La ceràmica retrata alguns aspectes de la nostra vida i potser serà el que passarà a la posterioritat. Tanmateix, he decidit deixar per escrit la meva història en forma de diari personal, la protagonista d’aquest li he posat el nom d’Aglaia, una dona modesta i cansada de les diferències socials.
Aquest diari l’escric explicant el meu dia a dia i reivindicant-me així una mica, ja que per via oral no ho puc fer i aprofito aquest diari que serà el confident dels meus secrets més íntims, i, si algun dia algú el troba es pugui fer una idea del paper que ocupava la dona de la meva època.
Dia 1: Sóc l’Aglaia mare d’una de les famílies d’una població grega. Desperto de nou i sóc allà, un dia més contemplo les vistes al mar i com cada matí segueixo la meva rutina diària. Primer de tot serveixo al meu marit i als meus cinc fills l’esmorzar que els hi pertoca i si en queda esmorzo jo, a casa per aquest àpat ἀκρατισμός mengem una espècie de pa de cibada mullat en vi pur, és deliciós sempre que puc m’hi atipo. Som una família modesta i encara no hem aconseguit reunir diners suficients per a poder instal·lar a casa un petit quarto de bany com hi tenen algunes famílies amb banyeres de fang ornamentades les quals són precioses! Així doncs m’endinso cap als camins de grava que em porten al mar. De fet, podria assajar-me als banys comuns però sempre he preferit el mar, aprofito per desconnectar i per anar a buscar aigua pura a la font del poble.
Les rutines em maten, a mi m’agrada improvisar i viure el moment. Després que el meu pare firmés el contracte amb el meu marit, assegurant que passava a ser propietat seva, no he volgut tornar a saber res d’ells. Sempre he pensat que pertanyo a una època futura, on les dones juguin un paper més important. M’encantaria no ser eternament menor d’edat i poder entrar en l’ordre públic, estic segura que podria aportar una nova visió de la societat. Com canviarien les coses…I tant que canviarien!
Després d’aquesta petita reivindicació, segueixo explicant. La meva filla Adònia va curta de roba, així que avui em tocarà teixir alguna cosa de roba i un cop acabi preparar el dinar que si no en Agatone, el meu marit s’enfadarà. Sempre al seu servei, sempre… N’estic ben tipa!
Un cop arriben els meus fills fem una mica de safareig a l’entrada tot i que discretament per tal que no em vegi gaire gent. Ells aprofiten també, per jugar, tenen una joguina amo una base rodona la qual l’enrotlla un fil i la van fent pujar i baixar. Aconsegueixen fer virgueries. Un dia, vaig somiar que l’any 2017 d’aquí milers d’anys encara existirien i s’anomenarien “ioios”. El meu fill mitjà té un gran do amb els jocs de taula, és una autèntica màquina.
Sec al terrat i veig la caiguda del sol… Reflexiono i me’n torno a adonar que no sóc feliç, si nos fos pels meus fills de ben segur que jo, no hi seria aquí. Sort que puc escriure i pintar! Sóc una dona afortunada!
Aina Blanch (text) i Anto Cerdà (il·lustracions), 1r de batxillerat humanístic
