El llatí segueix viu

Avui en dia, molta gent no dóna gaire importància a les Humanitats, ja que creuen que no tenen gaires sortides en el món laboral. I això passa igual que amb les llengües clàssiques. Molts creuen que les llengües clàssiques no són importants.

Jo no hi estic d’acord. Pel simple motiu que crec que s’equivoquen. No entenc perquè menyspreen aquestes llengües o perquè no li donen el mateix prestigi que a la resta de llengües. Per què? Quan aquestes llengües han estat la causa de la resta de les llengües parlades a Europa. Les llengües clàssiques han sigut l’inici de les nostres llengües. El llatí és la llengua indoeuropea de la qual sorgeixen moltes de les llengües romàniques actuals com l’italià, l’espanyol, el portuguès, el francès, i molts altres més. Però , si ens hi fixem bé, gràcies a aquestes llengües, gràcies a aquestes civilitzacions hem arribat a ser el que som avui en dia. A part de les conegudes etimologies, el grec i el llatí ens ajuden a conèixer la nostra pròpia llengua, no només a nivell lèxic, sinó també morfosintàctic i gramatical en general. Igual que, com se sol dir, per conèixer el nostre present, hem de conèixer el nostre passat; per conèixer bé la nostra llengua, hem de conèixer la seva mare, el llatí, i la seva tieta, el grec. Tal com es va dir, la importància del llatí resideix en una varietat d’elements tant històrics, com transcendentals. Totes dues llengües, tant el grec, com el llatí, ens ajuden molt avui en dia. Molts us preguntareu: I això com pot ser, si són considerades com unes llengües gairebé mortes? És qüestió de fixar-s’hi . Per exemple, la publicitat és un gran mitjà de comunicació que des de sempre ha utilitzat referents clàssics per representar els seus anuncis al públic. Les matemàtiques; moltes de les fórmules matemàtiques utilitzen signes grecs. Els processos deductius lògics que s’utilitzen són els mateixos que en les matemàtiques. Per tant, el fet de saber grec ja és un punt a favor. La filosofia. Els primers filòsofs varen ser grecs. La literatura; moltes de les grans obres són obres clàssiques. Virgili és un clar exemple de la literatura llatina. La moda,el cinema… i així podríem seguir. Es tracta de valorar els nostres avantpassats i de donar-los la importància que es mereixen.

Com anteriorment he comentat avui en dia se’l considera una llengua gairebé morta, ja que no hi ha persones que el tinguin com a llengua mare, tal com succeeix amb l’espanyol, l’anglès o el xinès. L’únic espai on es parla de manera exclusiva és al Vaticà, o l’Església Catòlica, però encara i així segueix mantenint un sentit principalment cerimonial que no pas pràctic. O sí! Vid. <em>Latin lover

Personalment crec que la gent que cursa llengües clàssiques els és un gran avantatge conèixer aquests estudis en un món tan competitiu com és el nostre. A més, et  proporciona ser una persona molt culta.

140312VIIIJornadesLlenguesClassiques

Què n’opineu? No us oblideu de fer el vostre text argumentatiu!

Chorouk Regrag, 2n Batxillerat

‘Para bellum’

Què significa el llatinisme i amb quin sentit Marina Subirachs l’utilitza com a títol d’aquest article d’opinió publicat al diari Ara? Què n’opineu?….

Para bellum, Ara 16/09/2016

L’exèrcit espanyol està duent a terme una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius

Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.

La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los… Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.

Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.

Un entrenament de caràcter militar és just el contrari del que necessitem

Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.

De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.

En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?

Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.

Font: Diari Ara

Mercè Otero Vidal

De vacances: mosaic de Bacus

Mercè Otero i Coloma Jofre ens acaben d’enviar el mosaic de Bacus del museu de la universitat de Pennsylvania (500+ peces Jigsaw Museum PA Art Puzzlefet 1969). La Mercè el va comprar fa 40 anys als Estats units i amb uns dies de vacances ja l’han tornat a fer!

Què en sabeu de Bacus? Quin altre nom rebia? On es troba el mosaic original?…

Si voleu fer un mosaic de Bacus i no teniu el de la Mercè, podeu provar de fer aquest de Complutum!

I vosaltres, com us van aquestes vacances d’estiu? Quins petjades del món clàssic trobeu arreu?

Els mites de la Cantània 2016. Treball col·laboratiu INS Premià -Escola Bergantí

Us presentem ara l’article promès, amb cert retard i demanant per això disculpes als alumnes diligents que van acceptar la proposta publicada en aquest article referent als mites que figuraven a la cançó 3 de la Cantània “Babaua. Les desventures de Mimí” cantada aquesta primavera arreu de Catalunya. La proposta d’enguany era emplaçar-vos a venir a la nostra escola Bergantí del Masnou a explicar-nos aquests mites i, com a torna, nosaltres publicaríem aquest article en el vostre bloc. La vostra visita es va dur a terme el dia 7 de març a la tarda en el marc d’una setmana dedicada al projecte interdisciplinari de la Cantània. A partir de l’endemà els nens van elaborar aquests textos i cartolines que també s’han publicat a la revista anual de l’escola, el “Sac de lletres”.

Així doncs us deixem amb aquesta feina elaborada pels nens i nens de 5è de primària agraint-vos molt la vostra visita i interès en la nostra proposta i refermant aquesta amistat i col·laboració entre els dos centres educatius. Esperem que el curs vinent ens podem tornar a escriure i publicar perquè la Cantània torni a tenir referents clàssics. Potser serà l’hora de tornar-vos la visita?

Les alumnes i l’alumne participants en aquest intercanvi, acompanyats pel professor Joan-Marc, van ser: de 4t d’ESO, Miguel Ángel, Isra, Lua i Ada, i de 1r de batxillerat, Sandra, Mariona, Laia. Repartits pels cinc grups de nens i nenes i ajudats de diferents dispositius mòbils, van explicar els mites que se citen a la cançó 3 “cançó de Cupido”:
Imatge de previsualització de YouTube

– NARCÍS
– CUPIDO
– ARIADNA I EL LABERINT
– PÍRAM I TISBE (que inspirà a Shakespeare per a escriure Romeu i Julieta)
– DIDO I ENEES

3
ECO i NARCÍS (Cristina, Aina, Giada, Anna i Aniol)

Eco era una nimfa dels boscos. Una gran maledicció va caure sobre ella perquè ajudava Zeus a ser infidel. Llavors quan Hera, la dona de Zeus, ho va descobrir, es va enfadar molt i va castigar Eco de manera que només podia dir l’última paraula de les frases que deia.
Un dia Cupido va llançar una fletxa d’or a Eco i ella es va enamorar de Narcís, un bell jove que estava destinat a tenir una vida llarga i bona amb la condició que mai no es mirés el seu rostre. Narcís era tan cregut que rebutjava l’amor de tothom i també va rebutjar el d’Eco. La nimfa es va posar tan trista que va deixar de cuidar-se. El dolor que sentia era tan fort que va acabar desintegrant-se i l’únic que va quedar va ser la seva veu repetint l’última paraula de les frases de la gent.
Un dia Narcís va anar a beure aigua en un llac i s’hi va veure reflectit. Quan es va veure, es va enamorar d’ell mateix. Es va quedar mirant-se en el llac fins que va morir. En el lloc on va respirar per últim cop va néixer una flor, la flor que rep el nom de Narcís.

1
CUPIDO i PSIQUE (Eva, Marina, Marc V., Naiara i Àlex)

Cupido és el déu de l’amor. És el fill de Venus (la deessa de la bellesa i la fertilitat) i d’Hermes (el déu missatger). Psique, era la més petita de les tres filles d’un rei d’Àsia. Era molt bonica però no trobava mai un pretendent que li agradés. El seu pare, el rei, va demanar ajuda a l’Oracle i aquest li va dir que havia de portar-la a dalt d’una muntanya i que allà trobaria l’amor. El rei així ho va fer i quan Psique va arribar a la muntanya va trobar-se amb Venus i Cupido. Venus es va posar molt gelosa en veure la bellesa de Psique i Cupido es va enamorar. Venus va demanar a Cupido que matés Psique, però ell no va poder i aleshores va decidir llançar-li una fletxa d’or perquè ella s’enamorés d’ell. Es van casar però Psique no veia mai Cupido, ja que ell era un déu i ella una mortal. Només a la nit, ell s’acostava a ella en la foscor i dormien junts. Les germanes de Psique sempre li deien que no era normal que no pogués veure el seu marit, que potser ell s’amagava d’ella perquè era molt lleig. Llavors Psique, preocupada i encuriosida, una nit va apropar una espelma a la cara de Cupido mentre dormia per veure’l. Cupido es va despertar i es va enfadar molt amb Psique i la va abandonar. Psique es va posar molt trista i va anar a demanar ajuda a Venus, que en estar molt enfadada amb Psique pel que li havia fet a Cupido i també gelosa de la seva bellesa, va decidir fer-li passar tot de proves per recuperar Cupido. Psique les va passar totes i llavors Venus la va convertir en una deessa perquè així podia estar per sempre més amb Cupido.

2
ARIADNA AL LABERINT (David, Mireia, Ander, Abdel i Mar)

Ariadna era la filla de Minos i Pasífae, els reis de Creta. Ariadna era molt maca i dolça. La seva mare va tenir un altre fill amb un toro blanc, aquest fill es deia Minotaure, que era un monstre meitat humà meitat toro. El Minotaure estava tancat a un laberint i cada any li donaven 7 homes i 7 dones d’Atenes. Un dia, Teseu va arribar a l’illa de Creta. Teseu era el príncep d’Atenes. Llavors Cupido va disparar una fletxa d’or a Ariadna perquè s’enamorés de Teseu. Ariadna, enamorada, va oferir ajuda a Teseu per matar el Minotaure. Li va donar un cabdell de llana per així deixar el rastre i després poder sortir del laberint. Minos es va enfadar molt en sentir la notícia i Ariadna junt amb Teseu van fugir de Creta amb vaixell. De camí a Atenes, van parar a l’illa de Naxos, on Teseu va abandonar Ariadna, perquè ell no estava enamorat d’ella. Ariadna havia estat utilitzada. A Naxos, Ariadna va conèixer Dionís, el déu del vi. Dionís es va enamorar d’ella i el seu amor va ser etern. Com que Ariadna era mortal, quan va morir, Dionís la va convertir en una constel·lació anomenada Corona Boreal i així van poder estar junts eternament.

4ROMEU i JULIETA (Lluc, Helena, Nil, Bernat i Raquel)

Romeu i Julieta és una obra de Shakespeare basada en la història de Píram i Tisbe.

Píram i Tisbe eren dos joves enamorats. Els seus pares no els deixaven estar junts, però en una paret hi havia una esquerda per on podien parlar. Un dia per la nit, van decidir quedar en una morera. Primer va arribar Tisbe, va passar una estona i va arribar una lleona que venia de caçar plena de sang. Tisbe es va espantar i va marxar corrents a una cova. Mentre corria li va caure el vel i la lleona el va agafar i el va estripar i tacar de sang. Quan va arribar Píram, va veure el vel trencat i ple de sang que va pensar que Tisbe estava morta. Llavors Píram va decidir agafar la seva espasa i suïcidar-se perquè no podia viure sense la seva enamorada. Quan Tisbe va sortir de la cova i va veure el seu estimat mort al terra amb una espasa, va agafar l’espasa i va decidir suïcidar-se al seu costat.

55
DIDO i ENEES (Carla, Oriol, Clàudia, Julia i Marc A.)

Enees era un guerrer de Troia fill del príncep Anquises i la deessa Venus. Enees va ser un heroi i un dels pocs supervivents de la guerra de Troia contra els grecs. Enees, amb l’ajuda dels déus, va aconseguir fugir per poder buscar un altre lloc on construir la nova ciutat de Troia. En el camí cap aquest nou lloc, van anar a parar a Cartago. Allà va conèixer Dido, la reina, i ell es va enamorar d’ella bojament només veure-la. El déu Cupido va llançar una fletxa daurada a Dido perquè ella també s’enamorés d’Enees. Llavors, quan els dos ja estaven enamorats, Enees va dir a Dido que els déus li havien dit que el seu destí era buscar un nou lloc per construir la nova ciutat de Troia i que havia de marxar. Aleshores Dido es va enfadar molt i va decidir que mai no hi hauria amistat entre la nova ciutat i Cartago. Quan Dido va veure el seu enamorat marxar, es va posar molt trista i va decidir suïcidar-se per amor. Enees va anar a parar a Itàlia i allà va fundar la ciutat de Roma.

Adriana (tutora de 5è) i Xavi de música (Escola Bergantí del Masnou)