Category Archives: Grec 2n

Homer als Balcans?

No és la primera vegada que us comento l’agradable experiència que suposa per a mi llevar-me els diumenges i esmorzar tot posant-me al dia amb el diari. Cafè calent, torrades i temps  -quina meravella!- per prendre-m’ho tranquil·lament… Però darrerament el matí s’endolceix encara més en veure com les notícies sobre l’antiguitat clàssica hi són normalment presents, ja siguin de patrimoni arqueològic, d’arrels culturals, de literatura, d’espectacles, etc. Els articles d’opinió no s’escapen a aquesta necessitat peremptòria de fer referència a les nostres arrels culturals i una mostra n’és Els fills d’Homer a les valls dels Balcans (Suplement Presència del diumenge 4-XII-2011), que lliga perfectament amb el que apreneu els de segon sobre l’autoria de les gran obres èpiques gregues.

 

[Cliqueu a sobre de la imatge per accedir a l’arxiu]

Llegiu amb atenció i comenteu l’article tot mirant de relacionar el que Josep-Lluís Lluís exposa sobre tot el que heu après sobre èpica homèrica i la lectura realitzada. Estaria bé també que algú trobés l’original grec dels versos transliterats al final de l’article. Per cert, per què dic transliterats i no transcrits?

TERESA

Onomasticon Cataloniae

La setmana passada dos alumnes del centre, no pas meus, em van fer consultes sobre toponímia que els havien sorgit en estudiar una altra matèria o simplement arran de les seves relacions socials. I em vaig sentir útil -no vol dir que no m’en sentís abans- de ser objecte de consultes com a professora de Llatí; i em vaig sentir esperançada de veure que la curiositat envers l’origen dels mots encara pot ser objecte de conversa entre els joves; i em vaig sentir satisfeta de poder donar-los una resposta.

  • El Pau, de 2n d’ESO, es preguntava, tot fent un exercici de Català -crec-, si Corbera prové de corb, si s’anomenava així perquè era un indret ple d’aquesta au negra i de mal averany. Més que preguntar-m’ho ho afirmava, amb la innocència d’aquells que no han comprovat encara que les etimologies massa fàcils són, a voltes, traïdores. Que li ho preguntin, si no, a Sant Isidor de Sevilla…
  • El cas del Nil, de 2n de batxillerat, era diferent. Em va preguntar com es deia pedra en llatí, perquè un amic seu montgatí (m’encanta el gentilici!) mantenia que el nom del seu poble significava muntanya de pedra.

Una servidora no coneix l’origen de tots els topònims, però potser més important que atresorar coneixements enciclopèdics, és saber a quina enciclopèdia acudir.

La joia principal de què gaudim en llegua catalana és sens dubte l’Onomàsticon Cataloniae, el magnum opus confeccionat per Joan Coromines, que malauradament no podem consultar en línia en la seva integritat, però que és present en l’apartat de consulta de la majoria de biblioteques.

[Font: escriptors.cat]

D’aquest prolífic lingüista és també el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, un estudi de l’etimologia i l’evolució del lèxic català. L’adjectiu complementari que apreix al títol no és gratuït sinó que respon, entre d’altres motius, a la intenció de l’autor d’autodenominar-se seguidor o continuador de la gran tasca realitzada anteriorment al Diccionari català-valencià-balear d’A. M. Alcover i F. de B. Moll.

A partir d’aquesta descrpció de les fonts consultables, us demano que m’ajudeu a resoldre els dubtes dels dos companys.

  • L’Onomasticon no el tenim a la biblioteca de l’Institut Albéniz, però potser podeu anar a cercar-lo a una altra que tingueu a prop. Tal vegada al Premià sí que teniu la sort de gaudir-ne? Per cert, em podeu comentar també d’on prové el nom d’aquesta obra? Aquí hi teniu molt a dir des del grec i des del llatí.
  • El Diccionari etimològic sí que es troba a l’apartat de consulta de la nostra biblioteca, així com el Diccionari català-valencià-balear, que també es pot consultar en línia.
  • No us refieu de cap altra font. El que pretenc és que em digueu quina és la versió que en donen cadascun dels reculls etimològics abans esmentats. Comprovareu que sovint hi ha diverses hipòtesis i, a voltes, ni tan sols Coromines gosa posar-ne una per davant de les altres. Fixeu-vos, però, en el tractament científic de l’estudi etimològic basat en els testimonis que ens ofereixen els textos antics.

Un cop resolts els topònims que han originat aquest article, feu el mateix amb dos més de la vostra pròpia collita. No esteu encuriosits sobre l’etimologia d’algun racó de Catalunya que conegueu?

TERESA

Emporiae MMXI: Una romana molt viva a Empúries

El 13 d’octubre, els alumnes de Grec i Llatí de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona vam fer una visita al jaciment d’Empúries. Va ser una sortida diferent perquè estava dirigida per una guia molt especial anomenada Iulia, una romana del s.II a.C que de vegades “surt de la seva tomba”, com ens va explicar, per fer conèixer a la gent contemporània com era la seva ciutat, actualment anomenada Empúries, i tota la seva història des de l’arribada dels grecs, els romans i finalment la caiguda de l’imperi.

L’actriu que ens va guiar per tota la visita va aconseguir que els oients estiguéssim atents a les seves explicacions perquè era una manera diferent de veure la història. Potser hi havia detalls que no concordaven amb l’època, però la majoria de vegades feia entendre que no sabia què eren molts dels aparells que portàvem, com ara les càmeres de fotos; per exemple, abans de fer la presentació es va apropar a una companya que estava fent una fotografia i va preguntar: “Què és això? Em farà mal?”, com si l’espantés.

Sempre intentava la interacció amb el públic, sobretot per resaltar els costums comuns i les diferències amb l’actualitat. Un exemple de diferències que ens van sorprendre molt i per les quals la Iulia s’estranyava de la nostra reacció va ser quan a les termes ens explicava que l’esport, que només practicaven els homes, es feia despullat i que a les letrines es rentaven amb una mateixa esponja totes les persones que les fessin servir. La dona també s’estranyava de la nostra forma de vida, com que les noies de la nostra edat no estiguéssim casades ja, amb l’edat que tenim; quan va sortir el tema, la Iulia es va sorprendre i ens va mirar com si fos una cosa dolenta.

Des del punt de vista teatral, l’actriu ho va fer molt bé, captava l’atenció ja que la seva expressió, veu i reaccions eren bones. A més, seguia la coneguda norma del teatre “mai es dóna l’esquena al públic quan s’està parlant”, durant les seves explicacions. Fins i tot quan havia de caminar explicant alguna cosa, caminava cap a enrera per no donar l’esquena mentre parlava, sempre de cara al públic. L’única cosa que es podria dir que la “delates” és la seva pronúncia en llatí, ja que no era del tot correcta, però ho atribuïa al pas dels anys, i qui sap…deu ser veritat! Jo m’ho vaig creure i m’agradaria tornar-hi a escoltar les seves històries de patrícia: com considerava els plebeus, com li agradava veure les lluites de gladiadors i com anava a les termes a relaxar-se.

Photobucket

Imatges: Annia García

  • Algú podría destacar un moment de l’actuació de la Iulia? Quin moment us va semblar més creïble o us va fer pensar que realment aquella dona era romana i Empúries la seva ciutat?
  • Us agrada aquesta manera d’explicar la història? Què en penseu? Havíeu fet alguna vegada una visita dramatitzada d’aquestes característiques?

Sara Castro

2.2 Ins. Albéniz, Badalona

L’enhorabona, Eusebi Ayensa!

Eusebi Ayensa

El també col·laborador aràcnid, Eusebi Ayensa, hel·lenista, professor de grec, traductor i director de l’institut Cervantes d’Atenes, acaba de guanyar el 28è premi Vallverdú d’assaig amb l’obra D’una nova llum: Carles Riba i la literatura grega, dotat amb 9.000 euros. Aquest cap de setmana va rebre el guardó a l’Auditori Enric Granados de Lleida.

Les cartes de Carles Riba varen arribar d’una manera casual a les mans de l’Eusebi, a Grècia, en dir que era català al fill de la  hispanista grega amb qui Carles Riba va mantenir correspondència en els últims anys de la seva vida. Es tracta de set cartes, sis d’elles inèdites, en què l’escriptor Carles Riba parlava de la Grècia moderna i del seu interès per la literatura neohel·lènica. Són cartes escrites entre els anys 1958 i 1959 i, segons Ayensa, “molt sucoses”, ja que, en elles, es descobreix un Riba diferent al dels anys 20, quan deia que l’única Grècia que l’interessava era la clàssica.

L’enhorabona, Eusebi!

Emporiae MMXI: Un viatge al món clàssic

El passat dijous 13 de Octubre els alumnes de 4t, 1r i 2n de Batxillerat de Clàssiques vam anar a visitar uns dels jaciments arqueològics més importants de Catalunya, Empúries.

Per aprofitar millor el dia, vàrem quedar molt d’hora a la porta de l’institut. Però, com sempre, algunes persones mai són puntuals. Per tant, vam haver de sortir una mica més tard del previst. Una vegada en marxa l’autocar (Ab schola eximus), vam veure una alumna per la finestra corrent darrera de l’autocar perquè ens anàvem sense ella. Aquesta estampa, no sé per què, era molt semblant a algunes escenes de pel·lícules, en què l’autocar escolar se’n va i l’alumne ha de sortir corrents per agafar-lo, si no vol arribar tard a classe. Però ho va aconseguir i va poder-hi pujar.

Com que els budells ja ens tremolaven i les cames volien prendre un petit descans, vam fer una aturada tècnica (Ientaculum paratum est) i després ad Emporias s’ha dit.

Photobucket

Finalment i amb molta impaciència vam arribar al jaciment arqueològic d’Empúries on ens va rebre la Iulia, una patrícia de l’època romana. S’ha de dir que tenia molta vis comica, a més de ser simpàtica i agradable. El que ens va sorprendre molt era com vestia. Però per això teniem la nostra particular dissenyadora de moda, l’Anna, que a partir d’unes fotografies i una informació, ens ha explicat de forma molt detallada i precisa per què la Iulia se’ns va presentar així i com era la vestimenta de  la resta de la població romana.

Aquesta ens va portar fins l’entrada de la ciutat romana, on ens va situar en el marc històric de l’època del ibers, l’assentament dels grecs i posteriorment l’entrada dels romans. Ens va posar en antecedents mitjançant els ensenyaments que havia rebut de la seva nutritor grega.

La Iulia va explicar el pentinat típic de l’home romà a partir de l’exemple d’un alumne de 2n de Batxillerat. I a una noia de 1r li va posar un sobrenom, la Vikinga, pel seu cabell tant ros. El que més gràcia em va fer a mi i al meu company va ser quan a una noia, que fa Grec, li va dir que tenia un perfil igual que el de una grega. Tot això feia que la dramatització no fos solament explicació, sinó també ironia. La Sara estava amatent a tota la representació per tal de confeccionar un article des del vessant de la seva gran passió, el teatre.

Abans d’entrar dins de la ciutat romana, ens vam aturar a contemplar la figura que hi havia a la porta. La Iulia en un primer moment no ho volia ensenyar perquè això produiria el riure de tothom, però ho va fer. Era un fal·lus que a Roma i a la ciutat, representava la fertalitat i la força dels habitants. A posteriori vam entrar a la civitas romana pel cardo maximus, a banda i banda del qual hi havia les tabernae i unes columnes. Seguint una miqueta més vam trobar a mà dreta una insula. Aquest carrer principal ens va conduir al fòrum, centre de la vida política on la dona no podia entrar. Aquesta entrada cada nit es tancava per tal que ningú pugés accedir.

He de dir que, tot i ser personae non gratae en una domus aliena a nosaltres, la Iulia ens va convidar, amb molta amabilitat, a fer un cop d’ull per saber com vivia. Una vegada tots a dintre, vam veure a mà esquerra una representació del que seria el sostre que recobria la part més externa del fòrum. A l’altra banda es trobava la basílica, on s’administrava justícia. Allà mateix vam poder apreciar com feien el terra, que era de marbre, tal i com ho fem actualment. A l’alumne dels cabells romans li va preguntar si ell tenia el terra igual i en respondre-li que no, la reacció de la Iulia era de sorpresa i ens qualificava d”estranys’.

A Empúries, com qualsevol altre ciutat, tenia unes termes, on anaven a banyar-se o a fer altres activitats d’oci. La patricia romana ens va  explicar que allà utilitzaven el ‘pipí’ per rentar-se les dents i hi havia una esponja col·lectiva per rentar-se les seves parts. Aquesta notícia va causar exaltació entre tot l’alumnat, sobretot les noies. La Iulia, ho veia el més normal del món, però la veritat es que  fàstic en fa, per més polits que fossin els romans.

Finalment, vam deixar la civitas romana, per endinsar-nos a la grega. S’ha de dir que tots ens vam fixat com canviava  la urbanització d’una civilització a l’altra. La romana era molt octogonal mentre que la grega era molt més ‘’laberint’’, ja que no tenia un traçt especial. Allà, la Iulia ens va estar explicant algunes de  les zones de la ciutat grega, entre elles l’altar on es trobà el déu de la medicina, Asclepi. La zona que més ens va agradar va ser l’àgora, una gran plaça amb les mateixes característiques que la romana.

Un cop acabat el recorregut encara quedava el museu i els nostres magnífics professors, la Núria, la Teresa i en Surroca, ens van dir que l’alumnat de Quart tenia l’opció d’entrar com no. Quasi ningú d’aquest curs hi va entrar excepte tres noies (quina poca estimació pel món clàssic!). En canvi, els de primer i segon sí ho vam fer, ja que la feina encarregada ens ho exigia i perquè, encara que els professors potser no ho creguin, ens entusiasma molt aquest món.

Un cop dins del museu, les companyes Marina i Thaïs van fer una exposició davant d’uns dels tresors millors del museu, un mosaic del Sacrifici d’Ifigenia. Malgrat els nervis, ja que a la Thaïs, tot i ser de perfil grec, li tremolaven les mans i la Marina deia que es quedaria en blanc…, ens van explicar amb seguretat la història i personatges que s’hi representaven. Poc després vam visitar una sala dedicada exclusivament a Asclepi, on la Carla i la Júlia ens explicaren temes relacionats amb aquest déu. A la pobre Carla li entrava el riure, propi dels nervis, però tot i això, ho van fer molt bé.

I ara, com no, venia la millor part, l’hora lliure (Otium ad edendum). Moltíssimes persones van aprofitar per fer un volt per Sant Martí d’Empúries, ja que es una població preciosa. D’altres van estar en una mena de ‘xiringuito’ parlant i comentant la sortida.

De tornada a l’autocar, no se per què i potser ens equivoquem, els professors es van adormir, menys en Ramon Surroca, que va aprofitar per llegir un llibre. La Teresa dormia, perquè per la posició del cap era evident i la Núria, perquè es veia reflectida en el vidre pel sol. L’esgotament es feia evident també entre nosaltres, molts dels quals també van dormir (Discipuli fatigati sunt). L’excursió ens va resultar molt interessant i divertida.

I per concloure, us presentem un muntatge fotogràfic de la sortida, amb fotos -com no podia ser d’una altra manera- de la nostra fantàstica reportera gràfica, l’Annia, a la qual tots nosaltres devem les il·lustracions dels nostres articles.

Com a colofó de la sèrie Emporiae MMXI el vídeo de la Michelle, que publiquem després un llarg procés d’edició. Esperem que el resultat final, sempre millorable però fruit d’esforç i il·lusió, us agradi.


Jordi i Ilya
2n Batxillerat Institut Isaac Albéniz

Emporiae MMXI: l’Asclepi d’Empúries i la Venus de Badalona

Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.

Photobucket

Venus de Badalona. Foto de Sebastià Giralt

Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.

Núria Martínez
1r batxillerat  INS Isaac Albéniz de Badalona

Venus i Mart i els impúdics amants

 

Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"

 

No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi

Trobaran el moment, per vells camins
ja transitats, a fosca a sol o lluna;
sense vergonya o d’amagat, tot d’una:
propicis són els déus als teus destins.

Si Venus sedueix, si els seus instints
no es poden deturar, si la fortuna
és pler concupiscent: seràs engruna
només, Vulcà, per dins els seus confins.

Sense paranys _ni el Sol ni confidents_
Venus i Mart i els impúdics amants
fruiran dels amors i els seus encants,

i els déus tots, els seran condescendents.
No hi posis cap parany, Vulcà vençut,
i asaboreix el pler d’haver perdut.

Miquel Oliver i Bauçà

Mestre jubilat de Primària

Mestre de 4t i 5è d’EGB de la Margalida

Campanet, Mallorca

 

Emporiae MMXI: Mosaic del sacrifici d’Ifigenia

El passat 13 d’octubre els alumnes de 4t d’ESO, 1er i 2on de batxillerat, de grec i llatí, vam fer una sortida a Empúries, on una actriu que feia de Iulia, ens va explicar la ciutat romana i, molt per sobre, la grega. Posteriorment, un cop dins el museu, la nostra tasca va ser explicar als companys la tècnica dels mosaics i, concretament, el mosaic del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges.

El punt de partida de la nostra investigació va ser aquest article, on vam trobar un puzzle del mosaic i un vídeo per si necessiteu ajuda amb els personatges. Vet aquí el resultat final.

La Marina va explicar la tècnica de fer mosaics

Els romans utilitzaven els mosaics per decorar els paviments de les cases. Els materials que s’utilitzaven eren normalment marbres de colors (basalts, granit, pòrfir, serpentina), pedres semiprecioses (malaquita, lapislàtzuli, cornalina) o fins i tot podien ser de vidre o esmalt, o de ceràmica. Els primers mosaics deriven dels primers paviments hel·lenístics, que són fets de còdols amb figures i dibuixos blancs a sobre d’un fons fosc. Més endavant, a Macedònia van començar a remarcar les figures dels còdols amb terracota, també eren de colors blancs i foscs. Les primeres referències gregues de mosaics són del segle I aC a la literatura. Aquests mosaics es trobaven en un vaixell, que tenia els paviments de mosaics fets amb pedres precioses. A Delos es troben molts tipus de mosaics. A partir del segle II aC va ser quan es va difondre la tècnica musiva.

L’opus tessellatum és la tècnica, en general, de fer mosaics. Ara bé, la tècnica que van utilitzar per fer aquest emblema, part central del mosaic en què trobem un dibuix, va ser l’opus vermiculatum, tècnica en què s’utilitzaven tessel·les molt petites per aconseguir traçar el que serien les pinzellades d’un quadre. En canvi, si el mosaic estava format peces molt més grans, s’anomenava opus sectile; estava fet amb peces de marbre, normalment disposades formant formes geomètriques. També hi ha l’opus spicatum, que és un paviment compost per maons col·locats de manera que formaven com una espina de peix.

Aquest mosaic el van trobar en una domus romana i actualment es conserva al Museu Arqueològic d’Empúries. Sembla que l’emblema el va fer a Atenes algun artista entre els segles II i I aC i el van portar a Empúries, on el van encaixar a un mosaic més gran. L’emblema el van fer seguint l’opus vermiculatum. Hi predominen els colors verd, vermell i blanc. Al voltant de l’emblema hi havia un mosaic opus tessellatum de color blanc i amb senefes geomètriques de color negre a la part més exterior.

La Thaïs va explicar el mite del sacrifici d’Ifigenia i els seus personatges

El mite d’Ifigenia està situat al cicle Troià de Grècia, quan l’exèrcit d’Agamèmnon està aturat a Àulida (en grec Αὐλίς, un antic poble de Beòcia) i no pot sortir cap a Troia per rescatar Hèlena perquè Àrtemis, Diana en llatí, deessa de la cacera i la castedat, s’havia enfadat amb el rei Agamèmnon per caçar un dels cérvols sagrats de la deessa i, aquesta havia aturat els vents.

Per això, Agamèmnon, rei de Micenes, pregunta a Calcant, un endeví, com aplacar la ira de la dea i aquest li diu que ha de sacrificar a la dona més bella, Ifigenia, perquè els deixi marxar d’Àulida. Aquest en un principi s’hi va negar, però en veure que no tenia una altre alternativa, va acceptar.

Llavors, va manar cridar la seva filla, que era a Micenes amb la seva mare, amb el pretext de casar-la amb l’heroi semidiví Aquil·les, de manera que, quan aquesta arribés, Calcant seria l’encarregat d’immolar-la en nom de la dea.

Segons Eurípides a Ifigenia a l’Àulida, finalment Àrtemis es compadeix del noia i la substitueix per una cérvola. El mateix autor a Ifigenia entre els taures la presenta convertida en la seva sacerdotesa a Tàuride.

Havíem pensat en dir els personatges del mosaic nosaltres mateixes, com vam fer a Empúries, però finalment hem decidit que ens agradaria veure si sou capaços de diferenciar cadascún dels personatges.

Per concloure, volem dir que la sortida, en general, va estar molt bé, ja que la Iulia explicava com si hagués estat allà realment durant el segle I aC i feia comparacions entre el nostre món i el seu. Per descomptat, nosaltres no vam arribar a tant de nivell com el que tenien ella, però vam fer-ho tan bé com vam poder.

Thaïs Jiménez i Marina Garcia
2n Batx. Grec i llatí