|
Ja heu pogut observar en dos articles de la Rebeca (“El mite d’Europa en Góngora” i “De una de dama que, quitándose una sortija, se picó con un alfiler”) que Góngora inseria una gran quantitat de referents clàssics a les seves obres. Com tots sabem, Góngora, era culterà i aquest corrent literari barroc es basa en la complicació formal, amb referències clàssiques, cultismes… El més important en aquest corrent literari és com es diuen les coses, en comptes de què es diu.
A partir dels recents articles publicats a Aracne fila i fila, he trobat aquesta faula escrita també per Góngora, s’anomena: “Fábula de Píramo i Tisbe”. Estic segura de que us sona moltíssim aquest mite ja que l’hem llegit a Narracions de mites clàssics, i tenim Píram i Tisbe al bloc així com una recreació literària de la Laura Galán, Història d’un amor impossible, i a El Fil de les Clàssiques, el nostre bloc d’aula, tenim una genial una representació dels Beatles i els de primer de batxillerat vam fer una petita representació al Parc del Laberint d’Horta (una actuació magistral de la Laura i en Dani) davant dels alumnes de l’institut Albéniz de Badalona.  Mosaic romà de la Casa de Dionís, a Pafos (Xipre). Finals del s. III – principis del s. IV d. C. Us deixo un fragment de la Fábula de Píramo y Tisbe de Góngora, ja que l’obra sencera és molt llarga i qui la vulgui llegir tota , cosa que us recomano, només ha de clicar aquí. La ciudad de Babilonia–famosa, no por sus muros– (fuesen de tierra cocidos o sean de tierra crudos), sino por los dos amantes, desdichados hijos suyos, que, muertos, y en un estoque, han peregrinado el mundo– citarista dulce, hija del Archipoeta rubio, si al brazo de mi instrumento le solicitas el pulso, digno sujeto será de las orejas del vulgo: popular aplauso quiero; perdónenme sus tribunos. Píramo fueron y Tisbe, los que en verso hizo culto el licenciado Nasón (bien romo o bien narigudo) dejar el dulce candor lastimosamente oscuro al que túmulo de seda fue de los dos casquilucios moral que los hospedó; y fue condenado al punto, si del Tigris no en raíces, de los amantes en frutos. Núria Yela 1r de batxillerat llatí i grec. |
Aracne fila i fila
Bloc per no perdre El Fil de les Clàssiques més col·laboratiu
Ara us faltaria la versió de Shakespeare! Potser ja la tenim! Ho esbrineu?
Ave Núria:D
Quin poema tan bell! segur que ara que estavem estudiant a lliteratura castellana alguns dels autors més rellevants de la lliteratura hispànica, vam veure bastants de referents clàssics en els seus poemes.
Aquest autor pertany a la lliteratura barroca. És un culterà ja que es basa en la complicació, en la decoració y el rebuscament de l’estètica.
Aquest mite és preciòs,m’encanta,ho vaig exposar en el parc del laberint essent una de les Miníades:)
Bueno he trobat una obra teatral de Shakespeare basada en la fàbula de Píram y Tisbe de la Metamorfosis d’Ovidi. Tracta d’una versió primitiva de Romeo i Julieta: Píram fa d’un joven babiloni enamorat de la seva veina Tisbe.
bon artícle noia:)
valeee
Per la pauta de correcció de les PAU Catalunya 2010 sembla que ha sortit a l’examen de llatí: http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_llat10jt.pdf
Qui ho havia de dir?
Gràcies a l’APLEC tenim ja l’examen de llatí PAU 2010: http://apleccat.blogspot.com/2010/06/pau-2010-examen-de-llati.html
Us recomano aquesta pàgina: http://www.uv.es/ivorra/Gongora/Piramo/argumento.htm
Salve !
Lida aquí et deixo el resum de la nostra obra Pyramus i Thisbe.
Pyramus i Thisbe aquesta historia era ven coneguda en els temps romans.
Pyramus s’enamorà de Thisbe, veïna seva, però no s’hi podia casar per la imposició dels seus pares. Un dia, van prendre la decisió d’escapar-se i van acorda en trobar-se a les afores, al costat d’una morera. Thisbe va arriba primer, però en veure un lleó que s’hi acostava va córrer a amagar-se. La fera la va estripa i la va tacar amb sang de la seva darrera víctima. Quan Pyramus va arribar i va trobar sang, tement el pitjor, es matà amb el seu propi punyal. Thisbe, en tornar al lloc i trobar-se’l mort, es clavà el mateix punyal per morir al seu costat. La sang dels amants va regar la morera i va fer que els seus fruits, que fins aleshores havien estat blancs, es tornessin vermells.
Ave !
També vàrem dramatitzar a classe, tal com deia la Fatima, el mite ovidià en llatí i aquí en podreu fer un tastet!
Ara ja torna a funcionar l’enllaç a Relats al Laberint que s’havia trencat! Gràcies, Teresa, per adonar-te i avisar-me!
Aquest és un dels meus mites favorits. Shakespeare es basa en aquest mite per crear una de les seves comèdies romàntiques, Sonmi d’una nit d’estiu, que seria una versió primitiva de Romeu i Julieta (també escrita per Shakespeare)
És un mite una mica dramàtic on ens relata l’amor entre dos joves que per la prohibició dels seus pares poden estar junts però això no va impedir que es estimessin, planegen una huiada a meitat de la nit però per un simple mal “ entès” no van poder estar junts i van morir, aquest també seria el resum de Romeu i Julieta.
Núria, quins records, aquella representació del mite al Parc del Laberint… En aquella ocasió vau representar també el context en què es narra l’episodi a “Narracions de mites clàssics”.
Els que l’esteu llegint aquest any podeu dirme qui l’explica i en quina situació?
Pingback: Píram i Tisbe, del mite en llatí a la pervivència | El Fil de les Clàssiques
Píram i Tisbe eren dos joves que vivien en cases conjuntes i s’estimaven des de ben petits, les seves families eren coneixedores d’aquest sentimen i l’impedien. Els amants mantenien el contacte a través d’un forat a la pared i un dia van decidir quedar al carrer. Tisbe va sortir i quan va arribar a la morera va veure una lleona amb taques de sang i va decidir fugir, deixant sense voler una peça de roba. Quan Píram va anar a la morera i va veure el mocador de la seva estimada i les petxades de sang de la lleona es va suicidar alla mateix, demanant als déus que el fruit d’aquest arbre fos vermell en el seu honor. Tems més tard Tisbe torna a la morera i veu a Píram mort, ella decideix suicidar-se allà mateix demanant descansar sempre al costat del seu amor i que el fruit de l’arbre fos negre en honor a la seva desgràcia.
El poema és de Góngora, un poeta espanyol de la época daurada de la literatura castellana, no va publicar les seves obres en vida i va ser capellà. Van adquirir molta fama els seus enfrontaments literaris amb l’altre gran poeta de la época, Francisco de Quevedo.
El mite de Píram i Tisbe és la història d’un amor tràgic entre dos joves enamorats.Les seves famílies estàven en conflicte, i una nit decideixen veure’s, ja que el seu amor es molt profund. Quan Tisbe arriba al lloc on havien quedat veu a una lleona i surt corrents però se li cau el vèl. La lleona l’olora i el taca de sang,i més tard quan arriba Píram , veu el vel i pensa que la seva estimada ha estat morta i decideix suicidar-se perquè la vida sense ella no té sentit. Tisbe no volia faltar a la seva trobada amb Píram i va al lloc on havien quedat, dessitjosa per explicar-li el que li havia passat,quan arriba es troba que el seu estimat s’havia suïcidat , el veu amb el vèl i Tisbe arriba a la conclusió que ho va fer perquè creia que ella estaba morta.Enfront això decideix suicidar-se ella també com a signe d’amor profund, ja que la vida sense ell no té sentit. A partir d’aquest mite autors com Shackespeare han fet noveles, Romeo i Julieta. Góngora , poeta i dramaturg espanyol del segle d’or,fa una “paròdia” del mite d’Ovidi. Tracta a Píram i Tisbe d’insensats, y es burla del seu estúpid suïcidi .També fa una burla del seu porpi estil. Góngora completa tots els detalls ausents a la història d’Ovidi per donar suport a l’argument.
Salvete omnes!
La metamorfosi de Píram i Tisbe consisteix en la història d’amor d’uns joves de nom Píram i Tisbe, el qual el seu amor no està ben vist per la seva família i per tant no poden veure’s.
L’acció té lloc en un veïnat de la ciutat de Babilònia, en dues cases contigües on els estimats poden parlar-se a través d’una escletxa que hi ha a la paret de cada casa.
Un dia decideixen burlar la seguretat per quedar en un lloc proper a un estany on hi havia moreres.
Els estimats anaven cadascú per un lloc diferent i durant el seu camí, Tisbe, que anava amb un vel es troba amb una lleona que la intenta perseguir, intenta esquivar-la però perd el vel que portava.
Llavors la lleona l’agafa i mata altres animals.
Poc després d’això, Píram, que estava de camí veu un vel i que aquest estava tancat de sang, immediatament es creu que havien matat Tisbe, per tant, Píram es va posar molt trist i no posia acceptar la mort de la seva estimada.
La seva covardia amorosa li va comportar que es clavés una espasa al ventre.
Després d’aquest esdeveniment Tisbe, s’assabenta que el seu estimat s’havia suïcidat i com no pot viure sense l’altre també acaba morint.
La metamorfosi d’aquesta història són les móres, que es tornen negres després de la mort dels estimats, quan abans eren uns fruits de color blanc.
Góngora en la seva faula fa referència a la ciutat de Babilònia fent referència al riu que passa per la ciutat, el Tigris i també el cognomen de l’autor, Ovidi.
El cognomen d’Ovidi és “Naso” que en català és “Nasó”, aquest “cognomen es refereix al nas prominent i gran que tenia Ovidi. El nom complert seria Publi Ovidi Nasó( “Publius Ovidius Naso”). El praenomen seria “Publius”, el nomen “Ovidius” i el cognomen “Naso”.
Góngora fa referència als amants als quals la família els impedia la seva relació, la seva mort conjunta, fa referència a la metamorfosi que són uns fruits de color negre, les móres.
Quan el poeta es refereix a com anava Tisbe a la cita i el fet que va desencadenar la mort dels estimats.(“al que túmulo de seda/ fue de los dos casquilucios/ moral que los hospedó).
(“Píramo fueron y Tisbe/ los que en verso hizo culto/ el licenciado Nasón/(bien romo o bien narigudo”) Aquests quatre versos de la faula fan referència a que Ovidi va explicar aquesta història a les “Metamorfosis” i al “cognomen” Nasó.
Valete omnes!
La metamorfosi explica que dos joves enamorats, Píram i Tisbe, però no corresposos, ja que els seus pares no beneïen la seva relació, parlaven a través de l’esquerda de la paret que unia les seves cases. I un dia van decidir trobar-se sota un arbre: primer va arribar-hi Tisbe, però es va amagar dins d’una cova perquè va veure un lleó rondant per allà. I a l’arribar Píram, va veure el bel que li havia caigut a la seva estimada en fugir i el qual havia agafat i ensangonat la bèstia, i ell pensant que el lleó s’havia menjat a Tisbe, va suïcidar-se, ja que no podia viure sense amor. I ella, en tornar on havien quedat, van veure que el seu estimat s’havia suïcidat, i ella va decidir fer el mateix i clavar-se el punyal al pit, però abans va demanar als déus que deixessin de color de la sang de Píram les mores que anteriorment eres blanques. I finalment, estant morts els dos, els van enterrar junts.
El poema de Góngora comença fent referència a la residència dels protagonistes del mite, Babilònia, on els dos per voltar per llocs fora la ciutat van morir. Després també parla d’Ovidi, referint-se a ell com a “el licenciado Nasón
(bien romo o bien narigudo)”, autor de Les Metamorfosis, per tant, d’aquest mite. I parla de la mort dels amants, que va convertir en color fosc el fruit que abans del suïcidi era blanc.
Pírram i Tisbe eres dos amants de la mitologia grega a Babilònia que tenien un amor prohibit pels seus pares. Van aprofitar que vivien a cases veïnes per comunicar-se. Una nit van quedar de reunir-se però per un malentès Pírram va creure que Tisbe havia mort i es va suïcidar. Al veure això, ella també es va suïcidar amb el mateix punyal. La sang dels dos va provocar el color dels fruits de la morera.
Luis de Góngora (1561-1627) va ser un poeta i dramaturg espanyol del Segle d’Or i màxim exponent del corrent literari del culteranisme. Aquesta obra és un romance basat en aquest mite amb versos octosíl·labs i rima assonant als versos parells.
Salve!
Piram i Tisbe són dos adolescent que són veins i s’acaben enamoren, però no poden estar junts pels seus pares.Un dia decideixen quedar els dos i per fer-ho s’han d’escapar de casa sense que els pares es donin compte. Primer va arribar Tisbe al lloc de trobada, quan estava allà va aparèixer un tigre i Tisbe es va amagar amb la mala sort de que va perdre el seu mocador, el qual va quedar ple de sang per la presa e la tigresa. Més tard va arribar Piram i quan va veure el mocador ple de sang va pensar que la seva amava havia mort, per tant va agafar la seva espsa i es va matar, poc despres va sortir Tsve d’on estava amagada i es va trobar al seu amant mort i va agafar la espasa del amant i es va mata tambè, a causa de la sang e Piran les mores es van tornar negres.
Góngora va ser un poeta molt destacat de l’Edar d’Or i fa aquest tema fent referècia a la metamorfois de Piram i Tisbe i a tota la seva història d’amor.
Salve.
Píram i Tisbe eren dos enamorats. Ambós eren dos prodigis a Babilònia: ella la més perfecta i ell el més atractiu. Vivien en una casa contigüa i compartien paret, a on hi havia una esquerda per on es comunicaven: una nit van decidir que al següent dia s’escaparien… i quedarien sota un arbe a on hi hauria una font al costat. Ella va arribar abans i es va trobar una lleona ferotge amb sang tacada bevent aigua. Es va espantar i va fugir: en aquest moment se li va caure el vel amb el qual va sortir de casa. El noi, en arribar, molt més tard i penedint-se per això, va veure aquesta prova. La lleona s’havia apropat i l’havia esmicolat. Va pensar-se que l’havia matat i considerant un acte covard seguir vivint… va clavar-se una espasa al ventre. Ella, quan va tornar, el va veure. Va fer el mateix però sota el pit. Tots dos enamorats van ser enterrats a la mateixa tomba i els déus van quedar tan impressionats amb l’amor d’aquests joves que van fer que els morals mai més creixessin blancs, sinó de color morat com la sang vessada per l’amor passional d’aquests dos.
Luis de Góngora va ser un reconegut i extraordinari poeta i dramaturg d’origen espanyol que va pertànyer a l’època on l’art i la literatura a Espanya van florir i van créixer amb més força, el període conegut com el Segle d’Or i per mitjà del qual, Góngora va aconseguir convertir-se en el més important exponent dins del corrent literari anomenat culteranisme o com també es coneixia, gongorisme.
Salve!
Píram i Tisbe són dos joves enamorats, que no poden estar junts per la prohibició dels seus pares. Tot i això, ells se segueixen comunicant i planegen fugir. Un dia, quan Tisbe arriba al lloc on havien quedat, es troba amb una lleona, pel que fuig per salvar-se, deixant enrere el seu vel, que la lleona acaba destripant. Més tard, quan Píram arriba i veu el vel tot ensagonat i destripat per la lleona, es pensa que Tisbe també és morta i se suïcida, ja que no pot viure sense ella. Quan Tisbe torna i veu el cos del seu estimat desagnant-se, pensa el que ell havia pensat anteriorment, que és incapaç de viure sense ell, però abans de suïcidar-se, demana als déus que mantinguin el color fosc de les mores, que anteriorment eren blanques però ara han estat tacades per la sang, com a record del seu amor.
Góngora, autor d’aquest poema, va ser un dels màxims representant del culteranisme dels Segles d’Or de la literatura espanyola, raó per la qual aquest poema tracta sobre un tema mitològic. En el poema es presenta la mort de dos amants de Babilònia (Píram i Tisbe). Més endavant en uns versos els esmenta amb el seu nom i atribueix la seva aparició a l’autor, al qual fa referència al seu cognom Nasó. Cap al final del poema esmenta la raó de la seva mort, el vel de Tisbe que li va caure i li va fer pensar a Píram que era morta.
L’existència d’aquest poema demostra la pervivència de la mitologia clàssica al llarg dels anys, que també va donar origen a l’obra de Shakespeare “Romeu i Julieta”.