Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"
No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi
Trobaran el moment, per vells camins ja transitats, a fosca a sol o lluna; sense vergonya o d’amagat, tot d’una: propicis són els déus als teus destins.
Si Venus sedueix, si els seus instints no es poden deturar, si la fortuna és pler concupiscent: seràs engruna només, Vulcà, per dins els seus confins.
Sense paranys _ni el Sol ni confidents_ Venus i Mart i els impúdics amants fruiran dels amors i els seus encants,
i els déus tots, els seran condescendents. No hi posis cap parany, Vulcà vençut, i asaboreix el pler d’haver perdut.
Ens acaba de deixar, uns dies més tard que Steve Jobs, el col·laborador aràcnid més gran i més savi, en Joaquim Vilardebò, després d’una llarga i dolorosa malaltia, però, fins a l’últim moment, ben acompanyat com traspuen aquests versos de la seva muller, qui malauradament no ha pogut aturar el temps.
TEMPUS FUGIT IRREPARABILE
Estirada al teu costat, la meva mà dins la teva contemplo com el dia es fon. Fora la finestra, els últims raigs de sol travessen el vidre i s’estavellen contra els meus peus, mentre deixen brillants reflexos com daurats brodats a la paret. Miro de reüll el rellotge, les busques avancen implacables, escurçant el temps. T’has adormit, amb els dits acarono el teu front. I sento la dèria de córrer, la utopia de córrer per aturar les hores amb el meu pit.
Clara nit d’estiu. Sèiem a les cadires arrenglerades davant del castell enmig d’una disbauxa d’hortènsies rosa. Amb una música brillant, fonda com escrita en un pentagrama d’algues, les notes del “Preludi” de Debussy “Ce qu’a vu le vent d’ouest” ens envoltaven mentre la lluna espiava per les finestres de la nit. La suavitat del vespre em feia somiar; Iris que estima Zèfir, el vent de l’Oest, corre, jugant a amagar-se del seu estimat. L’alè transparent del vent esbulla la cabellera lluent d’Iris que amb les seves ales daurades vola encenent Arcs de Sant Martí. El somni és breu, l’encanteri es trenca i em torna a la bellesa de la música de Debussy.
Tinc la intenció de presentar-me a tots vosaltres: el meu nom és Tit Livi i vaig néixer l’any 49 a.C a la ciutat de Patavium, fundada per Antenor. He crescut entre llibres i sempre he mantingut una curiositat constant per la història de la ciutat que trepitgen els meus peus, Roma. He de reconèixer que no em va ser fàcil presentar-vos el resultat de la meva recerca, però ara és davant de vosaltres la meva herència, Ab urbe condita (és a dir, des de la fundació de la ciutat).
No he trobat sensat obligar-vos a llegir 140 llibres, que és el volum de la meva obra, que comprèn la història de Roma des de l’any 753 a.C fins a la mort de Drus el Vell a l’any 9 d.C. No obstant, he decidit compondre un poema on sintetitzo els punts generals de la meva obra, d’aquesta manera tindreu un primer contacte amb l’obra Ab urbe condita i espero que un dia o altre, us animeu a llegir-la perquè és la meva immortalitat:
Ab urbe condita
Conec les intimitats de grans emperadors
he viscut al costat d’August i Claudi anys d’or,
Sumergit en llibres que parlen dels meus avantpassats,
he rescrit la història d’un imperi que no es perdrà.
Ab urbe condita, des de la fundació de Roma,
la corona de Numa és a l’inici del relat,
quan la monarquia era el poder sensat,
d’un gran savi i millor persona.
Però el temps dels homes bons s’abandona
quan el poder queda en mans dels guerrers,
reis com Tuli Hostili oblidaren que els homes són primers,
a les guerres i les campanyes que ompliren de sang Roma.
He escrit les històries dels emperadors
que succeiren els monarques, reis i alts senyors,
cent quaranta llibres no són suficients,
per parlar de les històries que Roma
ha viscut des dels seus jaciments.
El mite del fugitiu Eneas dóna peu a l’inici,
i la mort de Drus el Vell donà fi al relat en el solstici.
Aprofita el moment, que no se t’escapin els dies entre els dits. No et perdis entre els somnis, entre l’estrèpit dels enganys. La vida s’escola ràpida cap el mar. No perdis ni un instant. agafa amb dits forts el temps I lliga’l fortament a tu, no deixis que s’adormi entre els teus braços. Escolta la ràpida remor de la sang i viu, viu, com si fos l’últim dia del món.
Divendres 13 de maig del 2011. La capital de la Terra ferma ens rep amb un dia assoleiat i ens ofereix l’hospitalitat gòtica de l’antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (me’n podeu dir l’etimologia?). La Sara, l’Ariadna, la Carla i la Jéssica, de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona, arriben a aquesta construcció del segle XV -que s’emmarca dins del gòtic català i és pràcticament l’únic exponent civil d’aquesta època que existeix a la Catalunya occidental- disposades a compartir amb d’altres alumnes i docents les seves reflexions sobre la influència de la mitologia clàssica en la lírica de Màrius Torres. I com a cirereta del pastís, una nova creació de la Sara que sargeix versos del poeta per teixir un text en prosa que traspua l’alè entre esperançat i desesperançat del poeta lleidatà.
[Foto: Teresa Devesa]
En entrar a l’Aula Magna, plena de gom a gom d’un auditori compost principalment de professorat, els nervis de les nostres protagonistes, un xic alterats des de bon matí i incrementats durant el trajecte i l’espera, augmenten notablement, cosa que no impedeix que en el moment de la seva exposició es mostrin segures i mantinguin la calma fins i tot quan la moderadora els marca el temps d’exposició.
A partir d’aquest moment, totes respirem tranquil·les i satisfetes i ens disposem a escoltar, relaxades, les comunicacions dels altres participants, només aturades per la pausa de l’esmorzar, que aprofitem per comentar la jugada i rebre les felicitacions d’alguns dels assistents. De totes les ponències voldria destacar la presència del bloc com a eina fonamental de la majoria d’experiències pedagògiques presentades i les reiterades referències gregues i llatines que feien que les vostres companyes busquessin la meva mirada còmplice, com si jo en fos responsable…
Xavier Lluna de l’INS Vescomptat de Cabrera d’Hostalric presentava un projecte indisciplinari d’autors en diferents llengües que incloïa Seferis, com a representant del grec modern.
Joan Carles Otero de l’INS Ègara de Terrassa (d’on ve el nom d’aquest institut?) compartí amb nosaltres la creació d’un bloc com a eina d’aprenentatge de la poesia del poeta lleidatà en el qual se cita Plató, Virgili i Horaci com a referències bàsiques. En algun moment -com no?- va deixar anar un Carpe diem que us prometo que no va ser inspirat per mi…
Juanjo Manau de l’INS Màrius Torres de Lleida va presentar un interessant documental sobre el poeta, en què es feia referència a Carles Riba com a inspirador del vessant més clàssic de Torres.
Anton Not, professor de Castellà de l’INS Els Planells d’Artesa de Segre, reflexionà sobre el valor de la traducció a les aules de Batxillerat i posà de manifest que, en general, les matèries de Llatí i Grec són les úniques que treballen aquest procediment tan important per a l’intercanvi cultural.
Onze comunicacions molt interessants, en definitiva, algunes més didàctiques, d’altres més erudites, de les quals les més autèntiques i emotives em van semblar aquelles en què el professsorat vam donar la paraula a l’alumnat. A part de la nostra, dues noies de 2n d’ESO de Tremp van fer una emotiva presentació de la feina realitzada des de Francès, Música i Biblioteca, i un grup sencer de 4 d’ESO de Vic va fer un sentit recital poètic amb música en viu.
En acabar, amb el regust dels mots de Torres encara a la boca, dinar, conversa i tornada a casa amb el convenciment de la feina ben feta. Què més es pot desitjar d’una jornada literària?
A continuació trobareu el text de la comunicació i la presentació que l’acompanyava. La Montse, que aprareix càmera en mà a les fotos, ben aviat penjarà el video de la comunicació a “Litecat”, però de moment podeu recordar com s’explicava l’Ànnia al davant de l’exposició del vestíbul del primer pis del nostre institut.
[Cliqueu a Pantalla completa per llegir-ho còmodament]
I pensar que tot va començar amb el comentari d’aquella entrada d’El fil de les Clàssiques… Aleshores jo no sabia què treballàveu a Literatura catalana ni que publicaríeu un article relacionant les nostres matèries, ni que la Montse Vilà, la vostra professora, em proposaria embarcar-me en aquesta aventura. La màgia de la xarxa, doncs, ens ha permès crear un projecte nou, comú, fruit de la col·laboració. N’hi haurà més, segur!
Horaci va ser fill d’un esclau alliberat,aquest fet el marcarà profundament alhora de reivindicar el seu prestigi com a poeta després de destacar a partir de la misèria en la que va néixer. Va tenir l’oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia; aquests estudis li proporcionaran la profunditat filosòfica a les seves odes. Va començar a treballar com escriba, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenàs.
Horaci fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics, i es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenàs, juntament amb qui està enterrat. Era conscient de la rapidesa amb què passa el temps i era partidari d’aprofitar tots els moments de la vida. De la seva Oda I, 11 s’extreu el tòpic del carpe diem . Aquesta oda va dirigida a Leucònoe i ens transmet un missatge directe i contundent: aprofita el moment. Aquest tòpic ha deixat una herència latent fins als nostres dies, el tòpic s’ha transformat en una filosofia de vida, molt relacionada amb els hedonistes. Els seguidors d’Epicur eren conscients que el plaer es troba en l’instant present i volien viure en un plaer continu.
No vulguis, és pecat saber-ho, quina fi a mi, quina a tu
els déus ens donaran, Leuconoe, no cerquis el futur
en els nombres Babilònics. Molt millor serà patir qualsevol cosa!
tant si Júpiter en envia més hiverns com si aquest és el darrer,
el que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades:
tinguis seny, purifica els vins, i en la curta vida,
talla la llarga esperança. Mentre parlem, el temps haurà fugit:
aprofita el moment, i poc confiis en el que vindrà.
M’he adonat que aquest tòpic horacià s’ha deformat amb el pas del temps i la gent ha interpretat el missatge de carpe diem com una manera de viure sense límits i gaudir del plaer sense pensar. M’agradaria pensar que el missatge d’Horaci pretén que gaudim del nostre present sense pensar en desitjos a llarg termini o perdre’ns en somnis que encara no han arribat, crec que el seu missatge realment ens esperona a gaudir dels motius que ens fan feliços en el present sense implicar viure esbojarradament només per ser servents del plaer.
Si teniu un minut us deixo adjunt un poema que he escrit inspirant-me en el tòpic d’Horaci carpe diem de l’Oda I, 11.
L’instant és el major dels tresors,
sempre canviant, sempre inesperat.
Ens inspira i deixa la seva estela,
si volguessis, podries respirar profundament,
sentir així els bategs del món al compàs dels teus.
Com la llum infinita, és present en tots,
el company del nou nadó i del vell ancià.
Portarà a les teves mans l’essència de l’univers,
en el temps que dura un vers.
Avui pot ser el dia,
en què la llum del migdia,
il·lumini davant teu els teus somnis.
Podria ser avui, sense presses,
quan trobessis un somriure inesperat,
un petit cop de vent, alegre i sorprenent.
Perquè no avui, quan tot es gira en contra,
tu trobis un instant per abraçar la soledat
i adonar-te que tens gent maca al costat.
Pensa que avui és possible
deixar anar una llàgrima,
inundant així el desert de l’oblit.
Podria ser el dia de formar un llaç,
pensar que l’única arma és una abraçada,
que despertis amb el sol que ens coneix a tots.
Ara, descobreix-te,
avui, és la millor oportunitat,
encara hi som a temps, carpe diem!
Fa uns quants dies vam treballar a classe Horaci, el més gran poeta líric de la literatura llatina, escollint diferents odes i epodes, encara ben actuals, que ens entren a la Selectivitat.
Casa familiar d’Horaci a Venosa
A Horaci, el podríem descriure com un poeta satíric bastant reflexiu, que expressava tot allò que enyorava amb una perfecció absoluta. El seu pare es va encarregar de donar-li una bona educació, primer a la llar familiar a Venosa, després a Roma i finalment a Atenes. Quan tornà a Roma, va començar a escriure. El mateix Virgili el va presentar l’any 39 aC a Mecenàs que el va incorporar al cercle d’artistes en l’òrbita d’August. Horaci hi va destacar tant que Mecenàs li va regalar una finca a Sabínia. Va passar la resta de la seva vida lliurat a l’oci i a la creació poètica. Va morir l’any 8 aC, pocs mesos després de la mort de Mecenàs.
El tòpic horacià que vaig escollir és “Beatus ille”, segurament us sona, ja que l’hem treballat a literatura castellana i catalana amb alguns autors com Garcilaso de la Vega i Fray Luis León, als cursos passats. Per fer-vos una petita idea del significat d’aquest tòpic, tracta sobre l’ elogi d’una vida retirada, bàsicament en el camp i el trobem en l’Epode II d’Horaci. Aquest epode, és segurament el més conegut de tots els poemes horacians. Fins als últims quatre versos, és un elogi apassionat de la vida al camp. Al final, el poeta sorpèn el lector desprevingut amb un toc d’humor.
Tot i que vam tenir poc temps per recol·lectar tots els referents trobats d’aquest tòpic en la pervivència en l’actualitat, n’he trobat molts com podreu veure en el meu treball de més avall. Alguns us sorprendran!
Què us ha semblat? Penseu que utilitzem aquest tòpic en el sentit de estar vivint en una vida retirada fora dels perills de les ciutats? Quins altres referents clàssics de beatus ille coneixeu?
La Lida ens va demanar que triéssim una oda o un èpode d’Horaci i vaig triar aquesta, sense saber ben bé el que significava. Després d’adonar-me de perquè està tan content el poeta romà, vaig pensar que més que una oda alegre era una mica macabre. Però, endinsant-me en la història, vaig descobrir, per altra banda, que el seu odi era compartit per altres contemporanis seus.
Gràcies a la Rebeca, he descobert Prezi, diguem que una actualització fantàstica del Power Point, però on-line. Per a aquesta presentació he fet recerca sobre la pervivència de la frase amb algunes imatges i també he afegit l’oda en castellà, il·lustrada amb imatges. He trobat un vídeo en holandès i llatí que ens la torna a explicar.
Després, gràcies a l’ajut de la Lida també he trobat una ruta de vins homònima al Maresme.
Què en sabeu sobre aquest tòpic d’Horaci? Què creieu de l’oda? Sabríeu trobar més pervivències del tòpic horacià?
