Lectures d’estiu IV: Lisbeth Salander i les Amàzones

Com que mai no m’ha agradat deixar les coses a mitges, he completat la lectura de la trilogia Millennium d’Stieg Larsson, després d’encetar la sèrie l’estiu passat amb els primers volums, Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, als quals vaig dedicar un article. La pel·lícula se’m va fer eterna i el llibre m’ha costat moltíssim acabar-lo, perquè s’hi accentua la trama policial i periodística en detriment de la definició dels personatges, la relació entre ells i la denúncia de les misèries humanes, provocades pels més baixos instints. Els dolents són molt dolents i esdevenen autors de crims execrables, en alguns casos encoberts per un engranatge sociopolític deficient i corrupte (per què em sembla sentir el so planyívol de l’Orfeó català?), però l’autor no ens dóna gaires pistes i claus interpretatives del perquè d’aquests esdeveniments i de l’actuació dels personatges.

Sabeu què és l’únic que diverses vegades ha impedit que abandonés la lectura de La reina al palau dels corrents l’aire? La Lisbeth Salander. Ella és l’única responsable que hagi arribat a la pàgina 854, sovint llegint en diagonal, tot s’ha de dir. I això que en aquest volum queda una mica difuminada, esdevenint un personatge més pla, del qual portem una idea preconcebuda a partir dels lliuraments precedents. De fet, estic convençuda que en ella rau també l’èxit de la sèrie i la fama pòstuma del seu autor, ja que, de donjoans desmenjats incapaços de comprometre’s i eternament immadurs com el periodista Mikael Blomkvist, malvats sense ànima com l’Alexander Zalachenko (això dels russos inhumans es va portar molt durant la Guerra freda…), policies corruptes i honrats, braços executors del mal amb alguna característica física determinant, psiquiatres psicòpates i fiscals incompetents… de tot això, qui no n’ha sentit a parlar? La Salander, en canvi, és tota una altra cosa: hacker proveïda d’una memòria fotogràfica i un intel·ligència prodigiosa, noia menuda capaç de superar qualsevol destret gràcies a una capacitat infinita d’aprofitament dels propis recursos, però independent i asocial al llindar de l’autisme a causa de traumes infantils que a qualsevol altre insignificant mortal haurien portat a la destrucció… Un nou propotip d’heroïna, sens dubte, fruit d’un segle XXI globalitzat gràcies al web 2.0, on tot es pot trobar i tot es pot aconseguir si es té l’enginy suficient.

Arribats a aquest punt de l’article potser començareu a estar cansats d’esperar amb avidesa les referències clàssiques i a sospitar que a força de llegir aquesta mena de literatura, el títol del meu article és tan criptic i enrevessat com els de Larsson. Doncs no, una mica de paciència, si us plau. La clau es troba en les Amàzones. En aquest darrer lliurament, les quatre parts en què està dividida la novel·la van precedides per prefacis que, almenys a mi, em donen les claus interpretatives d’aquest heroïna cibernètica que guerreja a través la xarxa.

  • PRIMERA PART (pàg. 7-8)

Als llibres d’història sempre els ha resultat difícil parlar de les dones que no respecten la frontera que existeix entre els sexos. (pàg. 7, l.6-8)

…des de l’Antiguitat fins a l’època moderna, la història ofereix una gran quantitat de casos de dones guerreres, és a dir, amàzones. (pàg. 8, l. 1-3)

Amb tot, els historiadors no han pogut passar per alt reines guerreres que han canviat el curs dels esdeveniments gràcies al seu poder.

Tant Semíramis de Nínive, que va fundar l’Imperi Assiri, com Boudica, que va encapçalar una de les més sangonents revoltes britàniques realitzades contra l’Imperi romà, en són un bona mostra. En honor d’aquesta última, cal dir-ho, es va erigir una estàtua vora el pont del Tàmesis, em front del Big Ben. Saluda-la si al gun dia hi passes per casualitat. (pàg. 8, l. 13-19)

Estàtua de  Boudica al pont de Westminster realitzada per Thomas Thornycroft per encàrrec del Príncep Albert (1905) [Font: Wikipedia]

Però les dones guerreres de peu ho tenen més difícil per entrar en les pàgines de la Història amb majúscules, tot i que no hi ha hagut ni una sola guerra que no hagi comptat amb la participació femenina.

  • SEGONA PART (pàg. 230)

Hi ha una rica flora de llegendes sobre les temibles guerreres de la Grècia antiga… (l. 1-2)

El prefaci repassa l’origen i els costums de les amàzones, tot citant la Ilíada com a primera font en què apareixen esmentades.

També van ser els grecs que van encunyar el terme “amàzona”. La paraula significa literalment “sense pit” perquè, amb l’objectiu que a les dones els resultés més fàcil tibar l’arc, els amputaven el pit dret. (l. 12-15)

Sembla que Hipòcrates i Galè ratificaven l’eficàcia d’aquesta pràctica, però hi ha un dubte raonable sobre la seva aplicació efectiva que se sostè sobre un argument lingüístic: el prefix a- podria no ser privatiu, sinò augmentatiu. Un altre argument seria que no hi ha representacions conservades de figures  amb una amputació d’aquestes característiques.

  • TERCERA PART (pàg. 449-450)

Aquest imperi d’amàzones [ubicat a Líbia segons Diodor de Sicília] era ginecocràtic, la qual cosa vol dir que només les dones podien ocupar càrrecs públics, inclosos els militars. (pàg. 449, l. 5-7)

Digna de menció és la llegenda de la reina Myrina, que va arribar fins al mar Egeu, on finalment va ser derrotada.

Refusaven el matrimoni per considerar-lo una submissió. […] Només la dona que havia mort un home en la batalla tenia dret a perdre la seva virginitat. (pàg. 450, l. 9-13)

  • QUARTA PART (pàg. 640)

Aquestes dones guerreres mai han estat mencionades en la història oficial. Tampoc s’ha rodat cap pel·lícula romàntica sobre elles, i si avui en dia apareixen en algun lloc ho fan, com a molt, en forma d’històriques i esborrades notes a peu de pàgina. (l. 1-5)

[Citacions traduïdes de la versió castellana de M. Lexell i J.J. Ortega Román. LARSSON, S. La reina en el palacio de las corrientes de aire. MILLENNIUM 3. Ed. Destino. “Áncora y Delfín” 1156. Barna 2009. 1a ed. 2007]

Suposo que estareu d’acord amb mi que l’autor té la ferma voluntat de fer renèixer el mite: Lisbeth Salander és una amàzona comtemporània. Potser per això ha estat el meu centre d’interès al llarg d’un munt de pàgines, em recordava alguna cosa i no sabia ben bé què. Ara que hi penso, la seva constitució menuda, efèbica, amb uns pits a penes insinuats també li afavoririen l’ús de l’arc, si fos necessari.

Caldria revisar algunes de les afirmacions dels prefacis, com per exemple, aquest valor augmentatiu de l’ἀ- privativa, perquè no apareix la font ni l’argumentació lingüística que ha portat l’autor a aquesta afirmació. És una interpretació etimologica del terme ἀμάζων del qual no tenia coneixement. Us animeu a buscar informació sobre aquestes o d’altres dades i personatges esmentats als prefacis?

TERESA

7 thoughts on “Lectures d’estiu IV: Lisbeth Salander i les Amàzones

  1. Margalida Capellà Soler

    Teresa, ja saps que m’agrada llegir i que aquest tipus no llibres no els acostumo a llegir (hi ha tants llibres interessants i tan poc temps!). No m’agraden, però admiro la teva capacitat de seguir fins al final encara que sigui en diagonal. De totes maneres, m’alegra saber que també fan ús dels referents clàssics (i qui no!) i gràcies al teu apunt potser encara en llegiré alguns fragments més.

    M’espero que siguin els alumnes (els autèntics protagonistes) que et comentin (quan ja comencem el curs!) i després ja et donaré la meva opinió sobre el que tractes.

  2. Margalida Capellà Soler

    Mireu quina exposició més interessant sobre les amàzones fan a Alemània: http://www.elpais.com/articulo/cultura/rastro/amazonas/elpepucul/20100902elpepucul_1/Tes

    Teresa, et reprodueixo el final de l’article:
    “Un amplio despliegue de historia y arte que permite, según el Museo, recorrer con detalle el fenómeno cultural de las Amazonas. Y apreciar cómo la antigua leyenda ha pasado a convertirse en un símbolo de la mujer segura e independiente. Una imagen a la que alude, por ejemplo, el novelista Stieg Larsson (1954-2004) en la trilogía Millennium, cuya protagonias Lisbeth Salander evoca el talante de las antiguas guerreras de las leyendas griegas.”

  3. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Perquè ens agafa una mica lluny, que si no, ja em tenien anat a veure l’exposició. A veure si la porten cap aquí.

  4. Saraa.

    Ave!
    Trobo que aquest és un bon article! Tot i que aquesta saga no em crida gens l’atenció, i menys després de veure la pel·lícula… Mai m’ha agradat gaire seguir aquests “booms” de lectura de best-sellers, per diverses raons, com pot ser que trobo que les editorials et dirigeixen perquè llegeixis uns llibres que guanyen uns mèrits que potser realment no mereixen, ja que hi ha d’altres llibres molt més interessants i elavorats, d’autors potser no tan coneguts, que passen per alt sense donar-li la oportunitat… Això no vol dir que tots els best-sellers siguin així, ni molt menys! Però sol passar…
    Tot hi així, m’agrada el que fa Larsson amb el seu personatge, i convertir-la, com bé a dit la Teresa, en una amàzona del segle XXI, i és que no ens cansarem de repetir que les dones han estat sempre molt poc considerades…

  5. Saraa.

    Ja que no em va donar temps ahir a classe a acabar l’exercici, el continuo a casa 🙂 . Jo volia parlar sobre l’etimologia del terme “ἀμάζων” , que em va cridar molt l’atenció. He buscat a diferents articles de pàgines web, i he trobat moltíssimes interpretacions. Sembla ser que és un terme grec amb molta incògnita. Com ve diu l’article de la Teresa, la paraula ἀμάζων esta composada pel prefix “ἀ-”, que vol dir “sense”, i per “μάζων” que vol dir “pit”. Per tant, “sense-pit”, però està en dubte aquesta etimologia ja que les amàzones han estat sempre representades com dones molt maques i amb dos pits, no amb un.
    No he trobat a cap lloc la possibilitat que el prefix a- tingui un valor augmentatiu, només he trobat un sufix -a amb aquesta possibilitat… però per això tinc els companys de grec que podrien ajudar-me una mica.
    Hi ha una altra hipòtesis, i és que aquest nom provingui de una tribu iraní, la “ha-mazan”, que vindria a dir “els guerrers”. Aquesta opció l’he trobat a diferents llocs…
    A més, com a curiositat, el descobridor del riu Amazones, l’espanyol Francisco Orellana, es va enfrontar amb una tribu índia que estava formada per dones guerreres, i per això va batejar al riu d’aquesta manera.
    Jo trobo una mica estrany que no hi hagi cap representació de les amàzones amb el pit dret amputat, però bé, potser quedarà en el misteri…

    Vale!

  6. Teresa Devesa i Monclús Post author

    Molt bona anàlisi, Sara, has fet un estudi etimològic d’aquest terme molt interessant. I encara té més mèrit perquè no fas grec. Les darreres informacions m’han agradat especialment perquè les desconeixia. Si trobes alguna altra dada al respecte, fes-nos-ho saber.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *