Per als grecs, la finalitat del matrimoni era la descendència, tenir un hereu dels béns i de les obligacions religioses de la família.
Però el fet d’estar solter, no haver volgut rebutjar la dona estèril, no haver aconseguit descendència en diferents matrimonis o haver perdut els fills podia deixar l’home grec sense hereu. Tot i així, li quedava el recurs de l’adopció, que s’utilitzava sistemàticament. L’adopció es podia fer en vida o a través del testament. El nostre nom adopció prové del llatí adoptio “adopció, afillament”; en grec, es deia εἰσποίησις i υἱόθετος.
Per altra banda, un pare sense cap altre hereu que una filla casada, podia adoptar el fill d’aquesta, evitant així que algun dels seus propis familiars pogués exigir que es divorciés per a casar-se amb ella, ja que així el nét es convertiria en l’hereu legítim de l’adoptant.
L’adoptat podia assumir aquella condició lliurement si era major d’edat; en el cas contrari, es requeria l’autorització dels seus pares.
En el procés d’adopció hi havia una mena de protocol: si un pare volia donar en adopció el seu fill, el deixava en un vas funerari en un camí i la gent sabia que podia endur-se el nen i assegurar la seva supervivència. Si aquest era recollit era com tornar a néixer, ja que si no podien morir o ser menjats per animals.
Família grega. Relleu
L’adopció no és un fet recent. A Grècia ja n’hi havia; després a Roma van sorgir les cases d’acollida i els romans van tenir deliri pels fills adoptats. Adoptar un fill és un altre referent de la cultura clàssica!
Irene Sanz
1r Batxillerat Grec