Author Archives: danicosta22

Conjur d’aromes

Ella treballava a la plaça del fòrum en un parada de fruits secs; jo passava sovint sense fixar-me en res més que en la seva pell resplendent sota el sol del migdia, quan les coses més senzilles es tornen tresors. Mai no he estat una persona tímida, potser perquè no vaig arribar a comprendre el seu significat, per tant res  no m’impedia d’ observar-la sense cap pudor, quan jo la mirava ningú no existia al fòrum, com la força de tot l’Olimp, la meva mirada penetrava el seu cos banyat de llum.

Les primeres paraules que vam creuar no les recordo i no sabria per què les vam iniciar, recordo les nostres passes allunyant-se plaça amunt mentre observàvem el sol desfent-se entre les muntanyes. Vam arribar a casa seva entre acudits sobre la gent que tots dos ens trobàvem al fòrum i altre cop no sabria dir-vos com és que vaig trobar-me amb els seus llavis, érem ombres en les clarianes del solstici que s’infiltraven per la finestra, ens vam integrar en la densitat dels aromes, érem i no existien pensaments, foc i vent.

El seu nom es presentava en els meus llavis amb facilitat, com l’impuls de l’instint, vaig posar-me dempeus i no vaig aturar-me des que el sol va aparèixer, em movia amb la gràcia d’un ballarí i percebia l’harmonia del món com un gran músic, ella va despertar un esperit atàvic en mi, jo vaig cedir al desig.

Els altres no compartien el meu entusiasme, parlaven amb mi i m’aconsellaven, discutien sobre termes que no era capaç de compendre, obsessió, ira, por, misèria. Jo únicament dedicava tot a observar-la, la perseguia en cada pas, en cada alè, en tots els seus pensaments.

Ella es va esfumar amb el xiuxiueig del fullatge, vaig buscar l’única persona en tota Roma capaç de obrir-me un nou camí en el neguit. Els últims carrers de les cases dels mercaders eren al seu cau, amb ulls sobre l’asfalt governava en la clandestinitat.

Les escales giravoltaven descobrint nous tapissos, escenes estrambòtiques del gènere humà, on la imaginació s’endinsava. Evidentment m’esperava amb tot llest per començar, trenta talles de fusta antiga, espècies fresques sobre el plat, dotze espelmes sota l’òrbita dels ulls de bou, les urpes de l’àguila reial i els meus dits com a compositors de l’obra, tot està preparat.

Escric el conjur induït per la potència dels aromes, una estranya companyia estimula els meus músculs mentre la seducció de les paraules desperta el subconscient que es manifesta en tots els versos. No té sentit pensar en nocions com el temps i l’espai, aquesta és una nova dimensió amb regles pròpies, hem travessat el món de les paraules i únicament distingeixo clars i obscurs, grans onades d’aire mobilitzen aquest espai ingravitatori, i ella és aquí, ara tan aprop que sóc capaç d’apropar el seu cor al meu pit, sentir la seva respiració al meu coll, observo el seu iris i pronuncio el seu nom que s’expandeix al llarg de l’espai.

Ara ho sé, ella és la regent d’aquest univers extraordinari, jo la vaig allunyar del món, lluny de la carn i els ossos. Vam estimar-nos tant que ella va convertir-se en l’atmosfera del meu esperit, quan els rajos van travessar la nostra habitació van emportar-se els seus records, les seves petjades i viuen en mi, jo sóc el guàrdia dels seus petons tatuats als meus llavis en secret.

És moment de tornar al cau, doncs els olors s’apaguen, els músculs s’enfonsen i la seva imatge s’allunya, la seva veu en mi, els seus bategs entre els meus dits, la seva pell brillant des dels meus ulls, no es poden apagar. Les convulsions comencen a precipitar-se, el cor s’ofega, ja és el moment…

L’única persona que podria obrir-me un nou camí de nou ja ho té tot preparat, perquè me’n vagi en el mateix silenci en què vaig arribar.

Dani Costa

aràcnida universitari

Tit Livi presenta Ab urbe condita

Benvinguts aràcnids i aràcnides,

Tinc la intenció de presentar-me a tots vosaltres: el meu nom és Tit Livi i vaig néixer l’any 49 a.C a la ciutat de Patavium, fundada per Antenor. He crescut entre llibres i sempre he mantingut una curiositat constant per la història de la ciutat que trepitgen els meus peus, Roma. He de reconèixer que no em va ser fàcil presentar-vos el resultat de la meva recerca, però ara és davant de vosaltres la meva herència, Ab urbe condita (és a dir, des de la fundació de la ciutat).

No he trobat sensat obligar-vos a llegir 140 llibres, que és el volum de la meva obra, que comprèn la història de Roma des de l’any 753 a.C  fins a la mort de Drus el Vell a l’any 9 d.C. No obstant, he decidit compondre un poema on sintetitzo els punts generals de la meva obra, d’aquesta manera tindreu un primer contacte amb l’obra Ab urbe condita i espero que un dia o altre, us animeu a llegir-la perquè és la meva immortalitat:

Ab urbe condita

Conec les intimitats de grans emperadors

he viscut al costat d’August i Claudi anys d’or,

Sumergit en llibres que parlen dels meus avantpassats,

he rescrit la història d’un imperi que no es perdrà.

Ab urbe condita, des de la fundació de Roma,

la corona de Numa és a l’inici del relat,

quan la monarquia era el poder sensat,

d’un gran savi i millor persona.

Però el temps dels homes bons s’abandona

quan el poder queda en mans dels guerrers,

reis com Tuli Hostili oblidaren que els homes són primers,

a les guerres i les campanyes que ompliren de sang Roma.

He escrit les històries dels emperadors

que succeiren els monarques, reis i alts senyors,

cent quaranta llibres no són suficients,

per parlar de les històries que Roma

ha viscut des dels seus jaciments.

El mite del fugitiu Eneas dóna peu a l’inici,

i la mort de Drus el Vell donà fi al relat en el solstici.

Dani Costa

2n de batx. Llatí

Carpe diem, quam minimum credula postero

Horaci va ser fill d’un esclau alliberat,aquest fet el marcarà profundament alhora de reivindicar el seu prestigi com a poeta després de destacar a partir de la misèria en la que va néixer. Va tenir l’oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia; aquests estudis li proporcionaran la profunditat filosòfica a les seves odes. Va començar a treballar com escriba, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenàs.

Horaci fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics, i es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenàs, juntament amb qui està enterrat. Era conscient de la rapidesa amb què passa el temps i era partidari d’aprofitar tots els moments de la vida. De la seva Oda I, 11 s’extreu el tòpic del carpe diem . Aquesta oda va dirigida a Leucònoe i ens transmet un missatge directe i contundent: aprofita el moment. Aquest tòpic ha deixat una herència latent fins als nostres dies, el tòpic s’ha transformat en una filosofia de vida, molt relacionada amb els hedonistes. Els seguidors d’Epicur eren conscients que el plaer es troba en l’instant present i volien viure en un plaer continu.

No vulguis, és pecat saber-ho, quina fi a mi, quina a tu
els déus ens donaran, Leuconoe, no cerquis el futur
en els nombres Babilònics. Molt millor serà patir qualsevol cosa!
tant si Júpiter en envia més hiverns com si aquest és el darrer,
el que ara debilita el mar Tirrè contra les roques foradades:
tinguis seny, purifica els vins, i en la curta vida,
talla la llarga esperança. Mentre parlem, el temps haurà fugit:
aprofita el moment, i poc confiis en el que vindrà.

M’he adonat que aquest tòpic horacià s’ha deformat amb el pas del temps i la gent ha interpretat el missatge de carpe diem com una manera de viure sense límits i gaudir del plaer sense pensar. M’agradaria pensar que el missatge d’Horaci pretén que gaudim del nostre present sense pensar en desitjos a llarg termini o perdre’ns en somnis que encara no han arribat, crec que el seu missatge realment ens esperona a gaudir dels motius que ens fan feliços en el present sense implicar viure esbojarradament només per ser servents del plaer.

Si teniu un minut us deixo adjunt un poema que he escrit inspirant-me en el tòpic d’Horaci carpe diem de l’Oda I, 11.

L’instant és el major dels tresors,
sempre canviant, sempre inesperat.

Ens inspira i deixa la seva estela,
si volguessis, podries respirar profundament,
sentir així els bategs del món al compàs dels teus.

Com la llum infinita, és present en tots,
el company del nou nadó i del vell ancià.

Portarà a les teves mans l’essència de l’univers,
en el temps que dura un vers.

Avui pot ser el dia,
en què la llum del migdia,
il·lumini davant teu els teus somnis.

Podria ser avui, sense presses,
quan trobessis un somriure inesperat,
un petit cop de vent, alegre i sorprenent.

Perquè no avui, quan tot es gira en contra,
tu trobis un instant per abraçar la soledat
i adonar-te que tens gent maca al costat.

Pensa que avui és possible
deixar anar una llàgrima,
inundant així el desert de l’oblit.

Podria ser el dia de formar un llaç,
pensar que l’única arma és una abraçada,
que despertis amb el sol que ens coneix a tots.

Ara, descobreix-te,
avui, és la millor oportunitat,
encara hi som a temps,
carpe diem!

Dani Costa
2n de batx. Llatí