Tag Archives: Foment Lectura

Lectures d’estiu IV: Lisbeth Salander i les Amàzones

Com que mai no m’ha agradat deixar les coses a mitges, he completat la lectura de la trilogia Millennium d’Stieg Larsson, després d’encetar la sèrie l’estiu passat amb els primers volums, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, als quals vaig dedicar un article. La pel·lícula se’m va fer eterna i el llibre m’ha costat moltíssim acabar-lo, perquè s’hi accentua la trama policial i periodística en detriment de la definició dels personatges, la relació entre ells i la denúncia de les misèries humanes, provocades pels més baixos instints. Els dolents són molt dolents i esdevenen autors de crims execrables, en alguns casos encoberts per un engranatge sociopolític deficient i corrupte (per què em sembla sentir el so planyívol de l’Orfeó català?), però l’autor no ens dóna gaires pistes i claus interpretatives del perquè d’aquests esdeveniments i de l’actuació dels personatges.

Sabeu què és l’únic que diverses vegades ha impedit que abandonés la lectura de La reina al palau dels corrents l’aire? La Lisbeth Salander. Ella és l’única responsable que hagi arribat a la pàgina 854, sovint llegint en diagonal, tot s’ha de dir. I això que en aquest volum queda una mica difuminada, esdevenint un personatge més pla, del qual portem una idea preconcebuda a partir dels lliuraments precedents. De fet, estic convençuda que en ella rau també l’èxit de la sèrie i la fama pòstuma del seu autor, ja que, de donjoans desmenjats incapaços de comprometre’s i eternament immadurs com el periodista Mikael Blomkvist, malvats sense ànima com l’Alexander Zalachenko (això dels russos inhumans es va portar molt durant la Guerra freda…), policies corruptes i honrats, braços executors del mal amb alguna característica física determinant, psiquiatres psicòpates i fiscals incompetents… de tot això, qui no n’ha sentit a parlar? La Salander, en canvi, és tota una altra cosa: hacker proveïda d’una memòria fotogràfica i un intel·ligència prodigiosa, noia menuda capaç de superar qualsevol destret gràcies a una capacitat infinita d’aprofitament dels propis recursos, però independent i asocial al llindar de l’autisme a causa de traumes infantils que a qualsevol altre insignificant mortal haurien portat a la destrucció… Un nou propotip d’heroïna, sens dubte, fruit d’un segle XXI globalitzat gràcies al web 2.0, on tot es pot trobar i tot es pot aconseguir si es té l’enginy suficient.

Arribats a aquest punt de l’article potser començareu a estar cansats d’esperar amb avidesa les referències clàssiques i a sospitar que a força de llegir aquesta mena de literatura, el títol del meu article és tan criptic i enrevessat com els de Larsson. Doncs no, una mica de paciència, si us plau. La clau es troba en les Amàzones. En aquest darrer lliurament, les quatre parts en què està dividida la novel·la van precedides per prefacis que, almenys a mi, em donen les claus interpretatives d’aquest heroïna cibernètica que guerreja a través la xarxa.

  • PRIMERA PART (pàg. 7-8)

Als llibres d’història sempre els ha resultat difícil parlar de les dones que no respecten la frontera que existeix entre els sexos. (pàg. 7, l.6-8)

…des de l’Antiguitat fins a l’època moderna, la història ofereix una gran quantitat de casos de dones guerreres, és a dir, amàzones. (pàg. 8, l. 1-3)

Amb tot, els historiadors no han pogut passar per alt reines guerreres que han canviat el curs dels esdeveniments gràcies al seu poder.

Tant Semíramis de Nínive, que va fundar l’Imperi Assiri, com Boudica, que va encapçalar una de les més sangonents revoltes britàniques realitzades contra l’Imperi romà, en són un bona mostra. En honor d’aquesta última, cal dir-ho, es va erigir una estàtua vora el pont del Tàmesis, em front del Big Ben. Saluda-la si al gun dia hi passes per casualitat. (pàg. 8, l. 13-19)

Estàtua de  Boudica al pont de Westminster realitzada per Thomas Thornycroft per encàrrec del Príncep Albert (1905) [Font: Wikipedia]

Però les dones guerreres de peu ho tenen més difícil per entrar en les pàgines de la Història amb majúscules, tot i que no hi ha hagut ni una sola guerra que no hagi comptat amb la participació femenina.

  • SEGONA PART (pàg. 230)

Hi ha una rica flora de llegendes sobre les temibles guerreres de la Grècia antiga… (l. 1-2)

El prefaci repassa l’origen i els costums de les amàzones, tot citant la Ilíada com a primera font en què apareixen esmentades.

També van ser els grecs que van encunyar el terme “amàzona”. La paraula significa literalment “sense pit” perquè, amb l’objectiu que a les dones els resultés més fàcil tibar l’arc, els amputaven el pit dret. (l. 12-15)

Sembla que Hipòcrates i Galè ratificaven l’eficàcia d’aquesta pràctica, però hi ha un dubte raonable sobre la seva aplicació efectiva que se sostè sobre un argument lingüístic: el prefix a- podria no ser privatiu, sinò augmentatiu. Un altre argument seria que no hi ha representacions conservades de figures  amb una amputació d’aquestes característiques.

  • TERCERA PART (pàg. 449-450)

Aquest imperi d’amàzones [ubicat a Líbia segons Diodor de Sicília] era ginecocràtic, la qual cosa vol dir que només les dones podien ocupar càrrecs públics, inclosos els militars. (pàg. 449, l. 5-7)

Digna de menció és la llegenda de la reina Myrina, que va arribar fins al mar Egeu, on finalment va ser derrotada.

Refusaven el matrimoni per considerar-lo una submissió. […] Només la dona que havia mort un home en la batalla tenia dret a perdre la seva virginitat. (pàg. 450, l. 9-13)

  • QUARTA PART (pàg. 640)

Aquestes dones guerreres mai han estat mencionades en la història oficial. Tampoc s’ha rodat cap pel·lícula romàntica sobre elles, i si avui en dia apareixen en algun lloc ho fan, com a molt, en forma d’històriques i esborrades notes a peu de pàgina. (l. 1-5)

[Citacions traduïdes de la versió castellana de M. Lexell i J.J. Ortega Román. LARSSON, S. La reina en el palacio de las corrientes de aire. MILLENNIUM 3. Ed. Destino. “Áncora y Delfín” 1156. Barna 2009. 1a ed. 2007]

Suposo que estareu d’acord amb mi que l’autor té la ferma voluntat de fer renèixer el mite: Lisbeth Salander és una amàzona comtemporània. Potser per això ha estat el meu centre d’interès al llarg d’un munt de pàgines, em recordava alguna cosa i no sabia ben bé què. Ara que hi penso, la seva constitució menuda, efèbica, amb uns pits a penes insinuats també li afavoririen l’ús de l’arc, si fos necessari.

Caldria revisar algunes de les afirmacions dels prefacis, com per exemple, aquest valor augmentatiu de l’ἀ- privativa, perquè no apareix la font ni l’argumentació lingüística que ha portat l’autor a aquesta afirmació. És una interpretació etimologica del terme ἀμάζων del qual no tenia coneixement. Us animeu a buscar informació sobre aquestes o d’altres dades i personatges esmentats als prefacis?

TERESA

Lectures d’estiu III: “Hypatia” de Pedro Gálvez

La filòsofa Hipàtia d’Alexandria ha estat descoberta pel gran públic a partir de la pel·lícula Ágora d’Alejandro Amenábar. Ha sortit de l’oblit, o millor dit, la indiferència, de segles d’invisibilitat de la dona i el seu paper en l’avanç de qualsevol branca del saber o l’art. Ara bé, per a mi, com a amant del món clàssic i interessada en el paper de la dona al llarg de la història, fa temps que és un personatge que m’atreu especialment per la singularitat del seu llegat i la seva capacitat de deixar petja en la posteritat, malgrat tot.

A Hipàtia també n’ha fet menció la Margalida en nombroses ocasions, com en aquest article d’El fil de les clàssiques sobre el Dia escolar de les Matemàtiques, i jo mateixa vaig fer una recensió d’un altre llibre de ficció inspirat en aquesta gran dona: El jardín de Hipàtia d’Olalla García. Ara bé, el volum que avui ens ocupa ofereix un enfocament molt diferent del personatge, menys literari, però sense arribar a ser científic. Si Olalla García presentava una ficció centrada en les peripècies de personatges que giraven al voltant de la filla de Teó d’Alexandria, a la manera d’un sistema planetari al voltant del sol radiant de la seva erudició i fermesa, però amb trajectòries vitals independents i importants per se, Pedro Gálvez se centra en el seu pensament, el seu logos.

[Font: Gallaecia]

Tot i que coneixia la seva existència i l’havia citat en l’article abans esmentat, el llibre em va arribar en la seva versió de butxaca (DEBOLSILLO, 0ctubre 2009, 1a ed. 2004) de la mà d’una amiga, la Marga (una altra, no la nostra Margalida) que havia volgut acostar-se al personatge per curiositat intel·lectual general, no de la manera tan especialitzada com ens la mirem nosaltres, els clàssics, i havia quedat una mica defraudada. Després d’haver-lo llegit, penso que potser li hauria agradat més El jardín de Hipatia, més lleuger com a lectura de capçalera. Molt agraïda per posar-me a les mans l’obra, em vaig enfonsar en la seva lectura i vaig  descobrir, tal com he dit abans, un text introspectiu, erudit, molt documentat, on les referències als autors clàssics de totes les especialitats hi són constants i que ens permet concentrar-nos en el personatge d’Hipàtia en no haver-hi gairebé trames secundàries  ni personatges amb un pes especific semblant. El mateix Gálvez encapçala l’obra amb un prefaci anomenat PROPÓSITO, on la qualifica de “biografia novelada”: tratar de reconstruir una existencia a través de sus circunstancias históricas y permitirnos la licencia de intentar reproducir los estados de ánimo que en ella suscitaron. […] jugar a la reconstrucción de una vida sin recurrir a las libertades que nos otorga la narrativa de ficción, però tratando de rodearla de un contexto humano. […] cabe además una descripción histórica, que por muy amena que sea, no tendría lugar en una novela. Tal es la intención de este libro.

Pedro Gálvez amb alguns dels seus llibres, entre ells, la primera edició d’Hypatia. [Font: malagahoy.es  ]

Què més puc dir, el perfil d’aquesta dona és tan polièdric i els temps que li van tocar viure, tan complexos, que permet múltiples aproximacions, totes elles interessants. En aquest cas, voldria destacar, però, la importància del personatge de Teó, el matemàtic pare d’Hipàtia, en aquesta novel·la. Durant els primers capítols el lector veu els esdeveniments a través de la seva mirada i comparteix les seves reflexions i raonaments. No en va, l’autor dedica el llibre a la memòria del seu pare, el matemàtic represaliat pel Franquisme Pedro Gálvez, quien me inculcó de niño la admiración por la figura de Hypatia. Un tribut a la influència de la figura paterna, igual que el d’Hipàtia, que després de la mort de Teó pren consciència de la seva responsabilitat com a seguidora del seu llegat:

[Hypatia] pensó que era su deber dejar el cuaderno tal como lo había dejado su padre y comenzar uno nuevo. En esos momentos no había nadie más en Alejandría que pudiese proseguir la obra del padre. Ella tenia que hacerlo.

[Final Part segona. Pàg184]

En fi, una cosa porta a una altra. Mentre em documentava per aquest article, he repassat la bibliografia d’aquest antropòleg malagueny, de vida difícil i intensa, llicenciat en diverses carreres  en universitats europees, i descendent del poeta bohemi Pedro Luís de Gálvez. He descobert que no és Hypatia la seva primera incursió en el tema clàssic, sinó que ha compost una trilogia històrica romana composta per Nerón, diario de un emperador, El maestro del emperador i La emperatriz de Roma, aquest últim altre cop centrat en una dona, Agripina. Apa, més lectures d’estiu a la vista…, però això crec que serà l’any vinent!

TERESA

Referències clàssiques en la literatura

Ahir, llegint un llibre clàssic juvenil, El presoner de Zenda, vaig trobar-hi una metàfora relacionada amb dos poemes clàssics molt famosos d’autors molt coneguts. L’autor de l’obra és Antony Hope, la col·lecció és ELS ARGONAUTES i és d’edicions Barcanova.

El llibre tracta sobre Rudolf, un noble anglès que marxa de la seva terra per assistir a la coronació del príncep de Ruritània, Rudolf III. Pel camí es troba amb el consellers i fidels servidors del príncep, que el porten davant el futur monarca per la seva increïble semblança amb ell. Aquella mateixa nit, el rival del príncep al tron, el duc Michael el Negre, l’enverina i el deixa inconscient. Això fa que el noble anglès es faci passar pel rei mentre està captiu, i viu moltes aventures, fins i tot s’enamora de la princesa Flàvia. Al final aconsegueix alliberar l’autèntic rei i ell se’n pot tornar a casa.

La referència és: “Em trobaria entre l’Escil·la d’allò més vulgar i la Caribdis de la indiscreció i crec que serà millor que em limiti estrictament al drama subterrani…” (pàg. 85). El protagonista pensa aquesta frase en el moment en què es troba envoltat d’enemics al castell on és empresonat el rei i l’estan empenyent cap al buit del fossar.

Què creieu que significa la metàfora?

Fins aviat,

Arnau Lario Devesa

2n ESO

Els ocells i la mitologia

Segons Apol·loni de Rodes, el mascaró de proa de la nao de Jàson, l’Argo, estava fet de roure del bosc sagrat de Dodona i podia parlar el llenguatge dels ocells. En la mitologia grega es podia obtenir el llenguatge dels ocells per mitjans màgics. Es deia que Demòcrit, Anaximandre, Apol·lonio de Tiana, Tirèsias, Melamp i Esop podien entendre els ocells.

Zeus, el romà Júpiter, pren la forma d’àguila per raptar el jove Ganimedes o de cigne per seduir Leda. Els déus sovint es transformen en ocell i cada un té el seu preferit. Els ocells són missatgers dels déus i encara avui les aus migratòries són un bon senyal d’un canvi de temps.  La mitologia  també és ornitogonia, és a dir, explica històries d’herois i heroïnes transformats en aus.   En aquest sentit, val a esmentar el romà Ovidi que en les seves Metamorfosis explica l’origen d’algunes aus i el motiu de les seves transformacions gairebé sempre com a pena o càstig de les seves culpes. Tot seguit us he preparat un llibret ornitogònic que espero que us agradi:


 

Us agraden els ocells? A mi molt, moltíssim! He descobert que a la Margalida també!

Jaume Salinas

4t ESO llatí

Medea, enamorada

Mentrestant, Medea jeia a la seva cambra amb el pit terriblement ferit per la fletxa d’Eros. Al cor i al cap només hi tenia Jàson, i el plorava com si fos mort. També ella, així com Argos, s’adonava que podia salvar-lo amb la seva màgia, i es demanava què havia de fer. EStimava el foraster, però no volia trair Eetes, el seu pare… El viatge dels argonautes, ed. Teide pàg. 69

Us heu llegit El viatge dels argonautes en adaptació d’Antoni Garcia Llorca? Heu fet el QV Jàson i Medea en el Fil Moodle de Grec 1? Heu comentat Jàson en el cinema?… Ho demostreu, doncs, comentant amb tota mena de detalls el paper que hi juga l’amor en l’obra? Vigileu l’expressió i l’ortografia i eviteu al 100% tot el que no sigui de collita pròpia, poc valor té per no dir gens el retalla i enganxa.

N.B.: “De l’amor a l’odi: l’autodestrucció de Medea” dins el programa de ràdio educativa El magazin dels sentiments, de M.Capellà:

Download link

Les Danaides o la frustració

Del mite de les Danaides no en sabia res, tret que donaven origen a l’expressió castellana “el tonel de las Danaides” o la catalana “un pou sense fons” (sabeu què signifiquen i quan s’apliquen?) i que, segons la Margalida Antoni Saliere en va fer una òpera.

Què en sabeu vosaltres? Creieu que encara les Danaides simbolitzen la decepció, la frustració actual?

Lina Velasco
1r batx. Grec i llatí

Mirra en còmic!

Qui no recorda la història? L’havíeu de llegir a Narracions de mites clàssics! En quin arbre és transformada Mirra? Quin crim execrable va cometre? Quin fill en va ser el resultat? Quina és l’actualitat d’aquest antic mite ovidià? Al bloc tenim alguna altra entrada?…

Si cliqueu damunt la imatge del visor, podreu llegir el meu còmic millor. Espero que us agradi!

[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/files/2010/06/rocamora.swf" width="460" height="420" wmode="transparent" /]

Vull donar les gràcies a la companya de classe Núria Yela _que com sabeu té molt bona cal·ligrafia_ i m’ha repassat el text. Ja sabeu que la Margalida s’hi fixa molt també en aquests detalls i és molt exigent: “…està bé, però si no s’entén de què serveix?”.

Carlos Rocamora
1r batx. llatí i grec

Leda i el cigne, pervivència d’un mite

Entre els amors de Zeus (Europa, Ganímedes…), m’ha cridat moltíssim l’atenció pel seu erotisme la manera en què el pare dels déus i els homes va seduir Leda. En sabeu el mite? Coneixeu la seva pervivència en la literatura i l’art occidental? Voleu investigar més? Per què encara té pervivència?…

Tot seguit us presento un poema del noucentista català Josep Carner (1884-1970) en què a La inútil ofrena (1924), antologia de poemes que fan referència a l’amor, descriu la unió entre el déu i la virginal Leda:

LEDA INNOCENT

Aquell matí, Leda innocent, besaves
el cigne de vivíssimes clarors
a tu vingut entre les aigües blaves
amb el coll cabdellat, tot amorós.

Ses ales foren aviat esclaves
de tos braços de vori; tremolors
dava el frec de sa ploma, i comparaves
l’ocell vençut, ton braç victoriós.

Tot amagant el cap, ell es fenyia
poc avinent, amb graciosa por,
inquiet de la teva companyia.

Tu vas perdre una mica la color.
ell, tanmateix, com en el llac solia,
va fer en la teva sina cabussó.

JOSEP CARNER, Ofrena


No deixeu de visionar el poema Leda del poeta nicaragüenc Rubén Darío (1867-1916) amb imatges i versos d’alta càrrega eròtica:

Si voleu resseguir la influència del mite de Leda en l’art, en aquest muntatge audiovisual hi trobareu l’obra de diversos pintors i escultors que han immortalitzat un tema tan sensual i voluptuós:

[kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/DBg0AHqbbsw" width="450" height="350" wmode="transparent" /]

Espero que amb els vostres generosos comentaris m’ajudeu a completar aquest apunt sobre la pervivència del mite de Leda. Tots junts podem!

Maria

“Calypso”, de Susanne Vega

Molts són els apunts del bloc d’aula El Fil de les Clàssiques i d’Aracne fila i fila que tracten els referents musicals actuals de personatges i situacions homèriques, entre els quals val a recordar:

Ara que ja heu llegit almenys les adaptacions literàries de la Ilíada i de l’Odissea d’Homer, tal com demostren els vostres comentaris a La còlera d’Aquil·les i Les aventures d’Ulisses, voldria donar-vos a conèixer, tot i que potser ja la coneixeu, una cançó de Susanne Vega, Calypso dins l’àlbum Solitude Standing, 1987:

Aquí teniu la lletra de Calypso en català:

El meu nom és Calypso. He viscut sola fins ara.
Visc a una illa i ara he despertat.
Fa temps el vaig veure lluitant amb el mar.
Sabia que havia naufragat i el vaig portar cap a mi.
Avui, ara, quan arribi la llum del sol,
ell marxarà després de l’última nit.
El deixo anar. Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. El meu jardí està desbordat.
Densa, salvatge, amagada és la dolçor que hi creix.
El meu cabell es mou mentre canto al vent.
Canto les nits en què podia assaborir la sal en la seva pell,
la sal de les ones i de les llàgrimes.
I encara que va voler marxar, va ser meu durant molts anys.
Ara l’haig de deixar anar.
El meu nom és Calypso. L’he deixat anar.
A l’alba marxa per sempre.
I les ones el portaran una altra vegada, però ara coneix el camí.
Jo em quedaré a la platja amb el cor net i la meva cançó al vent.
La sorra em punxarà els peus i el cel cremarà.
Queda un temps de solitud per endavant. No li demano que torni.
El deixo anar. L’haig de deixar anar.
Suzanne Vega

Calypso “la que amaga” (amb quin verb grec té a veure?) és una nimfa marina que vivia a l’illa d’Ogígia (a prop de Gibraltar) i que va acollir Odisseu nàufrag després de la guerra de Troia. L’Odissea (V 1-281) d’Homer narra com el va estimar i com el va retenir durant set anys, oferint-li la immortalitat que l’heroi va rebutjar per tornar a Ítaca, la seva pàtria, amb la seva dona Penèlope (vid. La síndrome d’Ulisses). Viu en una cova, enmig de jardins naturals, amb un bosc sagrat d’arbres i amb moltes fonts. Passa el temps filant i cantant amb les seves serventes. Quan Zeus li envia Hermes amb l’ordre d’alliberar Odisseu, ha de deixar-lo marxar, tot i que a contracor. Li va donar fusta per fer-se una nau i provisions per al viatge, indicant-li també els astres per tenir una bona navegació envers la seva terra païral.

Per què està trista la Calipso de la cançó de Susanne Vega? Té similituds amb la Calipso homèrica? De què té nostàgia? Què n’opineu? Coneixeu altres referents musicals de la nimfa marina homèrica?…

Maria, una Calipso

“Fábula de Píramo y Tisbe” de Góngora

Ja heu pogut observar en dos articles de la Rebeca (“El mite d’Europa en Góngora” i “De una de dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”) que Góngora inseria una gran quantitat de referents clàssics a les seves obres. Com tots sabem, Góngora, era culterà i aquest corrent literari barroc es basa en la complicació formal, amb referències clàssiques, cultismes… El més important en aquest corrent literari és com es diuen les coses, en comptes de què es diu.
A partir dels recents articles publicats a Aracne fila i fila, he trobat aquesta faula escrita també per Góngora, s’anomena: “Fábula de Píramo i Tisbe”. Estic segura de que us sona moltíssim aquest mite ja que l’hem llegit a Narracions de mites clàssics, i tenim Píram i Tisbe al bloc així com una recreació literària de la Laura Galán, Història d’un amor impossible, i a El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula, tenim una genial una representació dels Beatles i els de primer de batxillerat vam fer una petita representació al Parc del Laberint d’Horta (una actuació magistral de la Laura i en Dani) davant dels alumnes de l’institut Albéniz de Badalona.

Mosaic romà de la Casa de Dionís, a Pafos (Xipre). Finals del s. III – principis del s. IV d. C.

Us deixo un fragment de la Fábula de Píramo y Tisbe de Góngora, ja que l’obra sencera és molt llarga i qui la vulgui llegir tota , cosa que us recomano, només ha de clicar aquí.

La ciudad de Babilonia–famosa, no por sus muros–

(fuesen de tierra cocidos

o sean de tierra crudos),

sino por los dos amantes,

desdichados hijos suyos,

que, muertos, y en un estoque,

han peregrinado el mundo–

citarista dulce, hija

del Archipoeta rubio,

si al brazo de mi instrumento

le solicitas el pulso,

digno sujeto será

de las orejas del vulgo:

popular aplauso quiero;

perdónenme sus tribunos.

Píramo fueron y Tisbe,

los que en verso hizo culto

el licenciado Nasón

(bien romo o bien narigudo)

dejar el dulce candor

lastimosamente oscuro

al que túmulo de seda

fue de los dos casquilucios

moral que los hospedó;

y fue condenado al punto,

si del Tigris no en raíces,

de los amantes en frutos.

Núria Yela 1r de batxillerat llatí i grec.