Category Archives: Grec 2n

Un comentari homèric

Aquest cap de setmana s’ha celebrat a Reus el congrés de CDC, partit que es troba al capdavant del Govern de Catalunya. El cònclave de la formació nacionalista ha estat l’argument d’aquesta punyent crítica de Tian Riba, col·laborador del programa matinal “La primera hora”, que dirigeix i presenta Jordi Basté a RAC 1, en què el comentarista estableix un paral·lelisme entre les finalitats del partit polític i alguns passatges de l’Odissea.

Què us ha semblat el comentari? Per què creieu que utilitza l’obra homèrica com a mesura de la trajectòria del partit polític?

GABY

Animals fantàstics versus animals mitològics

Havent preguntat a l’alumnat sobre quina diferència hi ha entre un animal fantàstic i un animal mitològic, la majoria respon que l’animal mitològic és creat pels déus i enviat als homes com a càstig, per a pertorbar-los… la lluita contra ells reflecteix l’esforç de la humanitat per conservar l’harmonia còsmica. Però també és cert que l’home ha gaudit sempre d’una fèrtil imaginació i ha creat uns éssers fabulosos, dignes de qualsevol mite. Tot i així tothom ha coincidit en què se’ls pot considerar uns monstres i i sobretot uns éssers sobrenaturals.

Els alumnes de 4t d’ESO de l’institut Miquel Martí i Pol de Roda de Ter, han treballat a l’assignatura de “Plàstica” els animals, el dibuix a llapis i com fer les ombres”. Des del primer moment em vaig posar en contacte amb la Rosa Terradelles, la professora, per a veure si podien deixar volar la imaginació dels alumnes, i sense deixar de banda els nostres objectius, poder treballar entre totes dues els animals mitològics, a partir dels seus animals fantàstics. Em va dir que sí i van començar la feina.

Ecce imagines!!!

Ara a partir del que hem estudiat responeu les següents preguntes:

1) Posar nom als seus animals (cada dibuix té un número) i raonar-lo.

2) Identificar els animals mitològics (podeu consultar l’article de TERESA) del segon vídeo i explicar-los breument.

3) No tots els animals mitològics fan referència a la cultura clàssica. A quines altres mitologies pertanyen ?

Rocío
quod sumus

Projecte Neptú, 4a edició

El matí de divendres 24-2-12 se celebrà a l’Auditori del Museu Comarcal d’Igualada la quarta edició del Projecte Neptú. El Projecte Neptú és una matinal que anualment aplega alumnes de batxillerat de les matèries de Grec i de Llatí dels instituts de l’Anoia junt amb els seus respectius professors i professores.

Obrí l’acte el director del Museu Comarcal d’Igualada Albert Tulleuda en qualitat d’amfitrió i a continuació la llatinista Norma Jorba Trillas, experta en poesia llatina epigràfica, oferí a l’alumnat una xerrada sobre Plaute i la comèdia romana. La conferència, relacionada amb el temari de la tan temuda selectivitat, es titulava El teatre en el món romà. Un recorregut pel teatre romà a través del currículum de llatí per a les proves de la Selectivitat. En ella no només féu un repàs a la figura i l’obra de Plaute, sinó també a les característiques que presentava la fabula palliata i al rastre que aquesta modalitat antiga de comèdia ha deixat en el teatre i el cinema. Després d’una pausa-esmorzar, els alumnes es distribuiren per grups a fi de relacionar-se amb nois i noies d’altres centres i respondre plegats un senzill qüestionari. Tot seguit participaren mantenint els mateixos grups en el concurs clàssic, tal vegada el moment més esperat de la matinal.

Projecte Neptú 2012

Els joves anaren responent a preguntes de selectivitat a fi de posar a prova els seus coneixements i cada integrant del grup vencedor rebé un lot de llibres com a premi; la resta de companys els dedicà el cant del Gaudeamus igitur a mode d’homenatge final. El concurs fou coordinat per les professores Teresa Palomas i Carme Subirà. I a tall de comiat Jordi Segura, regidor d’Hisenda i Interior de l’Ajuntament d’Igualada, adreçà unes paraules als joves que s’hi havien aplegat.

Participaren en la trobada més d’un centenar d’alumnes pertanyents als següents centres educatius: Pere Vives Vich (Igualada), Joan Mercader (Igualada), Acadèmia Igualada (Igualada), Pla de les Moreres (Vilanova del Camí), Montbui (Sta Margarida de Montbui), Molí de la Vila (Capellades), Guinovarda (Piera), Alexandre de Riquer (Calaf), Montclar (Jorba) i Camp Joliu (L’Arboç). Les professores i professors encarregats tant d’organitzar l’aplec lúdico-formatiu com de col·laborar en la jornada foren Àngel González, José María Cózar, Guillem Cintas, Carme Subirà, Rocío Cantero, Teresa Palomas, Laura Costa, Carme Ballester, Salvador Oliva, Maria Martorell, Josep Pelfort i Judit Guàrdia. La xerrada de la matinal fou emesa en directe per internet a través de la xarxa de telemàtica educativa de Catalunya i resta enregistrada al web del CECI, en l’apartat de videoconferències, per a tot aquell que tingui interès en visionar-la o escoltar-la. Projecte Neptú una vegada més (i ja en van quatre!) ha estat possible gràcies al grup de docents que s’hi ha implicat, gràcies a la Secció d’Estudis Clàssics del CECI (Prometeu Encadenat) i al propi Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada que hi donen cobertura tècnica i econòmica i gràcies també al Museu de la Pell i Comarcal d’Igualada que tan generosament ens brinda les seves esplèndides instal·lacions.

Salvador Oliva March (coordinador del Projecte Neptú)

Magna celebratio A.D MMXII: In crescendo!

Aràcnids i aràcnides, una nova edició de la Magna celebratio ens espera els dies 27, 28 i 29 d’abril. Si fa dos anys la nostra proposta de col·laboració en aquest festival de reconstrucció històrica de Badalona era més aviat modesta, d’aprenents, el curs passat ens vam proposar fer un pas endavant, objectiu que considero aconseguit amb escreix amb la nostra schola i la gran acollida que va tenir la convocatòria, sobretot per la incorporació a ple rendiment d’un nou centre, l’Escola Vedruna de Gràcia. Penso que juntament amb l’Institut Cristòfol Ferrer i l’Isaac Albéniz vam fer un gran equip que estic segura que enguany encara s’eixamplarà més i funcionarà millor, ja que els alumnes experts podran guiar i acompanyar els novells.

Consolidat el projecte, com ens hem proposat de millorar-lo? Doncs, la presència d’experts en les nostres files marcarà la diferència, atès que enguany tenim el plaer de comptar amb dos nous participants que donaran un toc de rigorositat científica a la nostra schola.

  • L’Albert Anglès, un apassionat estudiós del món romà, va participar com a voluntari a les excavacions de Vindolanda. Situat als confins de l’Imperi, vora al mur d’Adrià, aquest emplaçament romà és conegut per les seves tauletes de fusta, uns 1400 fragments, que actualment es troben majoritàriament al British Museum de Londres. Els textos que aquestes suporten ens aporten informació impagable sobre la vida al limes britànic. Doncs bé, al nostre ludus podrem aprendre més coses sobre aquest suport d’escriptura i tot el que s’hi relaciona.

Tab. Vindol. II 291. Carta de Clàudia Severa a Sulpícia Lepidina,
probablement el primer testimoni d’escriptura en llatí realitzada per una dona.
[Font: Vindolanda Tablets Online]
  • Josefet Fuentes és ja conegut en l’entorn del nostre univers aràcnid, des que vam poder gaudir de les seves escultures amb referents clàssics i ens va obrir les portes de la seva Officina litterarum Latinarum. Ben aviat des de l’Institut Premià ens explicaran com evolucionen els papirs que estan conreant per al taller d’escriptura que ell dirigirà per a nosaltres.

Estris d’escriptura a la biblioteca de INS Badalona VII. [Foto: Josefet]

Com sempre, a partir d’aquest hi haurà més articles on anirem precisant els detalls organitzatius i prepararem els alumnes participants per al correcte desenvolupament de les jornades, també hi haurà sessions als centres en què vindran a explicar-nos detalls sobre la reconstrucció històrica, de les quals deixarem testimoni al bloc per compartir experiències. No obstant, no hi ha dubte que sense vosaltres, nois i noies, res no seria possible. Necessitem la vostra empenta, la vostra implicació, interès i entrega, l’energia que dóna sentit a aquesta experiència, i per això us convido a deixar en comentari la vostra predisposició a participar-hi, de manera que el professorat de cada centre pugui anar fent la previsió de participants de dissabte i diumenge.

Fa dos anys va ser fabulós, el curs passat va ser increïble. Què ens depara el futur? Quin adjectiu hauré d’utilitzar? No sé què diran els fats, però el que està clar és que entre tots podem pujar un graó més per anar in crescendo….

TERESA

Monstres, el somni de la raó

El sueño de la razón produce monstruos
“Capricho” 43 de Francisco de Goya (1799)
[Versió digital a càrrec de la Biblioteca Digital Miguel de Cervantes]

“El sueño de la razón produce monstruos” es pot llegir en aquest aiguafort de Goya, el mateix autor -no ho oblidem- que per donar forma al malson de la guerra acut al mite de “Saturn devorant el seu fill“. Valgui aquest punt de partida per encapçalar una reflexió sobre el paper dels éssers fantàstics i monstruosos -impossibles- en la mitologia clàssica. Quan la raó dorm, efectivament, neixen els monstres, que no són més que les nostres pors, el temor de no poder explicar, interpretar, quantificar, racionalitzar… tot el que ens envolta. El desconegut, l’inexplicable, l’incontrolable, l’inabastable, en definitiva, pren forma, en el pensament anterior al “logos” que la mitologia representa, d’aquests éssers inclassificables i excessius. És clar que, per contrarestar aquests perills que assetgen els humans, va nèixer la figura de l’heroi, l’humà sovint semidiví, l’actuació superlativa del qual proporciona serenor i esperança a la raça mortal.

El motiu pel qual enguany centrem la participació dels clàssics de l’Albéniz en la celebració de San Jordi al nostre centre en els monstres és purament circumstancial: en l’acte que tindrà lloc al teatre de l’institut ens toca posar el nostre granet de sorra després de l’actuació inaugural dels de quart, una versió, de ben segur sui generis, de Puff era un drac màgic. Sens dubte, aquest drac que de petits ens ha fet vessar llàgrimes de tendresa no té gaire a veure amb la temible hidra o la prolífica Equidna, però no podem oblidar que els dracs medievals de debò no n’eren gens de pacífics, que li preguntin al mateix Sant Jordi, si no…

En aquest context, volem demanar-vos que confeccioneu una composició escrita sobre un monstre de la mitologia clàssica. El text pot tenir el format, gènere i estil que desitgeu, però ha de contenir els següents elements:

  • Il·lustració del monstre original i, de manera opcional, també de la versió que en feu
  • Dades de la figura mitològica: genealogia, descripció, fonts que la citen, referència d’algun episodi mític destacat en què participi… Aquest apartat no ha de ser gaire extens, cal fer un esforç de síntesi per deixar clares les dades més importants, però és important establir clarament el punt de partida clàssic de la vostra versió.
  • Text de la vostra adaptació del mite. Podeu actualitzar-lo o ubicar-lo en qualsevol moment de la història, canviar-ne el principi o el final, afegir protagonistes o modificar-ne el nom, assimilar-los a un personatge real o fictici… Per inspirar-vos podeu fer un cop d’ull a exercicis anteriors del mateix caire, com el que vam realitzar fa uns anys amb les Metamorfosis, o els inicis i finals alternatius per al cicle troià, o el gènere epistolar de la sèrie Cartes divines per als aràcnids, i un poema, ¿per què no? N’hi ha molts més, remeneu i agafeu idees, si voleu.

Esfinx, Carla Asensio St Jordi 2011

De monstres, n’hi ha un munt i de tota mena i, per ajudar-vos a moureu’s en aquest món extraordinari, aquí en teniu un llistat que us pot fer de guia. Com és corrent en l’univers mitològic, de cadascun d’aquests personatges en parlen diferents fonts clàssiques i, per tant, en algun moment podreu trobar informacions contradictòries amb el que jo us exposo. M’he limitat a presentar la versió que em sembla més fonamentada.

  • En el marc dels mites cosmogònics, la monstruositat d’alguns fills de Gea, la mare terra, radica en la seva magnitud. Al principi, doncs, tot era gran, excessiu…
  1. Amb Úran engendra els Ciclops primigenis (Polifem, que va ser enganyat per Odisseu, és posterior) i els Hecatonquirs.
  2. Dels genitals castrats d’Úran van sorgir les tres Erínies i els Gegants, a qui es va enfrontar Hèracles juntament amb els déus olímpics.
  3. Amb Tàrtar va tenir Tifó i Equidna
  • Els descendents de Tifó i Equidna, anomenada sovint “la mare de tots els monstres”, semblen fets expressament per al lluiment dels herois més coneguts, especialment Hèracles.
  1. La Quimera va ser vençuda per Bel·lerofontes, que també va domar Pegas, nascut de la sang de Medusa.
  2. L’Esfinx es va suicidar per obra d’Èdip.
  3. Hèracles, però, és l’heroi per excel·lència, que ha de plantar cara a molts ésser per ordre d’Hera: Cèrber, Ortre (el gos de Gerió), Ladó (el drac de les Hespèrides), el lleó de Nèmea, l’hidra de Lerna. Si repasseu els seus treballs, encara en trobareu més…
  • De Forcis i Zetos, també fills de Gea, en sorgeixen tríades, com en el cas de les Erínies.
  1. Les Gorgones, l’única mortal de les quals, Medusa, és aniquilada per Perseu
  2. Les Grees, que amb l’ull que comparteixen ajuden Perseu a trobar les seves germanes abans esmentades
  3. Les Moires, que filen el destí dels mortals
  • Per acabar l’inventari de monstres, tot i que no completar-la, perquè no acabaríem mai, podríem destacar:
  1. Alguns de femenins, individuals i col·lectius: la Làmia, les Harpies (consultades també per Perseu), les Sirenes (enginyosament evitades per Odisseu)
  2. Híbrids d’humà i animal com els Centaures (un d’ells, Quiró, mestre d’herois) i el Minotaure
  3. Animals fabulosos de l’estil de l’au Fènix, el Griu o l’Hipogriu, evocat a les Èglogues de Virgili; les serps marines (Andròmeda, Laocont…); els dracs terrestres (fundació de Tebes, Jàson i el velló d’or…)
  • La llista és només orientativa, si en coneixeu algun altre, molt millor!

Com cada any, a l’Albéniz hi haurà un guardó per a la categoria de Clàssiques i enguany el seleccionarem d’entre les recreacions que feu dels monstres clàssics. Tot i això, convido a tot l’univers aràcnid a afegir-se a aquesta iniciativa per poder confeccionar un àlbum col·laboratiu entre tots nosaltres. Fa temps que segueixo les creacions dels lletraferits i lletraferides de Premià, de Sant Hilari, i d’altres centres que compartiu amb nosaltres la passió per les clàssiques en xarxa i podria ser una experiència molt enriquidora. Conjurem les nostres pors més pregones amb el vostre talent! Si és veritat que “qui canta els seus mals espanta”, qui escriu segur que els monstres esvaeix!

TERESA

La nena que va voler veure el Sol d’Atenes (II)

Fa temps que no escric, he estat ocupada. Des que vaig conèixer l’Artur, no he pogut deixar de pensar en ell: qui era, com era la seva família i si el podria veure de nou!

Ara les llàgrimes vessen dels meus fràgils ulls, tinc por. Ja sóc gran i com a persona adulta que sóc haig d’acceptar el meu destí que és casar-me. La mare diu que per la dona grega el casament és el millor que li pot passar a la seva vida i si és beneficiós pel patrimoni familiar, encara més. Jo crec que el matrimoni és un mal obligatori, forçat per la societat i cadascun de nosaltres com a individus que som, hem d’acceptar aquestes normes que ens imposa aquesta cruel i injusta realitat social.

La qüestió és que a l’endemà del gran banquet en què jo vaig conèixer l’Artur, el pare va rebre un home força gallard a casa, diria que també va sopar amb nosaltres al banquet. Aquest home té uns vint-i-vuit anys i és de pell bruna i cabells d’un marró fosc, amb una mica de barba incipient i uns ulls de color mel molt grans. Era alt i amb una bona constitució física, però pel meu gust una mica despòtic i malhumorat. Al principi vaig pensar que seria un pretendent per la meva germana Dafne, però m’equivocava, era per a mi, ho vaig sentir.

Un desagradable calfred em va recórrer de dalt a baix i les meves cames van començar a tremolar amb debilitat. La meva vida com a nena feliç havia acabat, la meva obligació com a dona era casar-me i donar al meu espòs un nen, a ser possible un noi. Era important perquè assegurava la continuitat de la família i s’encarregaria d’organitzar les celebracions funeràries quan els pares morissin.

Vaig explicar el succeït a la Dafne i a la Penèlope. La Dafne em va donar l’enhorabona i em digué que era afortunada en tenir un pretendent tan atractiu, en canvi la petita Penèlope es va posar a plorar:

-Per què plores, germana? -Vaig demanar-li.
-No vull que te’n vagis… Queda’t amb mi, si us plau! Qui jugarà a partir d’ara amb mi?

Aquella petició em va omplir els ulls de llàgrimes i el que havia de ser el dia més feliç de la meva vida, seria el començament d’una vida a l’infern. Jo tampoc volia deixar la Penèlope ni la meva família, no volia deixar per sempre més el que havia estat la meva llar durant més de catorze anys, no volia deixar el que era la meva vida, la meva identitat, no volia deixar enrere qui era jo vertaderament.

Aquella nit, vaig tenir un somni. En ell estava a la platja, passejant per la sorra, competint amb les onades per a que no esborrés les meves petjades. Però, pobre de mi, no em vaig adonar que vaig topar amb algú: era el meu promés.

No vaig saber què dir, però abans que pogués pensar alguna cosa, ell somrigué amb un punt de malícia i va començar a faltar-me el respecte i a donar-me indicacions sobre com hauria de ser a partir del nostre casament, en quèe ell tindria la màxima responsabilitat per sobre meu.
– Jo seguiré sent tal i com sóc, no m’importa que no m’estimis i que no et sembli una Afrodita. Estic orgullosa de ser com sóc, els meus pares m’han educat d’aquesta manera i no vull defraudar-los.

Llavors, el noi m’agafà bruscament del braç esquerre:
– Qui et penses que ets per donar-me ordres tu a mi?
– La teva promesa. -Em vaig queixar del dolor.
– Ets conscient de que el teu destí està entre les meves mans?
– Encara no m’he casat, el meu pare és qui prendrà les decisions i em protegirà.
– Al teu pare només l’importa l’estatus social que pugui tenir el seu nét.
– Salut a tothom! -Vaig sentir una veu que em resultà força familiar: seria l’Alexandre?
M’equivocava, es tractava de l’Artur, el meu futur heroi.

– Qui ets tu? -Li preguntà al meu promés amb superioritat (que encara no conec el seu nom, posem-li… Narcís, ja que sembla estimar-se força).
– Sóc l’Artur, amic del senyor Lisandre, el pare d’aquesta noieta. -Em guinyà l’ullet.
– Ja ho sé de sobres de qui és filla l’Helena!
– Em dic Irene.
– Això mateix. -En aquell instant l’Artur havia resultat patètic.
– Jo de vostè, m’aprendria el nom de la noia que haurà de viure amb vos fins la mort.
– Ningú m’ha de donar explicacions.
– No és més que una recomanació…
Vaig riure de la situació.
– Una última objecció, aquesta noia és una joia, un petit tresor que es mereixeria un déu com a marit! Més li val que sàpiga cuidar de la Irene com és degut!

Em va semblar tan heroic l’Artur en aquell moment que m’hauria llençat als seus braços en aquell mateix instant! Desafortunadament, va desaparèixer després de besar-me amb delicadesa a la mà.

Quina ràbia que vaig sentir quan em vaig despertar a continuació. Goig i dolor eren les dues emocions que experimentava aleshores. Un sinònim de goig, Artur; un de dolor, Narcís.

Al dia següent el pare em va anunciar el que havia de ser el millor de la meva vida…
– Estàs promesa, filleta! Estic tan orgullós de tu! -La veu del pare mostrava la seva característica tendresa.
No vaig saber què respondre.
– No tens paraules? No tinguis por, seràs una muller i mare fantàstica!
Com es notava que el pare mai havia hagut de resignar-se a veure com algú altre decidia el seu futur.
– No sé què dir…

A tot això, li va seguir les estrictes classes de la mare sobre com ser una bona mestressa de casa: organitzar els banquets i repartir la feina als criats i esclaus, aprendre a filar, tenir cura dels nens, com cuidar la imatge exterior, consells sobre l’embaràs… Fins i tot em va regalar una píxide per a que guardés les meves joies i cosmètics.

Tenia la sensació que quan més informació em donava la mare, menys capacitada em veia per casar-me i començar la meva vida com a esposa. Però què podia fer jo que no fos plorar per les nits, eixugant-me amb el meu coixí?
Per una altra banda, havia de donar confiança a la petita Penèlope ja que en quatre anys ella hauria de fer el mateix que jo.
– Saps què? -Em comentava un dia assegudes al pati interior de casa- Ja no estic tan trista, perquè tu ja no ho estàs, a més, sé que seràs molt feliç! Només et demano que vinguis a veure’m sovint.
– És clar… -No ho tenia gens clar, sobretot el d’aconseguir la plena felicitat.
Va arribar el dia del meu casament, el quinze de gener que seria lluna plena. Vaig reunir les meves nines i antigues joguines i vaig oferir-les a Hera i Zeus, el matrimoni diví, que havia de velar per mi una vegada m’hagués casat amb el suposat Narcís.
Vaig tallar-me un rínxol del meu cabell i també vaig oferir-lo, significava que deixava enrere la infància i que em sotmetia a la voluntat del meu marit. Després vaig oferir el meu cinturó, que representava la meva virginitat.

Aquell mateix dia, entre el pare i els meus germans, van portar a casa lutròfors amb aigua de la font sagrada. Vaig banyar-me amb aquesta aigua, em sembla que aquest acte significava la purificació de la núvia i d’alguna manera fer-la fèrtil. A mesura que passaven les hores i anava seguint els rituals, sentia cada vegada més por i desig de fugir, fugir ben lluny!
El segon dia, va venir en Narcís a dinar a casa. Resulta que el seu nom verdader és Palinur, però em fa llàstima el timoner de l’Eneida, així que… continuem amb Narcís?

Bé, continuem. A sobre, el meu promés va portar els seus amics, una colla de jovenets que no feien altra cosa que cridar, menjar tot el que podien i intentar seduir a la Dafne. Què maleducats! Per una altra banda, van venir les meves cosines i juntament amb les meves germanes (l’Alícia va venir expressament!) es van assentar en una cantonada de la llarga taula al costat meu, just davant d’en Narcís i la seva tropa. Crec que les germanes es van adonar que no sentia cap atracció respecte el meu Narcís.

Recordo que va passar un fet molt divertit! La Penèlope posteriorment em va confessar que no estava disposada a perdre’m per culpa d’en Narcís i que per aquest motiu havia sigut capaç de fins i tot, desafiar als déus. Quan em vaig assebentar del succeït, la vaig reganyar (tot i que per dintre m’estava rient) i vaig advertir-li del perill que comportava “imitar” els déus.

Just en el moment en que feiem tots junts una libació amb el vi a Dionís, la meva estimada Penèlope va ajupir-se sota la taula i va començar a moure les copes de vi fins al punt de volcar el líquid de la superfície.
– És un mal presagi! -Recordo que van començar a cridar tots-  Aquest matrimoni no és acceptat pels déus!
La mare es va lamentar per la meva poca fortuna (o molta, depén de per on ho agafem) i la Penèlope, amb les galtes vermelloses, dissimulava el seu riure de trapella esquirol!

Tot i el succeït, el ritual es va continuar. El meu cosinet, va començar a repartir pa entre els convidats i desitjar-nos sort en el matrimoni. Cada cop estava més nerviosa.

Després vam ballar amb el so de les flautes i les cítares. Haig de dir que en Narcís ni tan sols es va dignar a dirigir-se’m amb un gest educat ni cap somriure, em sentia… menyspreada. Però en veure l’alegria dels meus parents, no vaig voler gesticular de mala manera i espatllar la festa.

Acompanyant-nos encara de la música (ja n’estava una mica tipa de la mateixa melodia), vam sortir al carrer on tots el veïns ens aplaudien i ens desitjaven felicitat i fertilitat. Altres ciutadans sortien per les finestres per saludar-nos i acomiadar-se de mi. Ja no era la filla de Lisandre, sinó l’esposa de Narcís.

Va arribar el carro en el qual em portarien fins a casa d’en Narcís, ah! Volia dir casa meva. La Penèlope em va aturar i em va abraçar amb afecte i tristesa. Sentia les seves galtes humides al voltant de les meves:
– No ploris, petita, tot sortirà bé. -L’animava.
– No vull que te’n vagis! -Plorava.
– Algun cop me n’hauria d’anar, no?
– Però no ara i amb algú que no et farà feliç!
– És el meu destí, és el que volen els déus per mi.
– Per què els déus voldrien alguna cosa dolenta per a tu? Els déus no estan per fer-nos patir, sinó per protegir-nos i guiar-nos com a fills que som!
– Penèlope, quan creixis te n’adonaràs que la realitat no és tan perfecte, tan idealitzada com la creus. Adéu, t’estimo.
– No! -Cridava.
El meu cor es partia en dos. Vaig pujar al carro i em vaig acomiadar de la meva família, potser per sempre més.
Durant el trajecte, la roda del carro va quedar atrapada entre dues roques rugoses. Els esclaus d’en Narcís que ens acompanyaven van baixar per intentar reparar-la. Jo vaig mirar al meu marit que ni tan sols havia parlat amb mi. No podia ser cert, havia de compartir la meva vida amb algú que ni tan sols em dirigia la paraula?

– Senyor! Jo sóc artesà, potser puc reparar la roda del seu carro. -Aparegué un home que es cobria amb un himàcion.
– Endavant! -Acceptà en Narcís.
– Necessitaré que baixi, senyor, juntament amb la senyoreta.
– Senyora. És la meva muller.
– En aquest cas, la vostra esposa…
De seguida, en Narcís va baixar i llavors l’artesà pujà per ajudar-me a baixar del carro, o això pensava. Just en el moment en què l’artesà era a dalt i en Narcís juntament amb els criats eren a terra, va agafar les corretges dels cavalls i vam sortir ràpidament d’allà, sols l’artesà i jo.

Evidentment, estava més espantada que abans, què voldria de mi? Demanar un rescat? Segrestar-me i vendre’m a l’estranger com esclava? En aquell moment en vaig sentir culpable d’haver desitjat no casar-me amb en Narcís, la vida com a esclava seria més dura.

Quan ja ens havíem allunyat prou, l’artesà va aturar-se en una zona apartada al nucli urbà, va apropar-se a mi i vaig posar-me a plorar dèbilment.
– No tinguis por, noieta…
– No em facis mal, si us plau. Encara sóc verge!
L’artesà va riure i va treure’s l’himàcion del cap: era l’Artur. Vaig quedar sorpresa, però alhora feliç.
– Per què has fet això? -Vaig demanar-li.
– Volia impedir que fessis una bestiesa, volia impedir que et casessis amb aquell poca-soltes!
– El coneixies?
– Oi tant! Va estar a punt de seduir la meva germana, però no vam poder acusar-lo perquè no teníem proves que l’hagués forçat!
– És terrible! -Em vaig esgarrifar- I per què intentes ajudar-me?
– Perquè… -S’escoltava a gent que venia cap a nosaltres- M’importes… vull dir…
– Digues! -Vaig quasi rogar-li que m’ho digués.
– Vull que siguis la meva dona. -Va confessar.

 

Abans que pogués donar cap resposta; en Narcís, els seus esclaus i veïns que s’havien unit a la persecució; es van llençar contra l’Artur i se l’emportaren. Jo em vaig quedar quieta, atemorida del que estava succeïnt i intentant decidir al costat de qui m’havia de possar.

 

Ja quan l’exèrcit es disposava a emportar-se a l’Artur, després de colpejar-li per haver intentat segrestar-me, ell em va mirar amb els seus ulls brillant i el llavi inferior sagnant:

-Passi el que em passi, t’estimaré, petita Irene. -Somrigué.

 

Vaig sanglotar veient com se l’emportaven. Els meus ulls parpellejaven, expulsaven llàgrimes de vidre que es trencaven en caure a terra. Veloços pensaments recorrien la meva ment, alguns atrevits, altres més porucs. I després d’instants de reflexió, només vaig dir-li:

– Adéu, Artur. -Quan vaig sentir-me a mi mateixa, em vaig sentir malament. Després del que Artur havia fet per a mi, li donava les gràcies així?

 

Vaig girar-me cap a Narcís. Em vaig emportar les mans al pit, per poder protegir el meu cor que s’acabava de fragmentar en petits bocins. Sentia que la meva ànima em pessava, amb els seus ulls clavats en mi amb aquella fragància que sabia a malícia…

 

Després del succeït, em varen portar a casa del meu nou marit. Allà la meva sogra ens rebia amb un himeneu. De seguida em va mostrar com era la meva nova llar, les seves estances, el seu funcionament i el servei. Em forçava per no plorar, de fet tenia que acostumar-me a això ja que seria la meva nova i única realitat.

 

Va passar el temps, i quan el meu primer fill Nicolau va fer els set anys i per tant ja no podia seguint educant-lo, en Narcís va decidir que tingués un pedagog com els altres nens de bona família. El pedagog era l’encarregat de guiar als nens cap a una bona conducta i educació, la major part d’ells eren esclaus. Quina sorpresa que em vaig dur quan vaig veure qui era el mestre del meu fill… era l’Artur! Com podia ser? Potser després d’aquell incident del dia del meu casament ara fa quasi vuit anys l’havien fet esclau. Quines condicions tan dures havia d’haver patit per culpa meva! Quan vam trobar-nos cara a cara ens vam quedar mirant com si fossim dues criatures trapelles però que a l’hora tenien por que els catiguessin els grans.

 

A partir de llavors, l’Artur i jo ens escribiem cartes clandestines amb Nicolau com a missatger. Narcís mai ens va enxampar i si ho havia fet, no va fer cap comentari al respecte. No penseu que l’Artur i jo fossim amants i cometèssim un adulteri. No. Només ens comportavem com dos joves semblants als idil·lis entre herois i donzelles de les tragèdies que el pare m’explicava de petita. L’Artur i jo només vam retornar a una tendra infantesa que als dos ens havien robat massa aviat: jo per convertir-me en l’esposa de Narcís i Artur per fer-se un esclau sense drets com a ciutadà, bé, de fet com jo.

 

Espero que vosaltres, estimats lectors, sigueu més afortunats que jo en el matrimoni. Potser d’aquí a 3000 anys les coses ja hauran canviat. Encara que les èpoques passin i testimonis com jo mateixa quedin en l’oblit, hi ha alguna cosa que no ha pas variat i és la recerca personal de la felicitat juntament amb l’inacabable esperança que ens enlluerna cada matí.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Grec

Nausica a la Viquilletra, part grega

El grup de Literatura Catalana, juntament amb les alumnes de Grec de segon de Batxillerat, hem fet un treball col·laboratiu sobre Nausica de Joan Maragall. El grup que hem fet el treball som Versos d’ara i de sempre, com en Jordi ja ha explicat al seu article. El resultat de tota la nostra feina el podeu veure en aquest altre article.

La tasca de la Thaïs i meva ha estat treballar la part grega. Hem agafat els fragments que havien triat de Joan Maragall i hem anat buscant l’equivalent a l’edició de l’Odissea de l’editorial Les belles lettres, traduïda al francès per Victor Bérard per a la col·lecció des universités de france, que estava en grec i en francès.

També hem hagut de buscar l’equivalència en una edició en vers de l’Odissea, traducció catalana de Carles Riba, perquè al costat del text en grec, el fes entenedor a tothom. Carles Riba va ser un literat i filòleg clàssic molt important. Li agradava molt escriure sobre temes clàssics i va fer dues versions de l’Odissea, una en vers i una altra en prosa, les dues en català. També va ser qui es va encarregar d’acabar de lligar alguns fragments de la Nausica de Joan Maragall, un cop aquest va morir amb l’obra sense enllestir.

Els fragments en grec els hem afegit per escrit a la grabació i apareixen entre les diferents escenes, juntament amb el text de Carles Riba recitat.

A Literatura catalana vam triar uns versos per representar i la tasca dels de Grec va ser trobar alguns fragments de l’Odissea d’Homer en què es veiés el que representaríem. Va ser dificil trobar alguns fragments, ja que hi havia alguns diàlegs que pronunciaven diferents personatges segons les dues versions. Un exemple és el paper de Nausica, que en el text de Joan Maragall té més importància i és ella la que pronuncia alguns parlaments que a la versió d’Homer recita la reina Areté.

[Il·lustració de Laia Martínez]

Marina García
Grec i Llatí
2n Batx.

Nausica a la Viquilletra

Tal com el Jordi anunciava en el seu article sobre la presentació dels nostre grup Versos s’ara i de sempre” a la Viquilletra, ja tenim enllestida la primera activitat. Es tracta d’un treball que m’atreviria a definir com a col·laboratiu, interdisciplinar i multidisciplinar.

  • Col·laboratiu, perquè tots els participants han aportat al conjunt aquella habilitat, destresa o competència -diguem-ho en termes pedagògics- que tenien més a l’abast. En aquest sentit hem tingut també la gran sort de les aportacions artístiques de dues músiques de 1r de batxillerat i una dibuixant de 3r ESO.
  • Interdisciplinar, perquè és fruit de la interacció de l’alumnat de Literatura catalana, Llatí i Grec a partir d’un eix comú com és la tradició clàssica en les literatures modernes.
  • Multidisciplinar, en tant que amalgama de les disciplines artístiques més diferents, des de les més clàssiques (música, pintura en diferents suports, recitació) fins a d’altres més prosaiques (escenografia, vestuari) o tecnològiques (edició de vídeo i so, publicació al bloc).

En fi, el treball ha estat tan intens que en podria dir un munt de coses més, però seran els mateixos protagonistes que aniran publicant entrades sobre el procés creatiu des de diferents punts de vista:

  • La Marina ens explicarà la tasca de recerca en el text homèric de la trobada entre Odisseu i Nausica a l’Odissea, per tal d’efectuar la selecció de textos en grec que apareixen al muntatge.
  • La Sara se centrarà en la dramatització de les escenes triades de la Nausica de Maragall.
  • Dels enregistraments d’àudio que acompanyen les imatges inserides entre escena i escena ens en parlarà l’Ilya.

De moment aquí teniu el resultat, a l’espera d’aquestes reflexions sobre el camí seguit fins a enllestir-ho. I no ens hi podem entretenir, que la segona activitat, sobre les Antígones, aviat donarà el seu tret de sortida amb les sessions informatives sobre el cicle tebà que faran les alumnes de Grec als companys de 1r i 2n com a preparació de l’esmorzar literari que compartirem amb la Isabel Graña, directora de l’Espai Betúlia de Badalona.

TERESA

POSIDÓ I HERMES (DIÀLEG DELS DÉUS)

POSIDÓ I HERMES (DIÀLEG DELS DÉUS) DE LLUCIÀ DE SAMÒSATA from Francesc Franquet on Vimeo.

Continuem amb les estrenes. En aquesta ocasió us presentem un dels diàlegs dels déus, el de Posidó i Hermes de Llucià de Samòsata. Els dos déus mantenen un interessant diàleg sobre el curiós naixement del déu Dionís.

M’agradaria que respongueu les següents qüestions:
Per què el déu Dionís va néixer d’aquesta manera tan singular?
Quins són les seves funcions, símbols i atributs? Qui va ser Ganímedes i explicar la seva història.
Esperem que us agradi la filmació i fins aviat, gaudete!

Francesc Franquet
INS Ramon Berenguer IV d’Amposta

Ciclop etern

 

Ciclop etern

Oh, tu ull de ciclop etern i immòbil
gegant de peus de plom
arrelat
als nostres cors arran de costa,
que vetlles pacient per la mar
i els mariners teus
quan el sol s’ajaça i els foscos presagis
de la nit
badallen i es desempereseixen!

Oh, tu, Polifem modern, vigia celest
déu de la claror nocturna,
quantes vides has furtat a la fondària,
al torb i a la maregassa,
amb la teva resplendor d’aurora?

Quantes quimeres i goigs
explicar-nos podries si volguessis
trencar
el teu fidel vot de silenci i temprança!

Oh, tu pilar del vent i la confiança,
ocell inert
que sense ales voles
i ens fas sense ulls veure
en l’obscuritat,
assenyalant-nos el dolç recer i la cala
acollidora,
aixoplugant-nos amb la teva càlida mirada!

Oh, tu, far del meu cor,
company silent de tants i tants
foscos i clars dies
que em guies
quan les hores dormen,
no apaivaguis el teu esguard ni m’abandonis:
obscura i sense sentit,
sense tu,
fora ma vida.

© Xavier Serrahima 2oo9

Poema guardonat (ex-aequo) del
II Concurs de Poesia Curta “Ciutat de Maó”,
organitzat per l’ajuntament de la ciutat

TOTS ELS DRETS RESERVATS

No es permet reproduir totalment o parcial l’obra per cap mitjà sense l’autorització escrita de l’autor

(autorització que es podrà sol·licitar a través del formulari de contacte del seu web)