fa al recinte grec, cal distingir entre la primera fundació, Paleàpolis, que avui és Sant Martí d’Empúries, i la posterior, Neàpolis, que actualment no està habitada, sinó que forma part del conjunt arqueològic d’Empúries. Precisament l’església de Sant Martí d’Empúries està situada sobre el temple d’Àrtemis Efèsia, deessa de la caça.

Els massaliotes (colons foceus que habitaven Massàlia, l’actual Marsella) també adoraven Àrtemis Efèsia. De fet, no hem d’oblidar que els emporitans eren una avançada, en el Mediterrani occidental, dels foceus. També hem de saber que el temple d’Àrtemis a la ciutat d’Èfes, a l’Àsia Menor, és considerada una de les set meravelles del món antic.

El riu que passa a prop d’Empúries, segons comenta Estrabó, és el Fluvià. Actualment, aquest riu ha desviat la seva desembocadura a causa dels sediments que ell mateix anava dipositant.

TIT LIVI va ser un historiador romà que va viure en l’època d’August, nascut el 59 a. C. a Patavium (Pàdua). Probablement va rebre l’educació en aquesta ciutat, per un gramàtic, que li va ensenyar a escriure en grec. Finalment, va apendre d’un rhetor l’eloqüència política i jurídica.

Imatge de Tit Livi

L’autor d’Ab Urbe Condita tenia conviccions republicanes fermes. Tanmateix, va ser un gran amic i protegit d’August. Segons Tàcit, aquest últim l’anomenava pompeià (partidari de Pompeu). La seva obra més destacada fou Ab Urbe Condita, en la qual es narra la història de Roma des de l’any 753 a.C. fins a la mort de Drus Major, l’any 9 d.C. És una obra on es mesclen els fets ordenats cronològicament amb la narració literària.

L’obra de Tit Livi no és del tot original, sinó que és un compendi d’informació extreta de fonts d’altres historiadors; és, doncs, una obra d’obres. Com que era de Pàdua i, d’altra banda, no havia fet carrera política, no podia accedir als escrits oficials de Roma. Per tant, mai no va arribar a comprendre plenament el funcionament del govern del regne, la república i l’imperi romà. Una altra característica de la seva obra és que mai no intentava narrar la història políticament, sinó que pretenia comprendre els successos des de la psicologia dels personatges, descrits a partir d’un tret de caràcter principal. Per exemple, Anníbal apareix com a prototip de perfídia. D’altra banda, la seva obra manca d’un dels requeriments bàsics perquè pugui ser considerada completament històrica: l’objectivitat. En Ab urbe condita, enalteix Roma i vol recuperar, després de dues guerres civils, el patriotisme llatí i, per tant, l’amor cap a August. Precisament és el seu afecte cap a Roma el que el porta a fer autocensura: omet detalls negatius per a la imatge de la ciutat i d’alguns dels seus dirigents.

El seu estil és poètic i clàssic. Va intentar acostar la prosa històrica a la poesia a través d’un tractament especial del passat i del seu estil particular. Per exemple, Tit Livi té una inclinació cap al patetisme quan descriu les emocions dels protagonistes.

Finalment, cal dir que l’obra Ab Urbe Condita va tenir una notable pervivència, però dels 142 llibres que conté, només alguns s’han conservat (35). Els contemporanis de l’autor van fer resums i sumaris de l’obra (Epitomai i Periochae) que han arribat fins a nosaltres i que ens permeten saber l’estructura que va seguir Tit Livi en la redacció de la seva obra mestra.

Tot seguit, us presentaré un fragment de l’obra Ab Urbe Condita, de Tit Livi, que complementa el d’Estrabó. La informació que ens aporta l’escriptor llatí se centra més en el comerç entre grecs i ibers i la seguretat de la ciutat grega.

TIT LIVI. Ab Urbe condita, 34, 9, 1-10

[9] Iam tunc Emporiae duo oppida erant muro diuisa. unum Graeci habebant, a Phocaea, unde et Massilienses, oriundi, alterum Hispani; sed Graecum oppidum in mare expositum totum orbem muri minus quadringentos passus patentem habebat, Hispanis retractior a mari trium milium passuum in circuitu murus erat. tertium genus Romani coloni ab diuo Caesare post deuictos Pompei liberos adiecti. nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius, postremo et Graecis in ciuitatem Romanam adscitis. miraretur qui tum cerneret, aperto mari ab altera parte, ab altera Hispanis tam fera et bellicosa gente obiectis, quae res eos tutaretur. Disciplina erat custos infirmitatis, quam inter ualidiores optime timor continet. partem muri uersam in agros egregie munitam habebant, una tantum in eam regionem porta imposita, cuius adsiduus custos semper aliquis ex magistratibus erat. nocte pars tertia ciuium in muris excubabat; neque moris causa tantum aut legis sed quanta si hostis ad portas esset et seruabant uigilias et circumibant cura. Hispanum neminem in urbem recipiebant: ne ipsi quidem temere urbe excedebant. ad mare patebat omnibus exitus. porta ad Hispanorum oppidum uersa nunquam nisi frequentes, pars tertia fere cuius proxima nocte uigiliae in muris fuerant, egrediebantur. causa exeundi haec erat: commercio eorum Hispani imprudentes maris gaudebant mercarique et ipsi ea quae externa nauibus inueherentur et agrorum exigere frvctvs volebant. Huius mutui usus desiderium ut Hispana urbs Graecis pateret faciebat.

La disciplina era molt important en el funcionament de la ciutat grega d’Empúries. Segons Tit Livi, una tercera part dels ciutadans feia guàrdia durant la nit; a la porta de la ciutadella s’hi instal·lava un magistrat que la vigilava i controlava el pas d’accés entre el recinte grec i l’iber. Tit Livi explica, en un altre punt de l’obra, que, damunt de la ciutat ibera, Cèsar hi fundà una colònia per als seus soldats veterans ja retirats (49 aC). Aquesta fundació va ser, immediatament, convertida en municipi i va integrar la ciutat grega. A partir d’aquest moment, la denominació Ἐμπόριον deixa pas a Emporiae.

A banda de la seguretat, que era molt important, en la vida d’Empúries la relació amb els indicetes també es basava en el comerç. Els habitants de la ciutat grega intercanviaven productes amb els seus veïns. Aquests, com que no dominaven la navegació, només podien disposar dels productes grecs a través d’allò que els emporitans els subministressin. I als emporitans els arribaven mercaderies per mar, entre elles l’estàtua d’Asclepi, que va ser esculpida a Lesbos. Precisament el déu de la medicina, fill d’Apol·lo i de Coronis, va tenir culte a Empúries; es va construir un temple consagrat al déu i un santuari annex per als malalts, on aquests acudien per curar-se.

Imatge de l’Asclepièon

Aquí ha acabat el nostre passeig a través de les fonts, que ens han descobert Empúries.

  • Us atreviu a passar a majúscules les dues primeres línies del fragment d’Estrabó (fins a εὐλίμενος)?
  • Podeu fer l’anàlisi morfosintàctica i la interpretació històrica de la primera frase del text de Tit Livi?
  • Quines divinitats eren venerades a Empúries? Expliqueu la seva relació amb la ciutat.

Pau Molar Vilà

1.2 Institut Isaac Albéniz

“Somnis de Grècia”

Aràcnids i aràcnides poetes, us animo un any més a emplenar els nostres blocs de poesia.

SOMNIS DE GRÈCIA

Oliveres verdes i platejades,
oliveres de Grècia de troncs retorçats,
oliveres que reben la besada
de Zèfir, el vent de l’ocàs.

Sota el carruatge daurat d’Hèlios,
travesso restes esplendents,
temples, escultures que parlen de bellesa,
de segles dormint el son del temps.

Es fa fosc i busco Selene entre els astres
perquè ja s’adorm la verdor dels xiprers.
La memòria s’endinsa en les imatges,
llavor de somnis en la nit.

Pepita CASTELLVÍ

Cor poètic

Agricultura i ramaderia a l’antiga Grècia

A continuació, us parlaré sobre l’activitat agrícola i ramadera de l’antiga Grècia, que era la base de l’economia, així com el seu entorn natural, les tasques que realitzaven i els cultius que més es produïen.

Aproximadament el 80% de tota la població, almenys de l’Àtica, es dedicava a aquesta activitat. Aquestes tasques diàries varen establir un estil de vida i uns costums que es perllongaren molts segles. Molts llibres i compilacions destinats a la millora de les tècniques agrícoles i ramaderes són considerats pels grecs com tractats d’economia.

Entorn natural

Grècia presentava unes condicions naturals relativament homogènies. Les muntanyes ocupaven el 80% de l’espai disponible, i formaven part del seu territori un 90% de les illes del mar Egeu. Això va reduir de forma significativa l’espai disponible per a l’agricultura i la cria d’animals. L’únic sòl que quedava disponible era de pobre qualitat, sec i dur. Només uns pocs terrenys com els de Messènia es van considerar fèrtils.

El clima mediterrani es caracteritza per presentar dues estacions: una seca i calorosa, des de l’abril fins al setembre, en què les conques dels rius tendeixen a assecar-se, i una segona que és humida i està marcada per violentes tempestes de pluja que porten els vents de l’oest, amb temperatures mitjanes que impedeixen la formació de gebre. Hi ha varietats dins d’aquest clima general. Per exemple, a les muntanyes els hiverns són més rigorosos i la neu abunda. A l’Àtica, les Cíclades, el sud del Peloponnès i Creta, el clima és més àrid que a la resta de Grècia.

Conreus

En els primers temps de la història grega, com queda recollit a L’Odissea, l’agricultura grega, i la seva dieta, estava basada en el cultiu dels cereals: ordi (κριθαί), blat (πύρος) i, menys sovint, mill. El terme general σῖτος, traduït normalment per “blat”, de fet pot designar qualsevol tipus de gra de cereal. En realitat, el 90% de la producció de cereal era ordi. Fins i tot, sabent els antics grecs que el blat tenia un gran valor nutricional, per a ells conrear ordi era més fàcil i alhora més productiu.

Ordi

Blat

Mill

En poc temps, la demanda de gra va sobrepassar les capacitats de la seva producció. L'”estretor” de la terra (στενοχωρία) també explica perquè els grecs van formar colònies a l’estranger, i la importància que els assentaments a Anatòlia tindrien per a l’imperi atenenc en controlar les provisions de gra.

D’altra banda, la terra grega era ideal per a l’olivera (λαα), que proporcionaven oli d’oliva. La plantació d’oliveres data de l’antiga Grècia. Plantar oliveres era invertir a llarg termini, ja que triguen més de vint anys a donar fruit, i donen fruit dos anys de cada tres. Les vinyes també sobreviuen en terra seca, però demanen molta cura. Se sap que es planten vinyes des de l’edat del Bronze.

L’olivera, l’arbre base de la seva agricultura

Aquestes plantacions base van augmentar amb el cultiu de verdura i llegums (cols, cebes, alls, llenties, cigrons, mongetes) i fruits (figa, ametlla, mangrana). També es conreaven plantes aromàtiques i espècies (sàlvia, menta, farigola, sajolida, orenga, etc.), així com plantes de llavors com lli, sèsam i rosella.

Moneda representant una espiga d’ordi, símbol de riquesa de la ciutat de Metapont, a la Magna Grècia (golf de Tàrent)

Ramaderia

La cria d’animals, vista sobretot com un signe de poder i riquesa en les obres d’Homer, no estava de fet molt desenvolupada a causa de les limitacions del terreny. Les cabres i ovelles aviat van arribar a ser la inversió més comú, en ser menys difícils de criar i que proporcionaven carn, llana i llet, que normalment servia per fer formatges. També es criaven pollastres i oques. Els bous gairebé mai no es feien servir com a animal de càrrega, però ocasionalment servien en els sacrificis d’animals o hecatombes. Els rucs, mules i altres sí que es criaven per a usar-los com a animals de càrrega.

Moneda d’Atenes

La majoria dels pagesos criaven alguns animals, com aus de corral o altres animals de mida petita que pasturaven en erms o es menjaven les sobres del menjar. De vegades es combinaven les activitats pròpies de la granja amb les de la ramaderia, i molts es van especialitzar en aquesta última. Una inscripció esmenta un tal Eubolar d’Elàtia, a Focea, que posseïa 220 cavalls i caps de bestiar i almenys 1.000 ovelles i cabres. Els ramats d’ovelles es traslladaven entre les valls a l’hivern i a les muntanyes a l’estiu. A les ciutats existien impostos especials per al pas dels ramats.

La infància de Júpiter, de Nicolàs Poussin

Tasques agrícoles

La collita de l’oliva tenia lloc entre finals de la tardor i principis d’hivern, ja fos a mà o amb un bastó, com s’observa en representacions en ceràmiques de l’època. Llavors es posaven en cistelles i es deixaven fermentar durant unes quantes setmanes abans de ser premsades. L’oli es conservava en gerres de terracota per usar-lo al llarg de l’any. Aquesta també era l’època de la poda d’arbres i vinyes, i de la collita de llegums.

Representació de la collita de l’oliva (Museu Britànic)

La primavera era l’estació plujosa, i els pagesos aprofitaven la pluja per preparar les terres de guaret. En efecte, van practicar una rotació biennal de collites, alternant d’any en any entre guaret i conreus. Els intents d’introduir una rotació triennal de collites, usant llegums en el tercer any, no van sortir bé donada la pobresa del sòl grec, la manca de mà d’obra i l’absència de maquinària. Els grecs no feien servir fems, possiblement a causa del poc bestiar boví que posseïen. De fet, l’únic adob eren les males herbes retornades a la terra durant el període de preparació del guaret.

A l’estiu, la irrigació era imprescindible. Al juny, collien amb falçs, ja que no utilitzaven dalles. El blat era fressat pels animals: el trepitjaven bous, ases i mules. El gra resultant s’emmagatzemava, i aquest l’utilitzaven les dones i els esclaus per moldre’l i fer pa.

La tardor era l’estació més important: es preparava la terra per sembrar la nova collita, desfent la crosta resseca que a les terres de guaret s’havia format durant l’estiu. Això es feia en tres passos:

  • es llaurava la terra amb l’arada de fusta, ja que l’arada amb reixa de ferro no era habitual;

  • una aixada de dues dents (Δίκελλα) i un mall completaven l’equip necessari per trencar els terrossos i preparar la terra;

  • se sembrava a continuació amb la tècnica de l’eixam (repartint les llavors en els solcs amb la mà), al guaret l’any anterior.

Era també l’època de la verema. Els raïms eren trepitjats amb els peus en grans tines i el most es deixava fermentar en gerres.

Escena de la fabricació de vi per sàtirs, un baix relleu dionisíac en un altar de datació incerta (Museu Arqueològic Nacional d’Atenes)

Per acabar, respon a les següents preguntes:

  1. Quins eren els cultius més usats en l’agricultura de l’antiga Grècia?

  2. Per què la ramaderia no va destacar tant com l’agricultura?

  3. . Llegeix el document següent i explica com és presentada l’agricultura:

Tot això t’ho conto, Cristòbul, continua Sòcrates, perquè ni l’home més sortat no pot prescindir de l’agricultura. Evidentment, l’esforç que s’hi esmerça és una font de plaers, de prosperitat per a la casa, d’exercici per al cos, que posa en estat per a complir tots els deures d’un home lliure. Perquè, de primer, tot allò de què viuen els homes, la terra ho lleva als qui la cultiven, i tot el que els serveix per al luxe, els ho lleva per torna. Després, els ornaments dels altars i de les estàtues, els dels homes mateixos, això amb els perfums i els espectacles més dolços, també és ella que ho forneix. Després encara molts aliments que produeix o que desenrotlla; perquè l’art de la ramaderia es lliga estretament a l’agricultura, … XENOFONT. L’econòmic V 1 (traducció de Carles Riba)

Jordi Rodríguez i Ayats

2n curs del batxillerat humanístic