Monthly Archives: abril 2013

Escriptors clàssics als carrers de Barcelona

XAIPETE, Aràcnids! Salvete!

Vull compartir amb vosaltres aquesta nova recerca que em va proposar la Lida, col·laborar amb el projecte Callejeros literarios, amb una tasca col·laborativa com a continuació del meu treball de recerca. Hi han col·laborat els alumnes de 1r de batxillerat de llatí i de grec del nostre centre. La tasca consistia en fer una recerca dels carrers que tinguessin referents clàssics de Barcelona, més específicament aquells que havien deixat una petjada en l’àmbit de l’escriptura, els escriptors clàssics. N’hem trobat de grecs i de romans i així els hem dividit. He de dir que els alumnes de primer han fet una molt bona feina, no només han après a utilitzar Google Maps sinó que també han hagut de lidiar amb el Photobucket per pujar-hi les fotografies de les plaques dels carrers i això és digne de menció!


Veure Carrers de Barcelona: Escriptors clàssics en un mapa més gran

Ara, hauríem de fer un fris cronològic dels autors trobats. Us hi animeu?

Accés a la línia de temps

Accés a la línia de temps

Núria Yela,

2n de batxillerat Llatí i Grec.

El nostre bloc, El cel dels mites!

Salvete! XAIPETE!

Nosaltres, alumnes de 1r de Batxillerat de grec i llatí, hem creat un bloc el qual el presentarem en el concurs “Es de libro“. El bloc s’anomena el cel dels mites i tracta sobre els estels i les constel·lacions amb referents clàssics i la nostra tutora és la Margalida Capellà Soler.  Aquest bloc serà la base per al treball de recerca de segon de batxillerat. Amb aquest bloc hem ampliat molts conceptes d’astronomia que abans desconeixíem i a més hem après un munt de mites grecs i romans. A més aquest bloc va ser el més actiu de setmana santa, i ho continua sent a Xtec blocs. Esperem que a vosaltres també us agradi, feu-hi una ullada i deleiteu-vos amb l’astronomia i el seu origen mitològic! Ajudeu-nos a ampliar-lo amb els vostres comentaris i suggeriments!

 

Aquí us deixem els nostres vokis on us expliquem que hem fet en aquest treball i les conclusions que hem extret:

Irina i Andrea Balart

1r Batx. C  Grec i Llatí

Clàudia i la deessa Cíbele II: La vestal adúltera

Estic molt cansada, suposo que deu ser el fet de llevar-nos tant d’hora (a l’hora prima) per poder arribar a l’hora al port d’Òstia. Ja hem sortit de Roma fa estona i la mala sensació que deixava el nostre carro per la ciutat crec que em perseguirà durant bastant de temps…

A Roma, tot eren ulls per la nostra jove companya, Clàudia, que és acusada de cometre un acte en contra de la seva castedat. Se l’acusa de perdre la seva virginitat amb un home misteriós, que ha estat vist diverses vegades prop d’on nosaltres realitzem les pregàries les nits del dissabte. Aquest fet, que no està demostrat, porta Clàudia a judici i, segurament la condemna serà la mort… Em sap tant de greu… Ho sé, sóc una persona indesitjable, mai trobaré el perdó de ningú, ni tant sols dels déus… Però és que aquell home… És encisador, em té bojament enamorada. No vaig poder, puc ni podré mai resistir-me als seus dos xiulets característics quan les vestals passem pel seu costat. Aquesta música em convoca a una trobada nocturna al lloc de sempre, al costat de la font del temple.

Aquella nit, ho vaig fer malament. Sabia que em seguirien, vaig escoltar la companya Júlia dir-li a la companya Teresa que anirien a observar la zona on l’home sempre xiula molestant les nostres companyes, però jo, meravellada per aquest, vaig anar-hi igual: al final de la primera vigília de nit, al costat de la font del temple. Teresa i Júlia van marxar a mitjans d’hora duodècima, fet que va ajudar-me per poder anar amb més tranquil·litat. Llavors, vaig cometre l’error que explica per què avui estem en aquest carruatge, dirigint-nos a Òstia. Vaig anar arreplegant roba de totes les companyes per poder dissimular la meva personalitat, i entre aquestes peces, un mocador de coll de la companya Clàudia.

Vestal Maxima Wikimedia Commons

Quan vaig arribar, ell ja hi era, puntual com sempre. Ens vàrem besar i vam començar a fer el ja clàssic camí per anar al seu domicili. Vam anar xerrant durant tot el camí sobre la meva tècnica de mimetisme per intentar no cridar l’atenció. Li feia gràcia. Llavors, inoportunament, ens vàrem creuar amb Teresa i Júlia, però encara amb més mala sort, ell féu el comentari erroni en el moment erroni.
-Així que un parell de germanetes no et deixen sortir ni reunir-te amb homes eh? Com són aquestes dones vestals, amb la cara ja paguen, na Júlia i na Teresa!

I en un moment, ja les teníem a sobre, cridant al meu home qui era la vestal amb qui ell es veia. Jo vaig començar a córrer tan bon punt les vaig veure, però vaig tenir la mala sort d’ensopegar i perdre molt de temps. Tenia la Júlia damunt, m’agafà del coll per poder veure qui era la vestal traïdora, però jo, hàbil, vaig poder fugir deixant tan sols en les seves mans la bufanda de Clàudia. Vaig tornar ràpidament al lloc on totes passàvem les nits, i al cap d’una hora, van arribar les dues companyes, que convocaren una reunió urgent. Júlia tenia el mocador a la mà i tan sols va caldre preguntar de qui era per acusar a Clàudia i dirigir-nos al judici d’aquesta l’endemà mateix. Ai, si tinguessin coneixement de la veritat…!
I ja som a Òstia, on la principal notícia que rebem és que s’ajorna el judici a Clàudia, ja que un fet ha causat gran impacte en tot el poble romà. La figura de Cíbele s’havia de transportar des de Frígia a Roma, ja que un oracle digué que per acabar la guerra contra els cartaginesos l’havien de traslladar. El vaixell que portava aquesta figura està en perill, ha quedat enganxat entre unes plantes submarines i la sorra del fons del riu.
Tots culpen Clàudia de portar la mala sort i que Cíbele no vulgui saber res d’ella. Pobre Clàudia, què mala persona sóc! Llavors Clàudia tingué una caiguda, davant de totes nosaltres. Una rialleta s’ha escapat de la boca d’alguna de nosaltres. Però aquesta caiguda l’ha fet reaccionar, trobar-se amb el punt de confiança que li feia falta. Ha decidit anar a una xalupa de les que intentaven estirar el vaixell i amb el seu «esforç» fer avançar el vaixell. Ho ha fet, s’ha lligat les cordes a la cintura i a les espatlles i ha començat a estirar. Les meves pregàries no eren poques perquè tant la deessa Cíbele com la meva companya acabessin sanes, ja que tot això és culpa meva… I sí, no se si ha estat gràcies als meus desitjos o bé a la voluntat dels déus, Clàudia ho ha aconseguit. És lliure de qualsevol tipus de sentència perjudicial per a ella o la seva vida. No obstant, això no ha acabat aquí, jo rebré el meu càstig, però seguiré veient allò que tant desitjo, l’home misteriós dels dissabtes.

ROGER NAVARRO
1.2 BTX
INST. ISAAC ALBÉNIZ

Un dia a l’antiga Grècia II

Un any més,  fem recreacions de la vida quotidiana grega. Tot seguit, reprenem el fil de Un dia a l’antiga Grècia i esperem que algú més s’hi animi:

La vida d’una esclava

“Em dic Irene , que vol dir pau, visc a Atenes i sóc una esclava. Els meus amos són el senyor Demòstenes  i la senyora Àgata, que tenen quatre fills: Elpènor, l’hereu de 16 anys, Agatocles de 14, Hypatia, de 8 anys i Lykos el petit, que només té un any. Com cada dia avui m’he llevat a les vuit.  Abans que es despertés tota la família, de seguida, he esmorzat i, a continuació m’he posat a netejar el terra i  a recollir la roba estesa. Mentre estava distreta fent totes aquestes feines, he sentit com la senyora ja s’havia despertat i estava alletant en Lykos.

De seguida, he anat al pati central de la casa, des d’on s’accedeix a totes les habitacions. He vist com el meu senyor s’arreglava per anar-se’n a l’àgora, ja que s’encarrega de l’administració de l’Estat i la gestió política. El senyor duia el seu himàcion a sobre de la túnica blanca. La meva senyora ha baixat de la seva habitació, ha esmorzat i després ha anat al patí central, on jo i l’Hèlena, una altra criada, l’esperàvem.  La senyora no duia maquillatge encara i duia un senzill peple de llana i una trossa mig desfeta. La senyora ha manat a l’Hèlena que anés a recollir aigua del pou per rentar unes peces de roba, mentre jo l’acompanyava al rebost a preparar-li l’esmorzar: uns trossets de pa d’ordi mullats amb vi i ha begut llet de cabra. Després els nens han baixat a esmorzar i un altre criat els ha servit. Quan tots han acabat d’esmorzar, ha vingut un pedagog que s’ha emportat l’Agatocles i l’Elpenor cap a l’escola. L’Hypatia s’ha quedat a casa mentre la seva mare li feia classes de filosofia i li ensenyava uns llibres per aprendre matemàtiques. Després de les classes la meva senyora ha repassat els comptes de la casa i s’ha adonat que s’havien de vendre unes quantes figues que ja feia dies que havien produït els arbres de casa. El nou esclau vingut de Lídia, en Marcus, ha anat al mercat d’Atenes a comprar les verdures que la senyora li havia demanat i a vendre les figues.

Tot seguit, la senyora ha anat al petit altar de casa dedicat a Hèstia, la deessa de la llar, i m’ha demanat que li portés un vi aromàtic per fer unes libacions.  Com que falta poc per ser migdia,  li porto una pica amb l’aigua per la seva neteja personal i després l’ajudo a maquillar-se i a pentinar-se. Un cop empolainada, Àgata substitueix el senzill peple de llana per una  túnica que deixa marcades molt bé les formes del seu cos. Després la he ajudat a triar-se les arracades, que eren penjants i duien un o dos brillants que feien que la meva senyora Àgata semblés més rica del que era, també li he triat els seus dos braçalets preferits, fets amb jade i ivori.  Finalment li col·loco unes sandàlies que s’acaba de comprar i que l’afavoreixen molt.

Sortim al carrer i fa força vent, la senyora em fa accelerar el pas perquè no vol arribar tard a la cita amb les seves millors amigues, totes són riques. Quan arribem a casa de l’Alèxia, ja estan totes assegudes a taula. A sobre de la taula hi ha força menjar:  olives, figues, formatge, peix sec, faisà, hortalisses i de postres fruita variada, entre la qual hi ha les figues que ha portat l’Heleia i el raïm de la gran casa de la Idàlia. Els meus budells no poden evitar fer un soroll ensordidor. M’haig de reprimir i anar a la cuina on les criades de l’Alèxia ja han fet el nostre dinar. Res d’especial: uns trossos de pa, una mica de formatge i algunes hortalisses per acompanyar. A vegades no puc evitar pensar que m’agradaria ser com la meva senyora, però després em trec la idea del cap, ja que he nascut així i mai no podré canviar la meva situació. Des de la cuina se senten les rialles de les dones que parlen dels seus marits, de les sogres que  han d’aguantar i dels fills amb els que han de carregar. Algunes han begut sens dubte massa vi. A la cuina les criades parlem de les nostres senyores, cadascuna intenta dir el millor de la seva, fins que arriba un punt que hi ha una mica de rivalitat entre totes.

Cap al tard, m’acomiado d’elles i me’n vaig amb la meva senyora cap a casa. Ja s’està fent fosc i haig de fer el sopar, precisament avui hi ha uns convidats, o sigui que tindré més feina de la que em pensava. Quan acaba el sopar, els homes surten de l’androceu i se’n van cap a casa, tots els criats recollim i netegem la cuina. Quan arribo a la meva habitació, m’estiro al llit baldada. Avui ha estat un dia esgotador, però no hem puc queixar de la vida que porto ja que tinc una casa i una família.”

 

Què us ha semblat? Com creieu que vivien les senyores gregues? Creieu que les esclaves d’Esparta vivien gaire millor? Quines diferències hi havia entre la vida d’un esclau i la d’una esclava?


La vida d’una dona grega

Els raigs de sol han entrat per la finestra i m’he desvetllat. Falta poc perquè siguin les set del matí tot i així m’agrada aixecar-me abans per veure com surt el Sol. Em miro al mirall i em rento la cara amb un cubell d’aigua. Està molt freda, però jo segueixo fregant fins a treure tota la brutícia. Després m’acosto al llit i faig sonar la campaneta perquè vingui la Briseida, la meva serventa. Ella no es fa retardar, com si hagués estat desperta tota la nit esperant sentir aquell so per venir a ajudar-me en el que fos. Pobra Briseida, a vegades em compadeixo d’ella i penso que no m’agradaria ser una serventa i haver de rentar i pentinar  les dones. Però ella no és l’única serventa que tenim a casa ja que som una família adinerada. El meu marit és el Titus, un important magistrat del fòrum. No hi ha res que li interessi més que la política, tot i que quan té temps se’n va amb els seus companys al circ a veure com els lleons devoren alguns cristians. Ho trobo una mica morbós però com que mai no hi he anat a mi ja m’està bé. Ell és un home respectable per tothom, però té vint anys més que jo. Quan em vaig casar, jo en tenia catorze i ell trenta vuit i va haver de pagar molts diners per comprar la meva dot. Després vaig aprendre les tasques femenines i i vaig rebre una sèrie d’ensenyaments, gràcies als quals ara puc llegir i escriure amb soltesa, sé tocar la lira i puc controlar l’educació dels meus fills, fins que tinguin set anys en Marcus i en Gaius i fins al seu casament, la Lydia.

La Briseida agafa els colorets i comença a empolvorar-me amb aquelles substàncies tan desagradosa però que les dones tenim que portar si volem semblar mínimament presentables. La Briseida treu unes capsetes del calaix i em pinta les parpelles. Un cop la meva pell sembla la d’una mortal ella em trena els cabells i me’ls recull amb uns passadors. La roba ja està preparada sobre el llit, d’això ja se’n ha encarregat la Briseida sense que jo m’hagi hagut de preocupar. Aixeco els braços i em col·loca la túnica i per sobre el peple. Després em posa unes sandàlies ben llustroses i em torno a mirar al mirall. Ara si que estic perfecte. Tant bon punt surto de l’habitació entro a l’estança on estan els meus fills. En Marcus i la Lydia fa poc que s’han despertat i la dida dóna de mamar a en Gaius. Un cop els hi he dit bon dia baixo a esmorzar a la cuina i m’adono que tots els esclaus estan molt atrafegats. M’assec en una cadira i menjo pa sucat amb vi. Després d’haver esmorzat m’assec a la taula i em poso a repassar les comptes i apunto en una llibreta els productes que ens falten i el que vull que els meus esclaus portin del mercat. Un cop he repassat les comptes m’acosto a l’altar de la dea Hèstia, protectora de la llar, i faig unes libacions amb vi. A les dotze, ens reunim tots al voltant de la taula, ens acomodem en lliteres i conversem alegrament de la vida. Mentre en Titus explica el que ha fet al fòrum, agafo unes branquetes d’un raïm deliciós i l’acompanyo amb un vi de dàtils, que és molt saborós. L’Euclides ens serveix formatge i peix sec i els meus fills mengen afamats. Quan s’ha post el sol, toco una mica la lira i llegeixo un llibre molt interessant que parla sobre els jardins de Babilònia.

 

 

Què n’opineu? Trobeu que era injusta la vida d’una dona grega? Quin paper s’esperava de la dona casada? En quina època passa la meva història: a l’antiga Grècia o quan Grècia va ser conquerida pels romans?

 

Andrea i Irina Balart

1r Batxillerat C

Grec i llatí

Medea al XVIII festival juvenil de teatre grecollatí de Catalunya a l’Hospitalet de Llobregat

Anar al teatre és tota una herència clàssica, ja ho sabeu! El curs passat la Lida, tot i fer quart de l’ESO, ens va portar tot un dia a Tarragona i va ser una experiència increïble. Ja vàrem conèixer Eurípides i Plaute! El passat 6 de març els alumnes de batxillerat vam anar al teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat a veure dues obres de teatre grecollatí a càrrec del “Proyecto Educativo Teatral del IES Pedro de Luna: CLÁSICOS LUNA”.

Van representar els Bessons de Plaute i Medea d’Eurípides. Aquesta última obra, Medea, va ser estrenada per aquesta companyia al maig de 2012 al saló d’actes del Centro Cívico Teodoro Sánchez Punter de Zaragoza i ha estat guanyadora del VII Concurso de Grupos de Teatro Gregolatino de Enseñanza Secundaria convocat pel Ministerio de Educación, Cultura y Deportes.

Les 3 Medeas

 

Medea és una dona que abandona la seva “pàtria” deixant enrere  la seva família, la seva gent i la seva terra per marxar a viure a Corint amb el seu enamorat Jàson. La tragèdia comença quan Jàson decideix casar-se amb la filla del rei Creont i rebutja l’amor de Medea. Aquí, llavors, es comencen a veure les 3 cares diferents de Medea. D’una banda hi ha la Medea mare que estima els seus fills i vol el millor per a ells. Després hi ha una altra cara que és la de la Medea enamorada, que és la Medea que encara conserva el seu amor per Jàson i pateix per la seva traïció, al mateix temps que el recorda fent que el seu amor creixi. I, per últim, està la Medea venjativa, que és la que porta Medea a la “bogeria” ja que per culpa d’aquesta, comencen les seves contradiccions internes, dubtes, dolor i ganes de venjança fins que finalment Medea humiliada per Jàson acabarà enviant els seus fills, fingint gratitud, amb regals per Glauce la filla del rei Creont i aquests portaran la princesa a la seva mort, ja que el vestit i la corona d’or que ells li entreguen està enverinada i ella innocent i confiada se les posa només haver-les rebut. Al mateix temps, Creont mor en abraçar el cos mort de la seva filla. Medea, no satisfeta encara en la seva venjança, mata els seus fills.

A L’Hospitalet, el company Víctor Barranco de primer de batxillerat no va aconseguir reportatge, però almenys que es col·loquessin bé per a tots els aràcnides i aquest és el resultat:

 

A Hospitalet de Llobregat, 6 de març de 2013. Foto de Víctor Barranco

"MEDEA", de Euripides. GUIA Didactica, por José María Villoria. IES Pedro de Luna by ies2punto0

Personalment, també em va agradar molt anar a veure aquesta obra, em va semblar molt original la idea de les 3 Medees i va ser increïble la interpretació que van fer aquests alumnes ja que el millor de tot és que són alumnes com nosaltres, alumnes de grec i de llatí  que s’hi esforcen i volen cridar l’atenció de tots aquells que estiguin disposats a veurel’s. És una obra molt díficil, atroç, de llarga pervivència i actualitat!

Alma Bergel

1r BAT Grec i Llatí

 

 

Altre cop Tàrraco!

El passat dimarts dia 19 de març i dins dels actes de l’intercanvi d’alguns alumnes de 1r de Batxillerat amb alumnes alemanys, es va celebrar una sortida a Tarragona a veure les ruïnes romanes de l’antiga Tarraco.

Després d’un llarg i pesat viatge en autobús, vam arribar a Tarragona i ens van fer una visita guiada en la qual, ens van ensenyar els principals punts d’interès de l’antiga ciutat romana, com l’aqüeducte, el pont del diable, els dos fòrums, el temple, que actualment és la catedral de Santa Tecla, la muralla, que mesurava 4 quilòmetres de llargada per 12 metres d’alçada i estava feta de grans pedres, el circ, que tenia una capacitat per a 25.000 espectadors, mesurava 325 metres de llargada, partia la ciutat en dos i s’hi celebraven tot tipus de curses de cavalls, l’amfiteatre, on es celebraven tot tipus d’espectacles i el teatre, on es celebraven tot tipus de representacions teatrals.
També ens van explicar que Tarragona tenia una població de 40000 habitants, es va fundar al segle III aC per defensar a l’imperi romà dels atacs cartaginesos i era la capital de l’Hispània exterior, per això Tarraco tenia dos fòrums, el ciutadà i el provincial.

En la meva opinió, crec que va ser una sortida molt interessant, ja que ens van explicar moltes coses sobre la ciutat de Tarragona en l’edat antiga i sobre l’època romana en general. A mi em va agradar molt, perquè sempre he trobat molt interessant el món clásic i en especial el romà, tot i que no estudio llatí.

foto amfiteatre Tarraco

Fotografia de Marga Caballé, professora d'alemany de l'IPM

Víctor Sánchez
1r Batxillerat Grec

Clàudia i la deessa Cíbele I: L’amant

Nosaltres som en Martí Palma, Roger Navarro,Irene Berdún, Judith Consentino, Daniel Martín i Víctor Gallardo. Som alumnes de l’1.2 de batxillerat de l’INS Isaac Albéniz de Badalona.  Nosaltres us presentarem una sèrie de recreacions situades al Port d’Òstia i que narren, des de diferents punts de vista, la història de Clàudia, la Vestal.

'Port of Ostia During a Tempest', oil on canvas painting by Leonardo Coccorante, 1740s, Lowe Art Museum

Port of Ostia during a Tempest – 1740-1750 de Leonardo Coccorante – Lowe Art Museum

Tothom parlava d’ella aquells dies. Tots l’assenyalaven i la miraven malament. A la seva esquena li deien de tot, res de bo. La culpaven de l’encallament del vaixell al riu, la culpaven de la guerra; fins i tot, la culpaven de mals que ella no havia sentit mai a parlar, per principalment la culpaven de la guerra. Ja que si aquell vaixell no arribava a port l’estàtua no hi arribaria i la guerra no acabaria, tal com havia dit aquell vell oracle. Jo sóc Lucius, i sóc el que ningú coneix, però tothom considera el seu “amant”. Clàudia i jo no érem amants. Ella és una vestal, i no pot trencar ni trencarà mai el seu vot de castedat. Simplement ens vam enamorar. Clàudia era una veïna meva, vivia a la domus del costat. La vaig veure créixer, els seus pares, patricis els dos, van morir a la guerra, i ella, sola com estava, va donar la seva virginitat a Vesta. Poc temps després que fes el seu vot, la vaig veure un dia amb aquell quitó que li havia regalat. Estava molt guapa. Ens vam mirar i, poc temps després, passàvem tardes junts caminant i xerrant pel fòrum. Alguns dies visitàvem l’àgora, ens encantava anar per allà. Un dia li van dir que havia d’acompanyar l’estàtua de Cíbele cap al port de Roma i ens vam acomiadar. Jo per sorprendre-la, la vaig seguir amb la meva gal·lera. Aquell viatge va durar uns quants dies, però finalment vam arribar al riu. Allà el vaixell va encallar i ella, que anava en un carretó, era la principal culpable. Una vestal companya seva ens va veure per l’àgora ben junts, sense fer res que els déus no volguessin, i aquesta va anar a dir-ho per tot arreu. En poc temps la van culpar de la història del vaixell i de molts actes de la guerra pel fet de trencar el seu vot de castedat. Jo sabia que era fals, però és clar, si deia alguna cosa, sabrien que jo existia i potser l’acabarien enterrant viva igualment. Mentre tots parlaven d’ella, jo l’observava des de la distància i veia el que feia a totes hores. Un bon dia pel matí, vaig seguir-la fins al port, volia dir-li que jo estava amb ella, i que tots dos junts podríem fugir per sempre. I així evitar que l’enterressin viva… Ella però, no em va veure. Va agafar una barca i es va dirigir al vaixell. Des de l’altura del port, veia com amb molt esforç es lligava al cinturó quelcom que semblava una corda i com, per art dels déus, movia aquest vaixell. Ella sola, sense ajuda de ningú, només dels déus, que així van provar que ni ella ni jo érem culpables, que ella no havia trencat el seu vot de castedat. Així doncs, en veure que tot el poble l’aclamava, me’n vaig anar, i per decisió dels déus la vaig deixar en pau, i vaig continuar amb la meva patètica vida sense ella.

MARTÍ PALMA
1.2 BATXILLERAT
INS ISAAC ALBÉNIZ

Cui prodest?

Si Ciceró aixequés el cap i es trobés amb certs titulars periodístics!

Prodest ja es veu que és una forma del verb prosum (un compost de sum) que vol dir bàsicament “aprofitar, ser útil, beneficiós… “

El titular periodístic Quid prodest? vol dir “Què és útil? Què és beneficiós? Què aprofita?” I la veritat és que té sentit, però un sentit diferent de la força que té la sentència llatina Cui prodest?
que vol dir “A qui aprofita? A qui beneficia?” i pel que diu l’article sembla que és aquest el títol que li correspondria.
En realitat, la cita llatina que ressona darrera d’aquest titular és de la Medea (v. 500-501) de Sèneca i diu: Cui prodest scelus, is fecit que vol dir: “A qui beneficia el crim, aquest és el seu autor”.
Tinc entès que heu tingut la sort de veure i llegir la Medea d’Eurípides que és força igual i força diferent de la Medea de Sèneca, perquè han passat molt anys i els llatins no eren els grecs, evidentment. Sèneca, encara que va escriure una mica de tot i fins i tot tragèdies, és conegut sobretot com a moralista i són cèlebres les seves sentències i aquesta és una d’elles. Sèneca va viure una època de crisi sota l’emperador Neró i no ho va tenir fàcil… nosaltres ara tampoc no ho tenim gens fàcil amb la crisi i la pregunta clau és: Cui prodest?

Mercè Otero-Vidal (professora jubilada)
Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat

L’actualitat dels clàssics

Sovint, quan hom llegeix un clàssic llatí o —encara més— un de grec, els que l’envolten l’esguarden amb suspicàcia. Per més que no acostumin a dir res, en la sorneguera expressió del seu rostre s’hi pot deduir la idea que els passa pel cap: «A qui se li acudeix llegir llibres tan antics, tan allunyats del que sentim i vivim en els nostres dies!».

Precisament aquest raonament —o, més aviat, prejudici— tan primari com fal·laç és el que procurem rebatre aquells que estimem els clàssics i que volem compartir la nostra tan plaent estimació amb el major nombre de gent possible.

Quan et dediques a llegir-los, ja sigui en una versió completa o adaptada, el primer que aprens és que la raó principal per la qual els grans clàssics —tant els més antics com els més recents— han arribat a nosaltres és per la seva imperible actualitat. Una obra clàssica, en qualsevol disciplina artística és, precisament, aquella que mai no passa de moda.

Llegint la gran literatura clàssica, o assistint a una representació teatral dels genials dramaturgs antics, t’adones que, malgrat els milers d’anys que han passat, i malgrat que s’hagin produït tantes i tantes transformacions des de llavors, sobretot en els àmbits científics i tècnics, els homes i dones seguim essent gairebé iguals. Si més no, és molt més el que compartim que no pas allò en què divergim.

Les forces cabdals que determinen les nostres vides —l’amor, el desamor, la gelosia, l’enveja, l’odi, l’afany de poder, el temor davant el desconegut, el desig de saber…— són si fa no fa les mateixes. Potser ha canviat la substància, allò que ens configura exteriorment, però l’essència, allò que ens fa ésser el que som, interiorment o espiritual, s’ha mantingut pràcticament igual.

Com no ens ha d’apassionar l’Odissea, si estimem algú amb tot el cor i, com Odisseu, som capaços d’enfrontar-nos a tot i a tothom, acarant els més terribles i esgarrifosos dels perills a fi de poder tornar al costat de la seva estimada Penèlope?

D’aquesta idea de la permanent actualitat o vigència dels clàssics —que justifica a bastament dur a terme algunes adaptacions literàries— procurem parlar-ne el proper 16 d’abril, en una tertúlia o taula rodona en el tan agradable i acollidor Institut Premià de Mar.

Mentre, per anar escalfant motors, que us semblaria que anéssiu comentant les aventures clàssiques amb les que us heu sentit més identificats? Amb el coratge d’Hèracles? Amb la defensa de la justícia d’Antígona? Amb la intel·ligència i l’enginy dels criats que protagonitzen les històries de L’ase d’or?

Xavier Serrahima 2o13

www.racodelaparaula.cat

Θέατρον του Διονύσου

El teatre de Dionís (Θέατρον του Διονύσου) va ser el més gran teatre de l’antiga Grècia, situat al peu de l’Acròpoli d’Atenes, a la banda sud, vora el recinte sagrat del Tèmenos de Dionís. Dedicat, com el seu nom indica, al déu del vi i del teatre, Dionís.

El principi només s’hi representaven, en honor del déu, cants i danses rituals al voltant de l’altar i els espectadors hi seien al voltant. Això no sempre va ser així com podeu imaginar, va anar poc a poc evolucionant i es van començar les representacions de les tragèdies d’Èsquil, Sòfocles, Eurípides i les comèdies d’Aristòfanes. Després de aquestes representacions feien una sàtira, amb tot el temps de la representació s’allargava bastant, fins i tot podia arribar a les nou hores, i l’entrada era gratuita.

Era un teatre de fusta, però al començar el segle V es van canviar les plataformes de fusta per pedra. A la part central de les primeres grades hi havia 67 seients, que més tard és van canviar a marbre decorat i estaven reservats per als sacerdots i la gent més important.

Es va construir el segle IV aC. Tenia una capacitat de 17.000 espectadors, els actors estaven col·locats damunt una plataforma, el Prosceni, i també hi havia una part interior on es canviaven el vestuari, Scaena. També hi ha un espai circular on cantava i ballava el cor, amb l’altar de Dionís al mig. I finalment els espectadors estaven en el Koilon o Graderia, en forma d’un cercle truncat que envoltava l’orquestra excepte per la part de l’escenari, recolzaven esglaonadament en la falda d’una muntanya. A cada costat, entre les grades i l’escenari hi havia els accessos per on el cor entrava a l’orquestra, anomenats, Pàrodes.

Què us sembla el Teatre de Dionís? Què en sabeu?

No us oblideu de consultar i de comentar aquest apunt i els seus enllaços.

Nora Domingo
1r de Batxillerat Grec