HORTÈNSIES
Clara nit d’estiu. Sèiem a les cadires
arrenglerades davant del castell
enmig d’una disbauxa d’hortènsies rosa.
Amb una música brillant, fonda
com escrita en un pentagrama d’algues,
les notes del “Preludi” de Debussy
“Ce qu’a vu le vent d’ouest”
ens envoltaven mentre la lluna
espiava per les finestres de la nit.
La suavitat del vespre em feia somiar;
Iris que estima Zèfir, el vent de l’Oest,
corre, jugant a amagar-se del seu estimat.
L’alè transparent del vent
esbulla la cabellera lluent
d’Iris que amb les seves ales daurades
vola encenent Arcs de Sant Martí.
El somni és breu, l’encanteri es trenca
i em torna a la bellesa
de la música de Debussy.
PEPITA CASTELLVÍ
Pepita, ja trobava a faltar els teus poemes escrits ad hoc per a tots els aràcnids, així com sentir-te tocar el piano, també les nostres converses: Debussy, la mitologia, la música, la poesia, la vida, l’amor, lel somni, la fugacitat, … Moltíssimes gràcies per complaure’m!
M’encanta saber que preludi ve de preludus i que per tant provingui del llatí. En el barroc és molt caracteríostic tocar preludis i com que és per escalfar els dits més d’un cop es passen amb les semicorxeres i són molt difícils però tot i així són preciosos i és tot un honor poder-los tocar i encara més que es mencioni a un poema!
M’agrada molt Pepita, molt ben fet!
Salveee.
Quin poeme més maco. Es molt tendre i transmet molts sentiments alhora.
Una poeme magnífic. Moltes felicitats!!!.
Zicora, així m’agrada que vagis llegint i comentant els poemes de la Pepita. És tot un referent!
Pingback: Col·laboracions aràcnides | Cor poètic