Category Archives: Llatí 1r

Ciència MMXI: Dedalió i l’esparver

PhotobucketL’esparver

 

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Falconiformes
Família: Accipitridae
Gènere: Accipiter

L’esparver és un ocell de l’ordre dels falconiformes, d’uns 35 cm de llargada. Té unes ales curtes i arrodonides, una cua bastant llarga, un cap petit i un bec curt. Les seves potes són esveltes i tenen unes urpes molt fortes. Els mascles d’esparver tenen el plumatge superior de color gris pissarrenc, l’inferior amb franges de gris vermellós i una taca blanca al clatell, Les femelles, que poden arribar a ser fins al doble de grans que els mascles, tenen una ratlla blanca sobre l’ull i el plomatge inferior de color blanquinós. És un animal caçador, i pot arribar a menjar petits ratolins. Viu al bosc, i és una espècia comuna a tota Euroàsia.

El mite

Dedalió, un rei molt bel·licós, i fill de Júpiter, era pare de Quíone, una noia dotada de gran bellesa. Però Quíone va ser violada primer per Apol·lo amb el nom de Febos (que significa llum) i Mercuri.

D’aquestes relacions consecutives, Quíone va tenir dos bessons, un de cada déu: Autòlic, per part de Mercuri, el nét del qual serà Ulisses; i Filammó per part d’Apol·lo, que és dotat d’una habilitat especial per cantar i per predir el futur. És per haver tingut dos fills de dos déus diferents, que Quíone creix en vanitat i arriba a proclamar que ella és més bella que la pròpia deessa Diana i aquesta la va matar.

Dedalió, que estava desconsolat, va intentar llançar-se al foc més de cinc vegades, i com que sempre veia els seus intents de suïcidi frustrats, va fugir de la civilització, fins a arribar al cim de Parnàs, des d’on va decidir llançar-se.

Apol·lo el va veure i se’n va compadir, i abans que Dedalió toqués el terra i morís, Apol·lo el va convertir en un ocell molt valent i coratjós: l’esparver, amic de ningú i causant, amb el seu dolor, del dolor dels altres. El coratge de quan era humà, amb què va sotmetre reis i nacions, és el coratge amb què ara, transformat en ocell, persegueix els altres ocells.

La relació

La relació que hi ha entre un ocell rapinyaire, temut pels animals del bosc i fins i tot per altres ocells, i Dedalió, un rei violent que es dedicava a fer la guerra i a sotmetre els pobles veïns a la seva voluntat, és força clara. Per exemple, el fet que Dedalió utilitzés la violència per aconseguir ésser temut pels altres es pot relacionar paral·lelament a la conducta de l’esparver en relació amb els altres animals. Podem deduir que l’esparver és un animal solitari, odiat o temut per tots com, sens dubte, hauria sigut Dedalió.

Per a fer aquest article he utilitzat aquest article sobre l’esparver de la Viquipèdia. La foto l’he extreta d’aquesta pàgina de fotografies d’aus.  El mite l’he tret del llibre <<Narracions de Mites Clàssics>> , de l’editorial Biblioteca Teide.

Núria Martínez Jiménez

1.2 Batxillerat

El llatí i les diferents variants del català: l’article

A classe, ja hem vist com el llatí facilita, sens dubte, el coneixement de la llengua catalana i el coneixement de la llengua catalana ha de ser també un incentiu per a aprofundir la llengua  llatina.

Ens pot ajudar el llatí en l’explicació de les diferents variants lingüístiques de la llengua catalana?

Comencem per l’article. Es diferencien el català del Principat, el mallorquí i el valencià en l’article determinat?

Val a recordar que en llatí no hi ha articles tal com deia Quintilià noster sermo articulos non desiderat; en canvi, en català hi ha dues famílies d’articles.

Els articles determinats en català deriven dels pronoms llatins: les formes normatives “el”, “la”, “els”, “les” vénen del llatí ille, illa (el que està més allunyat) “aquell, aquella”, i les del parlar salat, “es”, “s'”, “sa”, “es” “ses”, d’alguns indrets de la Selva i de l’Empordà, i de Ses Illes, i de la toponímia d’altres llocs, com a l’Anoia i al Baix Llobregat -Sant Esteve Sesrovires, Sant Just Desvern, o Sant Joan Despí, vora a tocar de Barcelona- tenen el seu origen en el llatí ipse, ipsa (indica la identitat d’algú amb si mateix) “mateix, en persona”.

Què n’opineu? Ho sabíeu o us ha sorprès?

Ara us toca a vosaltres, en quins altres casos el llatí explica les diferents variants de la llengua catalana?

Victòria Risueño

4t ESO Llatí

Tocant la flauta ad lib. a classe de llatí

En la música s’utilitzen conceptes sobretot italians, però de tant en tant se’n troba de llatins.

L’altre dia, tocant una sonatina ( que té uns moviments semblants a l’ òpera) vaig trobar l’expressió ad lib. Qui de vosaltres em sabria dir què  vol dir?

Bé, us segueixo posant en situació, com us deia, la sonatina que estava tocant tenia els moviments d’una òpera.

L’òpera es caracteritza perquè sempre hi apareix una Aria, que és quan el/la protagonista expressa els seus sentiments. Per posar-vos un exemple, he triat l’Aria d’una òpera molt especial, dedicada a Orfeu i Eurídice. En l’Aria, Orfeu expressa el seu patiment en viure sense Eurídice. No us explico més que aquest mite està a la tercera part del llibre Narracions de mites clàssics i ens l’hem de llegir abans de les vacances de Nadal.]

Aquí podem veure com la mitologia apareix en l’art escènic (ja que l’òpera és actuada), en la música i en la pintura. Com per exemple aquest quadre de Rubens també representant el mite d’Eurídice i Orfeu.

http://www.kalipedia.com/kalipediamedia/lenguayliteratura/media/200704/18/literaturauniversal/20070418klplylliu_29.Ies.SCO.jpg

A classe de llatí de primer de batxillerat, tocant per a tots vosaltres:

Laura Luna Surinyach
1r Batx. Llatí

Presentació sui generis de Gladiadores: mito y realidad

 

Lillus Máximus

El professor de clàssiques de l’institut San Tomé de Freixeiro de Vigo i col·laborador aràcnid acaba de publicar un nou llibre, Gladiadores: mito i realitat. L’entretinguda presentació del llibre a la Casa del Libro de Vigo palesa el seu enorme afany de divulgació del món clàssic sense deixar de banda l’erudició. Després de la rigorositat de la presentació a cura D. José Manuel Otero, catedràtic del Llatí del IES San Tomé de Freixeiro (vid. O olmo dos falsos soños), ell mateix vestit de Lillus Máximus va posar en pràctica els continguts del seu llibre amb l’entranyable col·laboració dels seus fills, vestits de gladiadors. Qui diu que les presentacions dels llibres han de ser soporíferes? Qui diu que els llibres han de ser un pal?

Combat entre un traci i un mirmilló

Setmana de la ciència MMXI – 1r. de Batxillerat

Aquest any els alumnes de 1r. de Batxillerat de l’Institut Isaac Albéniz han fet una recerca per relacionar el món dels animals amb el món llatí.  La relació entre ambdós és evident ja que tot el món científic, fins a finals del segle XIX, parlava en llatí.  Però no es tractava tant de buscar aquestes relacions en la nomenclatura, a partir de la taxonomia proposada per Linneum, sinó de relacionar alguns animals amb  personatges de la mitologia romana. La font principal de la nostra recerca han estat, evidentment,  les Metamorfosis d’Ovidi. A poc a poc aniran apareixent al nostre bloc els articles sobre els animals que han treballat. Aquí en teniu el llistat:

Podríem haver-ne triat d’altres, però aquests són els que ells han treballat. Espero que gaudiu de la seva recerca i pogueu afegir-ne més informacions amb els vostres comentaris.

Núria Valls

Emporiae MMXI: Importància i riquesa d’Empúries i Bètulo

Hem anat d’excursió a Empúries i hem decidit comparar la ciutat d’Empúries amb la nostra Bètulo i veure les diferències i semblances i quines relacions hi havia entre elles.

L’origen i el motiu de la fundació dels emplaçaments d’Empúries i Bètulo ja marca d’alguna manera el seu futur en relació a l’activitat econòmica que desenvoluparan.

Empúries va ser constituïda com una colònia pels foceus, que ja per  l’any 600 a C. van fundar Massàlia (Marsella)  amb l’objectiu d’obrir una ruta comercial des del Meditarrani cap a l’interior de l’actual França i Europa central a través del riu Ròdan. Aquesta ciutat es va convertir a la vegada en metròpoli d’altres colònies del Mediterrani occidental per assegurar el comerç amb el Migdia francès i amb la península ibèrica, com van ser Niça, Dènia, Màlaga i Empúries.
El nom d’Empúries (Empòrion), que vol dir mercat,  ja ens ve a determinar quina va ser la seva funció i la seva principal activitat econòmica.

Photobucket
Foto d’Annia durant la sortida

Si bé els grecs fundaven colònies de forma pacífica per poder comerciar, els romans ho feien utilitzant la força i el seu potent exèrcit. Si bé el component econòmic era important per a la metròpolis, no ho feien en un pla d’igualtat amb els pobles indígenes, com els grecs, i conquerien el territori i imposaven les seves lleis. D’aquesta manera Baetulo va ser fundada pels romans, al voltant de l’any 100 a.C. La romanització comportava un desplegament de les institucions romanes a tot el territori que es trobava sota el seu domini i per això es va potenciar la urbanització dels pobles conquerits.

Amb l’arribada dels grecs, els indígenes esdevenen productors de bens de consum, els quals intercanvien amb els primers per altres mercaderies com és el ví. Empúries va destacar per ser un port comercial, i va adquirir gran importància actuant com a colònia de Focea. Va arribar a ser la colònia grega més important a la Península Ibèrica, i fins i tot va encunyar moneda pròpia (dracma d’Empòrion).

Baetulo es va convertir també en una ciutat important a l’època romana, encara que no va a arribar al grau d’esplendor d’Empúries a la seva època daurada, tot i que aquesta va perdre el paper de primer pla que havia tingut, davant la importància de Tàrraco i d’altres ciutats romanes de Catalunya.  Si voleu saber més sobre la fundació de Bètulo podeu anar a  aquest enllaç que ens ho explica.

Bètulo es va constituir com una ciutat urbanitzada, amb vies de comunicació importants (Via Augusta), clavegueram, muralles, termes, teatre, comerços, etc, que denoten la importància que va adquirir com a ciutat, la qual es convertirà en la més puixant de la regió de Laietània. Els jaciments d’àmfores romanes i els textos històrics reflecteixen la importància, a l’igual que a Empúries, del sector vinícola i la seva exportació. Les explotacions agrícoles i ramaderes es trobaven als afores de la  ciutat, entre les que destaquen, pel seu estat de conservació, la de Ca l’Alemany, la de la Vinya d’en Trias, Can Boscà i la del Turó d’en Seriol.

La ciutat va créixer extramurs, augmentant el seu límit fins a les 10 hectàrees. En relació a la seva població, va a arribar a tenir prop de 15.000 habitants cap a finals del segle I a.C.

Baetulo perd el caire comercial, urbà i polític que tenia, però encara continuarà sent un petit nucli de població, centrat a l’actual barri de Dalt de la Vila, que es mantindrà al llarg de l’edat mitjana. Pel contrari Empúries aquesta va entrar en crisi per la competència comercial que es va generar al Mediterrani.

Alba Lorenzo 1r Batx

Lament de Venus


LAMENT DE VENUS

 

T’omple la cara el sol.

-Abans de que s’apaguessin

he comptat els estels,

són tants, que no he pogut  acabar-

Ara, la llum, cau  al teu voltant

i esdevé un crit el meu dolor.

Adonis, Adonis, la mort et creix als ulls.

Roig  l’esclat de la sang!

Ahir ens estimàvem

Avui  ja res existeix

sinó el teu silenci. Lluny,

escolto  el bram del porc senglar.

La teva sang obre una flor.

Tu est la flor, roja i blanca,

Tu est la flor oberta entre els pins.

I ploro per l’amor perdut,

I ploro perquè a partir d’ara,

l’amor serà també dolor!

 

PEPITA CASTELLVÍ

 

Onomasticon Cataloniae

La setmana passada dos alumnes del centre, no pas meus, em van fer consultes sobre toponímia que els havien sorgit en estudiar una altra matèria o simplement arran de les seves relacions socials. I em vaig sentir útil -no vol dir que no m’en sentís abans- de ser objecte de consultes com a professora de Llatí; i em vaig sentir esperançada de veure que la curiositat envers l’origen dels mots encara pot ser objecte de conversa entre els joves; i em vaig sentir satisfeta de poder donar-los una resposta.

  • El Pau, de 2n d’ESO, es preguntava, tot fent un exercici de Català -crec-, si Corbera prové de corb, si s’anomenava així perquè era un indret ple d’aquesta au negra i de mal averany. Més que preguntar-m’ho ho afirmava, amb la innocència d’aquells que no han comprovat encara que les etimologies massa fàcils són, a voltes, traïdores. Que li ho preguntin, si no, a Sant Isidor de Sevilla…
  • El cas del Nil, de 2n de batxillerat, era diferent. Em va preguntar com es deia pedra en llatí, perquè un amic seu montgatí (m’encanta el gentilici!) mantenia que el nom del seu poble significava muntanya de pedra.

Una servidora no coneix l’origen de tots els topònims, però potser més important que atresorar coneixements enciclopèdics, és saber a quina enciclopèdia acudir.

La joia principal de què gaudim en llegua catalana és sens dubte l’Onomàsticon Cataloniae, el magnum opus confeccionat per Joan Coromines, que malauradament no podem consultar en línia en la seva integritat, però que és present en l’apartat de consulta de la majoria de biblioteques.

[Font: escriptors.cat]

D’aquest prolífic lingüista és també el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, un estudi de l’etimologia i l’evolució del lèxic català. L’adjectiu complementari que apreix al títol no és gratuït sinó que respon, entre d’altres motius, a la intenció de l’autor d’autodenominar-se seguidor o continuador de la gran tasca realitzada anteriorment al Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

A partir d’aquesta descrpció de les fonts consultables, us demano que m’ajudeu a resoldre els dubtes dels dos companys.

  • L’Onomasticon no el tenim a la biblioteca de l’Institut Albéniz, però potser podeu anar a cercar-lo a una altra que tingueu a prop. Tal vegada al Premià sí que teniu la sort de gaudir-ne? Per cert, em podeu comentar també d’on prové el nom d’aquesta obra? Aquí hi teniu molt a dir des del grec i des del llatí.
  • El Diccionari etimològic sí que es troba a l’apartat de consulta de la nostra biblioteca, així com el Diccionari català-valencià-balear, que també es pot consultar en línia.
  • No us refieu de cap altra font. El que pretenc és que em digueu quina és la versió que en donen cadascun dels reculls etimològics abans esmentats. Comprovareu que sovint hi ha diverses hipòtesis i, a voltes, ni tan sols Coromines gosa posar-ne una per davant de les altres. Fixeu-vos, però, en el tractament científic de l’estudi etimològic basat en els testimonis que ens ofereixen els textos antics.

Un cop resolts els topònims que han originat aquest article, feu el mateix amb dos més de la vostra pròpia collita. No esteu encuriosits sobre l’etimologia d’algun racó de Catalunya que conegueu?

TERESA

El meu viatge a Cartago

Fa 4 anys, vaig fer un creuer per la Mediterrània, i una de les parades va ser Cartago que jo coneixia per la cançó de Franco Battiato, Delenda Carthago. Fa temps, a classe de llatí, vàrem parlar de Cartago i les seves ruïnes, i em vaig comprometre a fer-ne un article.

Cartago és una ciutat de Tuníssia, a uns 10 km de Tunis. Originàriament Cartago va ser una colònia fenícia, fundada, segons la tradició, l’any 814 aC per la llegendària Dido o Elisa, que havia fugit de Tir.

Sabeu el mite? Busqueu-lo i comenteu!

La ciutat estava constituïda d’unes muralles de les quals és difícil reconstruir les fronteres. Després de la destrucció de la ciutat el 146 aC, quan va ser reconstruïda, no va tenir muralles, i va romandre així fins al 424 dC, en què es va decidir de fortificar-la davant l’increment dels atacs berbers i el perill dels bàrbars. Aquesta muralla encara es conserva en part.

Cartago tenia un doble port a la península mateix, protegit per una illa anomenada Cothon que va donar nom al port. Una part del port fou utilitzada després per la colònia romana i va portar el nom de Mandracion o Portus Mandracius.

La ciutadella o Byrsa no era gaire lluny, i seguia el fòrum i els carrers ascendents (sota domini romà, el principal era la Via Salutaris), que es dirigien cap allò que sota domini francès va ser el turó de Sant Lluís, al cim del qual hi ha una capella dedicada al rei Lluís IX de França.

Antigament dalt del turó hi havia el temple d’Esmun o d’Esculapi, on de vegades es reunia el senat. A la ciutat hi havia diversos temples dedicats als déus púnics i, més tard, romans. A l’oest hi havia uns banys (les Thermae Gargilianae; les principals, les d’Antoní, eren situades prop del mar), un circ i un amfiteatre.

Si us hi fixeu, les meves fotografies són d’aquí dels banys d’Antoní.

L’aqüeducte venia des del Jabal Zaghwan i no se sap si fou inicialment púnic o bé no es va construir fins al període romà. També tenia un teatre. Les restes d’un majestuós edifici (el més gran de la ciutat) que no s’ha pogut identificar podrien ser un temple dedicat a Celestis. No gaire lluny de la ciutat, al nord-oest, es va fundar un establiment que es va dir Neàpolis i que va esdevenir el suburbi de Megara, Magar o Magàlia, que podria ser l’actual al-Mersa.

Si podeu viatgeu a Cartago, almenys amb aquest documental, us encantarà!

Aïda Espasa

4t ESO Optativa 2

Emporiae MMXI: Una romana molt viva a Empúries

El 13 d’octubre, els alumnes de Grec i Llatí de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer una visita al jaciment d’Empúries. Va ser una sortida diferent perquè estava dirigida per una guia molt especial anomenada Iulia, una romana del s.II a.C que de vegades “surt de la seva tomba”, com ens va explicar, per fer conèixer a la gent contemporània com era la seva ciutat, actualment anomenada Empúries, i tota la seva història des de l’arribada dels grecs, els romans i finalment la caiguda de l’imperi.

L’actriu que ens va guiar per tota la visita va aconseguir que els oients estiguéssim atents a les seves explicacions perquè era una manera diferent de veure la història. Potser hi havia detalls que no concordaven amb l’època, però la majoria de vegades feia entendre que no sabia què eren molts dels aparells que portàvem, com ara les càmeres de fotos; per exemple, abans de fer la presentació es va apropar a una companya que estava fent una fotografia i va preguntar: “Què és això? Em farà mal?”, com si l’espantés.

Sempre intentava la interacció amb el públic, sobretot per resaltar els costums comuns i les diferències amb l’actualitat. Un exemple de diferències que ens van sorprendre molt i per les quals la Iulia s’estranyava de la nostra reacció va ser quan a les termes ens explicava que l’esport, que només practicaven els homes, es feia despullat i que a les letrines es rentaven amb una mateixa esponja totes les persones que les fessin servir. La dona també s’estranyava de la nostra forma de vida, com que les noies de la nostra edat no estiguéssim casades ja, amb l’edat que tenim; quan va sortir el tema, la Iulia es va sorprendre i ens va mirar com si fos una cosa dolenta.

Des del punt de vista teatral, l’actriu ho va fer molt bé, captava l’atenció ja que la seva expressió, veu i reaccions eren bones. A més, seguia la coneguda norma del teatre “mai es dóna l’esquena al públic quan s’està parlant”, durant les seves explicacions. Fins i tot quan havia de caminar explicant alguna cosa, caminava cap a enrera per no donar l’esquena mentre parlava, sempre de cara al públic. L’única cosa que es podria dir que la “delates” és la seva pronúncia en llatí, ja que no era del tot correcta, però ho atribuïa al pas dels anys, i qui sap…deu ser veritat! Jo m’ho vaig creure i m’agradaria tornar-hi a escoltar les seves històries de patrícia: com considerava els plebeus, com li agradava veure les lluites de gladiadors i com anava a les termes a relaxar-se.

Photobucket

Imatges: Annia García

  • Algú podría destacar un moment de l’actuació de la Iulia? Quin moment us va semblar més creïble o us va fer pensar que realment aquella dona era romana i Empúries la seva ciutat?
  • Us agrada aquesta manera d’explicar la història? Què en penseu? Havíeu fet alguna vegada una visita dramatitzada d’aquestes característiques?

Sara Castro

2.2 Ins. Albéniz, Badalona