Com a bona Premianenca interessada pels temps remots, avui he assistit al Museu de l’Estampació de Premià de Mar atreta pel suggeridor títol amb què s’anunciava la xerrada de la prestigiosa investigadora de l’ICAC Marta Prevosti.
L’arqueòloga ens ha assenyalat, en primer lloc, que la fascinació pels objectes del passat és inherent a l’ésser humà, de manera que tenim testimonis que des d’antic hi ha hagut gent que guardava i gaudia d’objectes d’èpoques anteriors. És el cas, per exemple, de la Vil·la dels Papirs d’Herculà, on s’ha trobat una col·lecció de vuitanta escultures a la qual pertanyen les imatges que il·lustren el cartell.
A continuació, ha passat a definir l’arqueologia com a part de la Història amb metodologia pròpia, que ha presentat amb un símil força il·lustratiu. Segons Prevosti, l’arqueòleg actua com un psicòleg a la recerca de les capes de records per trobar la clau interpretativa dels conflictes emocionals presents. A mi, personalment, m’ha semblat una comparació molt encertada, de debò.
L’estudi estratigràfic com a base principal de la metodologia arqueològica ha estat el tema següent, sobre el qual la ponent ha remarcat la connexió amb ciències experimentals com la geologia. Ha explicat com es formen els estrats, com s’interpreten en sentit invers a la seva formació per tal de saber la cronologia relativa del jaciment, és a dir, l’ordre de cada estrat, i també per conèixer-ne la datació exacta gràcies sobretot a les troballes ceràmiques o l’utillatge.
Altres tècniques de datació com el carboni 14 o el paleomagnetisme ens remeten de nou a la relació d’aquesta disciplina històrica amb les ciències experimentals, així com els registres paleo-ambientals, les anàlisis pol·líniques, els estudis ossis i de microcarbonis, que ens donen dades sobre el clima, la fauna i la flora de l’entorn.
Després d’aquesta visió general de l’arqueòleg com a psicòleg del passat que ha de tenir molt de científic per poder arribar a conclusions fidedignes, Prevosti ha dedicat una segona part a la tècnica de les prospeccions per se, independentment que finalment obrin pas a una excavació. És en aquest punt on l’estudi arqueològic s’assembla més a la investigació detectivesca a què fa referència el títol de la xerrada, ja que s’apropa a un joc de pistes que l’investigador ha d’analitzar i interrelacionar per poder arribar a conclusions amb les màximes garanties d’encert. El més destacat, al meu entendre, ha estat que, des d’aquell moment, el públic hem pogut gaudir d’una detallada exemplificació relacionada amb el projecte Ager Tarraconensis del qual forma part Marta Prevosti. És apassionant escoltar com les traces de les àmfores han portat a la detecció de la rellevància de la família Clodius Martialis, un membre de la qual va arribar a ser duumvir de Tàrraco, i a la detecció de la sèquia que portava l’aigua als seus camps vitícoles.
Per acabar, la investigadora ha posat el colofó amb la referència a dues campanyes arqueològiques llegendàries en tant que pioneres, en les quals la intuïció i la passió pels enigmes no tenen res a envejar al mateix Sherlock Holmes. Quina millor mostra de l’encís de la recerca arqueològica que la passió de diletant que va portar Schliemann fins a la mítica Troia o la intuïció d’un més rigorós Arthur Evans, que va treure a la llum l’esplendor de Cnossos?
Fet i fet, ha estat una estona enriquidora que s’ha clos amb un breu col·loqui provocat per un auditori que es resistia a deixar marxar una ponent que ens havia posat la mel a la boca i ens havia obert més interrogants encara. No és estrany, doncs, que en honor de l’espai en què ens trobaven, s’animés Prevosti a girar els ulls al camp de l’arqueologia tèxtil, on encara hi ha molt per dir.
Si teniu dubtes, estimats aràcnids i aràcnides premianencs, pregunteu-los a dues companyes que hi eren presents i les quals he detectat immediatament, perquè eren dels pocs joves que hi havia entre el públic. He parlat amb una d’elles i m’ho ha confirmat, mentre l’altra s’afanyava a parlar amb l’oradora per qüestions del Treball de recerca. M’agradaria saber qui sou, perquè no he pensat a preguntar-vos el nom…
Com a tema d’investigació us proposo que desenvolupeu els dos exemples que han posat punt final a l’exposició, tal com us he indicat. Qui són aquests personatges? Per què atribueixo “passió de diletant” a l’un i “intuïció” amb més rigor a l’altre?
TERESA DEVESA MONCLÚS
A continuació, vam anar al museu, en el qual primer vam veure un vídeo amb la història de Tàrraco i després anàrem per feina. Vam veure l’escriptura dels romans a les pedres, després escultures de Juli Cèsar i Júpiter. A continuació pujàrem a les altres sales per veure-hi més escultures, objectes que utilitzaven els romans i altres coses. A una sala on hi havia escultures (però només els caps) vam veure els pentinats tan treballats que es feien, i la Teresa fins i tot va dir que qui es faci un pentinat femení a l’estil romà (si és possible, és clar), li pujaria un punt a l’avaluació. Alguns van dir que s’ho farien… Però una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho, veurem si ho aconsegueixen.
