Author Archives: castro_merino

Dramatització de Nausica

Com esteu veient, els alumnes de l’institut Isaac Albéniz estem molt endinsats en les formes artístiques, ja siguin clàssiques, prosaiques o tecnològiques, com diu la Teresa a l’article sobre el nostre primer treball a la Viquilletra. Hi participem amb un estudi del personatge de Nausica, de la qual treballem dues versions: la de l’Odissea per treballar els textos grecs, i la versió de Maragall per als textos en català.

Com estava promès, aquest article estarà centrat en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall, que personalment m’ha agradat molt fer, encara que de vegades no estigués gaire d’acord amb les motivacions del personatge, com per exemple, que el seu somni fos casar-se amb un heroi.

Centrant-nos en l’aspecte dramàtic, primer de tot vam fer la selecció de textos a partir de l’obra Nausica de Joan Maragall, i vam decidir quins eren els més representatius:

Com a primera escena, vam escollir el fragment on Nausica somia desperta, imaginant-se que arriba un heroi i s’enamora d’ella. En aquell moment, a la vora del riu amb les donzelles, apareix un nàufrag que demana ajuda, i Nausica se li apropa sense por, al contrari de les donzelles que s’espanten. Això representa la personalitat d’una noia curiosa, atrevida i oberta que vol conèixer coses més enllà del seu palau. La segona escena és el descobriment del nom de l’heroi, Ulisses, davant de la reina dels feacis, on Nausica s’enamora encara més d’Ulisses ja que és l’heroi que sempre havia somiat. La tercera és el desenllaç inevitable, Ulisses ha de tornar a Ítaca, on la seva dona i fill l’esperen. Aquí Nausica entén que Ulisses no és el seu heroi i que no podrà viure la seva història d’amor amb ell, ja que té una família i un deure amb ells. Per finalitzar, es va escollir un fragment de Daimó per la seva gran importancia com a “cec que ho veu tot”, és el personatge que dóna els consells savis i és, com si diguéssim, el personatge que revela el futur.

Com a última cosa a ressaltar, l’escenografia va quedar molt integrada en l’entramat de disciplines que volíem lligar, el piano i el contrabaix integrats en l’escena va ser una bona idea, i lligar-ho tot amb els dibuixos crec que fa la història més clara i entenedora.

Sara Castro
2n batxillerat
INS Isaac Albéniz

Emporiae MMXI: Una romana molt viva a Empúries

El 13 d’octubre, els alumnes de Grec i Llatí de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer una visita al jaciment d’Empúries. Va ser una sortida diferent perquè estava dirigida per una guia molt especial anomenada Iulia, una romana del s.II a.C que de vegades “surt de la seva tomba”, com ens va explicar, per fer conèixer a la gent contemporània com era la seva ciutat, actualment anomenada Empúries, i tota la seva història des de l’arribada dels grecs, els romans i finalment la caiguda de l’imperi.

L’actriu que ens va guiar per tota la visita va aconseguir que els oients estiguéssim atents a les seves explicacions perquè era una manera diferent de veure la història. Potser hi havia detalls que no concordaven amb l’època, però la majoria de vegades feia entendre que no sabia què eren molts dels aparells que portàvem, com ara les càmeres de fotos; per exemple, abans de fer la presentació es va apropar a una companya que estava fent una fotografia i va preguntar: “Què és això? Em farà mal?”, com si l’espantés.

Sempre intentava la interacció amb el públic, sobretot per resaltar els costums comuns i les diferències amb l’actualitat. Un exemple de diferències que ens van sorprendre molt i per les quals la Iulia s’estranyava de la nostra reacció va ser quan a les termes ens explicava que l’esport, que només practicaven els homes, es feia despullat i que a les letrines es rentaven amb una mateixa esponja totes les persones que les fessin servir. La dona també s’estranyava de la nostra forma de vida, com que les noies de la nostra edat no estiguéssim casades ja, amb l’edat que tenim; quan va sortir el tema, la Iulia es va sorprendre i ens va mirar com si fos una cosa dolenta.

Des del punt de vista teatral, l’actriu ho va fer molt bé, captava l’atenció ja que la seva expressió, veu i reaccions eren bones. A més, seguia la coneguda norma del teatre “mai es dóna l’esquena al públic quan s’està parlant”, durant les seves explicacions. Fins i tot quan havia de caminar explicant alguna cosa, caminava cap a enrera per no donar l’esquena mentre parlava, sempre de cara al públic. L’única cosa que es podria dir que la “delates” és la seva pronúncia en llatí, ja que no era del tot correcta, però ho atribuïa al pas dels anys, i qui sap…deu ser veritat! Jo m’ho vaig creure i m’agradaria tornar-hi a escoltar les seves històries de patrícia: com considerava els plebeus, com li agradava veure les lluites de gladiadors i com anava a les termes a relaxar-se.

Photobucket

Imatges: Annia García

  • Algú podría destacar un moment de l’actuació de la Iulia? Quin moment us va semblar més creïble o us va fer pensar que realment aquella dona era romana i Empúries la seva ciutat?
  • Us agrada aquesta manera d’explicar la història? Què en penseu? Havíeu fet alguna vegada una visita dramatitzada d’aquestes característiques?

Sara Castro

2.2 Ins. Albéniz, Badalona