ALBA ETERNA (ÒPERA) d’Albert Guinovart

“Alba eterna (òpera)” al Palau de la Música Catalana

Aquesta setmana he anat al Palau de la Música Catalana a veure Alba eterna, una òpera en català d’Albert Guinovart, compositor de qui sóc molt “fan”. L’argument és d’una bellesa que em va colpir profundament: un matrimoni rep amb joia la notícia que el seu fill únic s’ha enamorat i vol casar-se amb la jove. El fill demana al pare –rellotger de professió- que construeixi un rellotge que aturi el temps, perquè el noi vol viure eternament aquest moment de felicitat, i el preocupa el pas del temps; de fet ell i l’Alba ara són joves i bells… La noia és ballarina i viu en un teatre, un lloc on el temps s’atura… Quan el rellotger veu la promesa del seu fill en queda corprès i la seva esposa se n’adona i vol robar la bellesa de la ballarina, bellesa que ella ha perdut amb el pas del temps… Hi ha una cosa que ningú sospita, la noia viu esclavitzada per la directora del teatre i allí és l’únic lloc on ella pot mantenir la seva bellesa i joventut… La seva futura sogra quan s’adona de la situació decideix ajudar-la oblidant els seus propis anhels…

Em va cridar enormement l’atenció el gran nombre de referents clàssics de l’òpera, és evident que hi ha tòpics literaris com el Tempus fugit o el Carpe diem o un tipus d’amor tan grec com l’agapé … però resulta que la petjada del món clàssic apareix de manera explícita en els títols de les diferents escenes:
Escena II. “Beatus Ille
Escena VI. Regal de noces: “Carpe diem aeternam”
Escena VII. “In albis”
Escena X. “Tempus fugit ad eternam”
Escena XII. Tasca titànica i prometeica
Escena XV. “Sic transit gloria mundi”
En ple segle XXI els autors contemporanis necessiten el món clàssic per tal de crear uns referents col·lectius, uns llocs comuns on els homes d’arreu ens hi sentim identificats, ens sentim a casa… És aquest sentiment de pertinença el que ens uneix a les persones i ens fa veure que sense aquesta influència hauria estat impossible construir la nostra civilització. Ens sentim deutors d’un passat que ens fa una mica ciutadans d’arreu i, en un moment de la història on hi ha poderosos que ens tornen a parlar de l’orgull racial, jo em sento molt mediterrània, per tant grega, llatina, del nord d’Àfrica, del pròxim orient… sense oblidar la meva catalanitat… Tots som deutors del món grecollatí, i els qui estimem la cultura ho valorem intensament.
VALETE

Maria del Mar Olivé
Professora de Llengua Catalana i de Clàssiques
Institut Premià de Mar

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , | 2 comentaris

Philémon et Baucis de Charles Gounod

Charles Gounod (París, 1818 – Saint-Cloud, Illa de França, 1893) fou un compositor, director i organista francès. Tot i ser principalment conegut per l’òpera Faust i per un Ave Maria que va ser escrit com a contrapunt per al primer preludi de El Clavecí ben Temprat de J.S.Bach, va compondre en pràcticament tots els gèneres de l’època, tant profans com religiosos. Va ser un dels compositors més prolífics i importants de la segona meitat del segle XIX.

Charles Gounod va fer una obra relacionada amb el mite ovidià dels dos vellets hospitalaris tot i ser pobres, Filèmon i Baucis. La seva òpera Philémon et Baucis  en tres actes tenia libret de Jules Barbier i Michel Carré. Es basa en els relats de Baucis i Filèmon tal com la relata La Fontaine (derivada al seu cop del Llibre VIII de Les Metamorfosis d’Ovidi i que nosaltres hem llegit a Narracions de mites clàssics). Es va estrenar en el theatre Lyrique de Paris el 18 de Febrer de 1860 degut a la situació política en 1859.

La decadència dels romans de Thomas Couture, que va inspirar l’escena per fer el segon acte afegit. Obra situada al museu del Louvre (França)

Carlos Garcia 4 ESO Llatí

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Lisístrata en l’òpera

Lisístrata és una comèdia escrita pel principal representant de la Comèdia Antiga, Aristòfanes. Va ser representada per primer cop a Atenes el 411 aC i tracta de l’extraordinària missió d’una dona per acabar la Guerra del Peloponnès.

A continuació trobareu algunes de les òperes que representen la obra de Lisístrata.

LYSISTRATA AND THE WAR

Aquesta obra es va reescriure adaptant els diàlegs més moderns als nous temps. És una protesta a la guerra i una declaració a la societat moderna occidental. És una obra anti-guerra, anti-administració i anti-capitalisme. Va ser composta entre 1963-1967 i es va impulsar a través d’un taller d’òpera de la Universitat Estatal de Detroit (Wayne State University) com a protesta a la guerra de Vietnam. Està dividit en dos actes: primer acte (escena I, II), segon acte (escena I, II,III)

  • Acte 1: Lisístrata està esperant a les dones per a què es presentin a la reunió que ha preparat. Quan elles arriben, Lisístrata els diu els horrors de la guerra i elles necessiten una acció per posar-li pau. Totes les dones estan d’acord i prometen fer alguna cosa. Lisístrata les informa del seu pla d’organitzar una vaga de sexe cap als homes, els quals se’ls considera la causa de la guerra. Primerament les dones tenen una terrible perspectiva sobre el pla, però finalment acaben prometent portar a terme la vaga.
    Una setmana després, les dones han confiscat l’Acròpolis. El temple d’Atenes es converteix en la seu principal. Els líders d’Atenes, Richard Stillouse Noxious, Spiral Upyou, General Wantsmorewar i Democratea Diarrhea, estan furiosos amb aquesta notícia. Democratea parla sobre les seves gestes del passat i pregunta si hi ha alguna «simple dona» que el desafiï. Quan l’home està confrontat amb les dones armades, reconeix que les dones s’atreveixen a desafiar-lo, i després d’alguns intercanvis d’hostilitat, s’arriba a un punt mort. Però al final del primer Acte, el pla de Lisístrata no ha tingut gaire èxit.
  • Acte 2: (Molts dies després) Cada dia hi ha menys dones i Lisístrata visita un Oracle per a què li doni un consell (el qual ella entén malament).
    Aviat, el Proletari arriba a l’Acròpolis i suplica a la seva esposa Mírrina, que torni a casa. Mírrina i Lisístrata l’utilitzen com a exemple de tots els homes, esperant així un nou impuls per al seu pla per forçar la fi de la guerra.
    Després, l’espartà Herald apareix amb una súplica d’Esparta per fer la pau, perquè Esparta també esta sota una vaga de sexe, portada per una amiga de Lisístrata, Sexpotchki. Democratea, amb el general Wantsmorewar, planeja un nou pla per organitzar les negociacions de pau falses, per aconseguir que les dones aturin la vaga, però el pla és descobert per una dona i fracassa.
    Lisístrata, informada del pla dels homes, acaba entenent el verdader significat del missatge de l’Oracle. Lisístrata organitza als homes i a les dones per parlar sobre les negociacions de pau falses, exposant i aturant a Democratea i els altres homes. Finalment, es firmen els acords reals de pau i la guerra acaba.

Personatges:

  • Lisístrata – Soprano
  • Calonike – Alt
  • Mírrina – Soprano
  • Strtyllis – Soprano
  • Sexpotchki – Mezzosoprano
  • Democratea diarrhea- – Baríton
  • General wantsmorewar – Baix-Baríton
  • Proletari – Tenor
  • Chorus soloists (i pròleg) – Soprano, alt, tenor i baix

A part: Cor d’homes, cor de dones, actors i actrius.

LISISTRATA CHRISTINE CYRIS I ZANE KREICBERGA

Lisístrata és el símbol de l’esperança i una pau utòpica femenina en una realitat de guerra aparentment sense esperança. Amb humor popular i sexe Aristòfanes va empaquetar el moviment pacifista amb materials explosius i per tant, va ser capaç d’evitar la censura estatal. A Lisístrata, les dones d’Atenes lluiten per la pau: si vols sexe, posa fi a la guerra ARA!

En la nostra coproducció letónSwiss, presentem una espectacular i una versió satírica d’aquesta substància. El compositor suís Kaspar Ewald, director d’exorbitant Gabinet expert demostrat en savi i pública d’apel·lació i el humor musical meravellós, va escriure la part còmica d’aquest projecte d’intercanvi amb Riga. La part dramàtica composta pel jove compositor letó Jkabs Nmanis. La seva música es relaciona fortament amb la música popular letona tradicional i actual. La soprano suïssa Jeannine Hirzel materialitza en dues parts el paper de Lisístrata i per tant porta l’òpera de càmera transfronterissa.

Imatge de previsualització de YouTube

Personatges:

  • Soprano: Jeannine Hirzel

Kristne Gailte

Iveta Romancne

Agnese Urka

  • Mezzo-soprano: Baiba Bere
  • Baríton baix: Robert Koller
  • Baríton: Andris Gailis
  • Tenor: Juris Vizbulis
  • Cor: orquestra i conjunt vocal Putni (Letonia Suisa)

Comèdia: (música i llibret) Kaspar Ewald

Tragèdia: (música) Jkabs Nmanis (llibret) Inese Zandere

Compositors: Kaspar Ewalds (Suissa) Juris Abols (Letonia)

Direcció: Zane Kreicberga (letònia) Christine Cyris (Suissa)

LISITRATA (OPERETA) DE PAUL LINCKE

Opereta: és un gènere musical teatral derivat de l’opera buffa que neix i es desenvolupa en el decurs del segle XIX, primer a París i posteriorment a Viena i Londres.

Imatge de previsualització de YouTube

Personatges:

  • Lisistrata: senyoreta Arana
  • Crisis: senyoreta Montesinos
  • Tesis: senyoreta Silvestre
  • Poligamia: senyora González
  • Ateniens: senyora Mendoza
  • Idem: senyora Chafer
  • General Temístocles: senyor Moncayo
  • Tinent Leònidas: senyor Aristi
  • Oimon (marit de Crisis): senyor Ruiz de Arana
  • Teseu (ídem de Tesis): senyor Gandía
  • Furci (assistent de Leònidas): senyor Vera

Obra dividida en 2 actes:

  • acte 1: 7 escenes + escena final = 8 escenes
  • acte 2: 7 escenes + escena final = 8 escenes

LISÍSTRATA o LA DEESSA NUA MARK ADAMO

És una òpera de dos actes composta per Mark Adamo. El treball està basat en l’obra de Lisístrata d’Aristòfanes. L’obra es va estrenar el 4 de Març de 2005 al Houston Grand Opera. Després va ser produïda el Març de 2006 en el New York city Opera.

Representació de l’obra de Lisístrata de Mark Adamo:
Imatge de previsualització de YouTube

Entrevista a Mark Adamo (en anglès):
Imatge de previsualització de YouTube

Personatges:

  • Lisístrata – Emily Pulley (soprano)
  • Nikias – Chad Shelton (tenor)
  • Cleonice – Myma Paris (contralt)
  • Mírrina – Laquita Mitchell (mezzosoprano)
  • Lampito – Victoria Livengood (contralt)
  • Leònides – Joshua Winograde (baix-baríton)
  • Cinèsies – Joshua Hopkins (baríton)
  • Xanthe/Afrodita – Marjorie Owens (soprano)
  • Safo – Jennifer Root (mezzosoprano)
  • Charito/Tisiphone – Heidi Stober (soprano)
  • Dika/Alecto – Susan Holosonbake (soprano)
    • Arete/Megaera – Fiona Murphy (mezzosoprano)
    • Bion/Primer Vell – Daniel Cilli (baríton)
    • Maron/Ares – Nicholas Phan (tenor)
    • Alfeu – Arturo Chacón-Cruz (tenor)
    • Philo/Segon vell – Nikolay Didenko (baix-baríton)
    • Meleàgre – Norman Reinhardt (tenor)

Llibret de l’obra:

Xènia Serra i Roser Barraca
2n Batx. C, Grec i Llatí

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

El Cor Jove de l’Orfeó Català representa “Dido i Enees”

El Cor jove de l’Orfeó Català torna a representar l’òpera Dido i Enees:

Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

“Orfeo” de Luigi Rossi

A mi personalment, l’òpera no és un gènere que m’agradi gaire, ja que estem acostumats a la música més moderna i actual, però tot i així he trobat un referent clàssic de llarga tradició operística en aquesta obra barroca de Luigi Rossi, Orfeo, que a més fa referència al nom del nostre bloc de referents clàssics en la música, L’empremta d’Orfeu.

Orfeu és una òpera en un pròleg i tres actes amb música de Luigi Rossi i llibret de Francesco Buti. Es va estrenar el 2 març 1647 al palau del difunt cardenal Richelieu (Palais Cardinal), després convertit en Palais-Royal, a París.

Va ser el cardenal Mazarino qui va cridar a Luigi Rossi a París, confiant-li el llibret de Buti, en el qual el mite d’Orfeu era adaptat lliurement per tal d’inserir alguna simbologia que glorifiqués el poder sobirà del rei de França.

L’espectacle va durar sis hores, amb passatges coreogràfics, com era el gust del teatre musical francès. Tot i que era en idioma italià, es va adaptar completament. Va tenir gran èxit, encara que el llibret va ser jutjat des de llavors desorganitzat.

La partitura, considerada perduda, va ser trobada l’any 1888 per Romain Rolland a la Biblioteca Chigi de Roma, però inicialment no va ser atribuïda a Luigi Rossi. La primera representació en temps moderns va tenir lloc l’11 de juny de 1985 a el Teatre alla Scala, sota la direcció de Bruno Rigacci i direcció escènica de Luca Ronconi.

Imatge de previsualització de YouTube

Quins altres compositors han tractat el mite d’Orfeu? Quina òpera sobre el músic traci us agrada més?

Ana Mª Falcón Durán.
2n de Batxillerat Humanístic

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

Medée de Charpentier:

Medée és una òpera amb un pròleg i cinc actes, amb música de Marc-Antoine Charpentier i text de Thomas Corneille. Estrenada el dia 4 de desembre de 1693 a l’Académie Royale de Musique de París, en el desembre de 1693, no ha estat estrenada fins ara a Catalunya.

El pròleg va ser dedicat a Lluís XIV, commemorant la seva glòria cantant elogis sense cap relació amb Medea i Jàson.

A l’acte I, Medea i Jàson busquen un lloc per refugiar-se del poble de Tessàlia pels crims que Medea ha comès. Van cap a Corint.

Creüsa, filla del rei Creont i princesa de Corint, ha de casar-se amb el príncep Argos però el rei de Corint diu a Jàson que el prefereix a ell per a la seva filla.

Medea es preocupa de què Jàson s’allunya d’ella.

A l’acte II, Creont diu a Medea que ha d’abandonar Corint tot i que el seu marit i els seus dos fills es queden allà.

Medea es justifica dient que tots els crims que ha comès ha estat per l’amor que sent cap a Jàsonperò el rei li diu que el poble de Corint vol que ella marxi. Així doncs, entrega els seus fills a Creüsa i acaba confessant el seu amor cap al marit de Medea.

Al III acte, el príncep d’Argos ofereix a Medea refugi si aconsegueix recuperar el seu matrimoni amb Creüsa. Pacten en unir forces per impedir que Jàson i la princesa de Corint es casin.

Medea, amb els seus poders, enverina una toga que enviarà a Creüsa.

A l’acte IV, Creüsa rep la toga. Medea jura que Jàson mai no es casarà amb la princesa de Corint.

Creont veu que Medea encara no ha partit de Corint i ordena als guàrdies que l’agafin, tot i que aquesta els embruixa i també fa embogir al rei.

A l’acte V Medea planeja com venjar-se de Jàson i decideix matar els seus fills. Creüsa li suplica que no faci cap mal, renunciant fins i tot al casament.

Medea acaba incendiant la túnica de Creüsa, la qual mor als braços de Jàson. La protagonista incendia el palau de Corint i se’n va en un carro volador arrossegat per dracs.

Imatge de previsualització de YouTube

Marta Gallardo

2n Batx. Grec

Publicat dins de General, Procedite | Etiquetat com a , | Deixa un comentari