Certamen literari | Aracne fila i fila

Un home brut

És un home brut, garrepa, un vagabund miserable. D’arrel incerta, viu entre el carrer de la Cirera i el carrer de la Seca de Barcelona. Un paratge brut i gris pedra, envoltat de blocs, aquests, no deixen passar una mísera lluor de sol tendre i curatiu, només hi deixen passar un feix quan l’astre es troba en la seva culminació diària. Viu a la vora d’un portaler comercial abandonat, entre l’espai d’entrada al local i el carrer. Amb un grapat de cartons a tall de llençols i amb l’única companyia del seu gos, igual de brut i deixat com el seu amo.

S’aixeca de matinada, quan el servei de neteja de la ciutat fa la seva ronda rutinària. Puja amb l’acompanyament del seu gos per un carrer fosc i silenciós amb una emanació característica, un fetorós alè d’orina i netejador càustic. Puja fins a travessa el carrer Princesa i posteriorment gira a l’esquerra fins a arribar a la plaça de Ramon Berenguer el Gran. Allà aprofita la font d’aigua per refrescar-se i impregnar l’aigua freda en els seus llavis secs i rasurats, no és gens agradable en els mesos d’hivernada.

– Au! Kion, beu. – diu l’home al seu gos.

Tot seguit s’apropa a una cantonada de la plaça, a un parell de metres d’un saló de bellesa femenina. Es baixa els pantalons i els calçotets fins als genolls i comença a pixar. A continuació baixa per la Via Laietana, no molt transitada. Sembla que la foscor talli els pisos per la meitat deixant a la vista la meitat més pròxima al carrer. Camina uns cinquanta metres fins a arribar a l’accés de l’estació Jaume I.

L’home agafa Kion i salta el torniquet de control. Una vegada dins de l’estació li arriba un ventijol de ferro i grassa mecànica, s’asseu i espera el següent tren. Mira a la dreta i veu com els dos ulls lluminosos del tren s’aproximen a l’andana. Entra, s’asseu i es fixa en una dona molt enfarfegada, situada a la vora de la porta. Està retreta visualitzant el seu telèfon mòbil – l’home odia els abominables mòbils, pensa que trenca amb la naturalesa humana –. Té un cabell negre com el fum que surt quan es cremen pneumàtics, recollit amb una diadema de color jade. Porta dos penjolls en forma d’oval més grans que les seves orelles farcides amb molta coloraina. Li cobreix tot el cos un vestit llarg estampat d’un llarg registre de flors i colors encegadors, no aptes per a daltònics. Per acabar, sembla que abans de sortir del seu forat, ha estat agafada pel taló i submergida en un calder ple de perfum desagradable d’olor a químic atuïdor.

Puja per les escales de l’estació de la Ciutadella i li arriba un bri a marina salada. Comença a aflorar el sol, ell i en Kion encara no han esmorzat. Camina una bona estona fins a trobar un bar deixat i antic. L’establiment no és molt gran, la barra està plena d’homes amb roba de treball ronyosa i bruta, hi ha força enrenou. L’home i el gos s’apropen a la barra per demanar-hi la comanda.

– Què vols? – pregunta l’home situat al darrere de la barra.

– Un cafè sol. – diu el vagabund.

– Serà vuitanta-nou cèntims. – contesta arrogantment.

– Després et pago.

L’home de la barra els deixa anar i mira cap a l’esquerra de reüll l’esquena de l’home i el seu gos empolsegat. S’asseu i espera que li portin el cafè. Una dona vella i arrugada s’aproxima lleugera a la seva taula i li posa el cafè a la taula. De sobte es barregen l’olor de cafè acabat de fer i el socarrim a formatge i grassa. Mentrestant, beu el seu esmorzar, para atenció a una conversa que duen a terme dos homes en la taula contigua a la seva. Un és més vell que l’altre, sembla que és el seu superior. Esmorzen un parell d’entrepans de pernil dolç i dos cafès amb llet.

– Quant va quedar al final el Barça ahir? – comenta l’home més madur.

– No tinc ni idea. Vaig estar fins a les onze de la nit veient una obre de teatre de la meva filla. – diu l’home jove amb remordiment.

L’home liquida l’últim glop de cafè i mira com discuteixen l’home de la barra i la cambrera. Aprofita el convuls moment i marxa fugaç del local. S’allunya uns dos-cents metres fins a arribar al parc de Carles I. Aleshores allà aprofita la fullaraca com a aïllant de l’herba líquida i fresca. S’estira arraulit amb el seu gos i contempla el jove dia, suposa que portarà una vida clara i lluent. Mira hipnotitzat l’efecte de les branques en moure’s pel resultat d’un tímid bufec també mira com les poques fulles seques que hi ha, embolcallen la llum solar i produeixen un efecte quasi celestial. S’està una bona estona contemplant aquesta escena idíl·lica fins que una parella de la Guàrdia Urbana li trunca aquest temps.

– No pots estar aquí, has de marxar. – comenta un agent.

– Per què? No he fet pas res il·legal. – diu l’home.

– Això és un espai públic. Fes al favor de fotre el camp, ni tu ni jo volem que acabi pitjor aquest malentès. – expressa l’altre agent molt més tenaç.

– Ara l’home ja no pot ser home, esteu trencant el vincle de l’home i la natura, maleïdes bèsties. – murmura el vagabund aixecant-se.

L’home fuig del parc. Agafa el carrer de Villena fins a travessar-se el carrer de Wellington i gira cap a la dreta i pujar-lo. Es fixa en l’horitzó que deixa el carrer, sembla que les vies del TRAM et traslladin a un altre univers, un univers més essencial, més natural. Para esment al murmuri de l’arbreda de plataners. Un cascavell seguit i artificial es manifesta darrera seu, es gira i veu com s’aproxima el tramvia. Fa un salt i ensopega en l’herba que cobreix les vies del tren. Kion confós, segueix el seu amo. El maquinista malhumorat li envia a l’home un frenesí de postures i ganyotes poc agradables.

– Imbècil! – diu l’home des del sòl.

El gos i l’home prossegueixen el camí. Gira a l’esquerra i es troba amb l’entrada al parc de la Ciutadella. Camina uns instants fins que troba un banc. S’asseu i contempla la gent passar. Dones i homes vestits formalment, d’altres no tant. Pares i mares que porten les seves càrregues voluntàries a l’escola, prefereixen els seus dispositius mòbils, no demanen tant i són més econòmics. Treballadors de l’ajuntament, turistes i homes del sac.

Li sonen els seus budells i possiblement també els de Kion. Va a la recerca d’una brossa, per a ell són petits restaurants gratuïts. En troba una just al capdavant del Parlament. Al costat hi ha un grup d’uns trenta escolars dinant. Els professors criden a formar el seu alumnat i l’home aprofita i agafa les restes de menjar que han deixat els paràsits en el terra. Una bossa de patates mig buida, mig entrepà de truita embolicat amb paper d’alumini, un tros de formatge pudent i mullat d’oli i galetes salades escampades per tot arreu. Li dona una mica de tot a Kion i menjant tot plegats. Quan acaben s’estira un altre cop i visualitza com el dia comença a fer-se gran.

Es desplaça fins a un llac que hi ha al costat. Agafa la pilota de paper d’alumini de la butxaca i l’obre. Aprofita les menudes molles de pa i a poc a poc les va llençant a les aus de la bassa. Aquest lloc, aquest moment, sembla una escena dins d’un oasi en mig d’un desert de ciment i humans. En aquests instants és quan es pregunta si realment existeixen encara homes i dones en el planeta.

El fred comença a irradiar els seus ossos. És hora d’anar-se’n. El dia està a punt de morir i la gent comença a sortir del seu cau, és divendres. De camí al forat i troba de tot, per a ell és el pitjor moment del dia.

En el carrer de la Fusina troba un grup de nanos jugant. Mentre camina para atenció a la colla, estan jugant amb una baldufa, al costat es troben les mares en rotllana xerrant. De mica en mica, l’home i el seu fidel acompanyant s’aproximen a l’aglomerat de pisos del barri de la Ribera. El cos comença a contaminar-se d’olors i sorolls urbans, ja no escolta la conversa dels ocells.

Els restaurants i locals comencen a omplir-se i ell com sempre aprofita l’enrenou per menjar. Entra a un restaurant de menjar ràpid, ha deixat el seu gos a l’entrada perquè no se n’empipi a causa de la gentada reunida en l’establiment. Troba una taula plena de menjar desaprofitat. Agafa un recipient de cartó i comença a omplir-ho de menjar. Patates, moltes patates fregides, trossos de pa i algun tros d’hamburguesa. Té quasi ple el recipient i sense desassossec marxa. Ja té el sopar, per a ell i per a Kion.

Els pisos tornen a abrasar-se i la foscor comença a néixer. La pila de cartons estan en el lloc de sempre, esperant han ser escalfats. L’home una vegada estirat en el vestíbul desolat, comença a cobrir-se de cartons per passar la nit. Kion s’arrup al seu amo per obtenir escalfor mútua i poder dormir plàcidament. L’home, una vegada serè observa la finestra celesta creada per l’espai entre bloc i bloc. Veu tímids estels, de sobte apareix un estel fugaç, somriu i demana un desig.

– Tant de bo sigui un gos.

Ivan Romero López. Grec 1

Estic en una parada d’autobús del carrer Mallorca, esperant que arribi el bus quaranta-quatre que em portarà fins a casa. Com de costum, estic morta de fred i les dos dones que tinc al costat fan molt de xivarri. Acabo de sortir d’una reunió d’estudiants que ofereix la universitat en la qual estudia la meva germana per reflexionar sobre el control de les emocions i els sentiments en l’adolescència. Les reunions són mensuals, i aquesta és la cinquena a la qual assisteixo. En aquestes reunions ens trobem un grup de joves i posem en comú els nostres problemes. Hi ha una senyora —la psicòloga del centre— que ens ensenya que és el millor per a nosaltres i com hem de reaccionar davant de qualsevol problema o situació. Les primeres reunions no m’agradaven molt, no veia el sentit i no m’estaven ajudant a res. Més aviat em deprimia més escoltant els problemes dels altres. Però la meva germana m’hi obligava a anar, perquè ella deia que aquestes reunions l’havien ajudat molt a créixer com a persona, així que no tenia cap altre remei.

Avui ha estat molt a sobre meu, perquè com plovia tant i feia aquest fred, més de la meitat de la gent no ha pogut assistir o, simplement, no els ha vingut de gust. Poc a poc hem anat parlant i li he anat agafant confiança. Ella m’ha preguntat pels problemes que em tenien angoixada, i, per fi, m’he decidit a explicar-li a algú la nostra història. No és d’estranyar que cada vegada que parlo d’aquest tema em posi a plorar. Avui no m’he pogut aguantar i, encara que em feia moltíssima vergonya, m’he posat a plorar com una magdalena. Li he explicat tal i com jo crec que va succeir tot, però dins d’una discussió hi ha dues versions. Després d’explicar-li més o menys el que sentia i sento, m’ha aconsellat que et parli, que et digui tot el que penso després d’haver-ho deixat. Però no sé si és per vergonya, per por al teu rebuig o simplement per orgull que no m’he atrevit. Sí, crec que és això, l’orgull. Sóc molt orgullosa, ho accepto, però alguna vegada l’he de passar per alt, l’orgull, no? Doncs ara és una d’aquestes vegades. Estic segura que després d’haver passat tant de temps sense parlar-te, et semblaré una altra.

T’estimo. No et pots imaginar quan trobo a faltar els teus “t’estimo”. Potser és el que més trobo a faltar de tot el que ja no tinc, ni coses materials ni rotllos d’aquests, sinó els teus “t’estimo”. Suposo que ja saps que se sent quan una persona que t’agrada et diu t’estimo de veritat i t’ho diu només a tu, o això és el que tu creus. Vull que sàpigues que vaig arribar a estimar-te fins al punt de creure que tu eres per a mi i jo per a tu, fins al punt d’estar cega i creure que tot el meu món eress tu, els teus ulls i el teu somriure. Però quan vas marxar, el meu món va caure. És dur que vegis com s’allunya de tu la persona que més t’estimes i no puguis fer res per evitar-ho. És molt, molt dur. Veure com et deixa de parlar d’un dia per a l’altre, sense motius… Bé, motius sempre n’hi ha. Suposo que et devies cansar de mi, de les meves ximpleries i dels meus cels absurds.

Molts diuen que has canviat, que no ets com abans, que ja no t’agrada parlar tant i que des que vas amb la teva xicota ets com un altre noi. Això és el que més mal em fa, que tu m’has sabut oblidar i ja tens una altra persona a qui donar-li companyia i afecte; en canvi, jo segueixo cega per tu com el primer dia i l’única cosa que em fa companyia és el teu record. No sé per què et vaig seguir escrivint algun missatge absurd de tant en tant, alguna nit, per veure si et prenies la molèstia de contestar-me. Passava els dies pensant que llegies allò que t’enviava, però poc a poc m’anava adonant que tu ja estaves escrivint una altra història i que aquella era l’única que volies llegir. És a partir d’aquell dia, just quan fa tres mesos exactes que no parlem, quan m’adono que ja no t’importo. En aquell moment començo a perdre les ganes de fer coses, encara que diuen que si realment estimes alguna cosa, l’has de deixar marxar, no? Jo et vaig deixar marxar, i bé, aquí estic, passant els dies com puc mentre veig com tu ets feliç amb una altra persona. Però saps què? Si tu ets feliç, encara que sigui amb una altra persona, jo sóc feliç. El fet de pensar que has aconseguit passar pàgina, i que, a més a més, has passat de capítol amb algú que realment t’estima i a qui tu estimes, encara em fa més feliç. Però la felicitat em va passant quan començo a pensar en el buit que sento en el meu cor des que no hi ets. Diuen que es viu d’il·lusions, i es mor de decepcions. I crec que això és el que m’ha passat amb tu.

En aquest temps que he estat anant a les reunions, he après “Nosce te ipsum”, abans d’estimar algú he d’aprendre a estimar-me a mi mateixa, perquè quan aquella persona no hi sigui, serà quan realment aprenguis l’important que és saber com has de reaccionar i com has d’enfrontar-te a aquests problemes tu sola. Tot i això, últimament em costa moltíssim tot. Quan la gent em pregunta: “Què tal? Com estàs? Tot bé?”, no tinc més remei que dir que sí i fingir un somriure perquè no es preocupin o pel simple fet de quedar bé. Però el que de veritat desitjo és córrer, córrer lluny i plorar. Estic tipa de fingir somriures. Estic cansada que els dies passin i passin i, com és costum, sense tu al meu costat. M’enfonso quan penso com em feies brillar els ulls d’alegria. Encara avui em brillen, però no pas de felicitat, sinó de tristesa, d’enyorança o d’algun altre sentiment que barreja la ràbia i la impotència… He d’acceptar que el passat dol, que per molt que ho intenti, no puc viure dels records del passat. He de viure el present, encara que de vegades, sigui inevitable recordar tots els moments que he passat al teu costat.

Estic perduda, realment perduda. Vull que tothom em deixi en pau, que no em parlin ni em molestin. Que no em diguin què he de fer o deixar de fer ni dir o deixar de dir. L’únic que desitjo és desaparèixer i que ningú em trobi. No deixaré que ningú em trobi, encara que si em busques tu, prometo deixar-me trobar.

Premi Certamen Literari Sant Jordi

Institut Premià de Mar 2016