Des que es va desvetllar la notícia que Alejandro Amenábar estrenaria al setembre una pel·lícula sobre la filòsofa Hipàtia d’Alexandria, és evident que ha resorgit amb força aquesta figura i l’època convulsa que li va tocar viure. A El fil de les clàssiques, per exemple, podeu trobar un interessant article, profitós no només per la informació que conté en ell mateix, sinó també pels enllaços que es poden seguir tant des del redactat en si com en els enriquidors comentaris posteriors. Seguint aquest fil (i mai millor dit) podem trobar dues recomanacions bibliogràfiques sobre el tema: Hipatia: mujer y conocimiento de Dora Rusell o la biografia novel·lada La mujer que amó la ciencia de Pedro Gálvez.

Potser perquè aquesta oportunitat de posar el món clàssic en el punt de mira general també té el  perill de convertir-se en oportunisme, confesso que vaig comprar El jardín de Hipatia amb una certa prevenció i encara més per la imatge de la portada, que fa una clara referència al cartell de presentació del film.

Posteriorment m’he assabentat que a la segona edició del llibre, que està a punt de sortir, s’ha canviat el disseny de la portada. Us prometo que no hi tinc res a veure…

Però he de dir que la incertesa va durar ben poc ja que, tot just obrir-lo, l’acurat apèndix final, on es detallen les fonts documentals  en què es basa el relat, em va semblar garantia suficient del rigor científic de la historiadora madrilenya Olalla García.

Què hi trobareu en aquest jardí, si us decidiu a visitar-lo? Doncs comprovareu que la científica no n’és pas la protagonista, però el seu esperit plana per tota el llibre, des del principi al final de la història. La trama gira al voltant de la peripècia vital del cavaller Atanasi de Cirene, però l’autora aprofita per fer un retrat de l’etapa final de l’Imperi romà d’Orient: la bicefàlia de poder entre l’Església i l’Imperi genera tensions que repercuteixen en la persecució contra les minories cristianes dissidents, jueves i paganes. Tots sabem qui acabà guanyant aquesta lluita entre el fanatisme i el seny, oi? Repasseu, si no, què us diuen els llibres d’història sobre l’Edat Mitjana i veureu quants en van haver de passar, d’anys, fins arribar al Renaixement i amb ell el reconeixement del saber clàssic.

En fi, com en altres ressenyes que podeu trobar al bloc, sempre m’agrada fer parlar el text mateix i és per això que us he seleccionat alguns fragments especialment suggeridors.

• La ciutat d’Alexandria és una de les grans protagonistes de l’obra, on podem trobar descripcions com la següent (op. cit. pàg. 35):

Desde la lejanía parece flotar sobre las olas; a medida que nos aproximamos se advierte que reposa sobre una isla, unida a tierra firme mediante una colosal calzada de siete estadios de longitud. […]

En el seno de ese abrumador himno a la grandiosidad, dos construcciones se destacan por sus proporciones ciclópeas: un immenso teatro y un templo digno de albergar el Olimpo, flanqueado por dos obeliscos elevados como torres. Sin embargo, un indicio revela que la metrópolis diseñada a escala de los dioses está ocupada por mortales: el humo de millares de hogares flota sobre los tejados antes de diluirse en el cielo vespertino.

O aquesta altra, més fosca (ibid. pàg. 185):

Sin embargo, la metrópolis de Alejandro también ha heredado las máculas más turbias de su predecesora. Hoy la Gran Ramera ya no reside en Babilonia, sino en estas calles turbulentas y sudorosas, entre el olor a salitre de los dos puertos.

• El fragment que segueix pot donar-vos una idea de la imatge que ofereix el llibre del personatge d’Hipàtia (ibid. pàg. 43):

Sus pupilas desprenden una dignidad que desentona con la sobriedad de su atuendo. Los cercos oscuros que sombrean sus ojos hablan de noches sin sueño a la luz de los pabilos. Por primera vez veo más allá de su túnica austera, del sencillo recogido de sus cabellos oscuros, de su rostro sin afeites. Debe de contar con algo más de cuarenta años de edad, pero no puedo asegurarlo, pues hay algo en ella que da la impresión de desafiar el tiempo.

I de la seva escola (ibid. pàg. 193):

Del alba al crepúsculo, las puertas que dan acceso a la casa de la maestra Hipatia permanecen abiertas. Mientras las lecciones de su academia están reservadas a unos pocos iniciados, los anaqueles de su biblioteca reciben no sólo a sus discípulos, sino también a todos los amigos y estudiosos. Aunque la comunidad de visitantes no es numerosa, las salas rara vez se encuentran vacías.

Així com de les acusacions que la van portar a la mort (ibid. pàg. 341):

[…] no puede esperarse otra cosa de una impenitente que se obstina en actuar en contra de su condición femenina y que se entrega a prácticas corruptoras, entre las que se incluyen la taumaturgia y la astrología.

• Arran d’una de les protagosnistes femenines, Aspolia, el món de l’espectacle, tan diferent als nostres temps, també queda retratat amb detall (ibid. pàg. 191):

Las mujeres del teatro no poseen libertad de movimiento. Se consideran una posesión personal del emperador, al igual que los aurigas o los caballos de carreras. […]

He comenzado a advertir que, en realidad, las actrices representan una de las mayores paradojas de nuestro régimen jurídico. Portan desde su nacimiento una tara de infamia que les niega ciertos derechos básios para cualquier ciudadano de la más ínfima condición plebeya. Mas el mismo sistema que las desprecia también las protege como un caudal de enorme valor.

La explicación posee raíces tan profundas como rancias. El poeta Juvenal lo expuso de forma magistral en sus “Sátiras”, hace cuatro siglos: “Ahora el pueblo ha reducido mucho sus pretensiones y no desea más que dos cosas: pan y circo”.

Per acabar, no us penseu que m’oblido de presentar-vos algunes referències clàssiques que voldria que desenvolupéssiu i comentéssiu, començant per la que apareix en la cita anterior de Juvenal:

• Referència 2 (ibid. pàg. 178):

“Do ut des”. Aunque Cristo expulsara del templo a los mercaderes, hoy sus seguidores siguen negociando con los cielos, […]

• Referència 3 (ibid. pàg. 179):

Ahora [el tiempo] me arrastra a una carrera desenfrenada, igual que los corceles de Helios bajo las inexpertas manos de Faetón.

• Referència 4 (ibid. pàg. 182):

Al parecer, el ritual de acostar-lo desemboca casi a diario en una contienda, pues el pequeño rehúsa con testarudez rendirse a la llamada de Morfeo.

• Referència 5 (ibid. pàg. 184):

Un hombre fuerte debe permanecer en su lugar, incluso al precio de su propia existencia. Así me lo exigía la sangre de mis antepasados espartanos.

• Referència 6 (ibid. pàg. 196):

Tanasio es el apelativo que me dedica cuando carece de insultos más ocurrentes; es decir, a menudo. No se precisa un gran ingenio para transformar mi nombre [Atanasio] de “inmortal” en “mortal”.

• Referència 7 (ibid. pàg. 199):

Eliana brota de entre las dunas, igual que Afrodita surge de la espuma del mar.

• Referència 8 (ibid. pàg. 206):

Sin duda, un destino ideal para jóvenes sin demasiada experiencia política que necesitan darse a conocer ante la plebe para iniciar su “cursus honorum”.

• Referència 9 (ibid. pàg. 414):

Protagonizará una versión satírica de varios episodios mitológicos sobre la diosa Afrodita […]. Nico acoge con especial entusiasmo la escena relativa a sus bodas con Hefesto y, sobre todo, aquélla en que éste sorprende a su esposa junto a Ares y encadena a los amantes desnudos sobre el lecho.

TERESA