Category Archives: Llatí 2n

“Lucrècia, una tragèdia republicana”

Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra  “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…

“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.

Aquesta  obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.

Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut  ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.

Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!

Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!

 Sònia
Mallorca

Referents clàssics a Jane Eyre

Seguint amb la caça de referents clàssics a obres literàries com Luces de Bohemia de Valle-Inclán i com La muerte llega a Pemberley de P.D. James, en aquesta ocasió ens endinsem a la novel·la romàntica i gòtica de l’escriptora britànica Charlotte Brontë.

Charlotte Brontë (1816-1855) és una de les novel·listes emblemàtiques del romanticisme anglès. La seva curta vida va estar marcada per la pèrdua progressiva de la major part dels seus parents (la mare i els cinc germans), la crueltat de la seva madrastra (que a la vegada era la seva tia materna), la seva estada a l’escola, el seu viatge a Brussel·les amb les seves germanes per estudiar francès, la seva feina com a institutriu, la publicació de les seves obres, el seu casament i poc després la seva pròpia mort per tuberculosi.

Tanmateix la Charlotte no és l’única Brontë que va passar a formar part de la història de la literatura, de fet les seves germanes Emily i Anne també van escriure i publicar (Cims borrascosos i Agnes Grey, respectivament), tot i que cap de les tres va gaudir de gaire èxit durant la seva època.

Germanes Brontë

Retrat de les tres germanes Brontë de Branwell Brontë (el seu germà), 1834. D’esquerra a dreta: Anne, Emily i Charlotte Brontë.

Tornant a l’obra de Charlotte Brontë, podem destacar precisament l’obra de la qual trobarem una pila de referents clàssics: Jane Eyre, publicada l’any 1848. De fet la pròpia autora considerava que la novel·la era realment la seva autobiografia. Jane Eyre, com Brontë, es troba obstacles a la seva vida com ara la seva orfandat, el despotisme de la seva tia Mrs. Reed (representa la madrastra de Charlotte), la seva estada a una escola semi-benèfica, el seu càrrec d’institutriu de famílies senyorials, l’amor ideal però impossible de Mr. Rochester (evoca el seu marit), la religiositat de John Rivers (el seu pare que també era sacerdot) i la incapacitat de trobar la felicitat. Així doncs podem descriure aquesta història com agitada, apassionada, dramàtica, dolça, romàntica, tenebrosa i d’intriga.

L’argument d’aquesta obra és el següent:

Jane Eyre és una nena òrfena a principis de l’època victoriana anglesa que viu amb la seva tia, Mrs. Reed, i amb els seus cosins: John, Eliza i Georgiana. La seva mare era germana de l’espòs de Mrs. Reed, qui estimava la seva neboda com si fos filla seva. Malauradament, Mr. Reed va morir, no abans de fer prometre a la seva dona que cuidés de la Jane com a filla pròpia. Mrs Reed va incomplir el seu jurament i acusava la petita injustament de mentidera, malvada i manipuladora. A més a més els seus cosins, sobretot en John, la pegaven, fins un dia que la tia va decidir ingressar-la en una escola semi-benèfica, on educaven les noies amb austeritat i educació, fins i tot amb severitat.

A l’escola, Jane va aprendre i va créixer més o menys feliç, tenint en compte que les condicions de les alumnes eren dures i estrictes. Amb setze anys va començar a exercir de professora de les alumnes més petites i als divuit va decidir sortir de l’escola, ja era hora de conèixer el món real. Va posar anuncis com a institutriu, capaç d’ensenyar als nens francès, dibuix i piano. Aviat van respondre-li i immediatament, la van fer cridar.

Thornfield, la seva nova llar, es trobava al nord d’Anglaterra. Allà es va reunir amb la seva nova pupil·la: l’Adèle, una nena francesa, protegida per l’amo de la mansió: Edward Rochester; també va conèixer la mestressa: Alice Fairfax, qui va rebre-la amablement. Dies més tard va conèixer l’amo: Mr. Rochester, qui al principi va mostrar-se crític i orgullós amb la jove institutriu. No obstant, amb el pas del temps, Rochester va apropar-se més a Jane i l’orgull va convertir-se en sarcasme. Quan Rochester havia d’anar-se’n de Thornfield per una bona temporada, Jane s’entristia i s’adonava que el necessitava a prop.

Jane Eyre

Escena de la versió cinematogràfica de Jane Eyre de Cary Fukunaga (2011): Jane (Mia Wasikowska) i Rochester (Michael Fassbender).

Setmanes després, Rochester va convidar els seus amics a Thornfield i Jane va observar que Rochester cortejava una senyoreta atractiva i rica: Blanche Ingram. Jane cada cop es trobava més afligida i gelosa al mateix temps. Quan els convidats van marxar, Rochester va confessar a Jane que no estava interessat en Blanche, que ho havia fet per enrabiar-la perquè l’estimava, després va demanar-li que es casés amb ell. Jane no s’ho podia creure, però com que els seus sentiments eren tan sincers i apassionats, va acceptar la petició.

No obstant, quan estaven a punt de casar-se, Jane descobreix que Edward Rochester ja estava casat i que tancava la seva dona (suposadament boja i perillosa) a les golfes de Thornfield. La protagonista, espantada, decideix fugir-hi sense diners ni propietats. Després d’un llarg trajecte, tres germans i la seva minyona l’acullen a casa seva. Eren en John, la Mary i la Diana Rivers. Van oferir-li treballar com a mestra dels fills dels camperols i obrers del poble. Mesos després descobreix que tots quatre són cosins per part de mare i que el seu oncle li ha deixat una gran herència, herència que Jane decideix compartir amb els seus “nous” parents. John Rivers és el sacerdot del poble i demana a Jane que es casi amb ell per anar a l’Índia com a missioners.

En aquell moment, el record d’en Rochester omple els seus pensaments i tenint un mal pressentiment decideix tornar a Thornfield. Després de dos dies de viatge, veu amb els seus propis ulls que la mansió ha desaparegut. Un veí li explica que la dona de Rochester va calar foc a Thornfield, enfadada amb Edward i Jane. Només va morir l’esposa dement, tot i que Rochester, tractant de salvar-la va perdre una mà i la vista d’ambdós ulls. Després de la tragèdia, Rochester s’havia traslladat a una altra de les seves cases, però aquesta estava en molt mal estat. Rochester es passava el dia vagant i lamentant-se d’haver perdut la flor de la seva vida: la Jane. En aquell moment apareix ella i li promet que mai no el tornarà a deixar i que en aquells moments l’estimava més que abans. Decideixen casar-se, sense que ningú ho sabés i al cap d’uns anys, Edward recupera la visió d’un ull.

Ara passarem a buscar els referents clàssics, de fet el primer d’ells es troba en el propi cognom de l’autora: Brontë, que literalment en grec significa “tro” (“βροντή“).

Capítol I

” – ¡Malvado! -Le dije- Eres peor que un asesino, que un negrero, que un emperador romano…”

“Yo había leído History of Rome de Goldsmith y había formulado una opinión respecto a Nerón, Calígula y de más césares.”

Jane Eyre compara la tirania del seu cosí John en colpejar-la amb la dels emperadors romans, concretament amb la de Neró (qui va incendiar la ciutat de Roma) i amb la de Calígula (qui és descrit com a “tirant dement”).

 

Capítol VII

“Sin duda, señorita, cuando daba usted a las muchachas el queso y el pan en lugar del potaje quemado, atendía al bienestar de sus viles cuerpos, pero ¿no piensa usted que contribuía a la perdición de sus almas?”

Tot i que aquestes paraules pertanyen a Mr. Broklehurst, un capellà anglicà, aquesta citació ens pot recordar al pensament de Plató i la divisió entre cos (món sensible, mortal) i ànima (món de les idees, etern). L’única manera d’alliberar l’ànima és renunciant als plaers carnals.

 

Capítol VIII

“Pero cuando mi admiración llegó al colmo fue cuando Helen, por indicación de Mis Temple, alcanzó un tomo de Virgilio y comenzó a traduir latín.”

Jane, en fer aquest comentari sobre la seva amiga i companya de l’escola, vol demostrar que Helen era capaç de traduir els clàssics i per tant era molt culta i per això l’admirava.

 

Capítol XVII

– “Miss Ingram era la única amazona“.

– “Lady Ingram tenía las facciones de una matrona romana. […] Pero Blanche, en cambio, tenía los perfectos contornos de una Diana.”

La paraula “amazona” en aquest context es refereix al femení de genet, i per tant es tracta de la dona que munta a cavall. Tanmateix aquest terme prové d’una nació d’éssers mitològics, les amazones, que eren dones guerreres.

El fet que Lady Ingram tingui les faccions d’una matrona romana vol dir que és refinada, culta i sap organitzar tots els afers domèstics, econòmics… com les dones de l’antiga Roma. No obstant, la narradora no pot dir que sigui maca, al contrari de la seva filla, la Blanche Ingram, que és tan bella com la deessa Diana (Àrtemis, en grec), la divinitat de la caça, del bosc i dels parts.

 

Capítol XIX

“Quisiera prolongar este momento ad infinitum, pero no es possible.”

Ad infinitum és una locució llatina que significa “fins a l’infinit”.

 

Capítol XX

” – Blanche es admirable, ¿verdad? -Sí, señor. – Robusta, alta, morena, con un cabello como debían tenerlo las mujeres de Cartago.”

Cartago (actual Tunis) va ser un poble, fundat pels fenicis, que va conviure amb els romans i amb el qui no va tenir gaire bona relació. Roma i Cartago van trobar-se cara a cara diverses ocasions, però cal destacar les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC).

 

Capítol XXIII

Mr Dionysius O’Gall.

Aquest personatge comparteix el nom amb el déu Dionís (en llatí, Bacus), divinitat del vi i del teatre.

 

Capítol XXIV

“- Estaba pensando en Hércules y Sansón y en sus respectivas amadas. Pensaba que si aquellos caballeros se hubiesen casado, su severidad como maridos hubiera superado en mucho a su dulzura de enamorados. Y sospecho que a usted le pasará igual.”

Hèrcules (Hèracles, en grec) era un semi-déu, fill de Júpiter (Zeus, en grec) amb la mortal Alcmena. Des de petit va estar dotat d’una força sobrenatural i quan va créixer va haver de superar els dotze treballs, imposats pels déus olímpics com a càstig d’haver matat els seus fills en un atac de bogeria, inspirat per Juno (Hera en grec).

 

Capítol XXIX

“John Rivers, inmóvil cual uno de los retratos que pendían de los muros, fijos los ojos en la página que leía, fue para mí fácil objeto de examen. Una estatua no lo hubiera sido más. Era joven -unos veintiocho o treinta años- , alto y delgado. Todos los rasgos de su rostro eran de una pureza griega: el corte de su cara, la nariz, la barbilla y la boca. Rara vez se encuentra en semblantes ingleses tal parecido a los modelos clásicos. Tenía los ojos grandes y azules, con oscuras pestañas y su cabello rubio, cuidadosamente peinado, coronaba una ancha frente pálida como el marfil.”

Jane considera que els models d’art clàssic són una mostra de la bellesa divina. De fet durant l’art clàssic grec dels segles V i IV aC, els escultors es proposaven representar la figura de l’home amb mimesi (naturalista) però a la vegada amb certa idealització.

Jane Eyre

Jane Eyre (Mia Wasikowska) i John Rivers (Jamie Bell) a Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Capítol XXXII

“Agregaba que yo, como maestra de escuela de aldea, era un lussus naturae y que estaba segura de que mi vida anterior debía de constituir una sugestiva novela.”

El llatinisme lusus naturae significa “acció capriciosa de la naturalesa”. En aquest context, la protagonista es considera un experiment de la naturalesa que juga amb ella.

 

Capítol XXXVII

” – No, John viste bien. Es un hombre arrogante, alto, delgado, rubio, con ojos azules y un perfil griego.

– ¡Maldito sea! ¿No te agrada, Jane?

– Sí, me agrada. Ya me lo había preguntado usted antes.

– Acaso te encontrarás más a gusto no estando sentada en mis rodillas, ¿verdad?

– ¿Por qué?

– Porque has hecho un relato tan sugestivo, que la comparación ha de resultarte ingrata a la fuerza. Tus palabras han descrito un verdadero Apolo. […] Y ahora estás ante un Vulcano, un herrero auténtico, moreno, con los hombros cuadrados y para colmo, manco y ciego.

– No había pensado en ello, sin embargo, me quedo con Vulcano.

[…]

– ¿Quieres casarte conmigo, Jane?

– Sí.

– ¿Con un desventurado ciego que no puede caminar sin lazarillo?

– Sí.

– ¿Con un mutilado, que te lleva veinte años y al que tendrás que ayudar en todo?

– Sí.

– ¿De veras, Jane?

– Completamente de veras.

– ¡Oh, querida mía! ¡Dios te bendiga y te recompense!

Es tracta d’una de les escenes més maques de la novel·la, la qual es troba al penúltim episodi. Després de la petició matrimonial de John Rivers, Jane decideix tornar amb Edward Rochester, qui es descriu a ell mateix com a Vulcà: vell, desagradable, deformat (sense mà i cec)… En canvi, el cosí de Jane sembla perfecte i el compara amb el déu Apol·lo: atractiu, culte,  generós amb els desfavorits, elegant… Tot i així, Jane sap veure més enllà de les aparences i decideix casar-se amb en Rochester, qui ha demostrat estimar-la més i qui s’ha fet més humil en adonar-se com és ella d’important per la seva vida. Així doncs Jane Eyre és la completa contraposició de Venus (Afrodita).

Jane Eyre

Escena final en la que Jane Eyre i Edward Rochester es sinceren amb els seus sentiments. Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.

Un altre paral·lelisme que podem trobar és l’empresonament de Bertha Mason, l’esposa dement de Mr. Rochester. Grace Poole, una de les serventes, s’encarrega de custodiar-la. A la mitologia clàssica hi ha molts personatges que es troben privats de llibertat, com ara DànaePrometeu.

Per acabar voldria animar-vos a llegir la novel·la per vosaltres mateixos perquè no té desaprofitament.

 

Laia Muñoz Osorio

Aràcnida universitària

 

XVII Mercat romà de Iesso a Guissona

 

“Guissona està impregnada de vestigis romans, testimoni de l’antiga ciutat de IESSO (segle II aC al segle VII dC). Cada any recuperem el nostre passat romà el tercer cap de setmana de juliol, durant la celebració del MERCAT ROMÀ DE IESSO.
El mercat implica un treball escenogràfic important que queda plenament vestit gràcies a la creixent participació popular. Guissona s’omple de patricis i plebeus. Els ciutadans de Iesso es vesteixen de romans, els comerciants engalanen les parades, les entitats prenen protagonisme i algunes colles d’espontanis ens diverteixen d’allò més.

Junts configuren un entramat d’escenes i creen un conjunt d’espais temàtics que ens ajuden a viure l’esperit de la Iesso romana.

El mercat també ofereix una extensa mostra de productes artesans. El Museu de Guissona i el Parc Arqueològic obren les portes als visitants de l’antiga Ciutat de Iesso”.

Més fotografies a Facebook Mercat romà Iesso

(Guissona està a la comarca de La Segarra).
Bones vacances!
Ester Falip

Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès

La nostra teranyina de clàssiques!

Fila que filaràs una gran xarxa digital de clàssiques entre tots i totes hem teixit! Coneixeu els nostres blocs de Clàssiques? Us he fet aquest muntatge ad hoc per tal de promocionar-los!

Jo vaig arribar a l’Institut de Premià de Mar i vaig poder conèixer els blocs més utilitzats per poder buscar informació de tot tipus relacionada amb les clàssiques. Es pot trobar informació de autors llatins, referents clàssics, literatura clàssica, llatinismes, mites, notícies i molta més informació de diversos àmbits.

Vaig triar de fer l’assignatura de llatí i quan vaig començar vaig conèixer aquests blocs. El primer de tots va ser El Fil de les Clàssiques per comentar tots els apunts i articles que es pengen i que a partir d’aquests es poden conèixer moltes coses.
Després el Moodle, que és una eina per realitzar les activitats que la professora penja per tal de que els alumnes les fagin i les notes queden registrades allà. Després vaig conèixer un altre bloc que era molt semblant al del Fil que és el bloc d’Aracne fila i fila, on també es pot trobar informació sobre clàssiques. Aquests blocs són a l’abast de tothom.

No només eren aquests, més tard, la professora ens va ensenyar dos blocs diferents. Un dels blocs està relacionat amb la música, L’empremta d’Orfeu, que en aquest es penen apunts sobre cançons actuals amb algun referent clàssic. L’altre bloc, La cinta de NIKH, ens ensenya referents clàssics en el cinema.

En passar de curs a 2n de Batxillerat, la nostra companya Laura Luna Surinyach, va crear un blog per tal de fer el seu Treball de Recerca: Òpera amb referents, apareixen cançons d’òpera i tots els seus referents, és a dir, la cultura clàssica en la música. També les nostres companyes Laia Muñoz i Núria Yela amb la col·laboració de Laura Luna Surinyach, van crear un bloc anomenat Literatura grega a escena on apareixen tots els clàssics grecs que hem de conèixer. I, per últim, les alumnes Irina i Andrea Balart Casanovas de 1r de Batxillerat han creat el blog El cel dels mites, un treball sobre els estels i constel·lacions amb referents clàssics.

Per més informació també es pot contactar amb la tutora al Facebook (Fildelesclassiques Aracne) i Twitter (@AracneFil).

Per mi era molt novedós treballar amb ordinador i sobretot amb blocs ja que mai anteriorment ho havia fet. Amb el pas del temps et vas acostumant i quan realment aprens és quan llegeixes amb atenció els apunts i articles i després deixes un comentari responent totes les preguntes que normalment apareixen al final de l’apunt, allà és quan veus si has aprés o no. En els comentaris apareixen les reflexions, pensaments, opinions del que creus sobre l’apunt que has llegit.

Uxue Avilés
2n Batxillerat Llatí

Diàleg de dos “Menecmes”

Salve!

Nosaltres, 1r Batx. Grec i Llatí vam anar al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, a veure la comèdia de Plaute “Els Menecmes” i la tragèdia “Medea”. Ens vam divertir molt veient l’obra de “Els Menecmes” així que vam decidir fer un petit diàleg aprofitant que som bessones i que a nosaltres també ens han confós unes quantes vegades igual que els Menecmes. Primer de tot us deixarem l’argument de l’obra.

Els Menecmes és una comèdia escrita per l’autor de la Roma clàssica, Plaute entre l’any 216 i el 186 a. C. Un mercader siracusà, que tenia dos fills bessons, Menecme i Sòsicles, perd a un d’ells (Menecme) a Tarent, on havia anat en viatge de negocis, i, abatut pel dolor, mor. El nen és recollit per un ric mercader d’Epidamne que l’adopta i, a la seva mort, el fa hereu de tota la seva fortuna. Ara viu a Epidamne (lloc on es desenvolupa l’acció de la comèdia), casat amb una dona autoritària i, potser per compensar les seves penes, té per amant Eròtia, la cortesana veïna. Mentrestant el seu germà, a qui l’avi en record del seu nét perdut havia canviat el nom per Menecme, havia viscut i crescut a Siracusa fins que quan és un home,  en companyia del seu esclau Raspall havia emprès la llarga recerca del seu germà per tots els països del món conegut. Quan arriba a Epidamne, passa per una sèrie de confusions (la gent el confon amb el seu germà Menecme) fins que es retroba amb el seu germà.

Imatge de l’obra “Els Menecmes”

I a continuació el diàleg fet per nosaltres:

Andrea: Hola Irina

Irina: Hola Andrea

Andrea: T’has llegit la comèdia dels bessons de Plaute?

Irina: No, de què va?

Andrea: Doncs són dos bessons com nosaltres, que es diuen menecmes

Irina: Menecmes? Els dos tenen el mateix nom?

Andrea: Bé, els dos no. De fet un es deia Menecme i l’altre es deia Sòsicles; però un dia un dels dos es va perdre a Roma i l’avi dels nois va canviar el nom de Sòsicles per Menecme en honor al bessó perdut.

Irina: i que li va passar a Menecme, el bessó perdut?

Andrea: va conèixer un oficial de les legions que li va oferir que si l’ajudava a fer contraban amb el vi amb el que traficava el pendria amb ell cap a Epidamne i li deixaria que es casés amb la seva filla.

Irina: i es van tornar a trobar?

Andrea: Doncs…

Menecmi: Ubi summus?

Sòsicles: Hoc non est Epidamnus!

Menecmi: Specta Sosicles! Duae geminae sorores!

Andrea: són els Menecmes

Irina: Salve! nos summus Andrea et Irina

Menecmi: Non portant peplum!

Andrea: Nos summus ab seaculum viginti unus

Menecmi: Eae rabidae sunt quam mea uxor.

Sòsicles: Ea non est tua uxor, mea uxor est, et non rabida est.

Andrea: Es pensen que estem boges

Menecmi: Ubi est Erotia?

Irina: Qui est Erotia?

Menecmi: Erotia mea amica est

Andrea: Non scimus.

Raspall: Ubi sum?

Sòsicles: Peniculus !

Raspall: Menaechmi, Sòsicles ubi summus?

Irina: Vos estis in Premià de Mar,in Catalunya, Hispania

Raspall: ah, Hispania. Illic manducat probe bene.

Sona un mòbil.

Sòsicles: Quid est hoc?

Andrea: Telephonum est.

Irina: Spectatis.

Menecmi, Sòsicles i Raspall a la vegada: Ecce diabolus!

Andrea i Irina: Espereu. On han anat?

Com heu pogut veure en el diàleg apareixen unes quantes frases en llatí. Sabríeu fer la traducció de les frases que hem posat en llatí? Podríeu fer vosaltres un petit diàleg acabant de tancar el final del nostre diàleg? Què us va semblar l’obra? Feu una valoració personal de l’obra.

 

Andrea Balart i Irina Balart

1r Batx. C Grec i Llatí

 

El llatí fins i tot en les aplicacions dels mòbils

Actualment molts joves tenen mòbils de sistema Android amb internet i amb aquests es poden descarregar aplicacions. Una d’aquestes, molt popular i coneguda entre els adolescents, s’anomena Invenio Carmen que s’utilitza per descarregar música gratuïtament i aquesta queda directament guardada a la memòria del mòbil o on tu decideixis guardar-la. Abans només era possible descarregar-la en els smartphones, ara també està disponible per a Iphones, Ipads

Va ser inventada i desenvolupada per Evgeniy Zadko i la aplicació es deia Invenio Carmen, però se li va haver de canviar el nom ja que aquest nom va ser bloquejat per Google i es va passar a dir Invenio Music. Funciona de manera bastant fluida i permet descarregar una quantitat indefinida de cançons i de tots els cantants més famosos a nivell internacional. Simplement amb posar el nom de la cançó o de l’artista en el buscador de l’aplicació es troba la cançó i apareixen diferents opcions i et permet escoltar-la abans de descarregar-te-la. Apareixen diverses opcions de la mateixa cançó per tal de poder comparar entre les altres la qualitat del so, alguns errors en interferències…

Jo em vaig descarregar aquesta aplicació i vaig arribar a veure que el nom de l’aplicació estava en llatí. Al principi, només em vaig fixar en què carmen estava en llatí ja que en una de les tasques del moodle tractava sobre cançons i es deia Carmen Circense, aleshores vaig relacionar el nom de la tasca amb el de l’aplicació i vaig adonar-me’n que l’aplicació tenia una paraula en llatí. Més tard, per practicar traducció buscant una paraula vaig trobar el mot invenio i aleshores, de sobte, em va venir al cap el nom de l’aplicació. Invenio que en català és trobar i carmen que és cançó.

Coneixíeu aquesta aplicació? Us havíeu adonat que era en llatí? Per què creieu que estava escrit en llatí? Està ben escrita?

 

Uxue Avilés

2n Batxillerat.

Llatí

Clàudia i la deessa Cíbele VI: La Vestal Màxima

Una vestal va venir corrents i em va confirmar el que més temia: Per la ciutat es rumorejava que Clàudia havia estat al llit amb un home. No vaig preocupar-me molt, la veritat, perquè també havia escoltat que s’havia de traslladar l’estàtua de Cíbele fins al port d’Òstia per guanyar la guerra. Pensava que aquest nou rumor i la notícia de l’arribada d’aquesta estàtua faria oblidar a la població la possible traïció de Clàudia a la seva castedat i així, evitar-nos qualsevol problema.

Sculpture in the Atrium of the Vestals - Rome

Estàtua Vestal a l’Atri de les Vestals. Roma. Font: Wikimèdia.org

El que sí que va ser un problema va ser quan va venir corrents la vestal Helena per dir-me que l’estàtua de la deessa Cíbele ja era a les portes del port, però que s’havia quedat encallada al costat de la porta i s’estava enfonsant poc a poc. Si l’estàtua s’enfonsava, els més supersticiosos creurien que ja no es podria guanyar la guerra i, el més preocupant: que la culpable de tot era Clàudia.

Al cap d’uns minuts, vaig veure aparèixer Clàudia. El que volia era que jo l’acompanyés al port en un carro per veure si ella podia fer alguna cosa per a la població. Jo ja sabia que el que volia era desencallar el vaixell o deixar-se la vida intentant-ho, però també sabia que no podria fer res per aturar-la. Des que s’havia fet vestal, de ben petita, Clàudia havia destacat per ser molt tossuda, així que, vam agafar el carro i vam baixar amb molta calma cap al port. Em vaig fixar que hi havia nombroses barquetes plenes de cordes intentant desencallar el vaixell, però com més ho intentaven, més s’enfonsava.

Quan Clàudia va baixar del carro, la van esbroncar i la van omplir d’insults. Ella no en va fer cas i va agafar una corda gruixuda. Es va anar acostant a una de les barquetes que hi havia més a prop de la costa i va dir alguna cosa al barquer. Aquest, amb una cara de “però que m’estàs dient, dona!”, va apropar suficientment la barca a la costa perquè Clàudia pogués pujar-hi i, a continuació, van anar cap al vaixell que semblava que s’enfonsava sense remei. Ella, amb molta calma, va agafar la corda i va lligar una punta a la popa del vaixell. L’altra punta se la va lligar a la cintura. Va començar a estirar i estirar, i va notar que el vaixell semblava cedir als seus intents de treure’l de la sorra. Tothom estava amb el cor encongit. Al cap d’uns 20 minuts, el vaixell estava sa i estalvi. Jo vaig fer un bot d’alegria i quan em vaig adonar, tothom estava aplaudint. Mentalment vaig donar les gràcies a Cíbele per deixar que Clàudia la salvés i així també pogués salvar el seu honor.

Víctor Gallardo

1.2 Batxillerat

Tatiana a la recerca de la veritat (IV)

(Vid. Part I, Part II i Part III). Feia dos dies que els meus ulls no veien la claror del dia perquè me’ls havien embenat arran de l’incident en el temple d’Apol·lo. Em trobava tancada en una masmorra i estava sola, doncs no escoltava ningú (o almenys amb vida) encara que sentia l’esgüell de les rates i el pessigolleig de les puces en la meva pell.

Després del miracle que es produí quan estava a punt d’oferir un xai a Apol·lo, Ulpià i els seus guàrdies em pegaren amb barrots fins que vaig perdre el coneixement, suposo que va ser llavors quan em van cobrir els ulls i em tancaren aquí. El pitjor de tot era que desconeixia on era, durant quant de temps seria allà i què em passaria més endavant.

Hores més tard algú obrí la porta i de sobte vaig sentir la llum del sol tot i que els meus ulls seguien sense veure, també vaig escoltar el crit eufòric d’una gran multitud de persones. Un home em va arrossegar encara jo estant privada de la vista. A continuació em va desembenar i després d’acostumar-me a la forta il·luminació diürna em vaig adonar que era enmig de la pista d’un circ i que tothom m’observava amb diversió.

Santa Tatiana

Icona ortodoxa de Santa Tatiana.

Em vaig quedar sense forces per aixecar-me i per aquest motiu vaig restar ajaguda durant uns instants, fins que va sortir un fort i salvatge lleó d’una de les portes de la part inferior del circ. Mai no havia vist una bèstia tan terrorífica, que a més havia d’estar famolenca; mentre m’allunyava lentament, el lleó em seguia. A les graderies, els espectadors feien apostes sobre com em mataria aquell animal ferotge; tanmateix altres optaven per trobar parella seguint els consells de Publi Ovidi Nasó en el seu Ars Amatòria.

Ja no tenia cap escapatòria, el lleó era tan a prop meu que podia sentir el seu alè. Aleshores vaig mirar cap al cel i vaig demanar a Déu que m’ajudés un cop més, tot seguit vaig tancar els ulls. Sobtadament la bèstia s’aturà i em llepà la galta com a senyal d’amistat, jo vaig correspondre acaronant-li la seva esquena. Llavors el públic pronuncià paraules de sorpresa i a la vegada d’admiració, així aixecant-se per aplaudir-nos al lleó i a mi. Un cop més el Pare m’havia acompanyat en aquells difícils instants i haig de dir que em trobava plena de satisfacció.

– Maleïda cristiana! -Exclamà Ulpià.

En sentir aquestes paraules, els espectadors s’escandalitzaren.

– Demà mateix seràs decapitada, patiràs el mateix destí que el teu pare i el teu oncle!

El públic aplaudí, com si aquest discurs formés part de l’espectacle.

Em varen tancar en una altra masmorra fins a l’endemà, dia en que em tallaren el cap després de mostrar-me els cadàvers del pare i de l’oncle Marcus. Em sentia com Ifigenia quan es va oferir en sacrifici al seu pare Agamèmnon perquè la deessa Àrtemis mostrés a les tropes aquees el camí que havien de seguir per arribar a Troia. I així com Àrtemis bescanvià Ifigenia per una cérvola, Déu substituí la meva vida humana i mortal per una de santa i immortal.

Decapitació de Santa Tatiana

Pintura del segle XI mostrant la decapitació de Santa Tatiana de Roma.

Aquest és el motiu pel que apareix el meu nom en els vostres calendaris, concretament el 25 de gener en el calendari gregorià (i per tant pels catòlics) i el 12 de gener en el calendari julià (i per tant pels cristians ortodoxos). A més a més, sabíeu que sóc patrona dels estudiants a l’Europa de l’Est? El 25 de gener de cada any els països eslaus celebren el Dia de Tatiana i commemoren que el 25 de gener de 1755 (llavors 12 de gener segons el calendari julià) la Tsarina Elisabet I de Rússia va aprovar la construcció de la primera Universitat de Moscou. Així doncs, discipuli et discipulae si voleu aprovar el llatí, només cal que m’ho demaneu!

Laia Muñoz Osorio

2n Batxillerat Llatí i Grec

Amfiteatres romans i muralles!

Heu vist quants amfiteatres romans hem anat localitzant entre tots i totes! En trobarem més?


Vid. Amfiteatres romans en un mapa més gran

Ens ajudeu a esbrinar quina és l’etimologia del mot amfiteatre; ens expliqueu la
forma d’aquests edificis i les parts de què constaven; ens enumereu i expliqueu els diferents tipus d’espectacles que s’hi feien i qui hi prenia part; sabeu les ciutats romanes de Catalunya que en conserven restes i on es troben en relació amb les muralles.


Mostra Muralles romanes arreu! en un mapa més gran

Discipuli discipulaeque

Teatres romans arreu de l’imperi!

Mireu quin Google maps col·laboratiu de teatres romans estem fent!


Vid. Teatres romans arreu en un mapa més gran

Ens ajudeu a localitzar-ne més? Ens expliqueu l’origen del teatre romà, l’estructura i les parts de què constaven; ens enumereu i expliqueu els diferents tipus d’espectacles que s’hi feien i qui els representava; sabeu quines ciutats romanes de Catalunya i de la península Ibèrica conserven restes de teatres romans; quin teatre romà us agrada més i per què, etc.

Discipuli discipulaeque