Category Archives: General

Adonis i Venus: un amor maternal

 

Adonis era fill de la jove Mirra ja convertida en arbre i del seu propi avi, Cíniras. Adonis va néixer de l’escorça del tronc de la seva mare. Mirra no el va poder cuidar, no podia abraçar-lo, besar-lo ni donar-li el pit.
Adonis era molt bell i la deessa Venus es va sentir atreta. La dea de l’amor sentia un amor cap a ell més aviat maternal que la feia més feliç que les seves aventures amb Mart.
– Oh, el meu petit! -L’abraçava Venus- Ets tan maco! Només podies ser meu! T’estimo, rei!

Venus se l’emportava al bosc i li ensenyava els seus racons més macos i els perills que hauria d’evitar.
– Mira, fillet. Veus aquest cérvol sense vida? L’ha mort un senglar.
– Què és un senglar, mare? -Preguntà Adonis amb innocència.
– Una bèstia que s’alimenta d’altres bèsties i de nens bonics com tu.
– Se’m menjarà? -Els ulls d’Adonis brillaven.
– És clar que no, jo et protegiré.
– T’estimo, mare!
Res no podia fer a la dea més feliç que aquell afecte que el petit Adonis sentia per ella.

Van passar molts anys, i Adonis ja en tenia setze. Era tot un gallard: atractiu, coratjós i astut. Venus temia que alguna donzella s’enamorés del seu noi i se l’emportés; per aquest motiu Venus sempre l’acompanyava.

Però malauradament, un dia que la deessa de la bellesa tenia un sopar diví a l’Olimp. Adonis desobeí Venus i se’n anà a fer un tomb pel bosc. De sobte, topà amb un senglar.
– Un senglar! -Exclamà- No et tinc por, potser tens més força, però jo et guanyo en astúcia.
Adonis començà a burlar-se d’ell.

El senglar corregué cap a ell i el tombà.
– Ah! ah! Surt d’aquí! Deixa’m!
El senglar li va mossegar el coll i Adonis començà a patir una respiració dificultosa i a perdre força.
– La mare, no vull deixar la mare. La mare patirà…
Dit això, entrà en un etern somni que el portaria al submón d’Hades.

Des de dalt de l’Olimp, Venus escoltà aquests últims xiuxiueigs d’Adonis i baixà a la Terra ràpidament.

– No pot ser! Oh, Adonis! El meu reiet! Oh, és mort! L’Hades me l’ha arrebatat! -Es lamentà asseguda a terra, emportant-se el cadàver fred d’Adonis al pit.

– Les meves galtes florides pal·lideixen, tornaran a créixer ja que el meu plor les regarà…

-Tranquil estimat, mai no seràs oblidat. Seràs una preciosa flor, una anemone, i la teva bellesa perdurarà per sempre més. A més a més,  ordenaré que se celebrin unes festes anuals en el teu honor, es diran Adònies.

Dit això, Venus es deixà caure sobre d’Adonis rendida. Desitjava que mai no s’hagués d’haver anat a l’Olimp i que hagués pogut fer-li un petó a la galta per última vegada.

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batxillerat Llatí i Grec

Els videojocs i la seva inspiració clàssica

Aquest és el meu primer article a  Aracne i, com m’agraden els jocs, m’he fixat que hi ha molt referents clàssics en múltiples jocs, com ara observant aquest article o aquest altre.

Això em va fer investigar una mica. No vaig tardar massa en trobar múltiples d’aquests jocs, on apareixien tant referents del món romà com del món grec. Aquests són un dels principals jocs que vaig trobar:

La saga IMPERIVM si voleu estratègia militar i urbanisme:

IMPERIVM I (Les guerres de les Gàl·lies).

IMPERIVM II (La conquesta d’Hispània)

IMPERIVM III (Les grans batalles de Roma)

IMPERIVM CIVITAS (Format per tres entregues).

La saga IMPERIVM es basa en jocs d’estratègia enfocats en l’època romana, des de l’origen d’aquesta civilització fins a la decadència i la destrucció.Aquests jocs són molts estratègics i s’ha de pensar molt.

En canvi, IMPERIVM CIVITAS tracta de la supervivència  en una ciutat romana i es veu  molt bé com era aquesta civilització. Ens ensenyen a crear: escoles, cases, fòrums o cuines, etc..

Un altre joc és Age of Mythology, més pel vessant dels déus grecs.

És un videojoc d’estratègia de la saga d’Age of Empires però on apareixen elements de la mitologia grega, germànica i egípcia. El jugador ha d’avançar d’edat, derrotar els enemics. Té unitats per aconseguir recursos (vilatans), unitats per lluitar i les unitats mítiques, més poderoses que la resta i que depenen del déu que s’hagi invocat en cada edat. Aquestes unitats estan basades en personatges mitològics cèlebres com l’esfinx, l’ hidra o el centaure, entre altres. El déu invocat també permet llençar poders o màgies especials. El joc va vendre més d’un milió de còpies.

Encara en jocs en clau grega, tenim God of War.

Kratos neix a Esparta, una província grega caracteritzada per ser bressol dels millors guerrers de l’Imperi. Des de molt petit denota gran força, resistència i tenacitat, a diferència del seu germà menor, el qual és rebutjat pels militars i manat a l’exili. Kratos és reclutat i separat de la seva mare i germà, el qual, mentre Kratos és introduït en l’art de la guerra, mor, descendeix al regne d’Hades i es converteix en una espècie de dimoni del com no se sap fins a la data. En les múltiples entregues, aquest personatge lluita contra Ares i en derrotar-lo, ell es converteix en el nou déu de la guerra, per això es diu així el joc.

Aquest joc ha estat àmpliament premiat i ha tingut al mercat una gran rebuda. Per això,  s’ha convertit en una saga. Els seus títols són:

God of War: Fantasma d’Esparta.

God of War: II.

God of War: Candenes de l’Olimp.

God of War III.

Aquí us deixo un altre enllaç.

Aquests són alguns que nosaltres coneixem, però de ben segur que n’hi ha molts més d’estratègia militar com Rome Total War, Praetorians o d’estratègia econòmica i urbanisme com Caesar o d’estratègia militar, urbanisme i mitologia com Grepolis. Què en sabeu d’aquests? En coneixeu algun altre?

Iván Zapico Fernández

INS Premià de Mar

1r de Batxillerat

PlayStationVita

El cap de setmana passat, vaig veure per un canal de la televisió l’anunci de la nova PlayStationVita. Aquesta nova consola amb aquesta paraula vita, d’origen llatí i que siginifica vida,  és un nom molt apropiat ja que els seus dissenyadors creuen que aquest nou sistema d’entreteniment portàtil d’última generació,  serà com una combinació revolucionària de jocs ficticis i connexions socials en un context real. L’objectiu d’aquesta és transformar tots els aspectes de la vida quotidiana en una experiència d’entreteniment. Us deixo aquí un video:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=RIaJHh60hQY[/youtube]

Salue,

Laia Parareda

Ins. Anton Busquets i Punset de Sant Hilari Sacalm

Ciència MMXI: Les Pièrides i la garsa

Photobucket

Imatge de la garsa extreta de: boiadeportpelegri.blogspot.com

Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Aves
Ordre: Passeriformes
Família: Corvidae
Gènere: Pica
Espècie: P.Pica

 

La garsa és un ocell d’uns 46 cm de llarg, de plomatge blanc i negre, amb una llarga cua. Les plomes de les ales i de la cua agafen tonalitats blavoses i verdoses metal·litzades.
El seu bec és fosc de la mateixa manera en què les seves potes també ho són. Viu en zones cultivades, als boscos i també en parcs i jardins de les ciutats.  Emet un cant “xac-xac-xac” que s’explicaria amb la costum xerraire de les Pièrides que seguidament explicaré.

Les Pièrides eren nou germanes filles del ric Píeros de Pel·la i d’Evipe de Peònia. Com que eren destres en el cant, van reptar nou muses que, si perdien els cedirien la font d’Hipocrene i la d’Aganipe però si les muses guanyaven, les nou germanes els haurien de cedir els camps d’Emàtia fins al nevat país de Peònia.

El repte de les Pièrides -Giovanni Battista di Jacopo (1495-1540). Musée du Louvre.

Les muses van acceptar el repte i, davant de les nimfes que van fer d’àrbitres, van dur a terme la contesa. Les nimfes van dictaminar que les guanyadores de la contesa havien sigut les muses de l’Helicó. Fruit del fracàs, les nou germanes van començar a injuriar les muses i com a càstig Cal·líope, la més gran de les muses, va transformar les Pièrides en una nova raça d’ocell destinada a poblar els boscos i a grallar per sempre: la garsa.

El pintor Giovanni Battista (Florència, 1495 – Fontainebleau, 1540) va representar en una de les seves pintures una de les escenes d’aquest mite. Era anomenat “El Roig Florentí” (Rosso Fiorentino) i va ser un pintor italià del Renaixement membre de l’Escola de Fontainebleau. És un dels primers i més destacats exponents toscans del manierisme pictòric.

El mite clàssic és un mode de pensament que dóna resposta a tot allò que la humanitat sempre ha intentat saber: què sóm, d’on venim, per què existim, etc. Per tant, el mite de les Pièrides intenta explicar l’origen de la garsa però, què tenen en comú?  Bé, en primer lloc, les nou germanes van fer la contesa al bosc i les garses viuen als boscos. El fet que les Pièrides siguin destres en el cant i a més, xerrin més del que els convé, explica que la garsa emeti constantment un cant.

La informació d’aquest article l’he extret del llibre anomenat “Narracions de mites clàssics” que és una adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi. A més, he utilitzat aquest web per extreure la informació de la garsa.

Carla Pallach Ros

1.2 Batxillerat

Us han robat mai el cor?

Mireu amb atenció aquesta il.lustració de Carles Arbat:

A què us sona? La reconeixeu? Podríeu dir l’episodi que il.lustra? En quin llibre trobem aquest episodi? Qui és el seu autor? Robar el cor pot tenir diverses interpretacions, a quina es refereix aquesta il.lustració? En coneixeu d’altres? etc.

 

Noelia Vargas

4t d’ESO Llatí optativa 2

El Jabato a “Fidels i Rebels”

El Jabato, com hem pogut llegir en aquest apunt d’Aracne fila i fila de Ramon Coll, és una famosa sèrie de historietes creada per Víctor Mora (guió) (sota el pseudònim de R. Martín ) i Francisco Darnís (dibuix) per a l’editorial Bruguera el 1958. Li va fer la competència a El capitàn trueno, ja que hi tenia moltes similituds.

Context:

Víctor Mora afirma haver situat aquesta historieta 73 anys abans de Jesucrist (tot i que sigui cristià), després de la mort d’Espartac. No està massa clara, de tota manera, l’època exacta en què viu El Jabato, atès que en algun episodi se cita Neró, en un altre a Trajà, i fins i tot hi ha algun on s’anomena un fictici emperador Sulla.

Argument:

Els romans consideren El Jabato i els seus amics com proscrits molt perillosos, i fan tot el possible per capturar-los cada vegada que aquests s’aventuren a apropar-se als vasts territoris de l’Imperi. Com és lògic, ells no dubtaran a aprofitar la majoria de les oportunitats de què disposen per lluitar al costat dels pobles oprimits, tant per Roma com per altres tirans (d’allò més exòtic). Obligats a viure a l’exili, en molt rares ocasions els protagonistes tornen a la seva Ibèria natal, on només poden comportar-se com guerrillers. Harmonia Rodríguez (esposa del guionista), va recordar que Mora solia deixar Jabato en situacions terribles sense saber com ho trauria la setmana. “Ja m’apanyaré” deia.

Personatges:

Jabato és un pacífic camperol que, esclavitzat per Roma i convertit a la força en gladiador, aviat lidera una revolta de gladiadors i aconsegueix escapar del circ, per dedicar després a recórrer el món com un justicier errant. La seva indumentària habitual es compon de faldellí (generalment vermell a la versió acolorida), que deixa al descobert les seves cames protegides per sengles grebes metàl·liques, i sandàlies de cuir als peus, així com una lluent cuirassa d’escates.

Taurus és un gegant barbut i golafre, llenyataire de professió i millor amic de El Jabato ja fins i tot abans de la invasió romana; des del principi es converteix en el seu inseparable company d’aventures al voltant del món . La seva indumentària habitual està elaborada a base de pells d’algun animal. Una altra de les seves característiques més remarcables és el seu peculiar i retorçat bigoti. Pel seu aspecte i constitució física, gairebé es podria dir d’ell que es tracta del típic forçut de circ.

Claudia és una jove patrícia romana, filla d’un senador, que s’havia convertit al cristianisme. Claudia , seguint la personalitat marcada pel personatge de Sigrid en El capitán trueno, mai es va casar amb Jabato i mai no es va limitar a esperar l’heroi des de l’exili.

Enquesta feta a la biblioteca de Premià de Mar

Vam fer una esquesta a 10 persones un dia i a 10 més un altre. En la primera, tres persones coneixien El Jabato o l’havien llegit algun cop (totes tres majors de 50 anys). A la segona, la coneixien dues persones (també majors de 50 anys).

Per tal que més gent conegui El Jabato, preservem aquí l’exposició “Fidels i Rebels” de la biblioteca Martí i Rosselló de Premià de Mar amb el vídeo del nostre company de llatí de quart de l’altra franja d’optatives, Víctor Barranco:

Eva Pérez

Èric Aparicio

4t ESO Llatí

Deixar-nos en mans dels polítics o consultar l’oracle de Delfos?

Durant aquests últims mesos, quan pensem en els països mediterranis, els relacionem amb la letal crisi econòmica, una Tercera Guerra Mundial més psicològica que física.

“Què fariem sense els països de centre-Europa?” -Ens preguntem sovint- “I ells?”- Em pregunto jo- “Què farien sense la nostra cultura?” Si ells ens anomenen PIGS (Portugal- Itàlia- Grècia- Espanya), ells en són bàrbars.

Grècia és igual a Papandreu, a… però també al gloriós Alexandre el Gran. Itàlia és igual a Berlusconi, a … però també a l’ambiciós Juli Cèsar.

Algú se’n recorda d’aquella Grècia que arribava fins l’Àfrica, l’Àsia Menor i fins i tot fins a l’Índia? Algú se’n recorda d’aquell Imperi Romà que dominava des de l’Àsia Menor, els països àrabs i fins i tot Britànnia i Germània? Sembla que no, només ens importa l’economia…

Hauríem de sobreposar l’economia a la cultura en aquesta societat amb tanta manca de valors? Significa el segle XXI la fi de les civilitzacions que alguna vegada van pertànyer a la Gran Roma?

Mentre la política grega s’enfonsa, la llengua protagonitza el 28è premi Vallverdú en assaig, a casa nostra. Sembla que les muses portaren la victòria a l’aràcnid Eusebi Ayensa, també professor hel·lènic; traductor i director de l’Institut Cervantes d’Atenes, bon coneixedor de l’obra de Maria Àngels Anglada, …

Amb D’una nova llum: Carles Riba i la literatura grega, Eusebi Ayensa ens vol fer conéixer una gran afició de l’escriptor Carles Riba no només per la Grècia Clàssica, sinó també per l’actual. L’obra consisteix en set cartes del novel·lista parlant sobre la seva passió sobre la la literatura neohel·lènica.

Un altre cop més la literatura ens recorda quines són les arrels de quasi tots els llibres que els grans amants de la paraula escriuen avui i han escrit al llarg de la història.

 

Laia Muñoz Osorio
Llatí-Grec, 1r Batx

La gran aventura de Teseu, un heroi atenès


El Minotaure, Teseu i Ariadna. Dibuix de Carla Muñoz, 6è EP

 

Hi havia una vegada un príncep que vivia a Atenes envoltat de tota mena de luxes i privilegis. El seu pare era el rei Egeu d’Atenes, un monarca molt poderós i reconegut arreu de la Mediterrània. Aquest jove es deia Teseu i des de petit tenia clar que algun dia seria considerat un heroi. La seva vida com a hereu d’aquell regne, l’avorria. No estava disposat a passar-se assegut en un tron amb una dona que ni tan sols estimava. Sabia que els déus el brindarien amb una vida plena d’honors i aventures.

En Teseu era un noi de cos atlètic, cabells marrons recollits en una cinta, d’ulls bruns. Li agradava llegir poesia èpica, practicar tota mena d’esports olímpics i també tocar la lira, com el déu Apol·lo. Per aquell moment, ja tenia divuit anys i desitjava conèixer món.

Un bon dia, el cant dels ocells el va despertar: eren les sis del matí. Quina mandra! Teseu va creure oportú aixecar-se, a primeres hores del matí no hi havia quasi enrenou i un podia estar més tranquil. El jove príncep es llevà, obrí les finestres i deixà que la llum del Sol fes que els seus ulls brillessin. A continuació, es rentà la cara i es dirigí al menjador, l’esmorzar encara no estaria a punt, però podria menjar alguna fruita mentre esperava.

El Palau estava mogut, les criades i els esclaus ja estaven llevats i nerviosos. El pare també.

– Pare, què passa? Encara són les sis del matí!

– Avui és un dia molt especial, fill.

– A què et refereixes? –Insistí.

– Anualment, catorze a adolescents, set nois i set noies atenesos seran sacrificats al malvat Minotaure de Creta.

– Qui és el Minotaure? –Preguntà intrigat.

– Una bèstia, mig humà mig brau, una maledicció dels déus.

– I no fas res? Deixes que aquest monstre s’emporti a catorze joves? Oh, pare! No pots imaginar-te el dolor que han de sentir aquelles mares a qui els  arravaten el seu fill o la seva filla encara verge?

– És una maledicció divina, un rei no pot negar-se a la voluntat dels déus.

– Jo hi aniré. –Murmurà Teseu amb fúria.

– Què dius, fill?

– Què hi aniré! Jo mataré aquell monstre amb les meves mans! –Cridà.

Egeu no va poder convèncer el seu fill perquè no hi anés.

Cap a les nou, les naus ja eren al port esperant que els passatgers s’acomiadessin de les seves famílies: mai més es veurien.

– Irene! La meva petita! Acabes de fer els tretze anys i te’n vas tan d’hora de casa! Ets tan maca! –Es lamentava un pare d’una atenesa que havia de partir.

– Tinc por! La mort m’esgarrifa! –Plorava abraçada al seu pare.

– Tranquil·la, té. –Li donà una moneda- Això és per pagar al barquer que et portarà al submón, allà et trobaràs amb la mare. –El pare també plorava.

– Digues que el Minotaure no em farà mal, que serà una mort ràpida i sense dolor.

– T’ho prometo. –Va dir-li encara que el més probable era tot el contrari.

Teseu es va fer responsable d’aquella nena i de totes les altres futures víctimes.

– Fill. –Va dir-li el rei- Que els déus t’acompanyin.

– I a tu, pare.

– Mira aquestes veles, són negres, però en el magatzem del vaixell n’hi ha unes altres que són blanques. Si tornessis procura canviar-les, així sabria des de lluny si has sobreviscut.

– Així ho faré.

– Té. –Li mostrà una preciosa i brillant espasa. –Ho necessitaràs.

– Gràcies, aquesta arma sembla divina! És fantàstica! –Digué emocionat.

Després d’unes hores de viatge (ja que el vent els hi va fer una mala jugada), van arribar a l’illa de Creta. Van acompanyar Teseu i els catorze joves més a l’entrada del laberint. Teseu anava primer i va fer una ullada abans d’entrar: era fosc i olorava a podrit, però ja era massa tard per fer-se enrere. Teseu havia de matar el malvat Minotaure.

Els soldats atenesos que els acompanyaven van donar a cada adolescent un crostó de pa i un petit recipient amb aigua, Teseu inclòs, es veu que desconeixien de qui era fill. Les nenes ploraven i cridaven quan els van tancar al laberint amb clau, els nens també estaven espantats. Teseu més aviat que atemorit, estava nerviós i inquiet.

De seguida, el valent príncep va agafar el rol de governant en ser el més gran i astut. Els catorze escollits el seguien. Semblava que fos de nit les vint-i-quatre hores del dia, de manera que no veien el Sol i desconeixien l’hora que era. Van anar caminant fins que es varen trobar prou cansats i decidiren acampar en un espai on com a mínim no hi havia rates. Els nens s’adormiren de seguida. Teseu no agafava el son, així que es lligà l’espasa a la cintura i se’n anà a buscar aquella desagradable bèstia.

En mig de la foscor, el cos de Teseu es topà amb el d’una noia, ho va saber per la forma d’aquest.

– Perdona. –Es disculpà ell.

– Oh, no. A mi. –Digué amb dolçor.

“Quin to de veu més bonic!” –Va pensar l’atenès.

– Qui sou? –Tornà.

– Sóc la princesa Ariadna, filla del rei Minos de Creta. I vos?

– El príncep Teseu, fill del rei Egeu d’Atenes. Un plaer, senyoreta.

– Igualment, senyor.

– Vingui amb mi. –L’agafà del braç- Es perillós que una princesa rondi sola per un lloc com aquest. Com és que sou aquí tancada?

– He vingut a veure el meu germanet, estava sol i tenia fred i gana. –Respongué amb preocupació.

– El malvat Minotaure té el príncep de Creta segrestat? Jo el salvaré.

– Oh, no. En Minotaure és el meu germanet, però el meu pare no el reconeix com a fill, i menys com a príncep. Jo me l’estimo molt, és realment bo, però està enfadat perquè tothom l’ha menyspreat des  que va néixer.

Teseu no va saber què dir. Com podia ser que la bèstia més salvatge que es menjava catorze atenesos cada any, fos el germà de la princesa més tendra que havia conegut mai?

– De tota manera, vingui amb mi i els altres nois a passar la nit, és més segur que estar sol en la foscor. –Teseu volia que Ariadna vingués amb ell. La necessitava al seu costat, tant per esbrinar on era el Minotaure com per la bellesa que havia de lluir la donzella.

– D’acord. –Acceptà ràpidament. Tot i que no havia vist físicament Teseu, se l’imaginava atractiu i musculós, a més a més el seu caràcter declarava que era encantador.

Quan van arribar al punt d’inici, Teseu va treure de la seva bossa una espelma i quan la va encendre, va enamorar-se del rostre d’Ariadna. Encara era una nena! Calculava que devia tenir uns catorze o quinze anys. Ariadna també embogí per aquell jove príncep atenès. La donzella reial va regalar a Teseu un cabdell de fil:

– Amb això podràs recordar-te del camí per tornar al punt inicial i podràs arribar a la sortida del laberint. Te’l dono amb una condició.

– Quina?

– M’agradaria que em deixessis venir amb tu.

– Ariadna, m’estimes? Encara ets molt jove per casar-te i tenir fills!

– N’estic segura, t’estimo de veritat, Teseu. Quant més joves siguem, més temps tindrem per viure plegats!

Teseu va mirar-la fixament un cop més i en veure aquells ulls verds i els rínxols de mel, no se’n va poder estar, va besar-la diverses vegades i es va abraçar a ella durant una bona estona. Teseu es va contenir les ganes d’anar més enllà. Van dormir junts.

Hores després, Teseu es despertà i sentí unes suaus carícies per la galta. Era Ariadna.

– Bon dia, reiet. – Li xiuxiuejà a l’oïda.

– Bon dia, preciosa. –Li besà.

– Em portaràs amb tu?

– És clar, abans que es faci fosc, et prometo que pujarem al vaixell cap a Atenes.

– Què feliç que sóc! –Exclamà la filla del monarca cretenc. –Vine, et portaré a la sortida.

– Estimada, jo sortiré més tard. Però si us plau, emporta’t aquests nois. Vindran amb nosaltres.

– Està bé, t’esperaré a la sortida. Adéu, Teseu. –Li va somriure de nou.

– Fins ara.

Teseu agafà l’espasa i el cabdell i es dirigí a matar el Minotaure. Era millor ocultar l’assassinat a l’Ariadna.

Després d’uns minuts de caminar amb precaució, Teseu es trobà amb el Minotaure. Va mantenir la ment en blanc ja que en aquell moment era millor actuar sense pensar abans. Li clavà l’espasa a l’esquena. El brau es queixà però s’aixecà de nou i aquest cop amb ràbia cap a l’heroi atenès. La bèstia agafà velocitat i llançà Teseu a terra. El braç li feia mal, potser el Minotaure li havia trencat. Teseu es posà dret i desembeinà l’espasa amb la mà bona. El noi tancà els ulls i li clavà de nou, quan els obrí va veure que l’havia donat al cor i que l’animal havia mort. S’havia acabat la maledicció!

 

Teseu sortí a l’exterior amb els seus companys amb un braç aguantant l’altre, els llavis sagnant i el coll amb unes lleugeres ferides.

– Què t’ha passat, estimat? –S’apropà Ariadna en veure’l així.

– He relliscat. –Mentí.

– Pobret! Jo et curaré, no pateixis. Vaig aprendre de la meva dida.

– Gràcies.

Una vegada al vaixell, Ariadna va tenir cura del seu enamorat: li netejà les infeccions i li embenà el braç.

Es va fer de nit i era perillós continuar el trajecte sense cap far a prop, llavors van decidir parar a l’illa de Naxos fins que sortís el Sol.

Van fer un gran banquet amb bons aliments com ara peix que havien pescat aquell mateix matí a la mar o el vi que els mariners guardaven. Teseu va abusar tant de l’alcohol que no va ser conscient del que va fer aquella nit amb la filla del rei Minos.

Abans de l’albada, el déu Dionís es va fixar en la princesa i també es va enamorar. La va segrestar.

Quan Teseu es va despertar i no va veure Ariadna pel campament, va pensar que l’havia enganyat amb l’objectiu que li salvés la vida del Minotaure; qui segurament no seria el seu germà. Teseu i els seus companys agafaren les naus i es dirigiren cap a Atenes.

Teseu estava tant despistat pensant en la bella Ariadna i sobre la seva heroica aventura, que oblidà canviar les veles negres per les blanques com li havia dit el seu pare. El rei Egeu estava assegut en el penya-segat més alt de l’illa, com cada dia, quan va veure venir el vaixell on anava el seu fill, portava les veles negres. El sobirà pensà que Teseu era mort i decidí treure’s la vida.

Quan Teseu arribà a palau i s’assabentà d’aquell trist esdeveniment, quedà molt destrossat per dintre. Immediatament, fou coronat com a rei Teseu d’Atenes.

Aquest mite, ens parla sobre un fill que pel fet d’haver nascut amb una deformitat, no fou acceptat pels pares. També ens explica l’origen sobre el mar Egeu, que va rebre aquest nom amb el suïcidi del pare de Teseu.

 

Laia Muñoz Osorio

1r Batxillerat Grec i Llatí

Llegint epígrafs funeraris…

A partir de l’article de El Fil de les Clàssiques Tot passejant entre sepulcres romans, em va venir la idea de fer aquest apunt, per tal de conèixer millor el món funerari dels romans a partir de les inscripcions funeràries.

De tots els epígrafs, n’he triat dos per tal que respongueu en comentari les preguntes de més avall:

Inscripció funerària

Quin d’aquests epígrafs va dedicat a Numísia? En quin cas va el seu nom? Quan mana fer la inscripció i per a qui? Què vol dir C.L.? En quin temps verbal està el verb? On es troba actualment aquesta inscripció? Què significa Hic sita est?  Com es pot abreujar? Què vol dir ‘STTL’? Sabries dir el que significa ‘D.M.S’ ? A qui va dedicada l’altra inscripció? A quina edat va morir? I per últim saps què significa ‘R.I.P’? I en quina llengua està escrit?

Elisa Moya
Llatí 4t ESO B