La màgia de la literatura de vegades pot portar-nos sorpreses agradables que no esperàvem ni de lluny. Per casualitat va caure a les meves mans, en un dia xafogós d’estiu, la novel·la Tanguy de Michel del Castillo (Ed. Gallimard, 1995. 1a edició 1957), que narra les peripècies vitals d’un noi durant la dura postguerra espanyola. En aquesta narració autobiogràfica, l’escriptor en llengua francesa però d’origen espanyol ens presenta, a través de les experiències del jove Tanguy, els horrors i les conseqüències de la guerra i l’exili que comporta. Fill d’activista republicana, va haver de fugir a França i viure sol en un camp de concentració, per acabar finalment en un internat fosc i depriment de l’Espanya franquista.
Superades aquestes dures proves, un raig de llum s’escola en la seva existència arran de la fugida que el porta a una escola religiosa d’Andalusia. Pedagogs de soca arrel, el director del centre i el professorat en general li obren les portes de la instrucció i la cultura i li ofereixen un futur fins aleshores inexistent. És en aquest punt argumental on em vaig topar amb el fragment que vull glossar en aquest article (pàg 244-45).
En el context d’una descripció del professorat i els mètodes pedagògics de l’escola andalusa en què es troba el protagonista, se m’apareix aquesta sobtada afirmació:
La bête noire de Tanguy était Don Santos, homme très courtois et très doux, mais qui avait le terrible défaut d’être professeur de latin et de grec. (La bèstia negra de Tanguy era Don Santos, un home molt amable i dolç, però que tenia el terrible defecte de ser professor de llatí i grec.)
Malament rai, -vaig pensar- ja és mala sort que entre tots, aquest sigui el pitjor mestre. Però malgrat el descoratjament, vaig trobar les forces per continuar llegint per més que em dolgués. L’autor explicava a continuació que Tanguy s’havia trobat de sobte amb dues matèries que no havia fet mai i, de cop i volta, s’enfrontava a declinacions i formes verbals noves que el feien patir i intentar esquivar la matèria. Però no ho aconseguí i Don Santos l’interrogava cada dia:
–Allons, voyons un peu cette Catilinaire. (Som-hi, vegem una mica aquesta Catilinària.)
A partir d’aquí, la cosa millora quan es diu que aquest homme exceptionnel (no cal traducció, oi?) eut la patience de reprendre par la base la culture de Tanguy. Que el professor tingui la paciència de refermar la base cultural del xicot, de començar pel fonaments, ja se’m fa més proper. Començant per baix, doncs, docent i deixeble fan hores d’estudi extres en què a base de “suar” les declinacions i les conjugacions, l’alumne aviat esdevé capaç de traduir César primer i després Ciceró, i el que és més important, de contextualitzar les lectures fins al punt de “ressucitar-les”. No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne avantatjat, per davant dels altres companys. Les seves preferències comencen per Ovidi, el seu autor predilecte, del qual li agrada recitar les Tristes per apaivagar la seva ànima, i segueixen per Virgili. Convertit el nostre esforçat heroi en llatinista de pro, em quedo amb la darrera part del fragment:
Ainsi formé, Tanguy ne pourrait jamais renier ses vieux maîtres. Don Santos lui avait fourni le moyen le plus sûr de s’evader de son present: le goût de ce qui est immortel. (Format així, Tanguy mai no podria renegar dels seus mestres. Don Santos li havia proporcionat el mitjà més segur d’evadir-se del seu present: el gust del que és immortal.)
Vet aquí, doncs, que una lectura que les prometia magres acaba d’una manera reconfortant per a una humil professora de grec i llatí. De no voler semblar-me a aquell Dos Santos, la bèstia negra, d’entristir-me de veure el grec i el latí considerats com un defecte, vaig passar a sentir una sana enveja i un desig incomensurable que vosaltres també pugueu arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Quina expressió tan ben trobada!
En aquest enllaç podreu trobar el text original, que us animo a comentar amb la vostra professora de Francès, aquells que en feu. I d’altra banda, us insto a desenvolupar totes les referències clàssiques de l’article per poder acabar d’entendre’l perfectament. També estaria bé que trobéssiu l’aforisme llatí que reflectiria l’actitud de Tanguy envers l’estudi, que l’acaba portant a l’excel·lència.
Bon inici de curs. Desitjo que, començant per la base, acabeu trobant el gust del que és immortal!
TERESA
Teresa, no he llegit aquest llibre que ens recomanes, quan pugui ho faré, però el que posarem en pràctica a Premià és el bon consell d’arribar a sentir le goût de ce qui est immortel. Espero que ho aconseguim. Molt bon curs!
Teresa,
Quina troballa nés intéressant!. Coneixia l’autor per la seva ascendència espanyola i republicana. Sempre n’he sentit molt bones crítiques però mai n’he llegit res. Gràcies al teu article ara aprofitaré per llegir aquesta obra seva. Sempre he cregut que els professors de clàssiques, i ara jo també formo part d’aquet col·lectiu, teníem el deure de fer conèixer els autors clàssics i també els fonaments de la nostra llengua. El poder de la paraula, de la paraula literària i de la paraula com expressió de la capacitat humana de cercar la comunicació. No en dubtis, a classe de francès també en treure’m el suc de la teva troballa!
Hola!
Teresa, aquesta lectura m’ha agradat moltíssim, encara que només sigui una explicació, perquè al nen acaba agradant-li la llengua grega i llatina i jo sóc una gran amant de les llengües.
Sincerament, Teresa, jo crec que ets molt bona professora. T’esforces al màxim per tal que tots i totes a la classe entenguem el significat de tot, se’ns quedi al cap i fer-nos entendre tota la història antiga.
Jo amb tú he après més de llatí en un any que en dos anys seguits, tot ho vaig aprendre l’any passat a les teves classes. Però no sóc exactament un Tanguy perquè a mi ja m’agradaven les llengües, ja siguessin antigues o d’ara, abans de donar amb tú.
Per últim, enacara que manes molts deures i proves, crec que tens raó en que és la millor manera d’aprendre les coses i t’agraeixo de debó que siguis així.
Vale! 🙂
Hola! Doncs jo soc un bon exemple, ja que fa dos anys, quan vaig començar amb el llatí i el grec els vaig començar a “odiar-los” d’alguna manera, i al professor també el veia com una mena de “monstre malvat”. Però m’he donat compte de que si t’obris a les matèries podràs veure que són bastant més interessants del que semblen.
En la vida quotidiana apareixen situacions que et porten a pensar en alguna cosa que has estudiat a classe, i és molt curosa la reacció que tens quan això passa, et sents molt feliç. Ara parlant del grec, per a mi va arribar un moment en que havia de triar si història del art o grec, i encara que el meu primer instint em deia que fes història, em sentia tant trista de no continuar amb el que havia començat…
Realment m’identifico amb Tanguy ja que jo també tenia una mica les portes tancades a que m’agradessin aquestes assignatures, però està clar que t’adintres més enllà en elles, hi trobes el seu encant.
Som-hi, doncs, comencem el nou curs amb empenta malgrat les dificultats. Penseu que tot i ser moltes per la situació de cirsi en què ens trobem actualment, mai no arribaran a ser tan greus com les del pobre Tanguy. Heu de saber que la novel·la no acaba en aquest punt i les desventures del protagonista continuen més enllà de l’escola. Això sí, a partir d’aquell moment gaudirà de la riquesa immortal de la saviesa que l’ajudarà a superar les dificultats i construir-se un futur.
Margalida i Núria, “Audaces Fortuna iuvat!”
Salve !!
Per l’explicació que dónes del llibre fa la impressió que ha d’estar molt bé, ja que molta gent es pot sentir identificada en més o menys mesura amb Tanguy. M’ha semblat molt interessant.
Vale !!
Hola!!
Quina novel·la més interessant!
Jo no em sento massa identificada amb Tanguy perquè, com a la Thaïs, a mi ja m’interessava aprendre aquestes noves llegües i cultures clàssiques quan vaig escollir-les.
També m’ha agradat el paper de Don Santos perquè mostra l’important paper que teniu els professors en la vida dels alumnes, ja que us impliqueu i ens ajudeu a formar-nos, no només des de la vessant educativa, sinó també com a persones.
Jo crec que durant aquest temps que porto estudiant les llegües clàssiques m’han anat agradant cada cop més i, tot i que de vegades pensem que estudiar-les és molt pesat, després t’adones que l’esforç ha valgut la pena perquè pots aplicar els teus coneixements més enllà de les classes i els exàmens.
L’aforisme llatí que reflecteix l’actitud de Tanguy enfront dels estudis és “nulla die sine linea”, ja que gràcies a l’esforç que fa el protagonista cada dia es converteix en l’alumne més avantatjat de la seva classe. I a més a més, aconsegueix traduir i fer reviure els seus clàssics predilectes.
Teresa, crec que hi ha un error quan dius “No és estrany que ben aviat Tanguy esdevingui un alumne aventatjat, per davant dels altres companys.” Ja que has escrit aventatjat en lloc d’avantatjat.
Adéu!!
Noies de 2n, llegir els vostres comentaris em provoca una sèrie de reflexions d’inici de curs:
Thaïs, segurament exageres una mica en cantar les meves virtuts, però el que sí és cert és que tens una predisposició especial per les llengües i que m’agradaria poder explotar encara més la teva capacitat d’anàlisi i comprensió lingüística. No t’adormis i aprofita bé aquest curs per tal de poder acomplir els teus somnis de futur.
Cristina, m’alegro de no ser ja la teva bête noire i que t’hagis quedat amb nosaltres. No dubtis que has pres la decisió correcta i apreta per poder anar a selectivitat i treure un mitjana que et permeti entrar on vulguis.
Carla, fas unes reflexions molt encertades sobre el personatge i efectivament el llatinisme que buscàvem és el que esmentes. Ja sabeu que és un dels meus preferits. I per descomptat, em sento molt satisfeta si detecteu i esmeneu alguna errada meva, després de tant assenyalar-vos les vostres. No és que m’agradi tenir lapsus calami, però de tant en tant tots en tenim. Ho corregeixo, Carla, moltes gràcies.
Laura, tu que t’incorpores al bloc, ja veus com funciona. Espero que la teva participació sigui molt fructífera.
Per treure totel suc de l’article encara falta que desenvolupeu les referències clàssiques que hi apareixen: Catilinàries, Ovidi i les Tristes, Virgili… Què en sabeu? Vinga, no ho deixeu a mitges!
Aquesta novel·la per la qual cosa ha explicat Teresa sembla molt interessant ja que Tanguy té l’oportunitat d’estudiar enmig d’una situació extremadament dura com va ser la postguerra espanyola. Tot i això presenta una situació molt diferent com és l’estudi de dues llengües que mai havia fet. El paper de Don Santos em fa pensar en la paciència que tenen els professors amb els seus alumnes i malgrat les poques ganes que posem de vegades, intenten motivar per seguir estudiant.
Espero que els professors segueixin sent així i sense perdre l’esperança en els seus alumnes!
Adéu!
Salve!
Trobo que aquest novel•la es molt interessant i que ens mostra que a vegades ,una assignatura que penses que mai podràs entendre ni agradarte des de un principi, t’acaba apassionant i disfrutes moltíssim aprenent coses amb ella i això també es deu a professor com Don Santos, que s’impliquen molt en els alumnes per intentar que l’alumne disfruteixi amb la signatura tan com el professor i ens transmeten moltes ganes d’aprendre.
hola!
Quin novel·la tan original! Potser jo si que em puc sentir mes identificada amb Tanguy, ja que el meu primer any de llatí em va resultar un terrible lastre en el meu camí, realement si que amb tot el respecte la nuria si que era la meva bête noire ja que cada vegada se’m complicava mes i que si ara les declinacions, que si els verbs, les tantes i tantes traduccions que jo no sabia que fer amb aquell paper… i jo no m’allunyava de l’assignatura; Resumint el llatí em va vencèr. No obstant això vaig tornar a escullir llatí i potser ho mirava amb altres ulls cada cop m’agradava mes i ho entenia millor, tot tenia sentit, anava mes motivada a les clases, la Nuria va deixar de ser la meva bête noire i va ser una bona professora de llatí (que sempre ho havia sigut) ara que estic a 2 on segueixo amb el llatí i realment es una assignatura que m’agrada cada cop més penso que es important saber d’on be la nostra llengua i aprofito una expressió que em va agradar molt que va dir la Tressa ahir a la classe “El català és llatí modernitzat”.
Finalement acabare el meu comentari esmentant algunes de les referències clàssiques que han sortit en l’article Ovidi: fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili(a qui tambe fa referència l’article) i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el final de l’Edat Antiga i l’Edat Medieval.
Veig, Anna, que pares molta atenció al que diem a classe i celebro que hagis anat acomodant-te a la matèria. La Núria n’estarà ben contenta. A part d’això, està bé que hagis anat completant els interrogants que plantejava l’article. Encara queden però referències per identificar: les Catilinàries, per exemple.
Quanta emoció que em fa llegir els vostres comentaris i recordar les vostres dificultats en l’inici del llatí! Dificultats que totes heu anat superant amb, més o menys, entusiasme. Estic, però convençuda que enguany a 2n. les dificultats les anireu superant amb dedicació i esforç.
A més a més, en aquest article, la Teresa ha sabut trobar la descripció d’aquests inicis sempre difícils, en una novel·la escrita amb la que, ja sabeu, és la meva llengua preferida! Us desitjo tot l’entusiasme del món per continuar en l’estudi dels que són els nostres orígens!
Pingback: Lectures d’estiu: Le Voyage d’hiver d’Amélie Nothomb | Aracne fila i fila