A classe de llatí de 4t llegim Narracions de mites clàssics i, després de la lectura de la segona narració de la primera part, he fet aquesta exposició que ha donat peu a un debat a l’aula de Cultura clàssica sobre els amors de Júpiter. Què n’opineu?
Andrea
4t ESO F Llatí i Cultura Clàssica
En un diari de Salzburg (gràcies a l’amic Alejandro Coroleu que ens l’ha fet arribar), Ovidi en temps de Covid permet l’humor de la vinyeta del 17 de setembre de 2020. Anschober és el Ministre de Sanitat i Fassmann, el d’Educació.
Portem dies confinats a casa per l’amenaça de la Covid-19 i els he aprofitat per llegir Narracions de mites clàssics, buscar-ne la pervivència d’aquests mites ovidians en l’art i fer un booktràiler per animar a la lectura d’aquesta adaptació de les Metamorfosis d’Ovidi, feta per Margalida Capellà, mea magistra.
Núria
4t ESO Llatí
Institut Premià de Mar
Sabeu quin és el mite de Narcís?
Katy, Estefania, Annika, Mohamed i Youssef
4t ESO Llatí
Narracions de mites clàssics
Saps qui era Ciparissus i en què es va transformar?
Núria Serra
4t ESO Llatí
Narracions de mites clàssics (ed. Teide)
Fotografia de Margalida Capellà
NARCISO – AMOR (CANCIONES 1921-1924)
Narciso.
Tu olor.
Y el fondo del río.
Quiero quedarme a tu vera.
Flor del amor.
Narciso.
Por tus blancos ojos cruzan
ondas y peces dormidos.
Pájaros y mariposas
japonizan en los míos.
Tú diminuto y yo grande.
Flor del amor.
Narciso.
Las ranas, ¡qué listas son!
Pero no dejan tranquilo
el espejo en que se miran
tu delirio y mi delirio.
Narciso.
Mi dolor.
Y mi dolor mismo.
Vid. El mite de Narcís i la seva pervivència en El fil del mite grec
José A. Barros va escriure aquest poema. Llegeix-lo atentament i relaciona’l amb un mite ovidià:
A veces la veréis rondando Júpiter
y el ciclo de la vida solitaria,
la veréis en la noche,
donde el sonido y la palabra
no será necesaria.
La miraréis absortos y veréis
sus ojos tristes y cansados
flotando en el vacío
de un cielo sin estrellas.
Sus labios, del silencio enamorados.
A veces la veréis cruzar la senda
de la rosa dormida,
y será cuando salga de las sombras
para alumbrar un verso
y encontrar la belleza perseguida.
En su plañir no hay lágrimas
y es por eso que nunca la veréis
llorando atormentada.
Venid a su morada
y os enamoraréis.
A quina part de Narracions de mites clàssics correspon? En què es converteix? Per què? Com és?…
Jean-Baptiste Regnault
T’animes a escriure un poema?
Que enmig de tanta notícia negativa (violacions, matances, egos narcisistes…), trobi (com a professora de #Llatí) un article sobre #Ovidi, que ja va escriure #mites amb violacions, matances, egos narcisistes… m’alegra i m’entristeix alhora (@diariARA @AracneFil @ArgoClassica) pic.twitter.com/4gpMBktGuQ
— Montse Bastons Garcia (@BastonsMontse) 24 de març de 2019
La poesia d’exili oscil·la entre la malenconia i el retret. Dante, per exemple, encara que no dissimula el seu amor per Florència, es mostra iracund amb la seva ciutat natal. Ovidi, en canvi, exterioritza en els seus últims poemes la seva rotunda tristesa per ser lluny de Roma, bandejat en una llunyana ciutat del mar Negre, de la qual intueix que serà la seva tomba, com va succeir. El to alegre i vital de l’autor de L’art d’estimar es converteix en llastimós, gairebé patètic, a Tristia, el cant del cigne d’un poeta extraordinari la influència del qual, aclaparadora en l’Edat Mitjana i el Renaixement, continua sent fecunda en l’art dels nostres dies, sobretot, esclar, gràcies a Les metamorfosis.
Jan Cossiers (Anvers, 1600-1671) es va inspirar en el llibre II de Les metamorfosis d’Ovidi per mostrar la història del bell Narcís, castigat pels déus a morir d’amor cap a ell mateix per haver rebutjat la nimfa Eco. / MUSEU DEL PRADO
Potser fora de la Bíblia no existeix una obra que hagi influït tant en la cultura europea com aquest llibre de Publius Ovidius Naso, ja que gran part del que els europeus de moltes generacions han sabut de les mitologies grega i romana procedeix de Les metamorfosis, una gegantesca epopeia poètica que s’inicia amb el principi del món i culmina amb la deïficació de Juli Cèsar. Llegir Les metamorfosis és, doncs, un exercici únic d’informació sobre els mites que continuen alimentant la literatura, la pintura i la música occidentals.
No obstant això, hi ha una cosa encara més fascinant en aquest llibre: la seva vertebració com a “narració de narracions”. És admirable comprovar com Ovidi aconsegueix connectar totes les històries que relata: a vegades com un arbre de branques infinites però adherides a un sòlid i robust tronc; a vegades com una mascarada en la qual, sota la disfressa dels mites, dansem tots els éssers humans, aparentment singulars encara que partícips d’una sang comuna. A Les metamorfosis l’existència es transforma contínuament en una espècie de cercle en el qual coincideixen principi i final. De les estrelles a les estrelles, amb uns convidats: nosaltres.
Som personatges de les Metamorfosis d’Ovidi transformats en flor. Qui érem?
