Category Archives: Llatí 2n

Cal preservar la vil·la romana de la Sagrera

El passat amb el futur s’entrecreua en el subsòl de Barcelona. El descobriment d’una gran vil·la romana d’almenys 4000 metres quadrats, vora la nova estació de l’AVE, provoca sorpresa entre la gent i desferma la passió dels especialistes. Atesa la importància de la descoberta, l’única d’aquestes característiques a la ciutat de Barcelona, algunes veus s’han alçat demanant la preservació sencera dels conjunt excavat i la seva conversió en un parc arqueològic.

També podeu llegir més informació en aquestes planes de El Periódico de Catalunya.

Gaby

De quina ciutat es tracta?

13 Replies

Hola a tothom,

Aquest estiu m’he passejat per un país estranger on mai m’hauria imaginat trobar-me tantes referències llatines. En una ciutat veïna hi vaig trobar un pub que es deia “Tempus fugit”. Llàstima que aquell dia no portava la càmera i no vaig poder fotografiar l’enorme cartell amb un rellotge preciós que ens indicava aquest pas del temps inevitable i alhora la necessitat de gaudir-ne. I jo n’he gaudit força perquè malgrat estar en un país de pluja, he tingut bastants dies de bon temps. Us donaré unes quantes pistes i algunes fotografies perquè em digueu de quina ciutat es tracta i quins fets històrics importants hi van passar. Quan veieu les fotografies ho tindreu força fàcil.

Aquestes primeres restes no us diran gran cosa, però sapigueu que es tracta d’una col·lecció que podem trobar al jardí d’un Museu on hi ha moltes més restes arqueològiques. L’estàtua de l’inici que no us porti a error, ja que no és d’època romana.

En el mateix jardí podem veure la resta d’aquesta fortalesa. Això vol dir que en aquesta ciutat hi havia una legió de manera permanent. Quina era? Aquesta foto potser us podrà ajudar.

I aquí teniu la columna sencera:

Ja sé que no és de gaire ajuda, però aquí van unes pistes més. La legió va arribar amb l’emperador Adrià quan va visitar la ciutat l’any 122, però abans hi havia arribat la famosa legió que va desaparèixer, la novena. Això era entre el 71 i el 74 dC.

Com tota ciutat romana també tenia el seu Decumanus, tal i com ens mostra la següent fotografia:

Per acabar, dir-vos que en aquesta ciutat hi van morir dos emperadors i en va ser proclamat com a tal un altre. Quins van ser i en quin moment? L’última fotografia us ajudarà.

El nom en llatí de la ciutat era Eboracum. L’origen d’aquesta paraula no és llatí, ni tampoc pertany a una llengua romànica i el seu significat és “lloc de l’arbre del teix”.
A veure com vam les vostres investigacions. D’entrada sembla difícil però estic convençuda que ho trobareu ràpidament. Heu de contestar totes les preguntes: de quina ciutat estem parlant? Quina és la legió que hi estava instal·lada durant un període de la història de l’Imperi Romà? I quins són els emperadors que hi van morir i el que en va ser proclamat?

Ànim i poseu-vos a investigar que aviat començarem les classes i ens hi hem de tornar a acostumar.

Núria

“De itinere”: Κεφαλλονιά III- Mites i terratrèmols

1 Reply

Després de la visita a Argostoli, la capital, i d’un refrescant passeig per les illes veïnes, explorem Cefal·lònia a la recerca de referents clàssics.

Tal com queda palès al primer article d’aquesta sèrie, el principal referent que percebem a l’ambient és el món mític relacionat amb el reialme d’Odisseu, però crec que hi ha dos indrets ben diferents que caldria remarcar també: la cova de les Nimfes i la domus d’Escala (Σκάλα).

Llac de Melissani [Foto: Josep Lario]

A la part central de la costa est de l’illa, a prop de Sami (Σάμη), es troben la gruta i el llac de Melissani (Μελισσάνη), un paratge d’extrema bellesa lligat des d’antic al culte de divinitats de la natura. L’estructura extraordinària d’aquesta cova oberta acull un llac d’aigües blavíssimes amb una fondària de fins a 39 m, que val la pena visitar de la mà dels barquers experts que n’expliquen la història i els detalls més curiosos. Les excavacions que s’hi han realitzat han obtingut nombroses troballes, la majoria dels segles IV i III aC, que testimonien el culte al déu Pan i les Nimfes.

Estatueta del déu Pan trobada a la gruta de Melissani. Museu Arqueològic d’Argostoli [Foto: Josep Lario]

Després d’admirar els extraordinaris colors de l’aigua canviant de tonalitat a mercè de la incidència dels rajos solars a través de l’immens forat obert que li fa de sostre, us puc ben assegurar que m’estranya gens que se l’anomeni popularment “La cova de les Nimfes”. Els esperits de la natura han d’estimar aquest indret per força…

Placa de l’entrada de la cova de les Nimfes. Reprodueix un relleu actualment conservat al museu d’Argostoli. [Foto: Josep Lario]

Més al sud, a l’extrem meridional de Cefal·lònia, la localitat d’Escala allotja les restes d’una vil·la romana del segle III dC decorada amb uns interessants mosaics de temàtica diversa. Un amable però poc entès vigilant acull els visitants i els guia a través del jaciment, tot i que la bona voluntat que mostra no és suficient per aclarir els dubtes concrets que se’ns puguin presentar sobre els diferents espais i el contingut dels mosaics. Sembla que l’efecte d’un terratrèmol, un incendi o la construcció d’una església cristiana va moure les restes i és difícil reconèixer l’estructura original de la construcció, no obstant l’estat de conservació del paviment és suficient per fer-nos una idea de la seva importància. S’hi poden recórrer sis estances i els mosaics més destacables representen, en un cas, l’enveja atacada per feres salvatges i, en l’altre, una escena de sacrifici envoltada de textos en grec clàssic.

Divinitats de la natura i evidències històriques d’època romana, en els dos casos es fa present la força irresistible dels fenòmens tel·lúrics que han donat forma a una geografia fragmentada, testimoni de la insignificància de l’ésser humà enfront de la totpoderosa Gea.

TERESA

Tot el soroll del món, de Vicenç Llorca

2 Replies

Tot el soroll del món (ed. Columna, 2011) és la primera novel·la del poeta Vicenç Llorca (vid. Les places d’Ulisses i En absència de l’àngel a El Fil de les Clàssiques). Amb molta sensibilitat, amb un llenguatge cinematogràfic i alhora poètic, farcit de molts referents literaris i pictòrics, planteja si l’amor pot donar una segona oportunitat en persones marcades per una relació sentimental anterior.

Vaig tenir el goig d’assistir i enregistrar la presentació del llibre a la Biblioteca Can Llaurador de Teià:

[youtube]https://youtu.be/fzH5YJkAuq8[/youtube]

En llegir la novel·la, em vaig adonar del magnífic joc en què Vicenç, un poeta metafísic com el seu protagonista en Francesc Bertran, utilitzava el viatge de plaer a la República Dominicana i al país veí d’Haití per endinsar-se en el viatge interior dels seus diferents personatges, tal com en el periple odisseic de l’heroi grec Ulisses. Hic et nunc no desvetllaré tot el que jo hi he arribat a trobar, espero que llegiu el llibre i, si pot ser amarats de l’experiència de la lectura homèrica, virgiliana, dantesca o …, llavors ja descobrireu tot el que en ell s’hi amaga. També us adonareu ara que és època de vacances, temps de viatjar, que el viatge, tant avui com en temps d’Homer, d’Alexandre el Gran, d’Hanníbal o de Sèneca, sempre ens proporciona coneixement i ens fa millors, talment la lectura d’un bon llibre(vid. El viaje en la Antigüedad, de Fernando Lillo).

Reprodueixo aquí un petit fragment de la carta que, a Tot el soroll del món, el vell americà Charles deixa a la recepció de l’hotel com a comiat per a Francesc Bertran, i ja veureu que a més de les referències clàssiques que equiparen els embats de l’huracà Melinda a l’erupció del volcà Vesuvi i la mort de Plini el Vell (vid. El Fil de les Clàssiques) a mi em recorda la mort d’un personatge de l’Odissea, sabeu quin?:

Deixaré que Melinda sigui el forat negre que em faci avançar en la dimensió del temps i de l’espai. No, no m’he tornat boig. Se’n recorda de Plini el Vell? No va poder evitar acostar-se fins al Vesuvi per contemplar l’espectacle únic de la natura que s’expressava sublim en l’erupció del volcà. Doncs bé, me n’aniré a la platja i avançaré i avançaré envers Melinda. I ella, que em comprendrà, m’agafarà als seus braços i ja seré en el joc veloç de la felicitat de fondre’m amb la natura, com en un gran bes. I si no em pren és perquè encara no és el moment, i ho comprendré amb humilitat. En qualsevol cas, tot el que tindrà vostè de mi serà unes hores en què ens haurem dit més veritats que no molts éssers estimats en una vida. No compta la quantitat, sinó la qualitat que guanyem en l’experiència dels fets i de les vides a través de la intensitat dels moments. Com una llum de l’eternitat. pàg. 264, Ed. Columna, 2011.

Encapçala la novel·la una cita molt ben aconseguida de Secretum de Petrarca:

Excute pectus tuum acriter; invenies cunta que nosti, si ad ignorata referantur, eam proportionem obtinere quam collatus Occeano rivolus estivis siccandus ardoribus.

(…) Sed ille mos vester execrandus est; transitoria curatis, eterna negligitis.

Fruïu de la lectura, ocupeu-vos de les coses que paguen la pena!

N.B.: Si voleu seguir tota l’actualitat de la novel·la visiteu el bloc de l’autor, Quadern Blau.

Margalida

Les escriptures de l’oceà

5 Replies

Seguint l’article de l’Origen de les grafies: Tendències enfrontades, aquest 13 juliol vaig seguir a través del canal 33 un documental anomenat “Les écritures de l’océan” (Les escriptures de l’oceà), d’Olivier Jonemann i Pierre Vachet. Aquest documental tracta alguns dels sistemes d’escriptura de les illes del Pacífic després de la seva invasió fa un segle, però desmentint la seva suposada incultura i mostrant la seva pròpia visió del món permanent, tot i que se’ls va imposar l’alfabet llatí en la majoria d’elles.

Illes del pacífic representades en aquest enllaç.

El reportatge se centra en tres llocs: en l’Illa de Pàsqua i el “rongo rongo”, sistema escrit encara no desxifrat, Nova Caledònia i els seus missatges tallats en les roques, i l’alfabet de l’illa de Pentecosta (Vanuatu) per a la llengua bislama (barreja d’anglès, francès i espanyol).

Abans de tot, però, cal recordar l’evolució de l’escriptura fenícia fins a derivar en l’alfabet grec i l’abecedari llatí. No hi ha cap norma a l’hora de modificar una grafia per adaptar-se a les necessitats del poble que la tracta, ni existeix un període temporal concret per a aquest canvi.

Imatges extretes de la pàgina especialitzada en l’origen dels alfabets guiada per la universitat de Maryland, a càrrec del professor Robert Fradkin.

Llavors, el motiu d’aquest article és el tractament de les grafies llatines en ment de la gent de Vanuatu, ja que les reinterpreten a la seva manera. Les dues imatges que trobareu a continuació són la mateixa lletra en l’alfabet local i el llatí.

El primer es pot anomenar “abuanna” i és el primer signe de l’alfabet autòcton, igual que la lletra A és la primera. En el vídeo explica com l’alè va ser transportat pels vents i que, quan es van trobar tots, van donar lloc als sons. També significa “paraula”, igual que l’alp’ fenícia era un cap de bou que es va anar girant convertint-se en alfa i després aleph i A llatina. La part curiosa és que en la segona imatge veiem una representació de la lletra A que es correspon al signe original llatí, però que adquireix el nou significat provinent del símbon de la primera imatge. Com podeu veure, queda traçada seguint la forma rodona del recorregut dels vents tal i com s’ha explicat anteriorment.

Així doncs, és interessant palpar aquests canvis fets fa cosa d’un segle ja que la lletra segueix sent la mateixa, una A llatina, però amb un significat propi per a la gent de Vanuatu. No és el cap de bou, ha evolucionat massa, però torna a tenir un sentit quan s’identifica amb les grafies locals. És una forma de demostrar que els alfabets encara són modificats; no és una cosa del passat. En un món en què la gent creu que l’establiment dels diccionaris oficials i la gran alfabetització del Primer Món asseguren la continuïtat dels alfabets quasi de forma intacta, la gent de Pentecosta ens fa reflexionar sobre què és allò que realment escrivim.

M’hauria agradat oferir-vos l’enllaç de TV3 a la carta, però sembla que s’ha retirat el vídeo dels arxius. Si el trobo, ni que sigui en la versió original francesa, ja el publicaré.

Carla Asensio R.
Institut Isaac Albéniz

Jornada de portes obertes al fòrum de Pol·lèntia 2011

10 Replies

Un any més, ahir a la tarda hi va haver la JORNADA DE PORTES OBERTES AL FÒRUM DE LA CIUTAT ROMANA DE POL·LÈNTIA, a càrrec dels directors de l’excavació, Miquel Àngel Cau i Esther Chávez. Per a tots els aràcnids i aràcnides, seguidors de El Fil de les Clàssiques, teniu aquí en exclusiva els mots de Miquel Àngel Cau:

No us perdeu el reportatge de El Fil de les Clàssiques de l’any 2009!

Gaby

Lectures: “El somni de Tàrraco”

6 Replies

Una vegada més, comparteixo amb vosaltres les meves lectures. La Teresa ja ens té acostumats amb les seves recomanacions a Lectures d’estiu, i aquest any em satisfà ser jo qui comenci les lectures estiuenques. Ja que el curs ha arribat a la seva fi, aprofito per recomanar-vos aquesta novel·la d’aventures (entre moltes altres coses) de X.R. Trigo: El somni de Tàrraco. Val a dir que aquest llibre va ser triat pel mateix seminari de llatí del nostre institut Albéniz pels premis de Sant Jordi de l’any 2010, fet que encara m’ajuda més a convèncer-vos que no té pèrdua.

L’autor. [Font: aldia.cat]

Xulio Ricardo Trigo, nascut a Betanzos (A Coruña) l’any 1959, ha publicat llibres de poesia i una desena de novel·les, entre les quals destaquen La passió d’Alexandra, Els secrets de la reina o El somni de Tàrraco, entre d’altres. Ha guanyat el premi Ausiàs March, el Maria Mercè Marçal, el Miquel de Palol i el Joanot Martorell, i altres.
És un col·laborador habitual dels mitjans de comunicació i ha treballat a El Temps, Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya o La Vanguardia. Des de l’any 1993 es dedica a escriure, alhora que col·labora a la premsa i manté a la xarxa el bloc «El violinista celest», sobre temes de literatura i art, amb articles molt interessants (us recomano que hi feu una ullada, esmenta molts llibres i molts autors. Recordeu, per exemple, alumnes de l’Albéniz, els poemes treballats d’Anna Akhmàtova el curs passat amb el nostre estimat professor Eugenio?). Com a traductor ha fet versions d’autors gallecs i portuguesos al català. El 2005 es trasllada a la ciutat de Tarragona, on és sotsdirector de l’Escola de Lletres.

[Font: totdocoleccion]

“Som a l’any 27 abans de Crist. Mentre l’exèrcit romà lluita per aconseguir la pacificació dels pobles del nord d’Ibèria, l’emperador Octavi August s’instal·la a Tàrraco, des d’on exerceix el poder i administra tot l’Imperi.
L’acollidora ciutat, bressol de mar i terra d’oliveres, aviat veu trastocat el seu ritme tranquil quotidià. Al tràfec d’obres ordenades per l’emperador per tal de convertir-la en la població més esplendorosa de la Mediterrània, s’hi afegeixen les vils conspiracions provocades per les ànsies de riquesa i poder.”

[Fragment extret de la contraportada]

En voleu saber més? Aquest fragment és un petit tast per animar-vos a endinsar-vos dins d’aquesta increïble novel·la històrica, que se situa a la Tàrraco romana, però també passa per Ilerda i Bètulo!
Tot comença amb una mort, la del governador de la ciutat, Manni; un assassinat a sang freda per tal d’assolir poder al recent començat Imperi romà d’Octavi August. Sul·la, un jove romà, té la mala sort de ser a l’escenari del crim en un mal moment, i és acusat de l’assassinat. A partir d’aquí, es crea tot un embolic de secrets, misteris, morts, i sobretot, ambició: molta ambició de poder i diners (no trobeu una certa semblança amb l’actualitat?). L’autor juga amb la narració, ja que per una part -la major part de la novel·la- està escrita en tercera persona a partir d’un narrador omniscient, però també fa salts fins a l’any 44dC, on Perthus, un vell metge, amb un monòleg interior, va rebel·lant secrets que són clau per entendre el misteri que envolta la mort del governador.

Gràcies als diferents personatges de la novel·la, de diferents procedències i classes socials (des d’esclaus, passant per comerciants, un llibreter o un professor, fins a senadors de Roma o la mateixa dona de l’emperador) el lector es fa una idea de com era la convivència a Tàrraco i de com vivia la gent, però sobretot de com era la vida al voltant del poder polític, i de com aquest podia ser arrabassat -i també atorgat- en un tres i no res.

Bé, no us desvetllaré gaires secrets ni faré excés de detalls, per si us llegiu la novel·la. Recordeu la sortida a Tarragona que vam fer quan érem a 1r de batxillerat? Vam aprendre moltes coses, i tots vam quedar meravellats per l’increïble amfiteatre al costat del mar, però, oi que era una mica difícil imaginar-se l’esplendor de la Tàrraco romana? Doncs si voleu sentir-ho -i, perquè no? veure-ho en la imaginació- nos us esteu d’endinsar-vos en el mapa de Tàrraco i veure els carrers, la gent i sentir les olors i els sorolls de la ciutat.

[De l’article “Ad Tarraconem“]

El que més m’ha agradat com a lectora ha sigut comprovar que el bagatge adquirit durant aquests darrers tres anys d’estudi del llatí m’ha servit, i molt, per entendre bé la novel·la i, per tant, no perdre’m cap detall. Així doncs, he pogut anar més enllà del que surt escrit a les pàgines del llibre. Coneixements com saber la història de la ciutat…

“Dos segles enrere, quan l’havien fundat els Escipions, en la seva recerca d’un indret més avançat que Empúries per combatre els cartaginesos, Tàrraco havia viscut èpoques molt diverses. Ara, amb l’estada d’Octavi August (…) la ciutat s’havia convertit en la base d’operacions de les campanyes contra els pobles càntabres i àsturs del nord d’Hispània, i havia rebut un impuls ben significatiu en la seva vida quotidiana.” (op. cit, pàg.15)

…o les parts d’una domus romana o l’estructura de la mateixa Tàrraco…

“Si seguies l’estela de la muralla, anaves descendint pel petit turó fins que la salabror anunciava la proximitat dels molls. L’habitatge dels Likinos es trobava poc abans d’arribar-hi; una domus relativament petita envoltada de cases més modestes, les insulae, con es concentrava la població en pisos llòbrecs i pudents.” (op. cit, pàg.15)
“L’Ariadna, neguitosa per la claror de la lluna que li arribava a través de l’atrium, s’havia quedat una estona al jardí. Davant del lararium, havia exigit als déus protectors que tinguessin cura del jove.” (op. cit, pàg.23)

… fins i tot conèixer autors clàssics! Segur que sabeu per què el personatge Perthus diu això de Plaute 😀 :

“La idea de veure una obra de Plaute no és que m’entusiasmi. M’agrada la riquesa del seu llenguatge, però no suporto bé els seus acudits obscens, com rebaixa el seu talent per satisfer les ànsies de farsa dels espectadors. Però tinc ganes de sentir una altra vegada el brogit del teatre, d’admirar els decorats de l’escenari i jutjar les interpretacions dels actors.” (op. cit, pàg.265)

Bé, seria gairebé impossible posar tots els exemples, però espero que us hàgiu fet una idea de com és El somni de Tàrraco, el somni de trobar esperances i una vida plena a les terres de la Tarragona romana, però tacada per l’ambició de poder. Sota la novel·la s’amaga una profunda documentació de X.R.Trigo, que és la base per construir la història d’aquesta i que sigui versemblant, i realment ho ha aconseguit amb escreix.

M’acomiado del bloc com a alumna de 2n de batxillerat, perquè ara ja seré ex-alumna! Espero que us hagi agradat l’article i que, si llegiu la novel·la, compartiu les vostres opinions.

Molt bon estiu a tothom!

Sara Cañizares
2n de batxillerat
Llatí

Tit Livi presenta Ab urbe condita

19 Replies

Benvinguts aràcnids i aràcnides,

Tinc la intenció de presentar-me a tots vosaltres: el meu nom és Tit Livi i vaig néixer l’any 49 a.C a la ciutat de Patavium, fundada per Antenor. He crescut entre llibres i sempre he mantingut una curiositat constant per la història de la ciutat que trepitgen els meus peus, Roma. He de reconèixer que no em va ser fàcil presentar-vos el resultat de la meva recerca, però ara és davant de vosaltres la meva herència, Ab urbe condita (és a dir, des de la fundació de la ciutat).

No he trobat sensat obligar-vos a llegir 140 llibres, que és el volum de la meva obra, que comprèn la història de Roma des de l’any 753 a.C fins a la mort de Drus el Vell a l’any 9 d.C. No obstant, he decidit compondre un poema on sintetitzo els punts generals de la meva obra, d’aquesta manera tindreu un primer contacte amb l’obra Ab urbe condita i espero que un dia o altre, us animeu a llegir-la perquè és la meva immortalitat:

Ab urbe condita

Conec les intimitats de grans emperadors

he viscut al costat d’August i Claudi anys d’or,

Sumergit en llibres que parlen dels meus avantpassats,

he rescrit la història d’un imperi que no es perdrà.

Ab urbe condita, des de la fundació de Roma,

la corona de Numa és a l’inici del relat,

quan la monarquia era el poder sensat,

d’un gran savi i millor persona.

Però el temps dels homes bons s’abandona

quan el poder queda en mans dels guerrers,

reis com Tuli Hostili oblidaren que els homes són primers,

a les guerres i les campanyes que ompliren de sang Roma.

He escrit les històries dels emperadors

que succeiren els monarques, reis i alts senyors,

cent quaranta llibres no són suficients,

per parlar de les històries que Roma

ha viscut des dels seus jaciments.

El mite del fugitiu Eneas dóna peu a l’inici,

i la mort de Drus el Vell donà fi al relat en el solstici.

Dani Costa

2n de batx. Llatí

Les dones romanes també portaven biquini

33 Replies

Les dones de l’antiga Roma, encara que era bastant diferent que la nostra, també duien roba interior. La roba interior de les antigues dones romanes, però m’agradaria que penséssiu i investiguéssiu una mica sobre la pregunta que us faré més endavant.

Aquí us deixo una imatge De Vita cottidiana Romanorum de culturaclasica.com on es pot veure la roba que porten des de la interior fins la que es veu des de fora, tant d’homes com de dones (recordeu aquell vídeo de la Laura Galán?).

Clica damunt

Les dones romanes tenien (tal i com tenim nosaltres) les seves tècniques per aixecar el bust. Ho feien utilitzant sovint una peça de roba anomenada fascia pectoralis, que com bé he dit, era una espècie de cosset que ajudava a donar una major fermesa al bust. També trobem dues peces més de roba interior utilitzades per les dones, anomenades strophium i mamillare. Aquestes dues eren més semblants als cossets que tenim actualment i que tan de moda estan.

Aquestes peces estaven compostes per unes tires de cuir les quals cobrien el bust sostenint-lo i també afirmant-lo. També he d’esmentar una cosa molt curiosa que he trobat de la vestimenta de les dones romanes. La gent acostuma a pensar que els biquinis són un invent molt nou, un tipus de roba de bany molt modern, però no és així, ja que les antigues dones romanes en portaven de biquinis, encara que no els feien servir igual que ho fem nosaltres, com podem observar en els mosaics de la vil·la romana del Casale, Sicília:

Aquí us plantejo la meva pregunta, que és clara i senzilla: Per a què feien servir els biquinis les dones romanes?

Sebastià Giralt, Museum of London

Cristina Álvarez

1r batx. Llatí

La muller, l’estimada?

12 Replies

Ovidi i Homer van contar històries d’amors sense límits ni fronteres. Històries que avui en dia poden sonar apassionants, però, d’un caire excepcionalment fictici. Les traïcions entre parelles eren un dels temes més freqüents tant en la Roma com en la Grècia antiga. Però, tampoc era un tema que causés masses conflictes emocionalment parlant. I és que el concepte amor i el concepte matrimoni no estaven estrictament lligats.

Fresc eròtic de Pompeia

Sí que és cert que era una sort poder-se casar amb la persona estimada, però, el matrimoni era la simple unió de les propietats econòmiques i el prestigi polític de dues famílies, amb l’objectiu de tenir una descendència que en pogués gaudir. Vaja que per unir-se a una persona econòmica, política i corporalment no era necessari establir un vincle emocional. En aquest cas, llavors, quin tipus de relació tenien? Eren amics i, finalment, arribaven a estimar-se prou com per no penedir-se de la decisió externament premeditada del seu matrimoni o es repudiaven fins al final? Sincerament, em pregunto com en un context on l’ètica i la moral tenien tant de pes en la societat, una dona podia deixar-se maridar en contra dels seus sentiments, per la pura aparença. Perquè jo considero, en la meva mentalitat de dona del segle XXI, que això no és ètic, és incoherent. Però, les normes socials estaven molt marcades i atrevir-se a discrepar amb un pare, no deuria ser del tot fàcil.

Seguint amb el tema de les normes de la societat romana en trobem un de força delicat. Per a una dona, la virginitat i la castedat eren de gran importància. Se solien casar joves per poder perdre la virginitat amb el seu marit i molts cops, després del segon o el tercer fill, decidien per pròpia voluntat esdevenir castes de nou. Però, jo em pregunto, això no significa que renunciaven també a les seves necessitats bàsiques? Malgrat també hem de considerar que, avui en dia, continuem trobant dones que trien aquesta manera de viure. És cert que els seus mètodes anticonceptius no eren tant eficaços com els que s’utilitzen avui en dia, sobretot, perquè la màgia es considerava un d’ells, però, també existien ungüents espermaticides, diafragmes o la possibilitat de fer una neteja després de l’acte. Sincerament, aquest tema obre un debat en mi. Guardar les aparences, com ja he comentat, era molt important i, en una dona, l’adulteri estava mal vist, en canvi, no en un home. Per tant, mentre ell gaudia d’una vida sexual satisfactòria amb concubines, esclaves i llibertes, plena de fills bastards, ella preferia triar la castedat per no continuar tenint relacions amb un marit al que no estimava o s’arriscava a cometre una infidelitat, amb el perill de ser descoberta i castigada severament per la societat i la llei.

I per aquest motiu es va inventar el divorci. Penso que és la millor manera de concloure, parlar d’aquesta possibilitat que ha estat vedada durant llargs períodes de la història. Per què els romans van inventar el divorci? Durant els primers segles, només existia la possibilitat discriminant que el marit repudiés la seva dona, però, més endavant, el dret romà va concedir la llibertat de divorci. Òbviament, però, aquest tema tampoc eren flors i violes per a la dona, ja que els fills solien quedar sota la custòdia paterna. Suposo que aquest era una de les qüestions per la qual, els divorcis no eren tan freqüents com haurien d’haver estat, perquè com ja sabem, la dona compartia molt de temps amb els fills durant els seus primers anys de vida. Sigui com sigui, podem continuar cercant-li el costat positiu. En aquest cas, tant l’home com la dona podien tenir la iniciativa de divorciar-se, així que aquelles que no triaven ser castes, ni estaven enamorades del seu marit, podien demanar la separació legal i poder començar de nou.