Tag Archives: Religió

Els jocs florals II – Claudia

Ahir, quan em vaig llevar, a les set del matí, el sol començava a escalfar les cases, i entrava una llum penetrant per l’atri. Al meu costat en Iulius estava remugant, per aquell sol que tant mal ens feia a la ressaca. La nit anterior havíem estat bevent fins tard, més en Iulius que jo, i ara ho notàvem als nostres caps. Em vaig incorporar fins seure al llit, i poc després va entrar la Dula portant una safata on hi havia dues copes de vi, pa i formatge, peres i pomes, i ametlles i nous. De cop, la Dula, que anava molt de pressa, es va entrebancar amb una cadira, i el vi es va vessar i va tacar la túnica del meu marit.

De cop i volta, en Iulius es va enfurir, va començar a cridar a l’esclava i li va donar un parell de bufetades. Jo ho mirava en silenci, observant les llàgrimes que queien galta avall a la cara de la Dula, una noia que tenia a penes 15 anys i sempre s’esforçava a no fer-nos enfadar. La noia va caure de genolls i ràpidament en Policarp, un dels dos esclaus homes que tenim, d’uns 20 anys, va aparèixer a recollir el desastre que havia fet la Dula, i aquesta va continuar amb la seva feina, sense que les llàgrimes deixessin de caure.

Tocador d’una matrona romana. Juan Giménez Martín (1855-1901)

[Font: Wiquimedia]

Quan el sol ja era alt, cap a les deu, vam sortir al carrer, a celebrar el tercer dia de les Floralia, vaig perdre el Iulius, però no em va importar. De seguida vaig veure la Iulia, la meva millor amiga, i vaig anar amb ella i la seva filla gran. M’era totalment igual el que fes el meu marit, i més des que va repudiar la meva segona filla, ara fa mig any. No sóc capaç de perdonar-li-ho, perquè a més a més em va humiliar dient que havia tingut una nena a propòsit.

L’ambient festiu m’encantava, hi havia un soroll constant, de venedors cridant per vendre les seves mercaderies a les patrícies casades, i grups de nois joves que feien riallades escandaloses a les noies, que reien sota el nas, sempre vigilades per una esclava o la pròpia mare.

Prefereixo l’ambient del matí, perquè a mesura que avança el dia, la festa pateix sempre un canvi radical.

A la tarda, després del ritual a Flora, jo estava bastant fastiguejada, però en Iulius em va venir a buscar per anar a veure l’espectacle que oferien en un teatre improvisat, on hi havia dos nois joves i nus que perseguien dues dones també nues. Veure aquells nois tan bells, tan diferents al meu marit, em feia recordar els tres amants que havia tingut des que en Iulius va repudiar la meva nena. Em sentia orgullosa d’haver-ho fet, no podia suportar haver de ser sempre l’esclava del meu marit, i estar sempre disponible quan ell ho desitgés, així que quan ell era a la basílica o al mercat, mirant productes d’Orient (que després mai comprava) jo m’assegurava que el meu amant pogués entrar i sortir abans que el meu marit arribés. Mentre pensava això, se m’escapava un somriure sense voler.

Quan vam sortir de la representació, les prostitutes ja s’havien amuntegat a la sortida i per tots els carrers. Aquí començava la festa dels homes, la festa que a mi no m’agradava.

Però, tot i això, vaig fer un parell de voltes per allà i vaig beure una mica de vi amb la Iulia.

Quan marxava, només veia el vi corrent de mà en mà, i cada cop hi havia més homes anant a llocs foscos amb prostitutes despullades i també èbries, mentre les dones respectables anaven a refugiar-se a casa seva.

Vaig anar a cercar la Dula, però no sabia on era, i mentre treia el cap per un carreró, un home gras i borratxo em va agafar pels malucs i em va començar a dir paraules obscenes a l’oïda. Estava espantada i no sabia què fer, i sobtadament vaig sentir un soroll, i l’home va caure al terra bruscament. Darrere seu, el Iulius amb una gerra de vi trencada i regalimant se’l mirava amb ulls furiosos. Potser, ara que ho penso, no és tan mala persona, però no em penedeixo d’haver tingut amants.

Vaig donar-li les gràcies i vaig marxar ràpidament cap a casa, i llavors vaig trobar la Dula, que estava estranyament pàl·lida, i tenia els ulls molt oberts i cara d’espant. No sabia què li passava, però tampoc eren cosa meva els afers de l’esclava.

Vam dirigir-nos a casa, i un cop allà em vaig assegurar que els nens estiguessin tots dormint, i amb ells els esclaus que els cuidaven; només faltava Policarp, que tenia les nits de la celebració lliures.

Vaig anar a dormir mentre la Dula acabava de preparar i netejar per demà, i vaig adormir-me abans que arribés en Iulius.

Aquest matí es presenta igual, però qui sap, potser avui canvien les coses, i alguna cosa excitant ve a la meva vida, fent un canvi radical. Aquestes festes són tan volubles…

Núria Martínez Jiménez
1.2 Batx
INS Isaac Albéniz

De legionari a cristià!

3 Replies

Sempre que pensem en Roma, tenim el concepte d’una religió politeista, una colla de divinitats que es reparteixen el poder suprem en diverses parts: el cel, el mar, el submón, l’amor, la guerra, la saviesa, la bellesa… Però no hem d’oblidar-nos de la Roma cristiana que va néixer amb l’Edicte de Milà el 313 dC on Constantí I tolera el Cristianisme, i amb l’Edicte de Tessalònica el 380 dC amb l’Emperador Teodosi que accepta el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Amb aquests edictes, el poder suprem va passar a concentrar-se en un sol ésser, un ésser sense forma, sense veu que rebé un simple nom: Déu.

Tots els déus llatins/grecs van quedar oblidats, tancats en els seus propis palaus luxosos a la cima de l’Olimp, sense poders. Tot i que també és possible que tots es fusionessin, així creant el déu cristià. No ho sé, no està al meu abast.

Però l’origen del Cristianisme no es troba en l’Edicte de Tessalònica, no, sinó més enrere, quan un individu entre les masses populars es va revoltar contra les autoritats romanes a Israel, cap el segle I dC. Un individu que ha passat a la història, algú que ha marcat el començament de la nostra era. Es deia Jesús i m’atreveixo a comparar-lo amb un Robespierre, un Lenin, o un Che Guevara; però sense el mateix èxit.

A partit de la seva mort, els seus deixebles i apòstols varen anant escampant la Bona Nova, és a dir, el missatge d’un nou Déu. Molts d’ells varen morir per intentar atemptar contra el règim, com per exemple Sant Esteve. (Recordem que màrtir ve del grec “μαρτύς” que vol dir “testimoni”).

Sant Crescentinus

Ara us exposaré una història curiosa, el testimoni d’un legionari de l’exèrcit romà que de sobte un dia, va trobar-se amb Déu; durant la dura repressió romana contra els cristians:

Crescentinus va néixer el 276 dC a Roma i va morir el 303 a la Città di Castello. Era fill d’un noble romà convertit clandestinament al Cristianisme. El jove Crescentinus va començar la seva carrera militar, com tots els nois de bona família, va pertànyer a la primera Legió de l’Emperador, comandada pel futur “Sant Sebastià” d’origen francès que tenia una gran fe catòlica i que posteriorment també seria martiritzat.

Era important que els milites romani donessin un bon exemple als ciutadans, sobre comportament i moral. Aquest fou el problema del pobre Crescentinus: si estava prohibit que qualsevol romà fos cristià, que ho fos un legionari…

Segons la llegenda, Crescentinus va fugir de Roma i va refugiar-se a la Città di Castello. Però l’Emperador Dioclecià va ordenar la seva persecussió. Quan el varen enxampar el van despullar, lligar de mans i peus i tallar el cap.

Deu anys després es va convocar l’Edicte de Milà, on Constantí I toleraria la convivència entre la religió politeista llatina amb la cristiana.

Actualment és el patró de la ciutat italiana d’Urbino, a la costa del mar Adriàtic, a prop de la ciutat de Pesaro. La meva família resident a Urbino em va parlar d’aquest legionari cristià i vaig decidir fer aquest article.

No pretenc defensar el Cristianisme ni la religió politeista, simplement narrar el testimoni d’un personatge perdut entre gladii, pila, hasta, scutum, creus tacades de sang i onades que han anat repetint el seu nom fins els nostres dies.

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí i Grec

En un santiamén!

46 Replies

Un cap de setmana, la Margalida ens va manar de deures que miréssim un programa de la tele, Saca la lengua, on parlaven sobre mots i expressions que utilitzem normalment, i que provenen del llatí. Ens va cridar molt l’atenció en un santiamén perquè qui no ha utilitzat alguna vegada aquesta expressió! De totes maneres en català normatiu hauríem de dir en un tres i no res, en un dir Jesús, en un tancar i obrir d’ulls, amb quatre esgarrapades…

Si no vàreu poder veure aquest programa, us el recomanem sencer, però si voleu recordar el que acabem d’explicar-vos trobareu aquesta expressió a partir del minut 13.10 :

[youtube]https://youtu.be/vLyuLdG698k[/youtube]

Nosaltres hem fet recerca i hem descobert, que efectivament prové del llatí i que s’utilitzava antiguament quan es donaven les mises en aquesta llengua. Al final de la misa, el capellà deia el famós, En el nom del Pare del Fill i de l’Espiritu Sant, Amén, és a dir, el que seria en llatí, In nomine Patris et Filii et Spiriti Sancti Amen. Llavors, santiamén neix de la unió de Spiritus Sancti i amén (de l’hebreu amen “en veritat, certament”, i el seu significat ve de quan el capellà deia això, seguidament s’acabava la misa i ja podies marxar.

També es refereix a que quan els diumenges la gent confessava els seus pecats, i rebien la penitència, havien de resar moltes vegades, i per tant en comptes de dir Spiriti Sancti Amen deien santiamén per acabar ràpid.

D’ aquí surt aquesta expressió col·loquial per referir-se a alguna cosa que es fa ràpidament.

Hi ha moltes més expressions catalanes d’origen llatí i del camp de la religió, ens podríeu ajudar a ampliar les que nosaltres hem trobat en un article de la Margalida publicat a la revista Auriga i explicar-nos quin és el seu origen i el seu significat (també ens ho podríeu demostrar amb un exemple i així quedaria molt més clar):

Esquinçar-se les vestidures
El últims seran els primers
Anar com un Adam
Anar d’Herodes a Pilat
Dir amén a tot
Perdre l’oremus
El que estigui sense pecat, que tiri la primera pedra
Guanyar-se el pa
L’hàbit no fa el monjo, ni camussa, canonge
La carn és feble
Ull per ull, dent per dent
Cada cosa al seu temps
Qui cerca troba
Diner crida (/fa) diner
Qui troba ver amic troba tresor
Veure el cel obert
Ningú no és profeta a casa seva
Si no hi hagués vi ni dones, totes les coses foren bones
El que Déu ha unit, l’home no ho separi
Predicar en el desert

Sursum corda! (que vol dir, aixequem el cor, que és el que deia el capellà en un moment concret de la misa en el qual la gent s’havia d’aixecar, però hi havia persones que no ho feien, i es quedaven assegudes. Vet aquí l’expressió d’aquí no em mou ni el sursum corda).

Alícia Roure 4t.E i Mireia Moral 4t.D (Llatí Optativa 2)

Orfeu i Eurídice sense paraules

19 Replies

Aquest muntatge de la universitat de Berkeley presenta el mite d’Orfeu i Euridice amb només imatges i música. Si no l’heu llegit o ho vau fer fa un any, intenteu recrear-lo amb les vostres paraules, a partir de l’animació que us presenta el vídeo. Si us perdeu en algun punt o no recordeu algun detall, després podeu consultar d’altres articles que tracten sobre aquesta història: La seva música amanseix les feres o Hi ha amors que maten, però primer intenteu-ho sols.

Completeu el comentari tot relacionant el mite amb l’aspecte de la religió grega amb què està relacionat. Quina creieu que és la relació entre la llegenda i les cerimònies religioses que s’hi basen?

TERESA

“Templa Romana” III: El temple romà de Bàrcino

27 Replies

Utilitzant com a referent la reconstrucció en 3D extreta d’HistoTube, donem pas a l’explicació dels orígens del temple de Bàrcino i la seva ubicació exacta.

El Mont Tàber és un turó situat a la ciutat de Barcelona, al barri Gòtic concretament. Es troba a 16 metres sobre el nivell del mar i va acollir el primer assentament dels romans de la ciutat ex novo Bàrcino. La llegenda de la fundació de la ciutat per part d’Hèrcules ens arriba a través de la tradició romana, tot i que l’assentament romà al cim de l’anomenat Mons Taber ha deixat empremta en les restes del Temple d’August, actualment al carrer del Paradís. El Tàber tenia forma d’esquena d’ase, és a dir, tenia dos cims: un se situava entre els punts del carrer Freneria i carrer de la Llibreteria; i l’altre es trobaria més pròxima al Palau de la Generalitat, coincidint amb el lloc on hi ha la roda de molí desgastada del carrer Paradís. Tot i que és difícil de percebre a causa de les edificacions en la ciutat, el pendent d’alguns carrers permet notar la diferència de cota entre la ciutat romana i els terrenys del voltant. El seu cim està indicat amb una pedra de molí al carrer Paradís, davant de la seu del Centre Excursionista de Catalunya.

Tot i això, al segle III els continus saquejos a la colònia van produir una aturada en l’ocupació regular del mont Tàber i la construcció de muralles, que seguien el relleu del turó. Aquesta mena de ciutat-castell a sobre del Tàber va marcar el centre de la ciutat romana quan aquesta va créixer posteriorment, però de totes maneres el mont Tàber s’ha caracteritzat per l’ocupació dels grans temples religiosos que presidien la ciutat.

Imatge editada a partir de Google Maps

El temple de Bàrcino era de planta rectangular, hexàstil, que significa que tenia sis columnes per onze de costat i perípter, o sigui, que té una renglera de columnes a l’entorn de la cel·la, amb dues columnes in antis. Aquest anàlisi s’ha dut a terme a partir de l’article “Templa Romana” I: Tipologia i característiques generals de les nostres companyes Ànnia i Ana.

Reconstrucció en maqueta del Temple de Bàrcino (Museu d’Arqueologia de Catalunya). En vermell queden assenyalades les parts que actualment es conserven del temple: part del pòdium i quatre columnes.

Com es pot apreciar a les fotografies actuals del temple d’August de Barcelona, les columnes eren d’estil corinti (un dels tres ordres clàssics de l’arquitectura grega, juntament amb el dòric i el jònic). El capitell corinti es caracteritza per estar decorat amb fulles d’acant i el seu origen es troba a la Grècia clàssica, tot i que s’ha anat utilitzant a través de la història. Per contemplar les diverses parts que componien el temple de Bàrcino hem utilitzat una reconstrucció virtual de la qual indiquem les parts a continuació.

1. Com a agraïment a Caius Coelius perquè va aconseguir el permís i la col·laboració de les autoritats de Roma per construir les muralles, les torres i les portes exteriors, la ciutat li va dedicar aquesta inscripció a l’entrada del temple de Bàrcino.

Actualment aquesta incripció es conserva al MAC

2. En aquest altar es feien els sacrificis i les ofrenes als déus.

3. A sota del frontó hi havia uns dibuixos en senefa que reproduïen un sacrifici als déus.

4. El griu és un animal fabulós que custòdia els tresors dels temples, per això va ser utilitzat a l’època romana, pel fet que allà es guardaven totes les riqueses i objectes de valor obtinguts en les victòries militars.

5. El frontó de l’entrada. El poeta Virgili deia a l’Eneida que la família d’August era molt antiga i il·lustre i que, en els seus orígens, descendia de dos déus: Mart, déu de la guerra (figura de l’esquerra) i pare de Ròmul, el fundador de Roma, i Venus, deessa de la fertilitat (figura central). A més, August descendia d’Apol·lo (figura de la dreta), déu de la medicina, de les arts, de les ciències i de l’endevinació. Segons la llegenda, Atia Major va ser fecundada per Apol·lo -que va prendre la forma de serp- mentre ella dormia al seu temple. La representació d’aquests déus als temples ajudava a difondre la idea de l’origen diví de l’emperador.

6. La dea Victòria. En aquesta reproducció virtual no es pot apreciar, però al capdamunt del temple hi havia una escultura d’una deessa alada que és en sí mateixa una al·legoria o símbol de la victòria però, a més, té el sobrenom de Venus Genetrix (la Venus generadora de la família d’August) ja que la imatge de la deessa es va utilitzar a principis de l’època imperial com imatge de la victòria. Venus, com a deessa de la fertilitat, anuncia els bons temps i l’edat d’or que s’espera que sigui inaugurada per l’emperador.

Respecte al perquè de la construcció del temple, tot té origen en l’estratègia política de l’emperador Octavi August.

Durant l’Alt Imperi romà (segle I aC – segle III dC), Octavi August va mantenir en aparença les formes i les institucions republicanes, però tot tergiversant-les inicia un sistema polític conegut amb el nom de Principat, ja que l’emperador tenia el títol oficial de princeps, que li atorgava el poder absolut gràcies al suport de l’exèrcit. Les antigues institucions republicanes van quedar sotmeses al poder d’August i les magistratures es van convertir en títols nobiliaris, els comicis desapareixen i el senat (poder legislatiu) queda sota l’autoritat de l’emperador. Es van crear nous càrrecs públics: prefectes, administració de capital de l’imperi, procurador, funcionaris, caps de la cancelleria, encarregats dels ministeris i el concilium principis (l’autèntic govern).

Octavi va consolidar el seu poder concentrant en sí mateix els càrrecs més alts de l’Estat, de l’exèrcit, del govern provincial i de la religió (pontifex maximus). Gràcies a les múltiples obres públiques i la gran quantitat de propaganda, Roma va engrandir i contribuir en la importància de la figura d’Octavi August. També va aportar sobretot l’esperança en una pau duradora (pax Augusta). Així, l’any 27 aC va començar els seu govern de quaranta-cinc anys fins a la seva mort, anys caracteritzats per la pax Romana, (llarga pau interna que va dur prosperitat a tot l’imperi).

El tercer puntal d’aquesta propaganda per afiançar el seu poder, juntament amb la literatura i les obres públiques, va ser la religió. Les modificacions religioses del nou règim imperial van ser:

• Divinització de Juli Cèsar, a qui la mort prematura va impedir ser divinitzat en vida, i construcció d’un temple en honor seu al fòrum de Roma.

• Acceptació de la concessió per part del Senat del cognomen d'”August”, que havia estat atribuït als déus pel seu significat en llatí ‘majestuos’’.

• Designació del sisè mes del calendari (agost) amb el seu cognomen abans comentat.

• Inclusió en la religió oficial del culte a les seves divinitats familiars i personals: el Geni d’August i els Lars d’August com a divinitat individual que calia venerar.

Va envoltar la seva persona i la seva família d’una mística divinitat, tal com corresponia a una personalitat extraordinària dotada d’una fortuna excepcional gràcies a la protecció i estimació dels déus, és a dir, que els déus li atorgaven aquesta situació benestant.

Va afegir els cultes tradicionals al culte imperial: l’apoteosi era el moment de la successió del nou emperador que solia divinitzar el seu antecessor com una manera de justificar el seu propi poder. En canvi, mentre l’emperador és viu, és objecte d’adoració la part espiritual de la seva persona (numen o geni) i es prega als déus que el protegeixin. Tot i això alguns emperadors, com Calígula, Neró, Domicià o Còmmode, van arribar a presentar-se com a déus o herois olímpics (Apol·lo, Hèrcules, Júpiter) .

Sens dubte, Octavi August va trobar Roma de maons i la va deixar de marbre.

Podeu anomenar d’altres temples hexàstils com el de Barcino?
Qui s’atreveix a transcriure i traduir la inscripció en honor a Caius Caelius? Quina altra inscripció important vam veure en la visita a Bàrcino? On es troba actualment?
Com es diu la deessa Victòria en grec?
Completeu les dades que dóna l’article sobre la propaganda augústea. En què consisteixen els altres puntals de què parla el text?

Recordeu que hi ha publicat un altre article similar a aquest sobre el temple Capitolí de Roma. Podríeu fer una comparació detallada dels dos temples?

Carla Asensio, Thaïs Garcia, Jessica Llavero, Andrea Martinez i Mar Morillo

2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz

“Templa romana” II: El temple Capitolí de Roma

10 Replies

Ubicació. Mons Capitolium

El Capitoli, del llatí Capitolium -ii n., és un dels set turons de Roma, on es trobava la ciutadella i un temple de Júpiter. El Mont Capitolí era la ubicació del centre religiós i polític, que es va establir durant la època de la República (509 aC-27 aC). Capitolium també és el nom donat a les fortaleses i els temples d’altres ciutats, ja que en el Capitolí hi havia emplaçat el palau dels senadors romans. Actualment es troba al Palazzo Senatorio, seu de l’ajuntament, amb dos palaus més al costat que emmarquen la plaça, on es troben el museus capitolins, tot dissenyat per Miquel Àngel. S’ha de dir també, que els museus capitolins allotgen la imatge de la lloba capitolina. Aquesta escultura és de bronze i representa, segons la tradició, la lloba que alletà Ròmul i Rem, i aquest esdevingué l’emblema de la ciutat de Roma.

Figura de la lloba capitolina i Ròmul i Rem, feta de bronze i actualment ubicada als “Museus Capitolins” [Font: Wikimèdia]

Si es parla del Mont Capitolí, s’ha d’esmentar la història de Tarpeia. La roca Tarpeia (en llatí Rupes Tarpeia) era un abrupte pendent de l’antiga Roma, a prop del cim sud del turó Capitolí i les seves vistes donaven a l’antic Fòrum romà. Durant la República, es va utilitzar com a lloc d’execució d’assassins i de traïdors, que sense cap mena de pietat eren llançats des del cim.

Segons ho explica Tit Livi, quan Tit Taci va atacar Roma després del rapte de les sabines, la verge vestal Tarpeia –filla de Espuri Tarpei, que era governador de la ciutadella del turó Capitolí– va trair els romans obrint les portes de la muralla. El motiu de la traïció va ser bastant vulgar: obtenir allò que els sabins «portaven als braços»… Tarpeia poc s’esperava que, en lloc de braçalets d’or, obtindria cops dels seus escuts i que seria llançada al buit des de la roca que encara avui porta el seu nom.

Cap a l’any 500 aC, Tarquini el Superb, setè rei de Roma, va anivellar el cim de la roca, en va retirar els altars construïts pels sabins i hi va construir un temple dedicat a Júpiter Capitolí. Al cim també s’hi va construir un temple dedicat a Saturn, que contenia el tresor de Roma, i que va ser saquejat per Juli Cèsar l’any 49 aC.

Mapa de Roma amb la ubicació del turó Capitoli

[Editat d’una imatge del llibre de text de Llatí 1r batxillerat, editorial Santillana]

Característiques i elements

El temple romà Capitolí té el seu origen a l’època etrusca, fet que va condicionar directament les seves característiques, tant en la forma com en la composició. Les seves dimensions eren de 52 per 62 metres de llarg i una alçada de 40 metres.

Maqueta del temple Capitolí [Font: Wikimèdia]

El temple presentava una planta quadrangular, dividida en tres cel·les dedicades cadascuna a un déu: Júpiter, Juno i Minerva, la Tríada del Capitoli. L’edifici tenia una façana de tres files de sis columnes llises, amb base i capitell geomètric a la manera dòrica.

Plànol de l’estructura del temple

[Font: llibre d’Història de l’Art de Vicens Vives batxillerat, segona edició 2010]

Per construir-lo, els etruscos van utilitzar el travertí, un material compost per carbonat de calci, que era el component que donava aquest color blanquinós característic dels temples i escultures grecollatines. Com a revestiment dels pilars i les columnes exteriors van utilitzar pedres de forma irregular per donar més consistència a l’edifici (opus reticulatum).

L’edifici estava construït sobre un podium elevat per una escalinata que donava lloc a l’entrada central, on hi havia un gran pòrtic que permetia l’entrada al temple.

Pel que fa a l’interior, el temple estava dividit en tres cel·les, cadascuna dedicada a un dels déus capitolins, com ja hem esmentat. A ulls de l’espectador, la cel·la principal i central era la de Júpiter, la més gran de totes, que contenia un gran altar (ara Iovis), la de la esquerra estava dedicada a Minerva, i la de la dreta a Juno.

A la part superior del temple hi havia una quadriga de terracota pintada sostinguda per dos grans pedestals, encarregada per Tarquini el Superb, que l’any 296 a.C es va substiutir per una de bronze.

L’any 83 aC, va haver-hi un incendi, i el temple va ser parcialment destruït per les flames. Llavors van tornar a reconstruir-lo sota l’ordre de Sul·la, però aquesta vegada amb un nou material: el marbre.

Significació del culte a la Tríada Capitolina

Els romans tenien tendència a agrupar els seus déus de tres en tres, com els egipicis, formant així tríades. La Tríada Capitolina, a qui és consagrat aquest temple i la més important dins la mitologia romana, era formada per Júpiter, Juno i Minerva. Però s’ha de dir que la primera tríada que es va crear era formada per Júpiter, Mart i Quirí, als quals es retia culte mitjançant els flamines principalment, però això era durant la època pre-etrusca de la història de Roma. Després, amb l’arribada dels etruscs a Roma, canviaren Mart i Quirí per Juno i Minerva. Juno, perquè que era la dona de Júpiter, i Minerva, la deessa de la guerra i de l’estrategia militar així com de les activitats no agràries. És a dir, es va subsituir la tríada llatina d’origen indoeuropeu per una tríada etrusca on, al costat de Júpiter, apareixen les dues grans deesses dels etruscs. I va ser a conseqüència d’aquest canvi que es va crear el Temple Capitolí de Roma, en honor a aquesta Tríada Capitolina, la qual s’anomenà així perquè el temple va ser construït al capdamunt del Capitolí de Roma, com ja hem dit abans.
Júpiter, Juno i Minerva van ser les divinitats supremes de Roma, les més importants, i a part del temple Capitlotí a Roma també en tenien un a totes les altres ciutats de l’Imperi, atesa la seva importància. Aquesta tríada, fins a la fi de l’Imperi, va seguir sent molt important però en l’època imperial va quedar eclipsada pel culte imperial que dominava sobre qualsevol altre tipus de culte.

Tríada Capitolina. D’esquerra a dreta: Minerva, Júpiter i Juno [Font: kalipedia]

I ara, classifiqueu aquest temple segons les indicacions de l’Ana i l’Annia a l’article Templa romana I, ubiqueu la història de Tarpeia en el marc del llibre primer d’Ab urbe condita i tireu del fil dels personatges i èpoques històriques que l’article comparteix amb la lectura d’aquest trimestre.

Recordeu que hi ha publicat un altre article similar a aquest sobre el temple d’August a Bàrcino.

Sara Cañizares, Marc Cortés, Carlos Cuevas i Ariadna Jiménez

Llatí 2on de batxillerat

“Templa Romana” I: Tipologia i característiques generals

35 Replies

El temple romà era l’edifici consagrat al culte típic de la religió romana. “Temple” deriva de la paraula llatina templum, que no només indica l’edifici en si, sinó el lloc consagrat, orientat segons els punts cardinals, en funció el ritual de la inaguratio, que és l’orientació que correspon a l’espai sagrat del cel.

Com que els romans primitius veneraven numina incorpòries que no tenien una ubicació concreta, el temple romà és una síntesi entre l’etrusc i el grec, que neix a partir de la introducció dels déus antropomòrfics propis d’aquestes dues cultures. Dels etruscos prové el pòdium i l’escala d’accés frontal, de manera que la façana esdevé la part més important del temple romà. Per imitació a les columnes que circumden el temple grec, els romans van afegir una segona fila de columnes al vestíbul i, en alguns casos es van constuir columnes annexes a les parets al voltant del temple o, fins i tot, un peristil sencer a l’estil grec passa a completar el frontal. Ara podrem veure un plànol de les tres plantes, començant per l’etrusca, continuant per la grega i finalitzant amb la romana.

[Font d’aquestes plantes i de les que segueixen: Grecs i romans, de Joan Alberich]

Segons el nombre de columnes, els temples es poden classificar en dístil, tetràstil, hexàstil, octàstil, ennèastil i decàstil, conceptes que quedaran aclarits a continuació. També es poden classificar segons la col·locació d’aquestes columnes, de manera que poden ser temples perípters, dípters, pseudodípters i tolos, tipologies que, com les anteriors, quedaran també aclarides més endavant. Per completar la classificació, atenem a l’ordre arquitèctònic a què pertanyen, en funció dels seus elements decoratius.

NOMBRE DE COLUMNES

Els temples també es poden classificar segons el número de columnes que tingui el temple, tenint en compte que el terme stylos en grec vol dir columna:

Temple de Nimes (França)

[www.cultureduca.com]

1. Dístil: trobarem dues columnes a l’entrada. Un exemple clar és el temple de Zeus a Olímpia.

2. Tetràstil: es veuen quatre columnes a l’entrada, com per exemple en el temple de Nice, a Atenes.

3. Hexàstil: localitzem a l’entrada sis columnes. Es veu en el temple de Segesta i al temple romà de Vic, que posseeix un pòrtic amb sis columnes i capitells corintis. Un altre temple que cal esmentar perquè és molt important és el d’Èvora, a Portugal, que era hexàstil també.

4. Octàstil: observem vuit columnes a l’entrada. Un dels temples més famosos que tenen aquesta característica es el Partenó d’Atenes.

5. Enneàstil, decàstil…: comptem nou o deu columnes a l’entrada, repectivament.

COL·LOCACIÓ DE LES COLUMNES

Segons la col·locació de les columnes també es poden classificar de maneres diverses:

Planta del temple perípter

1. Temple Perípter: És aquell temple que té una fila de columnes al voltant de l’edifici, deixant un passadís. És molt comú en els temples grecs.

Planta del temple dípter

2. Temple Dípter: El temple conté una doble fila de columnes al voltant de la cel·la.

3. Temple Pseudodípter: Les columnes del temple estan construïdes de manera que, a més de tenir una fila de columnes al voltant del centre de l’edifici, en la part anterior i posterior n’hi ha una altra. Així sembla un temple dípter en la banda anterior i posterior.

Planta del temple tolos

4. Temple Tolos: És el tipus de temple que aconssegueix la simetria total. La planta d’aquest temple és circular i té una filera de columnes al voltant de la cel·la circular. La planta circular del Panteó de Roma és una evolució d’aquest tipus de temple que es corona amb una immensa cúpula.

ORDRES PRIORITARIS

A més dels ordres que utilitzaven els grecs, el dòric, el jònic i el corinti, els romans usen també el toscà, més simple encara que el dòric, i el compost, combinació de corinti i jònic.

Tractarem els tres ordres prioritaris que s’utilitzaven en l’època:

1. Ordre dòric: és el més primitiu i simple. El fust de la columna descansa directament sobre l’estilòbat. El capitell no té decoració.

2. Ordre jònic: és el segon, en sentit cronológic, més esvelt i airós que l’ordre dòric. La columna va sobre una base i el capitell, l’element més representatiu d’aquest ordre, es reconeix per les dues volutes o espirals amb que s’adorna.

3. Ordre corinti: és el més elegant i ornamentat dels ordres arquitectònics clàssics. La columna va dotada de basa i el capitell és l’element més representatiu d’aquest ordre, que es reconeix per la seva aparença de campana invertida o cistella de la qual desbordessin les fulles d’acant, les tiges del qual donen lloc a una espècie de volutes o espirals en les quatre cantonades.

Els romans, en les seves construccions utilitzaven sobretot l’ordre corinti i l’ordre jònic, tot i que podem trobar alguna construcció en què les columnes siguin d’ordre dòric, però les feien per imitar totalment els grecs.

A partir de la informació anterior, podeu classificar segons els tres criteris el temple de Nîmes, que apareix a la imatge?
Podeu posar exemples de cadascun dels ordres esmentats?
Els temples que apareixen citats al temari de selectivitat són els d’Èvora i Vic. Busqueu informació i classifiqueu també aquests dos edificis.
Comproveu si els temples esmentats en aquest article apareixen en els Google Maps de temples i, si no, els afegiu.

Trobareu aquesta informació general apicada en el l’estudi de dos casos concrets: el temple Capitolí de Roma i el dedicat a August a Bàrcino.

Ana Rosa i Annia García

2.2 Batxillerat

Sherlock Holmes i la deessa Diana

20 Replies

Ahir, llegint un llibre que m’havia comprat, vaig descobrir que la trama feia olor de clàssica. Un historiador d’un museu, expert en cultures antigues, mor assassinat dins el propi edifici. Sherlock Holmes i el seu inseparable amic Watson decideixen investigar el cas. Després de moltes aventures i perills, descobreixen que l’autor del crim és el terrible professor Moriarty, l’etern enemic de Holmes, i que aquest pretén apoderar-se del tresor que constitueixen les ofrenes que feien els romans a Diana al seu temple, que està situat al subsòl de Londres. Al final, la policia fa una batuda contra Moriarty i els seus ajudants, però el professor s’escapa.

A veure qui em respon aquestes preguntes:

De què era deessa Diana?

Quin tipus d’ofrenes es feien als déus?

Com s’anomenava Londres en temps dels romans?

Arnau Lario Devesa

2n d’ESO

Cíbele

20 Replies

L’altre dia, quan estàvem treballant a classe la religió dels romans en època Imperial, parlant sobre les influències orientals en la religió popular, va sortir la deessa Cíbele dels frigis, que era un poble que vivia a la zona de l’Àsia Menor al segle XII aC. Com Ceres, representava la divinitat agrària.

Cíbele, com he dit abans, era la deessa de la terra, protectora de les collites i de la fertilitat del sòl, o popularment coneguda com “Mare Terra” o la “Gran Deessa Mare”. El mite diu que estava casada amb el seu propi fill Atis, amb qui va tenir un altre fill, el tità Cronos. Més tard va tenir un altre fill amb Zeus, el déu suprem de l’Olimp, amb el nom d’Agdistis.

Aquesta deessa és mundialment coneguda, però gran part d’aquesta popularitat prové perquè a Madrid hi ha una gran font a la plaça d’aquest mateix nom, creada per l’arquitecte espanyol Ventura Rodríguez i és on des de sempre els aficionats merengues del Real Madrid es concentren i fan celebracions quan l’equip aconsegueix algun títol esportiu. Seria l’equivalent a la font de Canaletes on els aficionats del Barça celebren els seus títols, però en aquest cas sense tanta història al darrere…

[Foto: Blogodisea.com]

Per què els aficionats del Real Madrid van a celebrar els títols en aquesta font? Penseu que hi pot haver alguna relació?

Marc Cortés Rios

2n batxillerat

Institut Isaac Albéniz

El “Pergamonmuseum” de Berlín

19 Replies

Entrada del Pergamonmuseum de Berlín [Font: Wikipedia]

A llarg dels meus viatges he visitat molts museus, tots ells molt interessants, però he de confessar que la del museu de Pèrgam va suposar una de les experiències més impactants en aquest sentit, només comparable a la contemplació del David de Miquel Àngel a l’acadèmia florentina. Més encara que contemplar la magnificència de la Capella sixtina o les intemporals obres d’art del Louvre o el British Museum, la visita al Pergamonmuseum de Berlín és curta però molt intensa. Trobar-se al davant de l’immens altar de Zeus de Pèrgam o travesar les blaves muralles de Babilònia és una sensació difícil d’oblidar.

Situat a l’illa dels museus, es va construir a la mida de les obres que havia d’allotjar, només així es pot concebre les immenses sales que allotgen edificis sencers. A més de l’altar de Zeus de Pèrgam i la porta d’Istar de Babilònia, hi podem trobar la porta del mercat romà de Milet, entre d’altres obres hel·lenístiques. Per cent, podeu ubicar i definir el període hel·lenístic de la història grega?

Altar de Pèrgam [Font: Wikipèdia]

Mireu quina meravella! No us venen ganes de pujar i baixar les escales i imaginar-vos retent culte al déu dels déus? Busqueu informació sobre aquesta obra d’art i ubiqueu la ciutat de Pèrgam en el Google maps sobre El poble grec i el seu marc geogràfic, que ja hem editat en altres ocasions. Ubiqueu-hi també Milet i Babilònia.

Porta d’Istar [Font: Wikipedia]

No em digueu que no us vénen ganes de travessar les famoses muralles de Babilònia a través del blau de la porta d’Istar i emprendre un passeig triomfal per l’avinguda dels lleons. Què en sabeu, d’aquesta ciutat?

En fi, els afortunats de 1r de batxillerat que ben aviat us trobareu en aquesta ciutat alemanya no us deixeu perdre aquestes meravelles i, sobretot, compartiu les vostres fotografies amb els que ens quedem a Badalona. Les que jo vaig fer durant la meva visita són en pel·lícula i això dificulta la seva difusió al bloc, per tant, si en feu de digitals, passeu-me-les, si us plau…

TERESA