Tag Archives: Pepita Castellví

A Cleobulina

CLEOBULINA

La imaginació projecta

amb la seva llum

la memòria d’uns anys

perduts en el temps.

Escriu Cleobulina

els seus hexàmetres

inspirada pels déus.

El perfil se li retalla

contra la paret

il·luminada pel sol,

les llargues pestanyes,

la mà amb la ploma,

el pergamí clar.

Cerca fràgils paraules,

la secreta harmonia

dels poemes, enigmes,

de les endevinalles.

Pels finestrals de la casa

li arriba el cant dels ocells,

el perfum de les flors.

Filantròpica, sensata.

Sàvia, filla de savi.

Però també dona,

que fila i treballa.

I al voltant del teler

canta i explica enigmes

als seus amics .

Tot d’una sonen les hores.

El temps ha cristal·lizat

en un gravat, el somriure

de Cleobulina.

Pepita CASTELLVÍ

A veure si sabeu qui era Cleobulina?

R.I.P., Joaquim!

Ens acaba de deixar, uns dies més tard que Steve Jobs,  el col·laborador aràcnid més gran i més savi, en  Joaquim Vilardebò, després d’una llarga i dolorosa malaltia, però, fins a l’últim moment,  ben acompanyat com traspuen aquests versos de la seva muller,  qui malauradament no ha pogut aturar el temps.

TEMPUS FUGIT IRREPARABILE

Estirada al teu costat,
la meva mà dins la teva
contemplo com el dia es fon.
Fora la finestra,
els últims raigs de sol
travessen el vidre
i s’estavellen contra els meus peus,
mentre deixen brillants reflexos
com daurats brodats a la paret.
Miro de reüll el rellotge,
les busques avancen
implacables, escurçant el temps.
T’has adormit, amb els dits
acarono el teu front.
I sento la dèria de córrer,
la utopia de córrer
per aturar les hores amb el meu pit.

PEPITA CASTELLVÍ

 

Requiescat in pace, Joaquim! In aeternum! Molts ànims, Pepita!

Torna a Aracne la poesia inèdita amb referents: “Hortènsies” de Pepita Castellví

 

HORTÈNSIES

Clara nit d’estiu. Sèiem a les cadires
arrenglerades davant del castell
enmig d’una disbauxa d’hortènsies rosa.
Amb una música brillant, fonda
com escrita en un pentagrama d’algues,
les notes del “Preludi” de Debussy
“Ce qu’a vu le vent d’ouest”
ens envoltaven mentre la lluna
espiava per les finestres de la nit.
La suavitat del vespre em feia somiar;
Iris que estima Zèfir, el vent de l’Oest,
corre, jugant a amagar-se del seu estimat.
L’alè transparent del vent
esbulla la cabellera lluent
d’Iris que amb les seves ales daurades
vola encenent Arcs de Sant Martí.
El somni és breu, l’encanteri es trenca
i em torna a la bellesa
de la música de Debussy.

PEPITA CASTELLVÍ