Els fruits de la immortalitat és el treball de recerca de l’Eva Alcázar, una alumna de l’Ins Almatà de Balaguer (La Noguera). Es tracta d’una selecció de fragments de les Metamorfosis d’Ovidi il·lustrats amb obres plàstiques de totes les èpoques, amb un remarcable predomini del Renaixement i del Barroc, justificant així la tesi del propi treball. Els fruits de la immortalitat serien totes les obres d’art -ja siguin de literatura, d’arts plàstiques o de música- que al llarg dels segles han inspirat els relats de les Metamorfosis, atorgant-li la immortalitat que el mateix Ovidi va proclamar en els famosos darrers versos del seu propi poema. Aquests fruits, a més, han estat simbolitzats en els fruits o cireres d’arboç, menja dels homes de l’edat d’or (Met. I 103), l’arbre dels quals és símbol d’immortalitat.
Tag Archives: Referents clàssics
L’abadessa Giovanna de Piacenza
Parma és una ciutat italiana de la regió de l’Emilia Romagna carregada d’història on es troba un lloc amagat i misteriós que és el que resta del monestir benedictí de San Paolo que fou regentat per l’abadessa Giovanna de Piacenza (1479-1524). Aquesta, el va convertir en un espai de cultura i de política actuant com una gran dama renaixentista tot envoltant-se d’importants literats i erudits de l’època. Per portar a terme aquestes trobades i tenir unes estances dignes del seu càrrec, Giovanna de Piacenza va fer construir unes dependències, decorades per Corregio i Araldi, artistes de prestigi en aquella època. Per la decoració d’aquestes habitacions, l’abadessa va triar una combinació d’episodis bíblics i mitològics. Quins has reconegut?
També hi va incloure una sèrie d’inscripcions que figuraven sobre les portes i llars de foc que ajudaven a reflexionar com, per exemple:
Pots traduir-les?
Què et sembla que signifiquen i què volen dir en el context d’un convent i d’una època conflictiva?
Coloma Jofre Bonet (professora de clàssiques). IES Apel·les Mestres. L’Hospitalet de Llobregat.
Mercè Otero Vidal (professora jubilada de llatí). IES Santa Eulàlia. L’Hospitalet de Llobregat.
“Lucrècia, una tragèdia republicana”
Dins la XXV MOSTRA DE TEATRE ROMÀ DE POL·LÈNTIA, l’obra “Lucrècia, una tragèdia republicana”, del poc conegut menorquí Joan Ramis i Ramis, desgraciadament, no es va fer al Teatre Romà de Pol·lèntia com es tenia previst pel perill de pluja. L’escenificació hagués estat molt diferent: terra, pedres, fred, bon so, retorn absolut en aquella època…
“Lucrècia, una tragèdia republicana”, dirigida per Sergi Marí i interpretada per Queralt Albinyana, Enka Alonso, Rodo Gener, Xavier Nuñez, Josep Mercadal i Alvar Triay, va ser seleccionada per l’Associació de Teatres i Auditoris Públics com a Millor espectacle de teatre del 2012.
Aquesta obra, que tracta sobre l’honor i l’horror va ser interpretada, en mèrit, intentant ser fidel a l’original: en versos alexandrins sonava el català en què fou escrita. Malgrat que això dificultava tota la seva comprensió per a un públic general, l’escenificació i l’ alternança de crits (d’ira, plaer, venjança…) i xiuxiuejos (tristesa, deshonra…) deixaven ben clara la història: la virtuosa Lucrècia queda deshonrada i es mata per salvar el seu honor en un món tirà; com a conseqüència, Brutus provoca la revolta en favor de la República.
Encara que avui en dia el tema de l’honor i la virtut ja no té aquesta importància, sí el té el fet de revoltar-se en contra de qui exerceixen un poder absolut de manera injusta.
Encertadament els actors, molts d’ells menorquins, en cap moment van abandonar el teatre de la vista dels espectadors. Després de cada escena baixaven i s’asseien en unes cadires posades en perpendicular a les del públic. El vestuari era senzill com l’escenari: quatre cadires (una de les quals va acabar rompuda per la ira de l’espòs de Lucrècia en saber el que li havia passat a la seva esposa) i uns llibres al damunt i al costat de les cadires que tant servien per llegir com per tirar en moments d’ira i deshonor!
Si en teniu oportunitat, no us deixeu perdre aquesta Lucrècia. A més, crec que s’hauria de veure a totes les escoles!
Referents clàssics a Jane Eyre
Seguint amb la caça de referents clàssics a obres literàries com Luces de Bohemia de Valle-Inclán i com La muerte llega a Pemberley de P.D. James, en aquesta ocasió ens endinsem a la novel·la romàntica i gòtica de l’escriptora britànica Charlotte Brontë.
Charlotte Brontë (1816-1855) és una de les novel·listes emblemàtiques del romanticisme anglès. La seva curta vida va estar marcada per la pèrdua progressiva de la major part dels seus parents (la mare i els cinc germans), la crueltat de la seva madrastra (que a la vegada era la seva tia materna), la seva estada a l’escola, el seu viatge a Brussel·les amb les seves germanes per estudiar francès, la seva feina com a institutriu, la publicació de les seves obres, el seu casament i poc després la seva pròpia mort per tuberculosi.
Tanmateix la Charlotte no és l’única Brontë que va passar a formar part de la història de la literatura, de fet les seves germanes Emily i Anne també van escriure i publicar (Cims borrascosos i Agnes Grey, respectivament), tot i que cap de les tres va gaudir de gaire èxit durant la seva època.
Retrat de les tres germanes Brontë de Branwell Brontë (el seu germà), 1834. D’esquerra a dreta: Anne, Emily i Charlotte Brontë.
Tornant a l’obra de Charlotte Brontë, podem destacar precisament l’obra de la qual trobarem una pila de referents clàssics: Jane Eyre, publicada l’any 1848. De fet la pròpia autora considerava que la novel·la era realment la seva autobiografia. Jane Eyre, com Brontë, es troba obstacles a la seva vida com ara la seva orfandat, el despotisme de la seva tia Mrs. Reed (representa la madrastra de Charlotte), la seva estada a una escola semi-benèfica, el seu càrrec d’institutriu de famílies senyorials, l’amor ideal però impossible de Mr. Rochester (evoca el seu marit), la religiositat de John Rivers (el seu pare que també era sacerdot) i la incapacitat de trobar la felicitat. Així doncs podem descriure aquesta història com agitada, apassionada, dramàtica, dolça, romàntica, tenebrosa i d’intriga.
L’argument d’aquesta obra és el següent:
Jane Eyre és una nena òrfena a principis de l’època victoriana anglesa que viu amb la seva tia, Mrs. Reed, i amb els seus cosins: John, Eliza i Georgiana. La seva mare era germana de l’espòs de Mrs. Reed, qui estimava la seva neboda com si fos filla seva. Malauradament, Mr. Reed va morir, no abans de fer prometre a la seva dona que cuidés de la Jane com a filla pròpia. Mrs Reed va incomplir el seu jurament i acusava la petita injustament de mentidera, malvada i manipuladora. A més a més els seus cosins, sobretot en John, la pegaven, fins un dia que la tia va decidir ingressar-la en una escola semi-benèfica, on educaven les noies amb austeritat i educació, fins i tot amb severitat.
A l’escola, Jane va aprendre i va créixer més o menys feliç, tenint en compte que les condicions de les alumnes eren dures i estrictes. Amb setze anys va començar a exercir de professora de les alumnes més petites i als divuit va decidir sortir de l’escola, ja era hora de conèixer el món real. Va posar anuncis com a institutriu, capaç d’ensenyar als nens francès, dibuix i piano. Aviat van respondre-li i immediatament, la van fer cridar.
Thornfield, la seva nova llar, es trobava al nord d’Anglaterra. Allà es va reunir amb la seva nova pupil·la: l’Adèle, una nena francesa, protegida per l’amo de la mansió: Edward Rochester; també va conèixer la mestressa: Alice Fairfax, qui va rebre-la amablement. Dies més tard va conèixer l’amo: Mr. Rochester, qui al principi va mostrar-se crític i orgullós amb la jove institutriu. No obstant, amb el pas del temps, Rochester va apropar-se més a Jane i l’orgull va convertir-se en sarcasme. Quan Rochester havia d’anar-se’n de Thornfield per una bona temporada, Jane s’entristia i s’adonava que el necessitava a prop.
Escena de la versió cinematogràfica de Jane Eyre de Cary Fukunaga (2011): Jane (Mia Wasikowska) i Rochester (Michael Fassbender).
Setmanes després, Rochester va convidar els seus amics a Thornfield i Jane va observar que Rochester cortejava una senyoreta atractiva i rica: Blanche Ingram. Jane cada cop es trobava més afligida i gelosa al mateix temps. Quan els convidats van marxar, Rochester va confessar a Jane que no estava interessat en Blanche, que ho havia fet per enrabiar-la perquè l’estimava, després va demanar-li que es casés amb ell. Jane no s’ho podia creure, però com que els seus sentiments eren tan sincers i apassionats, va acceptar la petició.
No obstant, quan estaven a punt de casar-se, Jane descobreix que Edward Rochester ja estava casat i que tancava la seva dona (suposadament boja i perillosa) a les golfes de Thornfield. La protagonista, espantada, decideix fugir-hi sense diners ni propietats. Després d’un llarg trajecte, tres germans i la seva minyona l’acullen a casa seva. Eren en John, la Mary i la Diana Rivers. Van oferir-li treballar com a mestra dels fills dels camperols i obrers del poble. Mesos després descobreix que tots quatre són cosins per part de mare i que el seu oncle li ha deixat una gran herència, herència que Jane decideix compartir amb els seus “nous” parents. John Rivers és el sacerdot del poble i demana a Jane que es casi amb ell per anar a l’Índia com a missioners.
En aquell moment, el record d’en Rochester omple els seus pensaments i tenint un mal pressentiment decideix tornar a Thornfield. Després de dos dies de viatge, veu amb els seus propis ulls que la mansió ha desaparegut. Un veí li explica que la dona de Rochester va calar foc a Thornfield, enfadada amb Edward i Jane. Només va morir l’esposa dement, tot i que Rochester, tractant de salvar-la va perdre una mà i la vista d’ambdós ulls. Després de la tragèdia, Rochester s’havia traslladat a una altra de les seves cases, però aquesta estava en molt mal estat. Rochester es passava el dia vagant i lamentant-se d’haver perdut la flor de la seva vida: la Jane. En aquell moment apareix ella i li promet que mai no el tornarà a deixar i que en aquells moments l’estimava més que abans. Decideixen casar-se, sense que ningú ho sabés i al cap d’uns anys, Edward recupera la visió d’un ull.
Ara passarem a buscar els referents clàssics, de fet el primer d’ells es troba en el propi cognom de l’autora: Brontë, que literalment en grec significa “tro” (“βροντή“).
Capítol I
” – ¡Malvado! -Le dije- Eres peor que un asesino, que un negrero, que un emperador romano…”
“Yo había leído History of Rome de Goldsmith y había formulado una opinión respecto a Nerón, Calígula y de más césares.”
Jane Eyre compara la tirania del seu cosí John en colpejar-la amb la dels emperadors romans, concretament amb la de Neró (qui va incendiar la ciutat de Roma) i amb la de Calígula (qui és descrit com a “tirant dement”).
Capítol VII
“Sin duda, señorita, cuando daba usted a las muchachas el queso y el pan en lugar del potaje quemado, atendía al bienestar de sus viles cuerpos, pero ¿no piensa usted que contribuía a la perdición de sus almas?”
Tot i que aquestes paraules pertanyen a Mr. Broklehurst, un capellà anglicà, aquesta citació ens pot recordar al pensament de Plató i la divisió entre cos (món sensible, mortal) i ànima (món de les idees, etern). L’única manera d’alliberar l’ànima és renunciant als plaers carnals.
Capítol VIII
“Pero cuando mi admiración llegó al colmo fue cuando Helen, por indicación de Mis Temple, alcanzó un tomo de Virgilio y comenzó a traduir latín.”
Jane, en fer aquest comentari sobre la seva amiga i companya de l’escola, vol demostrar que Helen era capaç de traduir els clàssics i per tant era molt culta i per això l’admirava.
Capítol XVII
– “Miss Ingram era la única amazona“.
– “Lady Ingram tenía las facciones de una matrona romana. […] Pero Blanche, en cambio, tenía los perfectos contornos de una Diana.”
La paraula “amazona” en aquest context es refereix al femení de genet, i per tant es tracta de la dona que munta a cavall. Tanmateix aquest terme prové d’una nació d’éssers mitològics, les amazones, que eren dones guerreres.
El fet que Lady Ingram tingui les faccions d’una matrona romana vol dir que és refinada, culta i sap organitzar tots els afers domèstics, econòmics… com les dones de l’antiga Roma. No obstant, la narradora no pot dir que sigui maca, al contrari de la seva filla, la Blanche Ingram, que és tan bella com la deessa Diana (Àrtemis, en grec), la divinitat de la caça, del bosc i dels parts.
Capítol XIX
“Quisiera prolongar este momento ad infinitum, pero no es possible.”
Ad infinitum és una locució llatina que significa “fins a l’infinit”.
Capítol XX
” – Blanche es admirable, ¿verdad? -Sí, señor. – Robusta, alta, morena, con un cabello como debían tenerlo las mujeres de Cartago.”
Cartago (actual Tunis) va ser un poble, fundat pels fenicis, que va conviure amb els romans i amb el qui no va tenir gaire bona relació. Roma i Cartago van trobar-se cara a cara diverses ocasions, però cal destacar les Guerres Púniques (264 aC – 146 aC).
Capítol XXIII
Mr Dionysius O’Gall.
Aquest personatge comparteix el nom amb el déu Dionís (en llatí, Bacus), divinitat del vi i del teatre.
Capítol XXIV
“- Estaba pensando en Hércules y Sansón y en sus respectivas amadas. Pensaba que si aquellos caballeros se hubiesen casado, su severidad como maridos hubiera superado en mucho a su dulzura de enamorados. Y sospecho que a usted le pasará igual.”
Hèrcules (Hèracles, en grec) era un semi-déu, fill de Júpiter (Zeus, en grec) amb la mortal Alcmena. Des de petit va estar dotat d’una força sobrenatural i quan va créixer va haver de superar els dotze treballs, imposats pels déus olímpics com a càstig d’haver matat els seus fills en un atac de bogeria, inspirat per Juno (Hera en grec).
Capítol XXIX
“John Rivers, inmóvil cual uno de los retratos que pendían de los muros, fijos los ojos en la página que leía, fue para mí fácil objeto de examen. Una estatua no lo hubiera sido más. Era joven -unos veintiocho o treinta años- , alto y delgado. Todos los rasgos de su rostro eran de una pureza griega: el corte de su cara, la nariz, la barbilla y la boca. Rara vez se encuentra en semblantes ingleses tal parecido a los modelos clásicos. Tenía los ojos grandes y azules, con oscuras pestañas y su cabello rubio, cuidadosamente peinado, coronaba una ancha frente pálida como el marfil.”
Jane considera que els models d’art clàssic són una mostra de la bellesa divina. De fet durant l’art clàssic grec dels segles V i IV aC, els escultors es proposaven representar la figura de l’home amb mimesi (naturalista) però a la vegada amb certa idealització.
Jane Eyre (Mia Wasikowska) i John Rivers (Jamie Bell) a Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.
Capítol XXXII
“Agregaba que yo, como maestra de escuela de aldea, era un lussus naturae y que estaba segura de que mi vida anterior debía de constituir una sugestiva novela.”
El llatinisme lusus naturae significa “acció capriciosa de la naturalesa”. En aquest context, la protagonista es considera un experiment de la naturalesa que juga amb ella.
Capítol XXXVII
” – No, John viste bien. Es un hombre arrogante, alto, delgado, rubio, con ojos azules y un perfil griego.
– ¡Maldito sea! ¿No te agrada, Jane?
– Sí, me agrada. Ya me lo había preguntado usted antes.
– Acaso te encontrarás más a gusto no estando sentada en mis rodillas, ¿verdad?
– ¿Por qué?
– Porque has hecho un relato tan sugestivo, que la comparación ha de resultarte ingrata a la fuerza. Tus palabras han descrito un verdadero Apolo. […] Y ahora estás ante un Vulcano, un herrero auténtico, moreno, con los hombros cuadrados y para colmo, manco y ciego.
– No había pensado en ello, sin embargo, me quedo con Vulcano.
[…]
– ¿Quieres casarte conmigo, Jane?
– Sí.
– ¿Con un desventurado ciego que no puede caminar sin lazarillo?
– Sí.
– ¿Con un mutilado, que te lleva veinte años y al que tendrás que ayudar en todo?
– Sí.
– ¿De veras, Jane?
– Completamente de veras.
– ¡Oh, querida mía! ¡Dios te bendiga y te recompense!
Es tracta d’una de les escenes més maques de la novel·la, la qual es troba al penúltim episodi. Després de la petició matrimonial de John Rivers, Jane decideix tornar amb Edward Rochester, qui es descriu a ell mateix com a Vulcà: vell, desagradable, deformat (sense mà i cec)… En canvi, el cosí de Jane sembla perfecte i el compara amb el déu Apol·lo: atractiu, culte, generós amb els desfavorits, elegant… Tot i així, Jane sap veure més enllà de les aparences i decideix casar-se amb en Rochester, qui ha demostrat estimar-la més i qui s’ha fet més humil en adonar-se com és ella d’important per la seva vida. Així doncs Jane Eyre és la completa contraposició de Venus (Afrodita).
Escena final en la que Jane Eyre i Edward Rochester es sinceren amb els seus sentiments. Jane Eyre de Cary Fukunaga, 2011.
Un altre paral·lelisme que podem trobar és l’empresonament de Bertha Mason, l’esposa dement de Mr. Rochester. Grace Poole, una de les serventes, s’encarrega de custodiar-la. A la mitologia clàssica hi ha molts personatges que es troben privats de llibertat, com ara Dànae o Prometeu.
Per acabar voldria animar-vos a llegir la novel·la per vosaltres mateixos perquè no té desaprofitament.
Laia Muñoz Osorio
Aràcnida universitària
Màrqueting amb arrel clàssica al Pinterest d’#illARgonauta
Hola, amics i amigues d’Aracne,
Aquest estiu a illARgonauta ens hem proposat recopilar entre tots/es imatges i fotos a Pinterest amb cartells, marques o anuncis publicitaris d’arrel o influència clàssica. Estem començant.
Us deixo tot seguit un videotutorial on explico com funciona aquesta xarxa social:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=Tf4Vs8Dn4D8[/youtube]
Si us interessa participar-hi contacteu amb mi.
Molt bon estiu i gaudiu de les vacances, que us ho heu ben guanyat!
Francesc Nadal Institut Illa de Rodes Roses about.me/fnadal @francescnadal @illargonauta
Un altre referent clàssic en un perfum: Eros de Versace!
Una altra referència clàssico-mitològica en el món de la perfumeria acaba d’aparèixer:
EROS, la nova fragància de Versace. A més a més del nom que fa al.lusió a la divinitat, l’emblema (ésser fabulós de l’univers mitològic) de la glamurosa marca de perfums té també molt a veure amb el món clàssic. Què us suggereix? Quines són les atribucions del déu Eros? Per què s’ha escollit aquest nom per al perfum?
Aquí us he deixat algunes qüestions i reflexions.
Salvete! Bon final de curs!
Francesc Franquet
“sense institut actualment”
Adidas amb referents!
Les noves bambes amb ales encara són més estridents!
Una de les marques de sabates més conegudes; ADIDAS ha tret un nou tipus de bamba. Aquest nou tipus de bamba té un referent. Heu vist algun cop les noves bambes amb ales? Recordeu aquestes?
Jo ja he vist dues persones amb aquestes bambes pel carrer:
Les relacioneu amb algun mite clàssic? Amb quin?
Què us sembla que Adidas utilitzi referents mitològics?
Us agrada aquesta nova moda que sembla ser que ha començat pels EEUU però que esta arribant aquí?
Expresseu la vostra opinió! Mireu, mireu i comenteu!
Víctor Barranco
1r BATX. C
La nostra ANTÍGONA
Salvador Espriu va escriure la primera versió d’Antígona entre l’1 i el 8 de març de 1939 ( quan feia poc que les tropes franquistes havien desfilat per Barcelona).
Antígona és la història d’una noia que decideix morir per ser fidel a la veu de la consciència. A la seva terra, Tebes, hi ha una guerra produïda per les baralles entre els seus dos germans, Polinices i Etèocles. Els dos germans moren, però el nou rei, Creont, decideix que un d’ells, el considerat com a traïdor, Polinices, sigui devorat pels gossos i voltors, i que condemnarà qui trenqui aquesta llei. Antígona, la germana, enterra el germà vençut i és condemnada a morir tancada en una cova.
A Espanya, durant tres anys, hi havia hagut una guerra que havia enfrontat un mateix poble. Espriu va escriure Antígona precisament per criticar aquest fet i per fer reflexionar a tots els ciutadans com és d’absurda i inútil qualsevol guerra, i més la produïda entre germans.
Són moltes les versions que parlen d’aquesta germana valenta, que s’enfronta a les lleis del rei; una de les més antigues és la de Sòfocles, en la que Espriu es va inspirar.
Els alumnes de 4t d’ESO de llatí n’han fet una representació teatral. Expliqueu el mite, comenteu i reflexioneu si cal seguir les lleis dels homes o les eternes, les de la consciència.
Si voleu veure l’adaptació feta de l’obra d’Espriu, cliqueu aquí. Espero que us pugui servir.
Toni Bautista i Gerard Vallejo
4t d’ESO D i B (Rocío)
INS Miquel Martí i Pol (Roda de Ter)
Dos aràcnides vàrem ser Caçadors d’Hermes!

Hermes corona la Plaça Reial
El nostre treball de recerca tracta sobre el referents clàssics a Barcelona i per posar fil a l’agulla el passat 19 de maig la Lida ens va dir de participar en la trobada del primer aniversari de Cazadores de Hermes. Un diumenge a les onze vam anar a la sortida, organitzada per en Xavi Soro i que ha sortit com a notícia a El País!: Caçadors d’Hermes, com bé diu la paraula era una sortida per recerca diferents Hermes que podem trobar a Barcelona.
Per començar, ens van dir qui era Hermes i els atributs que l’acompanyen, per tal que en cada parada que féssim poguéssim trobar nosaltres mateixos el déu Hermes, o algun dels seus atributs. Hermes es troba en edificis o llocs que estan relacionats amb el comerç, el progrés industrial i els negocis. A vegades, va acompanyat de la deessa Fortuna que se la reconeix per la banya de l’abundància i de vegades l’acompanya la indústria, simbolitzada per una roda dentada o un timó, com en la primera representació que vam poder veure a l’edifici del Port de Barcelona.

Hermes amb la deessa de la Fortuna.
D’aquí pugem Rambla amunt fins arribar al següent edifici. Aquest edifici va tenir diversos usos sent un d’ells l’antic Banc de Barcelona d’aquí que tornem a trobar una altra representació d’Hermes. Just pujant una mica més la Rambla aquí trobem el Museu de Cera i un Hermes. Això es deu al fet que aquest edifici va ser l’antiga seu de la Banca d’Crèdit doks. D’aquí a la plaça del Duc de Medinacelli on dos Hermes esperaven ser caçats. A la Plaça de la Mercè vam trobar tres representacions del déu, un d’ells està molt amagat, sota d’un balcó. Just davant el Passatge del Crèdit: un Hermes i una altra vegada més economia junt amb ell. Al carrer Ferran trobem un altre Hermes associat al déu dels vents Èol. I en l’altre extrem de la plaça, un altre passatge que unia altra vegada Hermes, al Passatge Bacardí. Acabem a la Plaça Reial amb uns fanals d’en Gaudí i una representació d’Hermes que els corona. Ens vàrem perdre la segona ruta de Cazadores de Hermes (i el que es van perdre!), però esperem amb candeletes la propera ruta de Cazadores de Hermes!
Mostra Cazadores de Hermes en Barcelona en un mapa més gran
Què us sembla la nostra sortida? I el nostre treball de recerca? Ens donareu un cop de mà, tot ajudant-nos a caçar tots els referents clàssics de Barcelona?
Què en sabeu d’Hermes?
Victor Barranco i Nora Domingo
Grec i Llatí
1r Batxillerat C.
El llatí fins i tot en les aplicacions dels mòbils
Actualment molts joves tenen mòbils de sistema Android amb internet i amb aquests es poden descarregar aplicacions. Una d’aquestes, molt popular i coneguda entre els adolescents, s’anomena Invenio Carmen que s’utilitza per descarregar música gratuïtament i aquesta queda directament guardada a la memòria del mòbil o on tu decideixis guardar-la. Abans només era possible descarregar-la en els smartphones, ara també està disponible per a Iphones, Ipads…
Va ser inventada i desenvolupada per Evgeniy Zadko i la aplicació es deia Invenio Carmen, però se li va haver de canviar el nom ja que aquest nom va ser bloquejat per Google i es va passar a dir Invenio Music. Funciona de manera bastant fluida i permet descarregar una quantitat indefinida de cançons i de tots els cantants més famosos a nivell internacional. Simplement amb posar el nom de la cançó o de l’artista en el buscador de l’aplicació es troba la cançó i apareixen diferents opcions i et permet escoltar-la abans de descarregar-te-la. Apareixen diverses opcions de la mateixa cançó per tal de poder comparar entre les altres la qualitat del so, alguns errors en interferències…
Jo em vaig descarregar aquesta aplicació i vaig arribar a veure que el nom de l’aplicació estava en llatí. Al principi, només em vaig fixar en què carmen estava en llatí ja que en una de les tasques del moodle tractava sobre cançons i es deia Carmen Circense, aleshores vaig relacionar el nom de la tasca amb el de l’aplicació i vaig adonar-me’n que l’aplicació tenia una paraula en llatí. Més tard, per practicar traducció buscant una paraula vaig trobar el mot invenio i aleshores, de sobte, em va venir al cap el nom de l’aplicació. Invenio que en català és trobar i carmen que és cançó.
Coneixíeu aquesta aplicació? Us havíeu adonat que era en llatí? Per què creieu que estava escrit en llatí? Està ben escrita?
Uxue Avilés
2n Batxillerat.
Llatí