Category Archives: Cultura Clàssica 3r

Productes “Clàssics”

Us deixo l’enllaç a la pàgina web de Llengua i Literatura Castellana  Inmersos en literatura de l’ INS Castellar (Castellar del Vallès)   dedicada a buscar referències literàries en el nostre entorn. A l’ apartat “productos  y negocios”  s’hi pot veure un oli “Iliada” i un vi “Circe”.

Una altra referència clàssica (però no literària) són els vins ATRIUM

 

Per què creieu que aquests productes comercials tenen un nom amb referent clàssic?

Salutacions!

Ester Falip Ibarz
Professora de Llengua i Literatura Castellana
Institut Castellar del Vallès
Castellar del Vallès

Jo també sóc romana!

Quin sentit tenia córrer? Ja era massa tard, però si pogués tornar enrere tampoc no hagués canviat res. Em venien a buscar i jo asseguda a un bosc proper de casa meva, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana amb la sorra, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Tot començà l’any anterior, cap el mes de la deessa Venus, a qui llavors venerava com els altres nens romans de Bàrcino. Jo encara jugava amb les meves nines i les desplaçava amb un carretó fet de fusta pel meu jardí, replet de xiprers. Però de sobte un potent raig de llum cegà els meus ulls i em va semblar caure en un profund somni. Una lleugera brisa m’acaronà i una tendra veu em despertà. Em resulta estrany parlar sobre això perquè tot i que a mi em sembli real, a la majoria de vosaltres us semblarà fantàstic i sobrenatural.

Santa Eulàlia contemplant les palmeres

Santa Eulàlia observant les palmeres. Dibuix de Carla Muñoz Osorio

Era Déu, ho juro pel meu nom que honra la bona parla. Desconeixia aquesta divinitat, de fet quan vaig preguntar-li quin déu era, em va respondre “Déu”. M’explicà que era únic, abstracte i absolut i que reunia tots els poders dels déus romans, estava perplexa. Em va dir que no m’espantés, ell no era com Júpiter que perseguia les donzelles, sinó un Pare bo. Em va agradar la idea.

M’explicà qui era Crist, el seu fill que morí per la seva fe cap a Déu, i a continuació en què consistia el Cristianisme. Vaig entendre que la religió romana estava força caduca i era poc espiritual, els déus i deesses es deixaven emportar per les seves passions més materials; això no volia dir que no estimés el meu poble i la meva cultura.

M’atreveixo a comparar Déu amb el Coneixement de Plató, les dues coses semblen inassolibles i ideals, però reals. També em va explicar que es necessita assolir un grau elevat d’espiritualitat per sentir Déu. Per últim em va anunciar quina era la meva tasca i quin seria el meu destí: havia sigut escollida per propagar la Bona Nova, és a dir el missatge de Déu, malauradament m’esperava un tràgic final, tot i que descansaria en el Regne de Déu durant tota l’eternitat i seria santa i patrona de moltes ciutats. Com a prova del seu testimoni, va convertir els xiprers d’aquell bosc en palmeres, arbres desconeguts fins aleshores a Bàrcino.

Després de la meva trobada amb Déu, no vaig tornar a ser la nena riallera d’abans, vaig fer-me un penjoll amb una creu de la fusta del meu carretó i la duia amagada sota la túnica. Vaig deixar d’assistir a les celebracions religioses romanes i vaig contactar amb alguns grups clandestins que predicaven el Cristianisme: no estava sola.

Pocs mesos després vaig decidir anar a dialogar amb el cònsol de Bàrcino, el representant de Dioclecià a la ciutat. Volia demanar-li que tingués pietat amb els cristians, que els permetés predicar la seva religió al mateix temps que els altres romans predicaven “la seva” religió. Però la meva innocència pueril no s’imaginà que el cònsol reaccionés amb violència i sobretot incredulitat de que una nena de tretze anys defensés amb tanta fermesa el Cristianisme. El cònsol enfadat però alhora entendrit amb mi, intentà fer que abandonés els meus ideals, que tornés a casa i fes com si no hagués passat res. Però jo no estava disposada a renunciar la meva fe, així doncs el meu destí ja estava segellat com el d’altres romans que també van resistir-se a renunciar les seves creences cristianes. Alea iacta est.

 

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/2/22/Santa_Eulalia.jpg/400px-Santa_Eulalia.jpg

Estàtua de Santa Eulàlia a la Boqueria de Barcelona, on va ser crucificada segons la llegenda.

 

A continuació vaig dirigir-me al meu estimat bosc i vaig seure a la sorra, embrutant-me la meva túnica encara de nena romana, observava les altes i frondoses palmeres que s’alçaven davant els meus ulls. Aquelles palmeres van ser les que em van portar al final de la meva curta vida, una mort amarga i dolça alhora.

Ja sentia el soroll de les armes dels milites i les seves veus virils, la meva hora ja havia arribat. No vaig mostrar resistència tot i que vaig esclatar en llàgrimes. Em van lligar els meus febles canells amb una aspra corda i em van arrossegar com qui arrossega una mula, per a que tothom veiés la vergonya de la ciutat.

Em van portar a la plaça i les multituds s’apropaven per presenciar els meus tretze turments, tants turments com anys tenia: em van assotar, em van estripar la carn amb garfis, em van posar els peus sobre brases roents, em tallaren els meus pits encara de nena, em fregaren les nafres amb una pedra tosca, m’abocaren oli bullent sobre les meves ferides, em van ruixar amb plom fos i em van llençar a una bassa de calç. A continuació, vaig patir el turment més dur de tots: em van tancar en un bidó, hi van clavar ganivets i em van fer rodolar per un carrer. Els soldats romans em van preguntar si estava disposada a renunciar la meva fe per tal d’aturar aquest patiment, però amb les meves últimes forces ho vaig negar. Em van cremar viva,  però no vaig accedir als desitjos dels soldats; em van tancar en una masmorra amb milers de puces, però tampoc vaig acceptar. Finalment vaig ser crucificada com Jesucrist.

Actualment l’Església Catòlica commemora el meu martiri el 12 de febrer, on totes les nenes que porten el nom d’ “Eulàlia”, “Laia” o altres derivats; celebren el seu sant. L’Església Ortodoxa també em recorda el 22 d’agost.

Aquest article va dedicat a totes les noies que porten el meu nom i pels “altres romans” (vegeu les històries dels meus companys Sant Crescentinus i Santa Anastàsia), els romans cristians que sovint són apartats de la història de Roma.

 

Laia Muñoz Osorio

2n Batx Llatí

 

Quin mite he volgut recrear? Quin valor ens ensenya?

 

Un vespre del 4 de Juliol de fa 3 anys, la Clàudia i l’Arnau es van creuar en un dels carrers dels voltants de les Rambles de Barcelona. La Clàudia anava atabalada buscant una botiga on comprar un regal per a la seva millor amiga, i amb les preses no es va fixar molt per on caminava.
L’Arnau passejava tranquil, endollat als seus cascos, escoltant el seu grup preferit. Estava al seu món, sense adonar-se’n de res del que passava al seu voltant. De sobte, i sense saber com havia succeït, va sentir un cop i sense tenir temps de reaccionar ja estava al terra, sota una bonica noia, que va ruboritzar-se pel que acabava de passar. Ella es va apartar una mica els seus cabells castanys i va deixar al descobert els seus ulls d’un color mel que enamoraven. L’Arnau, que encara estava atordit per la caiguda, no gosava moure’s d’on estava, només mirava els ulls de la Clàudia que es bellugaven nerviosos.

– Ho sento, ho sento, no mirava per on anava i no t’he vist- deia la Clàudia mentre intentava aixecar-se de sobre d’aquell jove. La veritat és que era bastant guapo. Però ràpid es va treure aquella idea del cap, havia de centrar-se i no perdre temps.

-No, tranquil·la, jo tampoc t’he vist; anava amb els auriculars i tampoc anava molt centrat. Em dic Arnau, encantat.

-Me n’haig d’anar, faig tard. Ho sento una altra vegada.

-Però espera! Com et dius?

Però era massa tard, ella havia marxat disparada i havia desaparegut entre la gent. I ell estava allà, dret a mig del carrer, recordant els ulls d’aquella noia que se li havia abalançat a sobre i després havia desaparegut. Però llavors, en abaixar la mirada va trobar alguna cosa al terra, un paper. Sí, era com una mena de targeta de visita. “Clàudia” va pensar ell, es diu Clàudia.

Després de sortir corrents i per fi acabar trobant el regal ideal per a la seva amiga, la Clàudia va asseure’s en un banc. No sabia perquè no podia deixar de pensar en el noi amb qui s’havia topat una hora abans. Ara se’n penedia de no haver-li donat el seu nom ni el seu número de telèfon. Sentia una estranya necessitat de saber més sobre ell. Però segurament no el tornaria a veure en tota la seva vida, o era el que ella es pensava.

Però l’Arnau va tenir el valor suficient de trucar-la, i després d’uns mesos de parlar dia rere dia i quedar setmana rere setmana, l’Arnau i la Clàudia van acabar enamorant-se. Però no tot sempre acaba igual que comença.

La parella portava ja tres anys junts. S’havien comprat una casa i, fins i tot, tenien plans de boda. Eren feliços o això era el que aparentaven. Ell tot el dia treballant a la seva empresa, ella tancada tot el dia a casa. Però la Clàudia necessitava afecte. L’Arnau passava massa temps a l’oficina i últimament arribava més tard de l’habitual a casa. Una tarda de febrer la Clàudia va decidir sortir a donar un volt mentre esperava que l’Arnau tornés a casa aviat. Rondava pels carrers amb el cap cot, trista, caminant per caminar. Però aquella tarda no va ser una tarda més per a la Clàudia. Mentre caminava, un home es va creuar en el seu destí. Es deia Albert, i sense adonar-se en cosa de dues setmanes havia caigut en els seus braços. Necessitava afecte i l’havia trobat en aquell jove. L’Arnau no era conscient del que estava passant, les hores de feina n’eren les culpables.

En Carlos era el millor amic de l’Arnau i treballava per a ell. Era el seu amic més fidel i es coneixien des de feia més de deu anys. Una nit, després de moltes hores de treball, en sortir de l’oficina, li va semblar veure la Clàudia, però quan es va acostar es va adonar de que no estava sola. L’acompanyava un jove, uns cinc anys més petit que ella. Caminaven agafats de la mà i, de tant en tant, es feien un petit petó als llavis. En Carlos se sentia confús, però sabia que el seu amic de tota la vida tenia dret a saber el que estava passant. Va caminar fins a casa pensatiu, planejant les paraules que l’endemà utilitzaria per explicar a l’Arnau que la seva estimada l’estava enganyant. En arribar, va obrir la porta i va explicar a la seva dona tot el que havia succeït.

– Carlos, és millor que no t’hi fiquis. Entenc que és el teu amic i que no voldries amagar-li una cosa així, però al final acabaràs rebent tu. Recorda el que em va passar a mi per explicar-li a la Rebeca que havia vist a la seva filla fumar, des de llavors no m’ha tornat a parlar. La gent prefereix no veure la realitat i és més còmode per a ells donar  les culpes als altres.

– No, però l’Arnau no faria una cosa així. No puc quedar-me de braços creuats, haig de dir-li el que està passant.

L’endemà, en Carlos va arribar a l’oficina més d’hora de l’habitual. L’Arnau ja estava allà preparant tot el treball del dia. En veure el seu amic, va quedar sorprès, era massa d’hora.

– Carlos? Què fas aquí a aquestes hores?

-Veuràs, Arnau, he vingut perquè t’haig d’explicar-te una cosa.

-Diga’m.

I en Carlos va explicar detall a detall el que havia vist la nit anterior en sortir de treballar. Cada paraula semblava un gavinet dirigit al cor de l’Arnau, que  ja se li havia desencaixat el rostre. Havien passat dos minuts des que en Carlos havia acabat la seva explicació, però l’Arnau no deia res, tenia la mirada perduda.

-Vés-te’n d’aquí, no et vull tornar a veure mai més. Estàs acomiadat.

-Però, Arnau jo…

– HE DIT QUE FORA!

I en Carlos, pagant les infidelitats de la Clàudia i la seva pròpia fidelitat a l’Arnau, va sortir d’aquella oficina que va significar el final de la seva amistat.
Després d’assabentar-se de l’afer que estava mantenint la Clàudia, l’Arnau va decidir concedir-li una nova oportunitat a l’amor de la seva vida. En canvi, no va tornar a veure a aquell amic que li havia estat fidel fins al final, quina ironia, veritat?

Laia Simón, 4t. Llatí

Cèrber en animes!

Χαίρετε aràcnids i aràcnides!!

Des de fa molt de temps que a mi m’agraden els éssers mitològics grecs. El meu preferit és el gos Cèrber (Κέρβερος).

Cerberus
Cèrber, en una aquarel·la de William Blake

En la mitologia grega Κέρβερος era el guardià de les portes d’Hades (Αἳδης, el déu de l’infern), en què la seva tasca era impedir la sortida dels morts i l’entrada dels vius. Com podeu veure en la imatge, Κέρβερος se’l descrivia com un gos de tres caps amb cua de serp i moltes altres serps li naixien en el llom, a més a més, deien que la seva mossegada era verinosa. Ha tingut una llarga pervivència en la literatura, en l’art, en la ficció, en el cinema, en videojocs (com em>Kingdom Heats 2), en l’astronomia, en la biologia, en la música, en el lèxic  i, fins i tot, en l’àmbit militar.

Fa uns dies, em vaig posar a pensar en aquest animal mitològic i vaig recordar alguns animes, que possiblement coneixeu també, en què surten diferents versions de Κέρβερος. En concret aquests animes són: Sakura, la caçadora de cartes i One Piece.

En el cas de “Sakura, la caçadora de cartes”, és una mica difícil adonar-se de quin és el personatge basat en Κέρβερος ja que no s’assembla en res al gos gegant de tres caps que tots ens imaginem, sinó que en aquest anime, Κέρβερος està representat amb la forma d’un peluix volador que es diu Kero, encara que el seu nom real es Κέρβερος (Kerberos). En aquest cas, Kero és el guardià de les cartes de Clow, i encara que té forma de lleó, el personatge està basat en el gos de l’infern.

keroberos

L’altre anime on surt una versió de Κέρβερος, és “One Piece” i apareix en la temporada de “Thriller Park”. En aquest cas, Κέρβερος és més fàcil d’identificar ja que el personatge és un gos gegant de tres caps, però la característica que el diferencia és que Κέρβερος, és un zombie. Si ens hi fixem, podem veure que dos dels caps són de gos però el cap restant és d’una guineu, ja que qui va crear Κέρβερος en aquest anime, va ajuntar parts del cos d’aquests tres animals per crear al gos de l’infern. En aquest cas, Κέρβερος també és un guardià, concretament el guardià de l’entrada a “Thriller Park”. Aquí us deixo un vídeo de la part on surt Κέρβερος en “One Piece”:

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=BV-bY9HMDME[/youtube]

Què us sembla això de que posin personatges de Κέρβερος en anime? Coneixeu algun anime, pel·lícula, videojoc… que també tingui un personatge basat en Κέρβερος?

Xènia Serra

1r Batxillerat C Grec i Llatí

 

Els llatinismes en la premsa

Les notícies d’actualitat sempre ens han interessat tant les de prensa escrita com les de prensa digital, per això hem decidit fer un article recollint els diferents llatinismes que s’utilitzen en la premsa i ens hem quedat sorpreses de veure’n tants!

Què us ha semblat el nostre tastet de llatinismes? Sabríeu classificar els llatinismes que hem posat segons si són llatinismes que s’utilitzen en l’àmbit jurídic, universitari, sanitari, polític, o general? Ens podríeu ajudar a fer recerca a la premsa i anar posant aquí tots els que aneu trobant.

Andrea i Irina Balart

1r Batx C Llatí

Un record de Pompeia

Pompeia va ser una ciutat de l’antiga Roma que va ser destruïda per l’erupció del Vesuvi l’any 79. Els antics romans l’anomenaven Pompei i el 5 de febrer de l’any 63 va haver-hi un terratrèmol molt fort i la ciutat va quedar molt malament però just quan ja estaven a punt d’acabar de reconstruir-la el Vesuvi va esclatar deixant tota la ciutat sepultada.

Es diu que cap allà a les deu del matí, els gasos que empenyien des de l’interior del volcà van fer explotar la lava solidificada que obstruïa el cràter del volcà i es van reduir a innombrables fragments amb una pluja de cendra tan espessa que tapava el Sol. A partir d’aquell dia, la ciutat va deixar d’existir i va romandre durant segles sota una capa de més de 6 metres de cendres i escòries volcàniques. Però gràcies a que va quedar colgada de cendres la ciutat s’ha conservat d’una manera extraordinària ja que encara podem trobar cossos de la gent que hi vivia i les pintures de les parets, per aquesta raó forma part del Patrimoni de la Humanitat.

Si voleu saber com era el pa i l’alimentació de Pompeia podeu visitar aquest enllaç. També si teniu curiositat podeu fer una ullada a l’apunt que va fer l’Aïda Espasa sobre la prostitució l’any passat.

A continuació, us he adjuntat un Power Point que vaig fer l’any passat, a 4t d’ESO, sobre Pompeia que espero que us agradi.

Sabíeu de l’existència de Pompeia? Què sabíeu? Què en penseu? Us sembla un tema interessant? Creieu que va patir molt la gent que vivia a Pompeia? L’heu anat a visitar?  Us agradaria anar-hi?, etc.

Clàudia Cazaux Cuberas
1r batx. C

Realitat o idealització?

Sabeu quina planta han intentat dibuixar els alumnes de primer de la ESO de l’escola Bergantí per al treball de recerca de la Sara i la Chaima de l’institut Premià de Mar? Qui es va inspirar en ella, segons el text de Vitruvi, i per fer què? Què n’opineu: realitat o idealització?

Pau Gasol Valls
Escola Bergantí
El Masnou

La vestimenta grega i l’actual

En aquest power point us volem mostrar les diferències i les semblances que hi ha entre  la vestimenta grega i l’actual. Com hem pogut veure, aquest estiu s’ha tornat a posar de moda el peple, una peça de roba molt característica de l’antiga Grècia. La roba interior actual ve de la de Grècia que com podreu veure s’assembla molt.

Què us ha semblat? Coneixíeu aquestes peces de roba de l’antiga Grècia? Us posaríeu aquestes peces de roba? Sabíeu que la roba d’alta costura té la seva base en l’antiga Grècia? Coneixeu alguna peça que no haguem posat en aquest power point?

Andrea Balart, Irina Balart i Paula Franco

1r Batx. Grec i Llatí

Narracions mites clàssics 1a part: el perquè de…

Hem llegit la primera part de Narracions de mites clàssics, en què les metamorfosis esdevenen animals. Ens hem adonat que els personatges dels mites de les Metamorfosis d’Ovidi, extrets de la mitologia grega, perviuen encara en el nom dels animals, que el nostre continent i l’euro reben el nom d’Europa, raptada per Júpiter en forma de toro, etc. També hem vist que els mites ovidians ens expliquen el perquè de les coses: el perquè de certs noms científics, tècnics i humanístics; per què els llops són voraços?; per què les garses grallen? per què les ratapinyades volen de nit vora les cases?; per què les granotes viuen a l’entorn de bassals llotosos?; per què l’aranya fila la teranyina? per què el rosinyol refila tan bé?… Hem fet recerca i també hem celebrat la Setmana de la ciència amb un mural amb el nom de diferents animals, la seva fitxa tècnica i una breu explicació del mite. La setmana vinent haurem d’explicar l’animal que ens ha tocat als companys i companyes. Aneu-los posant aquí i comentant l’activitat!

Discipuli discipulaeque 4t ESO Lingua Latina