Monthly Archives: setembre 2012

Placetne vobis horarium Latine?

Salvate, condiscipuli et condiscipulae!

Un nou curs i, per tant, acabem d’estrenar un nou horari. Quins dies i quines hores de la setmana (septimana de septem “set”) fas llatí? Vols tenir el teu horari (horarium, ii n.) d’aquest curs (cursus, -us m.) en llatí (Latine)? Doncs, el document de més avall ens permet comentar, tal com la Margalida ens ho va explicar el curs passat, l’etimologia del mot horari, de l’origen del nom dels dies de la setmana (relacionats amb els planetes i els astres, i alhora amb els déus de la mitologia romana), dels numerals ordinals per indicar l’hora, de les abreviatures a.m. i p.m. (que no són anglès!), del nom de les matèries (Materiae): Mathematica, Biologia, Chemia, Physica, Scientia, Geographia, Oeconomia, Lingua (Latina, Graeca, Catalana, Anglica, Germanica, Hispanica, Francogallica…), Litterae, Artis Historia, Historia (Antica, Medievalis, Moderna…), Musica, Ethica, Technologia, Informatica/Computatoria ars, Psycologia, Philosophia, Gymnastica/Athelica, Ars figurativa, Tutela, Religio,Cultura Classica etc…

De ben segur, que ara t’animes i fas, a més del comentari, el teu horari en llatí!

Si voleu podeu baixar-vos i editar aquest document, completar-lo amb les matèries del vostre horari en llatí (Latine), remarcant les hores de Lingua Latina, i posant les imatges que millor il·lustrin cada dia de la setmana. Podeu optar per fer-lo públic i donar a conèixer aquí l’enllaç o bé el compartiu amb la magistra.

Valete
Margalidae discipula

Primiliano, Praemiliano, Primiano, Premillano Primiiano, Primilan i Primilia

Avui, estava mirant per Internet, i m’he adonat que el nom del lloc on visc (Premià de Dalt) i el lloc on estudio (Premià de Mar), tenen el seu origen en la veu romana Praemiliano. Ho sabíeu?


Mostra Toponímia clàssica de Catalunya en un mapa més gran

Premià de Dalt o simplement Premià, conegut també pel nom parroquial de Sant Pere de Premià, canviat el 1980, és una vila i municipi de la comarca del Maresme. Està situat al vessant meridional de la serra de Marina entre Premià de Mar, Vilassar de Dalt i Teià. Es troba a uns 20 Km de Barcelona. L’actual Premià de Mar, dit també Sant Cristòfol de Premià ja que Sant Cristòfol fou el patró de la nova vila, era antigament un petit barri mariner de Premià que se segregà de l’actual Premià de Dalt l’any 1836. L’any 1848, la inauguració de la primera via fèrria entre Barcelona i Mataró va afavorir moltíssim el creixement de Premià de Mar i no ha parat de créixer amb diferents onades d’immigració. Per cert, podeu establir alguna relació entre els sants patrons dels nostres pobles i els herois epònims grecs o els déus tutelars, com el cas d’Atena patrona d’Atenes? Hi havíeu pensat mai?

Per què penseu que el nom del nostre institut, després de la fusió dels instituts Serra de Marina i Cristòfol Ferrer es diu provisionalment institut Premià? Us agradaria que el seu nom fos Praemiliano o més aviat Primilianus? Sabeu qui va ser? Com us agradaria que es digués?

La Margalida ens ha dit que hi ha diversos noms testimoniats: Primiliano,Premiliano, Primiano, Premillano, Primiiano, Primilan i Primilia però que el més citat és Primiliano. Per tant el seu consell, després de parlar-ne amb la Marta Prevosti, arqueòloga de l’ICAC i directora del Museu de l’Estampació de Premià de Mar, seria que se suggerís de posar al nostre institut el nom de Primilianus, en nominatiu. La forma del nom + -ano és la més característica de les derivacions dels noms de les vil·les romanes. Quina diferència hi ha entre vila i vil·la?

El nom llatí Primilianus (institut Primilianus de Premià de Mar!) no li aniria malament, ja que dóna nom a la vila de Premià i està testimoniat en documents medievals. Institut Vila Primilia seria segurament molt més bonic, però té el greu inconvenient que no surt testimoniat enlloc, tot i el nom de la revista!

Elisa Moya, 1C Batx.
Llatí i Grec

Premi Viquilletra 2012: Ruta literària per Sarrià

Durant el curs 2011-12, els Clàssics de 2n de batxillerat de l’Albéniz, de la mà de  la matèria de Literatura catalana i la seva professora Montse Vilà, vam participar per primera vegada al concurs Viquilletra, organitzat per la UOC. I ho vam fer amb tanta fortuna, que el nostre equip Versos d’ara i de sempre va guanyar el premi al Millor grup! De retruc, l’alegria va ser doble, perquè els companys de tercer d’ESO, el grup Shalom, van obtenir el guardó de l’Activitat multimèdia millor realitzada.

Satisfets i amb tota la il·lusió del món, el divuit de juny passat vam desplaçar-nos a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona a rebre el veredicte, conscients de la feina realitzada amb precisió, però amb el dubte de la decisió final del jurat. Havíem fet un gran esforç amb Nausica i ens havíem apassionat amb Antígona, per acabar comentant detalladament un muntatge publicitari sobre Tirant lo Blanc. A part del diploma que hi vam rebre, els organitzadors van anunciar que el premi en espècies consistiria en una ruta literària per la ciutat comtal, que tindria lloc previsiblement a principis de setembre.

I vet-nos aquí, un plujós 19 de setembre, embarcats (i no és broma perquè en algun moment va diluviar) proa al barri de Sarrià per seguir les passes de poetes contemporanis com Foix, Casasses, Vinyoli, Brossa i, anant més enrerre, el nostra admirat Carles Riba, del qual vam visitar la tomba al cementiri del barri.

D’entre tots els poemes que la companyia Els Pirates teatre va representar per a nosaltres, destaco Súnion del mateix Riba, l’únic que va ser recitat a la manera clàssica, al davant del sepulcre on el poeta descansa amb la seva esposa Clementina Arderiu, també tocada per les Muses.

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,                     7
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Aquest poema està inclòs en el llibre Les elegies de Bierville (1943), un volum publicat en el retorn a Barcelona de Carles Riba, que va ser professor de Grec a la Universitat. Està inspirat en la visió del temple de Súnion, que, per a Carles Riba, és el símbol de la cultura clàssica grega. Què us sembla el poema? Sabeu ubicar el topònim?

Apa, gaudiu del petit muntatge que he muntat com a record de l’experiència passada, responeu les qüestions que us hi plantejo, i prepareu-vos, que enguany n’hi haurà més!

TERESA

L’empremta d’Orfeu: el bloc aràcnid dels referents musicals!

Aracne fila i fila acaba de fer quatre anys, però, per si encara no ho sabeu, a més de ser el bloc dels alumnes, El Fil de les Clàssiques més col·laboratiu, ja té descendents! És, entre d’altres, la mare d’un bloc nascut com a treball de recerca de l’exalumne de Premià Oriol García Penche que tots coneixeu perquè aquest estiu ha compartit el seu viatge amb nosaltres (per cert on ha anat?). De ben segur, però, us sona més el nom de Deka per tots els raps que ens ha regalat! Aquests dies de principi de curs hem après l’alfabet grec amb El rap de les lletres gregues i hem reflexionat sobre per a què serveix avui estudiar llatí amb El rap del llatí. L’Uri també va immortalitzar el nostre bloc amb  El rap d’Aracne. El rap de la primera declinacióEl rap de la filosofia o El rap conclusió del seu Treball de Recerca són altres raps seus. L’esperit cooperatiu i col·laboratiu que va aprendre amb Aracne fila i fila el varen portar a regalar-nos el seu treball de recerca els referents clàssics en la música actual perquè entre tots i totes l’anéssim engrandint perquè era conscient que només havia obert el camí.

Aràcnids i aràcnides acabats d’arribar a aquesta teranyina clàssica, no us espanteu i entre tots i totes farem aquest teixit clàssic a la xarxa més gros, però si és música actual amb referents clàssics ho publicarem i ho comentarem a L’empremta d’Orfeu!

Referents clàssics a Harry Potter

Qui de vosaltres no coneix Harry Potter? Qui l’ha llegit? Quins referents clàssics hi heu trobat? El curs passat, l’alumna Sílvia Espinach en va trobar molts, però segurament entre tots i totes podrem comentar i engrandir els referents clàssics de l’heptologia de l’autora britànica Joanne Kathleen Rowling.

Dibuix de Pol Peiró per al TR Harry Potter

Lectures d’estiu: Tanguy de Michel del Castillo

La màgia de la literatura de vegades pot portar-nos sorpreses agradables que no esperàvem ni de lluny. Per casualitat va caure a les meves mans, en un dia xafogós d’estiu, la novel·la Tanguy de Michel del Castillo (Ed. Gallimard, 1995. 1a edició 1957), que narra les peripècies vitals d’un noi durant la dura postguerra espanyola. En aquesta narració autobiogràfica, l’escriptor en llengua francesa però d’origen espanyol ens presenta, a través de les experiències del jove Tanguy, els horrors i les conseqüències de la guerra i l’exili que comporta. Fill d’activista republicana, va haver de fugir a França i viure sol en un camp de concentració, per acabar finalment en un internat fosc i depriment de l’Espanya franquista.

 

 

Superades aquestes dures proves, un raig de llum s’escola en la seva existència arran de la fugida que el porta a una escola religiosa d’Andalusia. Pedagogs de soca arrel, el director del centre i el professorat en general li obren les portes de la instrucció i la cultura i li ofereixen un futur fins aleshores inexistent. És en aquest punt argumental on em vaig topar amb el fragment que vull glossar en aquest article (pàg 244-45).

En el context d’una descripció del professorat i els mètodes pedagògics de l’escola andalusa en què es troba el protagonista, se m’apareix aquesta sobtada afirmació:

La bête noire de Tanguy était Don Santos, homme très courtois et très doux, mais qui avait le terrible défaut d’être professeur de latin et de grec. (La bèstia negra de Tanguy era Don Santos, un home molt amable i dolç, però que tenia el terrible defecte de ser professor de llatí i grec.)

Malament rai, -vaig pensar- ja és mala sort que entre tots, aquest sigui el pitjor mestre. Però malgrat el descoratjament, vaig trobar les forces per continuar llegint per més que em dolgués. L’autor explicava a continuació que Tanguy s’havia trobat de sobte amb dues matèries que no havia fet mai i, de cop i volta, s’enfrontava a declinacions i formes verbals noves que el feien patir i intentar esquivar la matèria. Però no ho aconseguí i Don Santos l’interrogava cada dia:

Allons, voyons un peu cette Catilinaire. (Som-hi, vegem una mica aquesta Catilinària.)

A partir d’aquí, la cosa millora quan es diu que aquest homme exceptionnel (no cal traducció, oi?) eut la patience de reprendre par la base la culture de Tanguy. Que el professor tingui la paciència de refermar la base cultural del xicot, de començar pel fonaments, ja se’m fa més proper. Començant per baix, doncs, docent i deixeble fan hores d’estudi extres en què a base de “suar” les declinacions i les conjugacions, l’alumne aviat esdevé capaç de traduir César primer i després Ciceró, i el que és més important, de contextualitzar les lectures fins al punt de “ressucitar-les”. No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne avantatjat, per davant dels altres companys. Les seves preferències comencen per Ovidi, el seu autor predilecte, del qual li agrada recitar les Tristes per apaivagar la seva ànima, i segueixen per Virgili. Convertit el nostre esforçat heroi en llatinista de pro, em quedo amb la darrera part del fragment:

Ainsi formé, Tanguy ne pourrait jamais renier ses vieux maîtres. Don Santos lui avait fourni le moyen le plus sûr de s’evader de son present: le goût de ce qui est immortel. (Format així, Tanguy mai no podria renegar dels seus mestres. Don Santos li havia proporcionat el mitjà més segur d’evadir-se del seu present: el gust del que és immortal.)

Vet aquí, doncs, que una lectura que les prometia magres acaba d’una manera reconfortant per a una humil professora de grec i llatí. De no voler semblar-me a aquell Dos Santos, la bèstia negra, d’entristir-me de veure el grec i el latí considerats com un defecte, vaig passar a sentir una sana enveja i un desig incomensurable que vosaltres també pugueu arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Quina expressió tan ben trobada!

En aquest enllaç podreu trobar el text original, que us animo a comentar amb la vostra professora de Francès, aquells que en feu. I d’altra banda, us insto a desenvolupar totes les referències clàssiques de l’article per poder acabar d’entendre’l perfectament. També estaria bé que trobéssiu l’aforisme llatí que reflectiria l’actitud de Tanguy envers l’estudi, que l’acaba portant a l’excel·lència.

Bon inici de curs. Desitjo que, començant per la base, acabeu trobant el gust del que és immortal!

TERESA