Yearly Archives: 2012

Lectures d’estiu VII: Señores del Olimpo

Si a Atlàntida Javier Negrete ens presenta un univers contemporani en què les divinitats arriben a interactuar amb els humans i les peripècies dels protagonistes es desenvolupen en un món perfectament reconeixible per al lector actual, a Señores del Olimpo els humans passen a ser meres comparses d’una trama protagonitzada únicament per tota mena de personatges mitològics. Tenia pendent aquesta lectura des que la Sara Pérez ens el va recomanar en un comentari a l’article abans enllaçat sobre l’altra obra del mateix autor que tenim glossada al bloc i, com sempre, l’estiu és un bon moment de perdre’s per la biblioteca i posar-se al dia de les lectures ajornades…

En aquesta novel·la, els déus deixen de ser ens superiors que decideixen el futur dels humans, per esdevenir veritables protagonistes de perills, lluites, passions, incerteses… Hi podem trobar de tot: l’omnipotent Zeus perd el seu poder; Hera intenta trair-lo sense miraments; Atena deixa de ser verge a mans d’un Ganimedes que acaba pagant els plats trencats; Ares es mostra irascible i desmesurat, mentre que Afrodita fa ostentació de la seva superficialitat i volubilitat; Hefest, secretament enamorat d’Atena, continua maltractat però té el goig de contemplar la ridiculització de l’amant de la seva adúltera muller; Apol·lo i Hermes es mantenen serens… Tot un ventall de divinitats majors i menors, monstres i herois que van comportar per a aquest professor de secundària el Premi Minotauro l’any 2006.

En fi, no cal dir que us recomano la lectura d’aquesta novel·la, en què posareu a prova el vostre coneixement de la mitologia grega, i no us faci mandra, en acabar, llegir l’apèndix que clou el llibre. Com a professora de Grec, vull destacar aquest apartat que denota l’afany didàctic i la rigorositat en el tractament de fonts i versions mítiques d’un col·lega de professió que comença reivindicant que todo lo relacionado con la cultura clásica ha quedado muy disminuido en los planes de enseñanza desde hace años. Completament d’acord amb tu, Javier, i agraïda per aquest apèndix en el qual fas la declaració d’intencions següent:

Por eso he querido desbrozar en este apéndice lo que hay en esta novela de mitología griega, de adaptación, de invención mía o de influencia de otras mitologías.

Els nostres alumnes, com els teus de Plasencia, t’ho agrairan!

TERESA

II Ludus Pollentinus a Alcúdia

L’Ajuntament d’Alcúdia (Mallorca), dins de les festes patronals de Sant Jaume que se celebren a finals de juliol, ha programat per segon any consecutiu el “CIVIS POLLENTINVS SVM“, un dia sencer dedicat a reivindicar l’empremta romana de la ciutat, a través de diversos actes celebrats al carrer. Aquesta iniciativa va ser proposada fa dos anys per Àngela Mer, regidora de l’Àrea de Festes, i per aquest 2012 ha inclòs, entre d’altres coses, un menú romà, a degustar en diferents restaurants de la ciutat, un taller de confecció de túniques romanes i un popular ball vespertí dedicat a Júpiter, Juno i Minerva.

Per als més menuts, la Fundació Biblioteca Can Torró enguany ha organitzat “LVDVS POLLENTINVS“, una amena activitat, en què la quitxalla es pot recrear amb els mateixos estris i jocs que utilitzaven els nins de la Pol·lèntia romana. Francina Rincón, directora de la biblioteca, ens exposa en aquest vídeo alguns detalls dels preparatius d’aquesta activitat, a banda de fer-nos una acurada crònica del seu decurs. Aquests jocs romans d’Alcúdia s’estructuren com si d’una gimcana es tractés: Els nins i nines participants formen cinc grups i han de completar en un temps determinat un circuit de cinc jocs diferents, fita que al final serà recompensada amb la representació d’una obra teatral de caire clàssic. En tot moment, uns joves monitors cedits per l’Àrea d’Esports de l’Ajuntament i el mateix personal de la biblioteca vetllen pel bon transcurs del taller, que en part es desenvolupa al bell mig d’una de les principals avingudes de la ciutat mallorquina. Cal destacar, també, la participació de la companyia escènica Set de Teatre, com a animadors i conductors dels jocs. Els tres membres d’aquest grup interpreten la tríade capitolina, Júpiter, Juno i Minerva, i a banda de tutoritzar i marcar el tempo dels jocs, són els protagonistes de l’obra final que clou l’activitat, “Arió i el dofí”.

Per tal que aquests originals “ludi romani” siguin tot un èxit, des de la Biblioteca s’ha coordinat l’esdeveniment amb els diferents col·laboradors i àrees municipals que hi participen: Així, els monitors són cedits pel Patronat d’esports; Protecció civil vetlla per la seguretat del recinte on se celebren els jocs, i ajuda en el seu muntatge i posterior recollida; l’Àrea de Festes facilita la contractació del grup teatral que dinamitza l’activitat; i finalment, cal assenyalar que tota la documentació i el guió que segueixen els actors són responsabilitat de l’àrea de patrimoni de Pol·lèntia, amb Xisca Rosselló al capdavant. Francina Rincón fa una valoració molt positiva d’aquesta segona edició de Ludus Pollentinus d’Alcúdia, i en aquest àudio ens explica els canvis i millores que l’any vinent poden enriquir encara més l’activitat.

Des d’Aracne Fila i Fila volem felicitar els responsables municipals d’Alcúdia per aquest original taller infantil, que es celebra en el marc d’un jornada dedicada a la recuperació i orgull de l’ADN romà de la població alcudienca.

Gaby

Com el vent

A partir de l’apunt  Jocs olímpics: les dones gregues i l’esport i inspirada per aquesta estatueta d’una noia corredora tot fent grans gambades amb la cama esquerra estirada ben endavant i mirant cap a la dreta per fitar enrere no sigui que algú l’avanci i guanyi.

 

COM EL VENT

Anem ara, en silenci, recobrant
pel riu del temps quiet, totes les coses.
(Joan Vinyoli)

Mires enrere, mentre t’agafes la faldilla,
com si volguessis atrapar el vent.
Quins pensaments travessen els teus ulls?
Imagino aquest instant d’eternitat corrent,
corrent ingràvida mentre et voleien els cabells,
respirant l’aire que et talla la cara,
sentint els músculs tibats. La llarga
alenada d’un instant que et dóna vida,
el cor desbocat per la carrera, per l’esforç…
L’ escultura ha immortalitzat el teu gest,
el teu cos projectat cap a l’objectiu.

Pepita Castellví

 

De itinere: Vènet IV – Venècia

Venècia, ciutat mítica per excel·lència, humida, imbuïda d’un aire decadent, però encisadora sens dubte… ¿quin lloc podria ser millor com a colofó del nostre periple pel Vènet?

Imatge de la llacuna de Venècia des del campanile de la Plaça Sant Marc [Foto: Josep Lario]

A quatre quilòmetres de terra ferma i a dos de l’Adriàtic, construïda sobre més de cent petites illetes de la llacuna, solcada per uns cent-cinquanta canals creuats per més de quatre-cents ponts, Venècia és un ciutat única on l’aigua es filtra pel teixit urbà de palaus, esglésies i monuments esplendorosos que allotgen el llegat artístic dels seus genis de la pintura del XV, XVI i XVII. A diferència de ciutats com Pàdua i Verona, anteriorment glossades, els Romans no van descobrir el valor de les illes de la llacuna fins al s.V, en què es van utilitzar com a refugi de les invasions bàrbares. A partir d’aquí, la seva importància va anar augmentant fins a esdevenir una poderosa i rica potència marítima.

Pont de Rialto. Quina llàstima, la massificació i els grafitti! [Foto: Josep Lario]

Tot i això, la gran massificació turística de la ciutat li treu, al meu entendre, una part de l’encís, per la dificultat de copsar la seva vertadera ànima i intentar-se fer una idea de com era en temps de Marco Polo o Giacomo Casanova, per exemple. Ara bé, sóc perfectament conscient que no tinc gaire dret a queixar-me perquè, al cap i a la fi, ¿què sóc jo sinó una “guiri” més perdent-me pels canals i viatjant en gòndola per un preu descaradament abusiu?

Un dels canals de Burano. Si voleu jugar a On és Wally?, busqueu-m’hi. [Foto Josep Lario]

Una manera d’amarar-se d’una mica d’autenticitat i treure’s la sensació d’artificialitat de parc temàtic és dedicar un dia a fer un periple en “vaporetto” per les altres illes de la llacuna: contemplar i comprar vidre a Murano; guaitar Sant Michelle, que serveix únicament de cementiri;  enlluernar-se amb els llampants colors de les façanes de Burano; i contemplar al Lido l’embarcador de l’Hotel Excelsior, on arriben durant la Mostra de Cinema les llanxes amb glamurosos visitants.

Embarcador de l’Hotel Excelsior al Lido [Foto: Josep Lario]

Per acabar, m’agradaria recomanar-vos una pràctica que, si més no a mi, m’ajuda a enriquir l’experiència vital que comporta tot viatge. Aprofiteu per donar forma als escenaris de les obres literàries, és a dir, trieu un llibre que s’ubiqui a les terres que visiteu i llegiu-lo durant l’estada. Us prometo que no us en penedireu. Enguany, per exemple, m’he endut com a company de viatge La mort a Venècia de Thomas Mann i amb la seva relectura no només he pogut ubicar amb molta precisió les anades i vingudes entre el Lido i Venècia de l’artista decadent i el seu ideal Tadzio, sinó que he aprofitat per rememorar les nombroses referències clàssiques que vertebren la novel·la. Us en cito unes quantes perquè les desenvolupeu (si cal, informeu-vos sobre l’obra en qüestió i el seu autor). (Extretes de la traducció de Joan Fontcuberta per a l’Editorial Proa, 1980)

…, l’escriptor no havia pogut retenir, ni tan solament havent dinat, la vibració d’aquella força motriu que maldava per crear dintre seu, aquell motus animi continuus que constitueix, segons Ciceró, la part essencial de l’eloqüència. [pàg. 33-34]

…el minyó […] tenia una retirança a les escultures gregues d’època clàssica… […]. Hom s’hauria guardat prou d’aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l’Infant de l’espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. [pàg. 84-85]

Dia darrera dia, el déu nu de galtes enceses menava la seva quadriga de foc per la volta del cel i la seva cabellera d’or onejava al vent impetuós de l’Est. [pàg. 118]

Ara li semblava talment haver estat transportat a l’Elisi, a l’altre cap de món, on els homes frueixen d’una vida regalada… [pàg. 121]

…Sòcrates alliçonava Fedre sobre el desig i la virtut. […] Altrament, ¿què fora de nosaltres, si la divinitat, la raó, la virtut i la veritat apareguessin als nostres sentits tal com són? ¿No ens consumiríem i abrusaríem d’amor com en altre temps Sèmele davant Zeus? [pàg. 128-128]

…a trenc d’alba… […] Eos deixava els braços del seu espòs; […]. S’anava acostant la deessa, la raptadora de jovencells, que segrestà Clitó i Cèfalos i que, a despit de l’enveja de totes les divinitats olímpiques, fruí de l’amor del bell Orió. [pàg. 136-137]

Petits grumolls de núvols blancs aparegueren al cel… […] Es girà un vent més fort i els corsers de Posidó, encabritats, arrencaren a córrer. [pàg. 137]

Creia veure Jacint, aquell que havia de morir perquè dos déus l’estimaven. [pàg. 138]

Era el somriure de Narcís en emmirallar-se en l’aigua de la font. [pàg. 142]

Vet aquí la meva Venècia. I per acabar la sèrie d’articles sobre el Vènet, us presento alguns rètols perquè els ubiqueu al Google Map d’Establiments amb referènts clàssics. Que hi hagi sort!

[Fotos: Teresa Devesa]

TERESA

De itinere: Vènet III – Verona

Quins ressons Shakesperians, a Verona! El balcó de la casa dels Capuleto, la tomba de Julieta… Llàstima que la realitat s’imposa amb tota la seva cruesa en arribar al portal que condueix al patí on Romeu va declarar a la seva estimada el seu amor impossible; milers de grafitti amb declaracions d’amor incíviques converteixen en lleig i desagradable aquell lloc mític. Impossible inspirar-se i rememorar els versos del dramaturg anglès en aquell context. Tot i això, aprofito per preguntar-vos quin episodi de les Metamorfosis d’Ovidi presenta un amor prohibit com el de Romeu i Julieta, en el qual es va inspirar Shakespeare i que és citat explicitament a la comèdia Somni d’una nit d’estiu.

Aquesta decepció, però, no hauria de desanimar el visitant, perquè la ciutat amaga nombrosos centres d’interès menys “mediàtics”. La visita a l’Arena, per exemple, ens pot reconciliar amb la vila, tant per la pervivència clàssica com per les manifestacions culturals que hi tenen lloc, especialment a recintes de tradició grecollatina, com l’amfiteatre o el teatre romans.

Verona era una antiga població, aliada de Roma des del segle III aC, que va rebre la ciutadania romana de mans de Juli César el 49 aC i va ser considerada un emplaçament estratègic durant l’època imperial. Actualment conserva nombrosos monuments d’aquella època, construïts tots ells després del segle I aC, quan va tenir lloc la refundació de la ciutat en un meandre del riu Adige.

[Font: Revista viajes]

Pel que fa a les dimensions, l’Arena era el tercer amfiteatre del món romà, després de Colosseu de Roma i l’amfiteatre de Càpua, i el més ben conservat de tots. El teatre, del segle I aC i recuperat el 1830; tres portes de la muralla de la mateixa època, la Borsari, la Leoni i l’Arc dei Gavi, que flanquejava la via Postúmia; el pont Pietra, l’únic encara visible, ja que del pont Postumio només es pot veure els fonaments en època de sequera; així com d’altres restes disperses per la ciutat completen el ric llegat romà de Verona.

Vista de l’interior de l’Arena de Verona preparada per a la representció de Don Giovanni [Foto: Josep Lario]

A Verona hi trobarem també mil recons d’època medieval, renaixentista o barroca, que aprofiten emplaçament romans, d’entre els quals m’agradaria destacar la Piazza delle Erbe, que ocupa l’espai de l’antic fòrum romà. No en va era tradicionalment la ubicació del mercat d’hortalisses i fruita.(Algú m’explica aquest comentari final?). El monument més antic  de la plaça és la font de Madonna Verona, que en realitat conté una estàtua romana de l’any 380, i a la banda oest l’espai queda tancat pel barroc Palazzo Mezzi, coronat per les estàtues de sis figures mitològiques grecoromanes. Obriu els ulls i digueu-me, de manera raonada, de quins personatges es tracta.

Ve’t aquí un recull d’imatges que il·lustren la informació d’aquest article i que serviran de base a algunes de les activitats que us proposo.

TERESA

De itinere: Vènet II – Arquà Petrarca

Al bell mig dels Colli Euganei, un oasi de natura declarat parc natural el 1989 que inclou 15 poblacions amb un extraordinari patrimoni històric-monumental, destaca Arquà Petrarca, que conserva intacta l’atmosfera de plàcida serenitat i la poètica bellesa que fascinaren el gran escriptor Francesco Petrarca. Poeta de referència del Trecento, Petrarca va passar els darrers anys de la seva vida, després d’un intens i productiu periple pels principals centres culturals de l’època, en una petita i encantadora casa d’aquesta localitat.

Un dels llocs on va residir és Pàdua, on una inscripció recorda el seu pas per la ciutat. Qui s’atreveix a traduir-la i a analitzar-la morfosintàcticament? Fixeu-vos en la referència que apareix a la part inferior dreta, ¿què en sabeu?

[Foto: Teresa Devesa]

L’anomenat” pare de l’humanisme” va ser també una peça cabdal en la formació de les bases de l’italià modern, juntament amb Boccaccio i Dante. Tot i que la major part de la producció d’aquest poeta, sobretot la més escolàstica, va ser escrita en llatí, per als seus poemes més sentits i íntims va triar donar forma a la llengua romanç que l’havia vist néixer. Us animo a profundir una mica més en la seva obra, especialment l’escrita en llatí, perquè veieu com n’era de profund el seu coneixement dels clàssics. Quina obra fa en hexàmetres? En quins autors clàssics s’inspira?…

Casa de Petrarca a Arquà [Foto: Josep Lario]

Per si quedava algun dubte d’aquest amor pel passat clàssic tan propi del Renaixement, les parets de les estances d’aquesta residència, on el poeta va morir el 1374, ens reben amb una profusió de frescos amb referents clàssics de tota mena: literaris, mitològics, històrics…

  • L’Estança de Venus, probablement dormitori del poeta, rep aquest nom arran d’un fresc que decora la llar de foc. A la part dreta apareix Venus ajeguda, acompanyada de Cupido (al centre), a qui Vulcà (a l’esquerra) lliura les armes que ha forjat per a ell. Alguns estudiosos relacionen aquesta escena amb la venjança que Hefest va ordir per castigar els amors de Venus i Mart. Sabríeu dir-me de quin episodi mític parlo i on aparelix relatat?

  • Els frescos de l’Estança central o de Les Metamorfosis mostren set escenes procedents de les al·legories de la composició XXIII del cançoner del poeta, també coneguda com la Cançó de les Metamorfosis. En aquest vessant de la seva producció literària, Petrarca reutilitza les tradicions poètiques precedents, especialment la llatina, per crear belles imatges i metàfores que perduraran en el temps. Potser una de les més conegudes és la de l’aplicació del mite dafneu a la seva estimada Laura. Podeu dir-me a quina narració ovidiana fa referència? Quina relació té el nom de la musa del poeta toscà amb la protagonista d’aquesta metamorfosi?

  • La llar de foc de l’Estança de Cleòpatra, de l’Àfrica o de Lucrècia i les parets adjacents també estan profusament decorades amb pintures murals. A la part inferior de la llar apareix Cleòpatra, ajeguda amb les aspids a la mà, i a sobre dues imatges de la poetessa Safo: a la dreta escrivint, i a l’esquerra llençant-se al mar des d’un roca de Lèucade. A la paret que corona la porta dreta sembla que es representa el banquet de Cleòpatra, Marc Antoni i el cònsul Gneu Domici Enobarb i a sobre de la porta esquerra, Juli César mostrant a Cleòpatra el seu germà Ptolemeu presoner. Completa la decoració d’aquest pany de paret un nínxol amb un bust de Lucrècia. Molts referents per desenvolupar, oi?

Malhauradament, no és permès de fer fotos a l’interior, però un merescut passeig pel poble ens porta a la tomba del poeta, al davant de l’església.

[Foto: Josep Lario]

TERESA

De itinere: Vènet I – Pàdua

Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:

P. VERGILI MARONIS Aeneidos I 242-249

Al primer llibre de l’Eneida, el poeta Virgili celebra amb aquests mots la llegenda de la mítica fundació de Pàdua a mans del troià Antènor. Queda palesa, doncs, la importància que donaven els romans d’època augústea a aquesta ciutat del nordest de la península itàlica. Llegendes pseudohistòriques a part, sembla que la població va ser establerta pels volts del segle XII aC en un meandre del riu Medoacus, l’actual Brenta, un territori habitat des de fa més de tres mil anys.

L’any 45 aC va esdevenir municipium romà i gràcies al florent comerç, les fèrtils terres i la navegabilitat dels seus cursos d’aigua, va esdevenir un dels principals centres de l’Imperi Romà fins que va ser destruït pels longobards l’any 601. No obstant, a partir de l’any mil la ciutat va renéixer econòmicament i cultural per passar a ser una esplendorosa vila on encara ara es pot gaudir del llegat arquitectònic urbà del Trecento, el seu Segle d’Or, o de les magnificents vil·les que recorden la presència veneciana (1405-1797). Pàdua és, en definitiva, una ciutat d’art i de ciència que paga la pena visitar, tot aturant-se a cada cantonada.

Un dels racons més emblemàtics de Pàdua: el neoclàssic caffè Pedrocchi [Foto: Josep Lario]

Més endavant trobareu algunes referències clàssiques que, com sempre, us demanaré desvetllar, però he de confessar que una de les coses que m’han sorprès gratament de bon principi ha estat la gran quantitat de referències a les fonts clàssiques que apareixen al catàleg turístic oficial distribuït a l’Oficina de turisme de la ciutat. Diu molt del rigor i cura dels seus autors trobar-hi, a part de la cita virgiliana abans reproduïda, l’esment a Tit Livi (pàg. 16):

Già nel I secolo d.C. il famoso storico Tito Livio rendeva omaggio all’abilità nella navegatione degli antichi patavini descrivendo la loro gloriosa vittoria sulla flotta del re spartano Cleonimo nel 302  A.c.

…i al geògraf grec Estrabó:

Secondo Strabone, famoso geografo greco, Padova superava per importanza tute le altre città della regione e la quantità di merci che da qui partivano per il mercato di Roma confermava la presenza di una popolazione fiorente ed industriosa.

No us faci por l’italià, llengua romànica sense secrets per als que esteu estudiant llatí. Sempre sou a temps d’acudir a un diccionari, però us serà d’ajuda saber que en aquesta llengua els plurals no són sigmàtics, és a dir, no tenen –s com a morfema de plural, sinó que en alguns casos parteixen de les desinències del nominatiu de la 2a declinació per al masculí i el de la primera, amb un petit canvi (-ae>-e) per al femení. Per exemple, el singular antico patavino dóna en plural antichi patavini o l’altra cittá esdevé le altre cittá (el substantiu no canvia) en modificar el nombre.

Per complementar la visita a aquesta ciutat, paga la pena visitar també alguna de les nombroses i esplendoroses vil·les senyorials de la Ribera del Brenta, com per exemple la Villa Nazionale di Stra o Pisani, la més gran de les vil·les venecianes situades a la vora d’aquest canal. Construïda el 1756 i adquirida per Napoleó el 1807, el seus jardins contenen un laberint que, com el de Barcelona, porta fins a una divinitat grega. Recordeu qui ens rep al centre del laberint d’Horta? És la mateixa divinitat que aquí? Mireu les imatges i comenteu-ho, tot identificant, de passada, dues divinitats que coronen le cavallerisses al fons del jardí. Us animo també a afegir aquest laberint al Google map especialitzat en el tema.

 

 

[Fotos: Josep Lario i Teresa Devesa]

Com de costum, aquests articles de viatge tenen l’objectiu que hi pogueu aplicar, segons les possibilitats de cada curs i matèria, els continguts i procediments apresos a classe. És per això que cloc el primer article d’aquesta sèrie sobre terres italianes amb uns suggeriments de treball:

  • Traduïu, comenteu lingüísticament i contextualitzeu les citacions textuals, tant del llaí com de l’italià. Els de 2n no oblideu que el fragment de l’Eneida pertany a la selecció que heu de llegir en traducció. Els de 4t i 1r aprofiteu per fer un exercici pràctic d’anàlisi de les semblances entre les llengües romàniques. Quin paper té l’italià entre elles i com es manifesta en la seva morfologia, lèxic, sintaxi…?

  • Desenvolupeu totes les referències clàssiques (autors, topònims, obres…). En alguns casos us caldrà documentar-vos, però en la mesura del possible, utilitzeu els vostres propis coneixements.

TERESA

El sostre de fusta de la casa de Tèlef a Herculà

Els arqueòlegs, després de tres anys de treball intens, han aconseguit encaixar les 250 peces de fusta que durant gairebé dos mil anys han estat sepultades sota capes de material volcànic a la zona del que era la platja d’Herculà,  abans de l’erupció del volcà Vesuvi un 24 d’agost de l’any 79 dC. Han reconstruït el sostre de fusta de la casa del baixrelleu de Tèlef, coneguda així pel relleu de l’atri-peristil amb el mite de Tèlef, val a recordar que Tèlef era el fill del fundador mític d’Herculà, Hèrcules.

Sembla ser que la Casa de Tèlef era més aviat un palau o una mansió amb una pila d’habitacions, la segona més gran d’Herculà amb 1800 metres quadrats documentats. Juntament amb la casa contigua de la Gemma es va construir per a Marcus Nonius Balbus, el governador romà de Creta i de Cirene, tribú de la plebs l’any 32 aC i partidari d’Octavià (el futur emperador August). Era benemèrit d’Herculà ja que havia construït i rehabilitat diferents edificis públics. Li varen erigir més de deu estàtues i a la seva mort li varen retre grans honors. Prop de la casa s’ha trobat la seva magnífica tomba.

El sector més luxós de la immensa residència era una torre de tres pisos. En el pis superior, hi havia un menjador de nou metres d’alçada amb paviment i parets de marbre de color, amb un cel ras suspès de fusta i una terrassa al voltant amb una vista espectacular de la badia de Nàpols i les illes d’Ischia i Capri. Posseïa una rica col·lecció d’escultures de l’Escola Neoàtica, entre les que sobresurt el relleu de Tèlef que li dóna nom.

Segons el director del projecte, Andrew Wallace-Hadrill “És la primera reconstrucció completa d’un sostre romà de fusta”. Els arqueòlegs creuen que el sostre de la Casa de Tèlef degué volar com a conseqüència del núvol ardent després de l’erupció del Vesuvi i va anar a petar invertit damunt el que aleshores era la platja. La fusta va quedar incrustada a la sorra humida, que ha conservat la fusta viva durant segles i després va quedar ben tancada sense aire sota una capa de pedra volcànica. D’aquí que la fusta no s’hagi trobat carbonitzada. Els cartrons pintats en panells de color vermell o blau i fusta amb diferents parts d’un sostre enteixinat i marcs de fusta amb hexàgons i triangles en relleu pintats de blanc, negre, blau, vermell i or, revelen la presència d’un sostre ric que lligaria amb les parets i el paviment de marbre del triclini.

Si viatgeu a Herculà, no us oblideu d’aixecar la vista cap al sostre de la casa del relleu de Tèlef, us ben impressionarà, us ho puc ben assegurar!

Portes obertes 2012 a Pol·lèntia

El propassat 19 de juliol, vàrem tenir l’oportunitat de visitar el jaciment romà de Pol·lèntia (Mallorca), convidats pel consorci municipal rector del conjunt arqueològic de la ciutat. Com és costum en els darrers anys, en aquesta visita guiada oberta al públic, els arqueòlegs van explicar i mostrar les àrees que enguany han estat objecte d’intervenció, en el marc de la campanya estiuenca d’excavacions que dirigeixen conjuntament Miquel Àngel Cau, de la Universitat de Barcelona, i Esther Chávez, de la Universidad de La Laguna (Tenerife). En aquesta ocasió, l’arqueòloga canària va ser la responsable d’oferir al públic detallades explicacions de l’execució dels treballs i, al final de la visita, ens va atendre, de forma personalitzada, la nostra petició d’enregistrar-la, oferint un resum concís dels objectius d’enguany.

Volem agrair a Esther Chávez la seva atenció, així com als responsables municipals d’Alcúdia per aquesta iniciativa de portes obertes, que permet apropar el treball minuciós dels arqueòlegs al públic, i que ja hem recollit en vídeos i articles anteriors del Fil de les Clàssiques i Aracne Fila i Fila.

Gaby per a Aracne Fila i Fila

Jocs Olímpics: Les dones gregues i l’esport

La dona ha anat guanyant pes i presència als Jocs Olímpics moderns. Els noms de moltes dones han quedat escrits per sempre a la història de l’olimpisme.  El camí, tanmateix, ha estat lent i difícil fins aconseguir gairebé igualar en nombre la seva presència en els jocs olímpics actuals. Per primer cop en la història de l’olimpisme, les dones a Londres 2012 superen en un sol país participant els seus compatriotes masculins: 268 dones competeixen pels Estats Units enfront de 261 atletes masculins. Com bé vàrem poder observar en la desfilada de la cerimònia d’inauguració, per primera vegada a la història dels Jocs Olímpics els 204 països participants hi presenten dones esportistes, aquesta altra fita ha requerit, fins i tot, al segle XXI, molta diplomàcia internacional i esforços d’ONGs. Set dones competeixen per primer cop sota les banderes de països àrabs que sempre fins ara havien impedit  la participació femenina en el major esdeveniment esportiu mundial: Catar hi participa amb quatre dones i ha triat la tiradora Al-Hamad com capdavantera; Brunei cobreix l’expedient amb l’atleta Maziah Mahusin. La judoka Wodjan Ali Sèrah Abdulrahim Shahrkhani i l’atleta Sarah Attar són les primeres representants olímpiques d’Aràbia Saudita. Sembla ser que finalment s’ha aconseguit no vetar la participació femenina en uns Jocs Olímpics. A l’antiga Grècia, les dones no solament no podien participar-hi, sinó que ni tan sols podien travessar el riu Alfeu, prop d’Olímpia; si hi eren descobertes, les estimbaven des de les altes roques del mont Tipeu. Tanmateix, Cal·lipatira va ser sorpresa a Olímpia, i se li va perdonar la vida:

Cal·lipatira […] que era vídua, es disfressà d’entrenador i conduí, a Olímpia, el seu fill Pisírode, que vencé. Quan Cal·lipatira volgué saltar la tàpia que tenia els entrenadors tancats, quedà nua. Així es va veure que era una dona, però no fou castigada per respecte al seu pare, als seus germans i al seu fill, atès que tots havien estat vencedors olímpics.
PAUSÀNIAS V, 6-7 ( Grec 1, M. Capellà ed. Teide pàg. 153)

El baró de Coubertin, creador dels jocs olímpics actuals, creia que la dona havia de ser-ne sols l’espectadora: mirar i aplaudir, en comptes d’intervenir. En els primers jocs olímpics de l’era moderna, a Atenes el 1896 no hi va haver participació femenina. A París, el 1900, el Comitè Olímpic Internacional va permetre l’accés de la dona a dos esports de competició. El 1930, el Congrés Olímpic va votar a favor de l’admissió de les dones en els Jocs Olímpics. A Berlín, el 1936, les dones només podien participar en quatre esports, però a partir de llavors la presència de la dona ja va ser regular; però hem hagut d’arribar als XXX Jocs Olímpics de l’era moderna per aconseguir el 46 % de participació femenina (superant el 42 % de Pequín 2008) i que la dona tingui presència en totes les delegacions olímpiques i que, fins i tot, hagi estat l’abanderada en la desfilada d’algunes. No ens hem d’oblidar, però, que  hi ha països on les dones encara han de lluitar per coses tan elementals com poder practicar un esport.

A l’antiga Grècia, l’exercici atlètic i la pràctica esportiva eren activitats reservades als homes i no només ser vencedors a Olímpia. La dona n’era normalment exclosa. No podia anar al gimnàs, no rebia educació ni podia assistir a determinades competicions, com els Jocs Olímpics. Aquesta norma, però, no era vàlida per a la dona espartana, ja que a Esparta les lleis obligaven les noies a practicar la cursa, la lluita i  llançar el disc i la javelina per tal d’enfortir-se i ser mares de bells infants. A Olímpia,  segons Pausànias VI 16, 2-3, se celebraven en honor d’Hera les Heraia (τὰ Ἡραῖα), curses a peu de dones dividides en categories d’edat, primer corrien les més joves, després les d’edat mitjana i en darrer lloc les més grans. Corrien a l’estadi d’Olímpia amb els cabells descenyits, amb una túnica curta fins als genolls i amb l’espatlla dreta nua dalt del pit.  Sols feien la sisena part de la distància de la pista (160, 2 m.) i les vencedores rebien corones d’olivera i part d’una vaca oferta a Hera. Podien erigir estàtues amb inscripció. A Cirene també s’organitzaven curses per a noies. A Quios les noies també corrien i lluitaven i segurament també feien curses a Lesbos.

Estatueta de bronze d’una noia corredora, British Museum

Els models mítics en són els referents: Atalanta, la dona atleta que va vèncer en la lluita Peleu en els jocs fúnebres en honor de Pèlias, és l’heroïna que realitza el trànsit de noia a dona a través de l’agon.

Peleu i Atalanta lluitant. Pintor de Munich, àmfora 500-490 aC

Fa poc s’ha sabut que en comptes d’un noi, aquest genet d’Artemísion és una noia, per la manera amb què va vestida. De ser un noi, aniria despullat:

De fet, les dones podien participar en els jocs olímpics com a posseïdores d’una quàdriga i rebien la corona de vencedor, si guanyaven la cursa; així sabem de dones espartanes d’alta posició que van lluir els seus cavalls de raça en els jocs olímpics.

Cinisca (Κυνίσκα) princesa d’Esparta, filla del rei Arquídam II i germana d’Agesilau II, nascuda envers el 440 aC. fou la primera dona, animada pel seu germà Agesilau (segons Plutarc Agesilaus 20.1), que va portar cavalls en uns jocs i la primera que va guanyar una victòria a les olimpíades del 396 aC i tornà a guanyar en les del 392 aC. Sabem per l’escriptor grec Pausànias III, 8 1,2,3 (143–176) que es van erigir dos monuments a Olímpia en honor de la seva victòria, un dels quals era una estàtua.

Σπάρτας μὲν βασιλῆες ἐμοὶ

πατέρες καὶ ἀδελφοί, ἅρματι δ’ ὠκυπόδων ἵππων

νικῶσα Κυνίσκα εἰκόνα τάνδ’ ἔστασεν μόναν

δ’ ἐμέ φαμι γυναικῶν Ἑλλάδος ἐκ πάσας

λαβεν στέφανον. Ἀπελλέας Καλλικλέος ἐπόησε.

IvO 160, Miler # 98b; Antologia Palatina XIII 16

 

Reis d’Esparta són

els meus pares i germans, amb un carro de rabents cavalls,

Cinesca vencedora erigí aquesta estàtua

i em declaro  l’única de les dones de tota Grècia

que ha guanyat una corona. M’ha fet Apel·les Càl·licles.

 

En el santuari d’Olímpia, hi ha aquesta inscripció que acredita la victòria de Cinisca, tot i que malauradament no va suposar, com bé volia el seu germà Argesilau II, que el seu triomf no era només cosa d’homes i canviar així el curs de la història olímpica.

Eurileonis va ser una altra atleta espartana, com Cinisca,  que al voltant de l’any 250 aC, va guanyar en les carreres de carros dels Jocs Olímpics. Pausànias també es refereix a aquesta victòria amb una estàtua de Eurileonis que es va erigir a Esparta.

A més de Cinisca i Eurileonis, els cavalls de la cortesana Bilitisque d’Argos, que fou concubina de Ptolomeu II, guanyaren a  Olímpia. Les filles de Polícrates d’Argos foren vencedores en les Panatenees, a principis del segle II a.C.

Crec que això només és un tastet de dones gregues silenciades no només en la literatura sinó també en l’esport i malauradament la presència femenina en els jocs actuals, Londres 2012 encara n’és notícia, la qual cosa demostra que encara hi ha molt camí a fer.