Sempre que pensem en Roma, tenim el concepte d’una religió politeista, una colla de divinitats que es reparteixen el poder suprem en diverses parts: el cel, el mar, el submón, l’amor, la guerra, la saviesa, la bellesa… Però no hem d’oblidar-nos de la Roma cristiana que va néixer amb l’Edicte de Milà el 313 dC on Constantí I tolera el Cristianisme, i  amb l’Edicte de Tessalònica el 380 dC amb l’Emperador Teodosi que accepta el Cristianisme com a religió oficial de l’imperi. Amb aquests edictes, el poder suprem va passar a concentrar-se en un sol ésser, un ésser sense forma, sense veu que rebé un simple nom: Déu.

Tots els déus llatins/grecs van quedar oblidats, tancats en els seus propis palaus luxosos a la cima de l’Olimp, sense poders. Tot i que també és possible que tots es fusionessin, així creant el déu cristià. No ho sé, no està al meu abast.

Però l’origen del Cristianisme no es troba en l’Edicte de Tessalònica, no, sinó més enrere, quan un individu entre les masses populars es va revoltar contra les autoritats romanes a Israel, cap el segle I dC. Un individu que ha passat a la història, algú que ha marcat el començament de la nostra era. Es deia Jesús i m’atreveixo a comparar-lo amb un Robespierre, un Lenin, o un Che Guevara; però sense el mateix èxit.

A partit de la seva mort, els seus deixebles i apòstols varen anant escampant la Bona Nova, és a dir, el missatge d’un nou Déu. Molts d’ells varen morir per intentar atemptar contra el règim, com per exemple Sant Esteve. (Recordem que màrtir ve del grec “μαρτύς” que vol dir “testimoni”).

Ara us exposaré una història curiosa, el testimoni d’un legionari de l’exèrcit romà que de sobte un dia, va trobar-se amb Déu; durant la dura repressió romana contra els cristians:

Crescentinus va néixer el 276 dC a Roma i va morir el 303 a la Città di Castello. Era fill d’un noble romà convertit clandestinament al Cristianisme. El jove Crescentinus va començar la seva carrera militar, com tots els nois de bona família, va pertànyer a la primera Legió de l’Emperador, comandada pel futur “Sant Sebastià” d’origen francès que tenia una gran fe catòlica i que posteriorment també seria martiritzat.

Era important que els milites romani donessin un bon exemple als ciutadans, sobre comportament i moral. Aquest fou el problema del pobre Crescentinus: si estava prohibit que qualsevol romà fos cristià, que ho fos un legionari…

Segons la llegenda, Crescentinus va fugir de Roma i va refugiar-se a la Città di Castello. Però l’Emperador Dioclecià va ordenar la seva persecussió. Quan el varen enxampar el van despullar, lligar de mans i peus i tallar el cap.

Deu anys després es va convocar l’Edicte de Milà, on Constantí I toleraria la convivència entre la religió politeista llatina amb la cristiana.

Actualment és el patró de la ciutat italiana d’Urbino, a la costa del mar Adriàtic, a prop de la ciutat de Pesaro. La meva família resident a Urbino em va parlar d’aquest legionari cristià i vaig decidir fer aquest article.

No pretenc defensar el Cristianisme ni la religió politeista, simplement narrar el testimoni d’un personatge perdut entre gladii, pila, hasta, scutum, creus tacades de sang i onades que han anat repetint el seu nom fins els nostres dies.

 

 

Laia Muñoz Osorio
1r Batx Llatí i Grec