Ganimedes a la Plaça Catalunya

Mercè Otero des del Museu de la Garrotxa a Olot ens ha enviat aquesta fotografia de l’escultura de guix de “El pastor i l’àguila” de Pau Gargallo, un dels representants més destacats de l’escultura del segle XX, i ens ha fet pensar en el jove pastor troià Ganimedes raptat per Zeus (Júpiter, en llatí) en forma d’àguila.

2016-05-14 18.02.36

“El pastor i l’àguila” de Pau Gargallo al Museu d’Olot. Fotografia Mercè Otero

Per tant, entre les escultures amb referents mitològics de la Plaça de Catalunya de Barcelona, hi podem afegir aquesta escultura de bronze de 1927-1928, de 2,70 x 0,98 x 0,50, intitulada “El pastor i l’àguila” de Pau Gargallo,  que es troba a la pilastra que mira al Llobregat del costat de mar de la plaça.

Com a l’altra obra que té aquest artista a la terrassa superior de la plaça, Pastor del flabiol, es tracta d’un pastor, que amb el braç aixecat s’enfronta a una àguila que amenaça un xai situat als seus peus. Segueix els cànons clàssics amb un tractament formal més avantguardista, no endebades en aquella època Gargallo seguia una línia més propera al cubisme. A la part inferior hi figura l’escut de Tarragona. Foneria: Codina Hermanos (Madrid).

“El pastor i l’Àguila” de Pau Gargallo a la Plaça Catalunya de Barcelona

Publicat dins de Déus, Escultura, General, Herois | Etiquetat com a , , , , | 1 comentari

El carro de l’ Aurora de Ca l’Erasme

Notícia enviada per Mercè Otero

«Ca l’Erasme s’ha venut». Aquesta notícia ha aixecat la veu d’alarma. Per què? Perquè aquest edifici del carrer del Carme número 106 de Barcelona és una de les poques cases grans del mil set-cents, que queden a la ciutat. Ca l’Erasme va ser residència de l’empresari tèxtil més rellevant del segle XVIII, Erasme de Gònima (1746-1821). L’edifici està protegit com a bé d’interès local; les pintures del seu saló principal, com a bé cultural d’interès nacional. La resta de murals de l’immoble ni estan catalogats ni se sap si han sobreviscut perquè l’edifici fa anys que està dividit i llogat. I la família Janer, descendents d’Erasme de Gònima i propietaris de la casa fins fa poc, mai no ha tingut gaire tirada a obrir les portes.

L’aspecte de la residència és el mateix de sempre: descuidat, amb detalls afegits que no sembla que s’adaptin a la normativa d’immoble protegit; però hi ha un element nou: d’un dels balcons penja el cartell Edifici adquirit per BMB Investment Management, un fons d’inversions immobiliàries. Aquesta venda ha aixecat el neguit i ara els experts lluiten per la conservació in situ de les pintures barroques de la finca del Raval. Tenen constància que en el passat ja es va intentar arrencar algunes d’aquestes pintures, que estan encolades als murs. Són una sèrie de plafons al tremp que narren la història del rei David, amb el qual Gònima emmirallava el seu recorregut vital, de final gloriós però d’orígens humils. De les pintures de ca l’Erasme no es té tan clar qui n’és l’autor, o més aviat autors, ja que la mà dels murs sembla molt diferent de la del sostre –hi llueix un fresc gegantí que invoca la deessa romana Aurora amb el seu carro tirat per dos cavalls–. Hi ha un ball d’artistes possibles: Josep Flaugier, Marià Illa i Antoni Feu.

Carro de l’Aurora de ca l’Erasme, Barcelona

Esperem que les autoritats tinguin cura de la protecció i conservació d’aquest patrimoni cultural barroc.

Publicat dins de Déus, General, Pintura | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

La Barcelona d’Hermes

12932766_603650299785624_3879192402783748910_n

“La Barcelona d’Hermes: seguint l’empremta del déu missatger a la ciutat”

P.D.:
La tria artística de Laura Sangrà té accents hel·lènics. Ens proposa una ruta per Barcelona amb els Caçadors d’Hermes, una colla que ja ha catalogat un centenar d’escultures públiques dedicades a aquest déu grec a la capital catalana, i després veurem una exposició de tres fotògrafs grecs contemporanis i els vestigis d’Empúries que atresora el Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Publicat dins de Déus, General, Hermes, Herois | Deixa un comentari

Cariàtides a Barcelona

Caminant per Barcelona, hi podem trobar un seguit d’edificis i una font que tenen representades les famoses figures de les Cariàtides les quals són originàries de l’Erectèon. Una Cariàtide (Καρυάτις i en plural Καρυάτιδες) és una figura femenina esculpida que té la funció de columna o pilastra, amb un entaulament que descansa sobre el seu cap.

La paraula Cariàtide deriva de la ciutat de Cària (Καρυές), a Lacònia, que es van aliar als perses, però quan aquests van ser derrotats i expulsats, la ciutat va ser arrasada. Els homes de la ciutat van ser massacrats i les dones empresonades i condemnades a dur les més pesades càrregues. Per això, en canvi d’esculpir columnes típicament gregues, s’esculpeixen aquests dones, les quals estan condemnades durant tota l’eternitat a aguantar el pes.

Les Cariàtides que podem trobar a Barcelona són:

Font: Enfront del Parc de la Ciutadella podem trobar una font molt semblant a una font Wallace, però no ho és. Les escultures que trobem representades en aquesta font són les Cariàtides les quals aguanten la part superior de la font, d’on cau aigua. Aquesta font està principalment destinada per a que els animals voladors l’utilitzin, ja que ni les persones ni els gossos poden beure d’ella.

Casa Rafael Puig: l’arquitecte Rafael Puig i Puig va construir una casa el 1899 amb un marcat accent classicista. El cos central de l’edifici està emmarcat per columnes contínues d’estil jònic, encara que tenen el fust llis. En les columnes del tercer bloc de l’edifici, hi podem observar  les figures de dues  Cariàtides.

La casa de les Cariàtides: en el carrer Granvia de les Corts Catalanes, concretament en els números 554 i 558 podem trobar uns edificis, en què al quart pis, veiem representades quatre Cariàtides idèntiques.

Casa al xamfrà entrAribau i Granviaal xamfrà entre el carrer Aribau i la Granvia de les Corts Catalanes hi podem trobar una casa que té representades a la façana els bustos de les cariàtides.

Casa del Gremi dels Velers o Casa de la Seda:  aquesta casa va ser construïda entre el 1758 i el 1763 com a seu del gremi dels teixidors de veles i la podem trobar en la Via Laietana, 50. En la façana d’aquest edifici, hi  trobem unes pintures que imiten l’antiguitat i concretament, hi podem trobar dues figures esgrafiades que representen  les Cariàtides.

Publicat dins de Arquitectura, Fonts, General | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Monument a Mary Santpere

Coneixeu aquest monument situat a la Rambla de Santa Mònica de Barcelona, obra de l’escultor Juan Bordes i dels arquitectes Òscar Tusquets i Carlos Díaz? Segur que hi deveu haver passat més d’una vegada per davant; potser no sabeu ni qui és Mary Santpere; però què té de clàssic aquest monument? Quin déu hi apareix representat? Què porta a la mà?

Publicat dins de Déus, General, Hermes | Etiquetat com a | 2 comentaris

XI Concurs EIDÉA premia Itinerant la Barcelona més clàssica

El passat 16 d’octubre de 2014, la Nora i jo vam anar a recollir el segon premi de l’àmbit social-humanístic del XI Concurs EIDÉA que ha guanyat aquest bloc, Itinerant la Barcelona més clàssica

Va ser un moment de molts nervis, sobretot quan vam haver de pujar a l’escenari per anar a fer una sinopsi del nostre treball davant del públic. Tot i els nervis que sentíem, va ser un moment inoblidable i molt important per a nosaltres dues, que després de veure l’alt nivell dels alumnes dels altres treballs de recerca premiats, encara estem una mica impactades de que el nostre bloc hagi pogut arribar a guanyar el segon premi d’aquest concurs i estem molt agraïdes als organitzadors d’EIDÉA per haver-nos proporcionat una experiència tan especial com aquesta. 

2º lugar humanístico 2014 (1)

Nora i Xènia exposant el treball i agraint el premi amb el suport de la Margalida Capellà

Ganadores EIDEA 2014 (1)

Guanyadors Eidéa 2014. Foto Escuela Hamelin Internacional Laie

Ganadores y tutores 2014 (1)

Guanyadors, tutors i Josep Manel Marrasé. Foto Laie 

nora10723398_10205230543182650_64393959_n

 

Publicat dins de General | Etiquetat com a , | 3 comentaris

Els jardins de Martí Codolar

Els jardins de Martí Codolar en el districte Horta-Guinardó de Barcelona estan plens de referències mitològiques i formen un indret que s’ha de visitar. Martí Codolar, antigament “Granja vella” és un finca amb palau residencial de gran vàlua arquitectònica i artística, bastit al centre d’un parc ple de vegetació i de zones enjardinades.  Va ser propietat de la família Martí Codolar des del 1852 al 1915 any en què la van cedir als Salesians.

Segons la mitologia grega, el lleó era invulnerable gràcies a la pròpia pell i causava grans danys a homes i a animals a la ciutat de Nèmea, prop de Corint. Un dia Hèrcules se’l va trobar i el va colpejar amb la seva clava i els bastons indestructibles. El lleó va resistir, un altre dia Hèrcules va veure que el lleó entrava en una cova que tenia dues sortides. En va tapar una, va entrar a la cova per l’altra, es va tirar amb valentia sobre el coll del lleó i el va ofegar amb les seves mans d’acer. Va escorxar el lleó, es va cobrir amb la seva pell i va esdevenir invulnerable. Hèrcules va superar les dotze proves i, d’aquesta manera es convertí en déu. És el déu de la força i de la valentia, de la intel·ligència pràctica. Sempre va treballar en favor de la vida i en contra de la mort. Com que la pell del lleó era el seu trofeu més costós i preuat, apareix ara emparant les inicials del cognom Martí-Codolar, tancant el frontó partit.

 

El senyor Lluís es va casar amb la senyora Consol Pascual i de Bofarull, filla d’una família de Vilanova i la Geltrú. Sota el medalló de la casa podem veure la clava i el fus d’Hèrcules. La mitologia ens recorda que Hèrcules, en expiació d’un pecat d’homicidi que havia comès, es va veure obligat a ser esclau durant un any d’Òmfale, la reina de Lídia, que li va imposar com a càstig, de caminar vestit amb roba de dona i estar ocupat en filar. La visió de la clava i el fus units ens fa pensar en la misteriosa dualitat que acompanya sempre l’ésser humà: valentia i feblesa, llibertat i esclavitud, virtut i pecat, àngel i bèstia.

Hèrcules en forma d’Atlant forçut, sosté el balcó central i porta cenyida la pell del lleó de Nèmea esquarterat. 

image009

Cava d’Hèrcules cada una de les cantonades de la façana Est de l’edifici principal de Martí Codolar

L’onzè treball d’Hèrcules fou recollir les pomes d’or de les HespèridesHèrcules substitueix el gegant Atles, que va ser condemnat per Zeus a suportar sobre les seves espatlles la volta celeste, mentre li va a buscar les pomes d’or.

Sota un balcó veiem la figura de Bacus el déu de les vinyes i el vi. Té unes faccions d’indi americà: es tracta d’una al·lusió als ceps americans que van salvar aquelles vinyes de la Vall d’Hebron, després de la plaga de la fil·loxera.

Les dues esfinxs, ajagudes i realitzades en marbre, tenen una estètica molt francesa. D’origen egipci, aquests éssers mitològics tenen cos de lleó, cap de dona i guarneixen els seus cabells amb branques arbòries. Tenen el caràcter enigmàtic de les esfinxs gregues, que devoraven els qui no sabien resoldre els enigmes que plantejaven al costat dels camins.

Les dues imatges dels Soldats Tracis, de l’Imperi romà, ens presenten dues figures de talla nana, descalços, que emboliquen el cos amb una àmplia capa.

Dotze nens de marbre col·locats en diversos punts del bosc mostraven en figura els dotze treballs d’Hèrcules. Per l’eina que té a les mans, aquesta representació pot ésser del cinquè treball: “Hèrcules neteja els estables d’Àugias, rei d’Èlide, desviant el curs del riu Alfeu”.

En el jardí romàntic, hi trobem Hebe, filla predilecta de Zeus i Hera. La donaren en matrimoni a Hèrcules, perquè amb la seva tendresa i bellesa donés solaç i descans a l’heroi, fatigat pels seus nombrosos treballs, sempre descomunals.

L’estàtua de Flora, que emparentada amb les deesses de l’agricultura i de la fecunditat Ceres i Demèter, és la senyora de les flors, dels jardins, de la primavera i de l’amor.

Tampoc hi podia faltar el llatí. Terra dabit merces, undaque divitias “La terra donarà fruits i el mar, riqueses” és el lema escrit en el costat superior de l’escut de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. El senyor Lluís Martí-Codolar i Gelabert en va ser soci fundador, primer president i membre del consell d’administració.

DSC08686

Publicat dins de Déus, General, Hèrcules, Herois | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

El cavall de Troia de l’Auditori

Cavall de fusta de l’Auditori, Barcelona

Des de mitjan 2012 al bell mig de la llanterna de l’Auditori de Barcelona, entre les dues sales de concerts i el Museu de la Música, hi ha un cavall de fusta ben gran amb unes formes tan sinuoses que qualsevol diria que s’hagi de posar a galopar. Per dins, però, és buit, per aquest fet fa de caixa de ressonància. D’aquesta manera el cavall esdevé un bon instrument de percussió ja que cada fusta sona diferent. A partir de tires de fusta de caixes de cava el va crear no Ulisses sinó l’escultora argentina María Helguera, que fa més de trenta anys que viu a Barcelona.

Tanmateix, si és buit per dins és perquè es van inspirar en el famós cavall de la ciutat de Troia, un animal immens també de fusta que van fer servir els grecs per amagar-s’hi dins, fer veure que giraven cua cap a casa després de deu anys de guerra i entrar a la ciutat fortificada dels troians, on hi havia la bella Hèlena, raptada per Paris, motiu de la picabaralla entre grecs i troians.

Aquí hi ha un vídeo (4’31″) amb l’arribada del cavall a Barcelona on es pot veure com, a més de ser un cavall que es vol omplir la panxa de desitjos i somnis, és un cavall sonor:

Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Narcís en “L’elogi de l’aigua” d’Eduardo Chillida

Chillida-Narcís

Gràcies al company de classe de segon de Batxillerat C, Jordi Rodríguez, he conegut un altre referent clàssic en l’art públic de Barcelona. Concretament es tracta del mite de Narcís, de llarga tradició literària, en l’obra “Elogi de l’aigua”, d’Eduardo Chillida. Aquest escultor basc  va interpretar artísticament el mite explicat per Ovidi.

Eduardo Chillida Juantegui

“Elogi de l’aigua” es troba a Barcelona, al Parc de la Creueta del Coll, i va fer-se, expressament a instàncies de l’Ajuntament del municipi, l’any 1987.

El mite de Narcís

Segons la mitologia grega, Narcís (en grec Νάρκισσος) va ser fill de Cefís i de Liríope. Hi ha diverses versions del mite, incloent-hi la d’Ovidi, on es van combinar les històries d’Eco i Narcís.

Narcís, obra de Caravaggio (1594-1596)

Segons la història del famós escriptor romà Ovidi, fa molt i molt de temps, a l’antiga Grècia, hi vivia un noi jove, molt seductor, maquíssim. Es deia Narcís. Moltes noies estaven bojament enamorades d’ell, però ell les refusava totes, i ni la deessa Eco va poder entrar en el seu cor. Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i en acostar-s’hi per beure aigua, va contemplar una imatge que el va deixar bocabadat. Sobre l’aigua es mostrava la imatge d’una persona de bellesa inigualable, perfecta. Trobà meravellosa la bellesa d’aquell rostre. Va intentar parlar-hi, però sobre l’aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l’anava a tocar i introduïa el braç a l’aigua, la imatge es feia fonedissa i s’esvaïa.

“Eco i Narcís de John William Waterhouse (1903)

Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix: escoltava la veu d’Eco, que intentava dir-li com n’estava d’enamorada, i l’advertia que allò que veia a l’aigua era, en realitat, el seu reflex. Però de la veu d’Eco només en podien sortir les mateixes paraules amb les quals Narcís la rebutjava una i una altra vegada, doncs, si bé ho sabeu, això és l’Eco.

Eco, d’Alexandre Cabanel (s. XIX)

Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma per arribar al costat de la seva estimada. Un cop sota l’aigua, buscà aquell reflex, i, tan obsessionat com n’estava, acabà ofegat. I en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís.

Flor de Narcís

Ovidi

Publius Ovidius Naso (20 de març del 43 aC – Tomis, actual Constanța, l’any 17), conegut al món catalanoparlant com a P.Ovidi Nasó, fou un poeta romà que va escriure sobre temes d’amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Se’l compta, junt amb Virgili i Horaci, com un dels tres poetes per excel·lència de la literatura llatina. Ovidi va ser àmpliament considerat el més gran mestre del dístic elegíac. La seva poesia, molt imitada durant el final de l’Edat Antiga i l’Edat Medieval, va tenir una influència decisiva en l’art i literatura d’Europa durant molts segles.

Ovidi escrivia en dístics elegíacs amb només dues excepcions: la seva Medea perduda, els dos fragments de la qual que es conserven estan en trímetres iàmbics i en anapests, respectivament, i les seves grans Metamorfosis, que va escriure en hexàmetres dactílics, el metre de l’Eneida de Virgili i l’èpica d’Homer. Ovidi ofereix una èpica diferent a la dels seus predecessors, una història cronològica del cosmos des de la creació fins al seu propi dia, i incorpora molts mites i llegendes sobre transformacions sobrenaturals pròpies de les tradicions grega i romana.

Gravat d’Ovidi amb una corona triomfal

Eduardo Chillida

Inicialment futbolista, després d’una fractura de genoll va deixar el seu lloc de porter a la Real Sociedad per iniciar-se en la seva vocació artística, l’escultura. Va iniciar-se en el món de l’art el 1942 amb uns estudis d’arquitectura que abandonaria per dedicar-se al dibuix, que també va deixar, pel fet que no li semblava la vertadera forma de l’expressió de l’art per a ell. Aleshores va iniciar-se en el món de l’escultura en una acadèmia d’art. Va mudar-se a la ciutat de París per tal de conèixer els moviments artístics de la capital francesa, i va debutar en una exposició a Les Mains Eblouis el 1950. Allà va relacionar-se amb diversos autors com Eusebio Sempere i Pablo Picasso.

Impressionat per l’escultura grega, va iniciar els seus treballs amb el guix per passar després al ferro, el seu material preferit. El seu talent ben aviat fou reconegut, situant-se al costat d’autors com Constantin Brâncuşi i Giovanni Giacometti. Una gran part de la producció artística d’Eduardo Chillida està constituïda per obres monumentals destinades a espais públics.

Pinta del vent, obra destacada de Chillida (a Donosti)

Vora el 1951, amb el seu treball en la farga, s’inicia en el treball del ferro. Emprèn en aquest moment un cicle d’escultures no imitatives i va en augment la seva preocupació per la introducció d’espais oberts. Fuig de la imitació de la natura i va a la recerca de la creació i invenció. Cadascuna de les seves obres planteja un problema espacial que tracta de resoldre amb l’ajuda del material, segons les seves característiques o propietats. La majoria de les seves obres s’estableixen a llocs públics i ciutats reconegudes, com ara Gijón, Berlín i Barcelona.

Elogi de l’aigua i el mite de Narcís

“Elogi de l’aigua” és el nom que rep l’escultura colossal que Eduardo Chillida va fer l’any 1987 per a la ciutat de Barcelona, al Parc de la Creueta del Coll. Es tracta d’una peça massissa de formigó armat des d’on surten quatre braços que es cargolen cap a dins suspesos mitjançant quatre cables d’acer i al damunt d’un estany artificial d’aigua, el qual també forma part de l’obra d’art.

Elogi de l’aigua d’Eduardo Chillida al Parc de la Creueta del Coll , Barcelona

L’obra, amb un pes de 54 tones representa, segons el mateix Chillida, el mite de Narcís que narra Ovidi a les Metamorfosis (vid. Narracions de mites clàssics, adaptació de M.Capellà ed. Teide). Narcís s’enamorà del seu propi reflex en l’aigua i embogí fins a la mort. L’escultura amb els seus quatre braços s’assembla a una mà que intenta atrapar la seva pròpia imatge reflectida a l’estany artificial. L’obra pretén captar el darrer instant del mite, pocs segons abans que Narcís allargui la mà cap a l’aigua i s’hi llenci.

Com el seu títol indica, l’obra és un homenatge a l’aigua, la qual jugava un factor important en l’apreciació de l’escultura; segons el mateix autor «jo faig la meitat de l’escultura; l’altra meitat la fa l’aigua ».

Detall de l’escultura i el seu reflex a l’aigua

Imatge de previsualització de YouTube
Publicat dins de General, Herois | Etiquetat com a , , , , , | 6 comentaris

La Font de Neptú de la Plaça de la Mercè

CAM00014

Font de Neptú, plaça de la Mercè. Fotografia gentilesa de Bàrbara Pastor

Gràcies a Bàrbara Pastor, professora de clàssiques que ens va visitar al nostre centre i també va accedir a ser entrevistada pels companys de classe a Cada passa amb referents clàssics, he conegut la font de Neptú de la Plaça de la Mercè de Barcelona.

La plaça de la Mercè deu el seu nom a la basílica de la Mare de Déu de la Mercè, construïda per l’arquitecte Josep Mas el 1775. La plaça es troba molt a prop del passeig Colom i de la Rambla. És una  plaça rectangular presidida en un extrem per la façana de la basílica de la Mercè i a l’altre per la Font de Neptú coronada pel déu del mar assegut amb el trident a la mà dreta.

La font de Neptú és obra d’Adrià Ferran i de Celdoni Guixà. El 1826 va ser inaugurada al port de Barcelona i després de passar per la muntanya de Montjuïc, el 1983  es va instal·lar, quan es va inaugurar la nova plaça de la Mercè,  en l’emplaçament actual.

Detall de la Font de Neptú. Fotografia de Mark Kreuz a Panoramio

Publicat dins de Déus, Fonts, General | Etiquetat com a , | 1 comentari