Ovidi i Homer van contar històries d’amors sense límits ni fronteres. Històries que avui en dia poden sonar apassionants, però, d’un caire excepcionalment fictici. Les traïcions entre parelles eren un dels temes més freqüents tant en la Roma com en la Grècia antiga. Però, tampoc era un tema que causés masses conflictes emocionalment parlant. I és que el concepte amor i el concepte matrimoni no estaven estrictament lligats.
Fresc eròtic de Pompeia
Sí que és cert que era una sort poder-se casar amb la persona estimada, però, el matrimoni era la simple unió de les propietats econòmiques i el prestigi polític de dues famílies, amb l’objectiu de tenir una descendència que en pogués gaudir. Vaja que per unir-se a una persona econòmica, política i corporalment no era necessari establir un vincle emocional. En aquest cas, llavors, quin tipus de relació tenien? Eren amics i, finalment, arribaven a estimar-se prou com per no penedir-se de la decisió externament premeditada del seu matrimoni o es repudiaven fins al final? Sincerament, em pregunto com en un context on l’ètica i la moral tenien tant de pes en la societat, una dona podia deixar-se maridar en contra dels seus sentiments, per la pura aparença. Perquè jo considero, en la meva mentalitat de dona del segle XXI, que això no és ètic, és incoherent. Però, les normes socials estaven molt marcades i atrevir-se a discrepar amb un pare, no deuria ser del tot fàcil.
Seguint amb el tema de les normes de la societat romana en trobem un de força delicat. Per a una dona, la virginitat i la castedat eren de gran importància. Se solien casar joves per poder perdre la virginitat amb el seu marit i molts cops, després del segon o el tercer fill, decidien per pròpia voluntat esdevenir castes de nou. Però, jo em pregunto, això no significa que renunciaven també a les seves necessitats bàsiques? Malgrat també hem de considerar que, avui en dia, continuem trobant dones que trien aquesta manera de viure. És cert que els seus mètodes anticonceptius no eren tant eficaços com els que s’utilitzen avui en dia, sobretot, perquè la màgia es considerava un d’ells, però, també existien ungüents espermaticides, diafragmes o la possibilitat de fer una neteja després de l’acte. Sincerament, aquest tema obre un debat en mi. Guardar les aparences, com ja he comentat, era molt important i, en una dona, l’adulteri estava mal vist, en canvi, no en un home. Per tant, mentre ell gaudia d’una vida sexual satisfactòria amb concubines, esclaves i llibertes, plena de fills bastards, ella preferia triar la castedat per no continuar tenint relacions amb un marit al que no estimava o s’arriscava a cometre una infidelitat, amb el perill de ser descoberta i castigada severament per la societat i la llei.
I per aquest motiu es va inventar el divorci. Penso que és la millor manera de concloure, parlar d’aquesta possibilitat que ha estat vedada durant llargs períodes de la història. Per què els romans van inventar el divorci? Durant els primers segles, només existia la possibilitat discriminant que el marit repudiés la seva dona, però, més endavant, el dret romà va concedir la llibertat de divorci. Òbviament, però, aquest tema tampoc eren flors i violes per a la dona, ja que els fills solien quedar sota la custòdia paterna. Suposo que aquest era una de les qüestions per la qual, els divorcis no eren tan freqüents com haurien d’haver estat, perquè com ja sabem, la dona compartia molt de temps amb els fills durant els seus primers anys de vida. Sigui com sigui, podem continuar cercant-li el costat positiu. En aquest cas, tant l’home com la dona podien tenir la iniciativa de divorciar-se, així que aquelles que no triaven ser castes, ni estaven enamorades del seu marit, podien demanar la separació legal i poder començar de nou.
Fotografia de Sebastià Giralt
N.B.: Apunt inspirat en Matrimoni i amor, de Sebastià Giralt.
Sílvia Espinach
1r de batx. Llatí
