El cap de setmana passat, vaig veure per un canal de la televisió l’anunci de la nova PlayStationVita. Aquesta nova consola amb aquesta paraula vita, d’origen llatí i que siginifica vida, és un nom molt apropiat ja que els seus dissenyadors creuen que aquest nou sistema d’entreteniment portàtil d’última generació, serà com una combinació revolucionària de jocs ficticis i connexions socials en un context real. L’objectiu d’aquesta és transformar tots els aspectes de la vida quotidiana en una experiència d’entreteniment. Us deixo aquí un video:
L’esparver és un ocell de l’ordre dels falconiformes, d’uns 35 cm de llargada. Té unes ales curtes i arrodonides, una cua bastant llarga, un cap petit i un bec curt. Les seves potes són esveltes i tenen unes urpes molt fortes. Els mascles d’esparver tenen el plumatge superior de color gris pissarrenc, l’inferior amb franges de gris vermellós i una taca blanca al clatell, Les femelles, que poden arribar a ser fins al doble de grans que els mascles, tenen una ratlla blanca sobre l’ull i el plomatge inferior de color blanquinós. És un animal caçador, i pot arribar a menjar petits ratolins. Viu al bosc, i és una espècia comuna a tota Euroàsia.
El mite
Dedalió, un rei molt bel·licós, i fill de Júpiter, era pare de Quíone, una noia dotada de gran bellesa. Però Quíone va ser violada primer per Apol·lo amb el nom de Febos (que significa llum) i Mercuri.
D’aquestes relacions consecutives, Quíone va tenir dos bessons, un de cada déu: Autòlic, per part de Mercuri, el nét del qual serà Ulisses; i Filammó per part d’Apol·lo, que és dotat d’una habilitat especial per cantar i per predir el futur. És per haver tingut dos fills de dos déus diferents, que Quíone creix en vanitat i arriba a proclamar que ella és més bella que la pròpia deessa Diana i aquesta la va matar.
Dedalió, que estava desconsolat, va intentar llançar-se al foc més de cinc vegades, i com que sempre veia els seus intents de suïcidi frustrats, va fugir de la civilització, fins a arribar al cim de Parnàs, des d’on va decidir llançar-se.
Apol·lo el va veure i se’n va compadir, i abans que Dedalió toqués el terra i morís, Apol·lo el va convertir en un ocell molt valent i coratjós: l’esparver, amic de ningú i causant, amb el seu dolor, del dolor dels altres. El coratge de quan era humà, amb què va sotmetre reis i nacions, és el coratge amb què ara, transformat en ocell, persegueix els altres ocells.
La relació
La relació que hi ha entre un ocell rapinyaire, temut pels animals del bosc i fins i tot per altres ocells, i Dedalió, un rei violent que es dedicava a fer la guerra i a sotmetre els pobles veïns a la seva voluntat, és força clara. Per exemple, el fet que Dedalió utilitzés la violència per aconseguir ésser temut pels altres es pot relacionar paral·lelament a la conducta de l’esparver en relació amb els altres animals. Podem deduir que l’esparver és un animal solitari, odiat o temut per tots com, sens dubte, hauria sigut Dedalió.
Per a fer aquest article he utilitzat aquest article sobre l’esparver de la Viquipèdia. La foto l’he extreta d’aquesta pàgina de fotografies d’aus. El mite l’he tret del llibre <<Narracions de Mites Clàssics>> , de l’editorial Biblioteca Teide.
Nom Gegant: CORNELIUS
Alçada: 3,97 m. Pes: 49 Kg. Nom Geganta: FONTSANTA Alçada: 3,91 m. Pes: 45 Kg.
CORNELIUS representa un general romà retirat, que s’estableix per les terres del delta del Llobregat, a prop del riu Rubricatum. Esdevingué segons la llegenda, fundador de Cornellà de Llobregat.
FONTSANTA és una laietana de la zona, en un principi esclava de Cornelius,a qui fa d’aiguadera, però que aviat s’enamorà del romà.
També ens acompanya, amb el so de les gralles i els timbals, la MARIANA, la gegantona de la colla que tira aigua i que porten els nostres nens i nenes.
El Jabato neix editorialment parlant l’any 1958. Analistes poc curosos l’han qualificat de simple clon de El capitán Trueno. Però El Jabato té una personalitat pròpia, ben definida. Si l’analitzem amb un mínim de rigorositat veurem que és força diferent en molts aspectes. Per començar, ambdós personatges tenen una extracción social molt diferent: Trueno és un cavaller, pertanyent per tant a la noblesa, a l’èlit social del seu temps. El Jabato, per contra, és un camperol, més acostumat a fer anar l’arada, més que no pas l’espasa. El capitán Trueno es llança alegrement a l’aventura, sense més preocupacions. Contràriament, El Jabato és des dels inicis de la seva saga un proscrit per Roma –convertint-se d’alguna manera en una mena d’alter ego del seu creador, aleshores escriptor represaliat-, per la qual cosa la seva vida aventurera li ve imposada per aquesta circumstància, veient-se obligat a fugir permanentment.
Els creadors de la sèrie. Guionistes, dibuixants i entintadors El Jabato es una altra creació de Víctor Mora Pujadas (Barcelona 1931). La fèrtil imaginació d’aquest gran escriptor ha donat a la historieta (juvenil i per a adults) personatges de l’alçada de El capitán Trueno, El sheriff King, El corsario de Hierro, Dani Futuro, i un llarguíssim etcètera. És a Víctor Mora a qui hem d’atribuir la majoria dels guions de El Jabato, que els signà –quan signava- amb el pseudònim R. Martín.
Sembla ser que, com en El capitán Trueno, en els guions de El Jabato intervingueren altres redactors de l’editorial Bruguera. És el cas de Josep Antoni Vidal Sales (a) Cassarel, o de J.B. Campos.
Els dibuixants composen el segon pilar sobre el que se sosté qualsevol còmic. No hi ha dubte que si algun dels dos elements –guió o dibuix- fallen, la historieta no triomfa. Afortunadament, a El Jabato un i altre foren gairebé sempre de primera categoria. El creador gràfic del personatge fou Francesc Darnís Vicente (Barcelona, 1910-1966). Gran admirador d’Alex Raymond i com aquest, detallista fins a la sacietat, Darnís començà a dibuixar cap a l’any 1934 després de patir un accident laboral. L’any 1958 li encarreguen la col·lecció per la qual seria més popular, El Jabato, el primer exemplar de la qual veia la llum un llunyà 20 d’octubre de 1958. I la resta ja és història. Darnís moria prematurament el 8 de març de 1966, dos mesos després de dibuixar el quadern núm. 381 de la sèrie apaïsada de El Jabato, el que clausurava la col·lecció.
Amb l’èxit de la sèrie vingué també la sobreproducció. Per això Darnís va necessitar l’ajut de diversos entintadors. Al llarg dels vuit anys que durà la col·lecció, els entintadors foren uns quants, i de diversos estils. Entre ells destaquem Luis Ramos, Víctor Arriazu, Manuel Carregal, Tomàs Marco, Joan Escandell, Juan A. Martínez Osete i, sobretot, Jaume Juez Castellà (Barcelona, 1906-2002). El tàndem Darnís- Juez és el que dóna l’estètica definitiva a la sèrie de El Jabato. Després vingueren Víctor Arriazu, Manuel Carregal i J.A. Martínez Osete.
Els “altres dibuixants” de El Jabato, gairebé podríem dir els cocreadors del personatge, són dos monstres de la historieta: Juan Alejandro Martínez Osete (1921-2000) i Félix Carrión Cenamor (1920-2003). Entre la resta de dibuixants de El Jabato hi hagué també una notable varietat d’estils i d’aportacions.
La trajectòria editorial
El Jabato estigué, i està, a l’alçada dels millors còmics del tebeo clàssic hispà. Prova d’això és la seva llarga trajectòria editorial. El Jabato ha tingut nombroses edicions i reedicions en els seus 50 anys d’existència, perquè ha estat un còmic de masses, i ha acomplert sobradament els objectius per als quals fou creat. Essencialment cal dir que les edicions originals foren els 381 quaderns titulats El Jabato; les 51 aventures de El Jabato extra; les entregues publicades a les revistes Ven y Ven, Suplemento de historietas de El DDT i El Campeón de las historietas; les aventures curtes publicades a la revista El capitán Trueno extra, i també alguns almanacs i extres de vacances. Llevat de dues aventures noves, publicades en 2009 i 2010, la resta de col·leccions han estat reedicions, de vegades molt manipulades. Ara també els seguidors en fan muntatges a la xarxa:
La difusió exterior de la sèrie
És un dels aspectes menys coneguts del personatge. L’èxit obtingut per El Jabato necessàriament havia de traduir-se en una “exportació” del personatge, com també es va fer amb El capitán Trueno, sobretot a través de Creaciones Editoriales, la distribuidora internacional de l’editorial Bruguera. Així, per exemple, la sèrie es va vendre a Sudamèrica, on Bruguera hi tenia sucursals, sembla ser que amb un èxit discret. També s’edità a França, Bèlgica (en francès i neerlandès), Suïssa, Canadà, alguns països de l’Àfrica francòfona, Grècia i potser Turquia.
El tractament de la història a El Jabato
Una de les crítiques que s’han fet de vegades a la sèrie El Jabato és l’anacronisme històric de presentar-nos un iber cristià que viu en l’època de l’emperador Neró. El seu creador, Víctor Mora, ens confessà en certa ocasió que el personatge que inicialment creà no s’havia d’haver anomenat El Jabato, nom que mai no li va agradar. Que pretenia situar-lo cronològicament entorn de la primera meitat del segle I a. de JC, més o menys durant les guerres sertorianes (82-72 a. de JC), amb la qual cosa les lluites amb Roma haguessin tingut molt més sentit. I evidentment mai no hagués pogut ser cristià, ja que aquesta religió no existia aleshores. Però l’autocensura era molt forta en aquella època, més encara tractant-se de la creació d’un escriptor aleshores represaliat políticament.
En els primers quaderns de la sèrie apareixen restes d’antigues civilitzacions que no podien existir durant el segle I dC: una ciutat hitita en el nord d’Àfrica o una ciutat cartaginesa, Zaal, ambdues sobreviscudes en circumstàncies extraordinàries. Fins i tot hi apareix un Egipte que lluitava per la seva independència en època de Neró. Evidentment no es tracta d’errades, sinó de llicències del guionista Víctor Mora, a qui sempre ha agradat d’introduir aquests anacronismes històrics en les seves sèries. Una mica a l’estil de Hal Foster en el seu Prince Valiant, o al de Goscinny-Uderzo amb Astèrix, on veiem a un guerrer gal del segle I aC elaborant menhirs.
Però també cal dir que quan parlem d’errades històriques no és únicament als guionistes de El Jabato als qui cal “culpar” d’això. De vegades algun dels comentariste i/o estudiosos del personatge cauen en errors semblants quan insisteixen a fer atribucions geogràfiques que no són més que uns altres anacronismes històrics. Un dels més freqüents és afirmar que el nostre protagonista és “espanyol”. El Jabato no pot ser mai “espanyol”, per la senzilla raó que en l’època en què passen les seves aventures encara falten molts segles per a la creació d’aquesta comunitat política. El Jabato i Taurus són, senzillament, ibers, tal i com en la sèrie es repeteix fins al cansament. I en aquest context “iber” vol dir algú nascut a la franja mediterrània de la península ibèrica i costa sud de l’actual França, que és on els escriptors grecollatins situen el país dels ibers. Per a entendre’ns, actualmente entre Catalunya –incloent-hi la Catalunya Nord-, el País Valencià i part de Múrcia. Per descomptat, El Jabato i Taurus tampoc poden ser ni catalans, ni valencians, ni murcians. Perquè són ibers. Com Claudia és romana i no italiana; o Fideo grec,entenent que la ciutat de Milet, d’on prové, formava aleshores part de l’oikoumene grega.
Malgrat el que acabem de dir, la sèrie mantingué sempre un to altament didàctic. I els nens que aleshores erem no tan sols vam aprendre a llegir amb El Jabato, que va contribuir a introduir-nos en el meravellós món de la lectura, sinó que a través d’ell també vam començar a assimilar elements de geografia, d’història o fins i tot d’antropologia. No tots els nens de 8 anys saben que els hitites foren un dels primers pobles de l’Antiguitat que utilizaren el ferro. Nosaltres, mercès a El Jabato, ho sabíem. Com sabíem que Egipte fou conquerit pels perses en el 525 a. de J.C. Conceptes com el treball en equip, la solidaritat, o la justícia social els vam conèixer seguint les peripècies d’aquests personatges irrepetibles que ens donaven, sense nosaltres saber-ho, les primeres lliçons d’ètica i d’humanística de les nostres vides. Mai no agraïrem prou d’haver-los conegut.
Ramon Coll Monteagudo Regidoria de Cultura. Ajuntament de Premià de Mar
Si bé hi ha hagut moltes i importants troballes a Badalona i Empúries, les més destacades són les estàtues que s’hi han trobat, tot i que de mides força diferents. A Empúries s’hi ha trobat la famosa estàtua d’Asclepi, déu de la medicina, fill d’Apol·lo i Coronis, acompanyat d’una serp que s’ha comprovat que no podia enroscar-se en el bastó que sens dubte, l’estàtua hauria dut, tot i que no s’ha trobat. Asclepi es representava com un home madur, amb certa semblança a Zeus, i vestia una túnica que li deixava una part del pit i un dels braços nus. Fa 2.15 metres d’alçada, i és de marbre blanc. És l’obra d’art grega més important que s’ha trobat als Països Catalans.
Respecte a Badalona, sens dubte, la troballa més significativa és la Venus de Badalona, una estàtua de marbre de mida molt petita que representa la deessa de la bellesa, l’amor i la fertilitat. Venus tenia un paper principal en els ritus religiosos romans. En cas de Badalona, la Venus significa la prosperitat de la ciutat de Baetulo. Durant l’hel·lenització, Venus va ser identificada com a l’equivalent de la deessa grega Afrodita. És la mare d’Eneas segons Virgili, a l’Eneida. El fet més conegut relacionat amb Venus és el seu naixement, ja que es diu que era filla de Júpiter i Dione, i va néixer de l’escuma del mar en caure-hi els membres mutilats d’Úran. Era reverenciada per pescadors i homes de mar. És la mare del famós Cupido.
Núria Martínez
1r batxillerat INS Isaac Albéniz de Badalona
Joachem Wtewael (1566-1638), "Mars and Venus Surprised by Vulcan"
No poseu paranys al vostre rival
ni escolteu les paraules de confidents
que tenen la llengua massa llarga.
Ovidi
Trobaran el moment, per vells camins ja transitats, a fosca a sol o lluna; sense vergonya o d’amagat, tot d’una: propicis són els déus als teus destins.
Si Venus sedueix, si els seus instints no es poden deturar, si la fortuna és pler concupiscent: seràs engruna només, Vulcà, per dins els seus confins.
Sense paranys _ni el Sol ni confidents_ Venus i Mart i els impúdics amants fruiran dels amors i els seus encants,
i els déus tots, els seran condescendents. No hi posis cap parany, Vulcà vençut, i asaboreix el pler d’haver perdut.
Dilluns una companya em va donar una placa de cava on hi havia una inscripció en llatí: Carpe diem. Com que tant ella com jo fem col·lecció de plaques, quan vaig arribar a casa en vaig buscar per donar-n’hi alguna. I, mentre buscava, en vaig trobar una de la marca Lacrima Baccusi la vaig portar a la Dolors. Vam veure que no estava ben escrit perquè en lloc de posar Baccus hauria de ser Bacchi (amb -i perquè és genitiu): Llàgrima de Bacus.
Crec que està molt bé que es faci servir el llatí, ja que es troba a la base de la nostra llengua i la nostra cultura.Però val la pena que estigui ben escrit.
Aquest estiu vaig descobrir un joc molt interessant, modern en què el món ha estat arrasat per una Gran Guerra cap a l’any 2077. Com a conseqüència d’aquesta guerra, on es van fer servir armes de gran destrucció, com ara bombes nuclears, la Terra ha estat fortament castigada a causa d’aquest holocaust nuclear. Aquest joc és la premiada saga Fallout.
Tot i la gran destrucció, les persones sempre han trobat un mètode per sobreviure al llarg de la història, i en aquesta ocasió no seria pas diferent. Les persones que van preveure el desastre nuclear van construir un seguit de refugis sota terra, on no hi entraria ningú, ni tampoc en sortiria ningú.
En la primera part, que en realitat és la tercera entrega de la saga, es dóna a conèixer tota la història i descobreixes també que no tothom va poder entrar en algun d’aquests refugis i es van quedar a fora. Aquestes persones són supervivents, armats, afectats per la forta radiació de les bombes nuclears i alguns estan una mica “afectats” mentalment per la destrucció.
Però és a la quarta part de la saga on em vaig trobar una sorpresa. Com he dit abans, el món ha estat destruït i els Estats Units (on passa tota la trama de la història) ha quedat destruït en un gran desert, menys poques ciutats que s’han salvat. Com va dir un gran filòsof, la primer guerra mundial va seria amb fusells, la segona amb metralladores, la tercera amb bombes nuclears i la quarta seria amb pedres i pals. Doncs aquesta teoria es compliria, menys que es desenvoluparien armes làser, de plasma, però també amb roques i amb armes improvisades, simplement per intentar sobreviure.
Doncs com que tot ha tornat al passat, també la gent està dividida en grups i tribus amb ideologies concretes, pensaments restringits i filosofies definides per la seva història fins al moment. Aquests grups han de ser forts, poderosos i que provoquin temor als altres grups.
Un d’aquests grups, i un dels més poderosos és la Legió de Cèsar. Aquests valents legionaris estan dividits i organitzats tal i com ho estaven en l’antiga Roma: amb Centurions, un cap visible: el Cèsar, es concentren en campaments idèntics, amb una Guàrdia Pretoriana per protegir el Cèsar, alguns frumentarius i fins i tot tenen els diners de plata, la mateixa moneda que a l’antiga Roma, els sodats més veterans es distingeixen amb les vestimentes i els colors d’aquestes, i quan passes pel costat de qualsevol legionari, et diuen com en l’antiguitat: fidelitat a Caesar!!!.
Les armes que utilitzen no són pas modernes, ni armes làsers, ni de foc… simplement utilitzen gladius (espases) i llances. A dintre del campament hi ha l’arena, on s’entrenen lluitant cos a cos, on són realment experts, com a l’antiga Roma, temuts en combat per la seva gran preparació. El seu caràcter és sempre lleial al Cèsar, nobles amb els seus aliats i molt feroços i sense escrúpols contra l’enemic, on lluitarà fins a la mort, encara que perdi la llança, atacarà amb l’espasa, i si perd l’espasa lluitarà amb els punys si no té cap arma més, encara que l’enemic sigui potencialment més mortífer que ell, sempre pel Cèsar.
Realment és impressionant veure com han recreat tot el món militar romà amb una fidelitat molt curosa i com de bé han refrescat un dels millors exèrcits de la història del món i introduint-lo en un món postapocalíptic on només sobreviuen els més forts i valents. Si ho voleu comprovar (vid. vexillarius “portaestendard”), en podeu establir els paral·lelismes i deixar-ne constància en comentari.
