Tag Archives: Opinió

‘Para bellum’

Què significa el llatinisme i amb quin sentit Marina Subirachs l’utilitza com a títol d’aquest article d’opinió publicat al diari Ara? Què n’opineu?….

Para bellum, Ara 16/09/2016

L’exèrcit espanyol està duent a terme una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius

Si vis pacem, para bellum”, deien els romans. I amb aquesta excusa van ocupar el continent a sang i a foc. Un bon sofisma per justificar la guerra i fomentar les actituds i valors guerrers. Segons aquest principi, per tenir pau el millor és crear la por suficient per legitimar la preparació de la guerra, amb la idea que si s’arriba a l’equilibri del terror ningú no s’atrevirà a usar les armes, perquè seria suïcida. I és cert que amb aquest principi el món occidental va aconseguir un llarg període de pau; però també es va propiciar el desenvolupament d’una indústria armamentista terrorífica, que ha exportat els conflictes bèl·lics cap a continents més pobres. Queda clar doncs: si prepares la guerra, acabaràs tenint-la en un lloc o altre, ja que molta gent estarà interessada que aquest objectiu no desaparegui.

La mili va ser durant molts anys el lloc d’ensinistrament dels homes per fer-los aptes per a la guerra. Ja fa uns 20 anys que molts dels joves van decidir que no volien fer-la, perquè ja no veien cap sentit a la instrucció que hi rebien. Va costar. Els objectors eren inicialment empresonats, se’ls volia dedicar a altres feines, humiliar-los… Va ser inútil, ells van aguantar i la mili va desaparèixer sense que passés res, i es va demostrar que no feia cap falta.

Ah, però no tothom ho veu així. L’exèrcit espanyol ha iniciat, fa un parell d’anys, una sèrie de moviments perquè “l’educació per a la pau i la seguretat” sigui inclosa en els centres educatius. Sona bé, oi? Un títol impecable. En els documents que en parlen, a la web, ja s’afegeix un altre terme, “defensa”, però l’explicació segueix sent molt curosa, molt políticament correcta. És quan alguna de les persones implicades en parla directament que veiem quins són els objectius reals: “Els nois d’avui no tenen sentit militar, el nostre país està rodejat de perills, cal que aprenguin a defensar-nos”, i així successivament. Uns perills que esmenten, esclar, però que senzillament no vull reproduir aquí.

Un entrenament de caràcter militar és just el contrari del que necessitem

Ha començat, doncs, l’educació militar a les escoles. Encara limitada, però amb tot un pla preparat per expandir-la. Es preveu anar molt lluny: campaments anuals perquè els nois aprenguin a exercitar les virtuts bèl·liques, manuals d’exaltació patriòtica, etc. Tot molt discret, de moment, perquè ja és evident que no serà molt ben rebut, però amb viril constància i “ empecinamiento ”. Fa un parell de cursos ja es va iniciar la preparació del professorat en algunes comunitats autònomes: Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid. Sempre Castella. Diu en Salvat-Papasseit: “Ampla és Castella, i com un palmell té la durícia d’aixecar l’espasa: el braç és las i no el mena cervell”. I encara. Aturada en un passat guerrer que no ha pogut superar i que tracta de reproduir en tot moment bastint enemistats que justifiquin les preparacions per al conflicte, per poder mantenir l’espasa alta encara durant generacions i generacions.

De fet, ja hi ha hagut centres educatius que han objectat i que s’han declarat “Centres d’educació per a la pau i lliures d’educació militar”, i també, a començaments d’aquest any, hi va haver una iniciativa d’Esquerra Unida per a municipis que es volguessin declarar lliures d’educació militar. Així, pel que sembla, el projecte s’ha modificat una mica, i ara els militars es volen dirigir sobretot a les escoles privades i concertades, perquè temen que les públiques s’hi resisteixin. Tant de bo sigui així! Per sort, l’escola pública té encara una certa autonomia a l’hora de decidir què cal transmetre i què no, mentre que el professorat de la privada en molts casos s’ha de doblegar a fer el que toca.

En qualsevol cas, una educació i un entrenament de caràcter militar -encara que es camufli sota el nom de seguretat -és, des del meu punt de vista, just el contrari del que necessitem. Cada dia veiem els problemes que causa el bullying ; veiem com s’accelera el patiment dels nois i noies que són diferents, no són violents o no volen ser-ho. Veiem com segueixen predominant els valors masculins de l’agressivitat, n’hi ha prou d’observar els patis i els jocs que s’hi desenvolupen. Estimular en els nois el gust pel combat i per l’enfrontament és totalment contraproduent: vivim en un món on cal superar les actituds maniquees, els bons i dolents, ells i nosaltres, distincions que, en una societat plural i diversa com la nostra, van contra la convivència pacífica. ¿Ens podem permetre de retrocedir mil anys per tornar als enfrontaments de moros i cristians, fomentats des de l’escola? ¿És realment aquesta una educació per a la seguretat, o més aviat el que farà és garantir conflictes i destruccions?

Crec que caldrà prestar molta atenció a aquest tipus d’iniciatives, que un cop desenvolupades són molt difícils d’aturar.

Font: Diari Ara

Mercè Otero Vidal

El paper de la dona grega i romana fins a l’actualitat

“Si això fos una obra de teatre, la dona faria d’arbre”

Si això fos una obra de teatre, la dona faria d’arbre, avui en dia, en algunes societats ha millorat, però vivim en una societat totalment pensada per homes. Som, nosaltres, les dones, un interès social i polític.
La dona durant la història ha tingut una gran evolució, però sempre està a segon pla.

Encara que pugui semblar estrany, el paper de la dona en la societat s’ha anat degradant des de la Prehistòria fins a l’època contemporània. Tot i estar actualment en l’edat de major progrés polític, social i econòmic, la dona segueix, en major o menor mesura, injustament relegada a un segon pla.

Durant l’antiguitat clàssica, les dones van estar subjectes al control gairebé absolut del seu pater familias, fos quin fos el seu estatus, i mai no van tenir accés a la totalitat dels drets atorgats als seus conciutadans homes. Sotmeses als seus pares o marits aquelles dones no tenien drets polítics. Seguint la moral romana, la dona no era més que un estri al servei del cap de la família al que li donava fills.
La dona a l’antiga Grècia apareix com a companya i cooperadora de l’home romà, està en el seu costat en els banquets, comparteix amb ell l’autoritat sobre els fills i criats i participa també de la dignitat que té el seu marit en la vida política. Però no per aquesta llibertat la va permetre que fos austera i reservada, fins i tot en el banquet, la dona estava asseguda, no reposada i no bevia vi. La dona, era un segon pla, no participava a la vida pública, política,en la literatura i no pot ser cap de família.
És més, la dona, no pertany a la família sinó estava casa. Tot i que, les pitjors dones a Roma eren les esclaves que eren considerades objectes i no subjectes de dret, ja que, a més de tenir els pitjors treballs, havien de complaure els seus amos en les seves relacions extramatrimonials.

Durant la República romana i entre les classes altes va ser pràctica comuna utilitzar els matrimonis per consolidar relacions polítiques.
Les dones de no poder votar o ser elegits en càrrecs d’elecció i els autors romans defensaven la dedicació femenina a les tasques domèstiques, com la costura i amb els seus escrits tractaven de perpetuar aquest paper limitat a l’àmbit domèstic. Aquelles dones que arribaven als 45 anys ho feien en no molt bones condicions de salut a causa d’una maternitat reiterada, el treball en les hisendes i en tasques de la domus.

Durant l’edat mitjana, és més accentuada la visió de la dona com un ésser “inferior”, per culpa de la religió. I aquesta visió sociocultural no va començar a dissoldre fins al Renaixement, on es va prendre a la dona com a exemple de puresa i honestedat, però encara amb absència de drets socials.

La Revolució francesa, amb la Declaració de drets de l’home i el ciutadà, va marcar un punt d’inflexió, copiat per la Constitució dels Estats Units.

Però tot i així, vam haver d’esperar fins al segle XX per veure una veritable intenció d’eliminar qualsevol indici de diferència entre homes i dones.

A Espanya no va ser fins a la II República, amb la Constitució de 1931 i amb la fermesa de Clara Camp amor, quan es va suprimir qualsevol ambigüitat en interpretació de la declaració d’igualtat per sexes, classe social, riquesa, creences i idees. Tot i haver entrat en l’edat contemporània, hi ha hagut passos cap endavant i cap enrere, originant la necessitat de l’aparició dels moviments feministes.

En ple segle XXI, segueixen sent una necessitat aquests moviments, LLUITANT per una justícia que encara no es dóna. En determinades cultures, com la musulmana, la dona gairebé és un objecte, en relació amb la nostra cultura occidental.

Però la cultura occidental tampoc li atorga el degut protagonisme. La desigualtat es fa evident, per exemple, en les cotes de responsabilitat i remuneració en molts sectors. Fins quan?

Claudia Pérez Torrabadella

1r Bat

Sí, jo estudio llengües clàssiques

Després de quasi tres mesos cursant primer de batxillerat puc donar honestament la raó a tots aquells professors que ens deien la mítica frase “ Primer de batxillerat no és cinquè d’ESO”. És ben certa, ja que l’educació secundària obligatòria no té res a veure amb el batxillerat,  ara ja no aprens perquè sí, sinó que hi trobes una lògica i gaudeixes de la majoria dels coneixements que se’t presenten.

Les assignatures que més han cridat l’atenció han estat les llengües clàssiques: llatí i grec. Primerament ha estat, bàsicament, perquè mai no havia cursat cap d’aquestes matèries; havia estudiat català, castellà, història… però mai llatí o grec. De seguida, vaig poder veure com d’errònia és l’opinió popular: les classes avorrides de llengües clàssiques, la memorització infinita de declinacions i casos, entre d’altres, han passat a la història, almenys a l’Institut Premià de Mar. A  l’IPM utilitzem un mètode més dinàmic i entretingut que es basa en la lectura com a eina principal per aprendre aquestes llengües, sovint falsament catalogades com a mortes.

Fa menys de tres mesos no sabia res de cap de les dues llengües, recordava vagament les paraules no gaires afalagadores de la meva mare sobre el llatí i les expressions de sorpresa quan vam fullejar el meu nou llibre de  grec i cap dels meus familiars va ser capaç de pronunciar cap mot. Elles, les clàssiques, no pertanyien a la meva realitat i durant molt temps, per desgràcia, les vaig considerar mortes, fins ara. Ara sóc capaç de llegir, construir frases coherents i traduir textos del llatí al català i frases compostes del grec al català. Pensa-ho bé, en tres mesos hem fet un gran avenç (jo i els meus companys de clàssiques) tant en llatí com en grec; tot i que potser és més notable a grec que no pas en llatí. La majoria de nosaltres no sabíem  l’alfabet grec, ni la pronunciació de les seves lletres ni les característiques principals de la seva gramàtica. Ara tots nosaltres hem aconseguit llegir i analitzar sintàctica i morfològicament frases gregues escrites per grans intel·lectuals i pensadors de l’època clàssica.

Aquest pas, que per alguns pot semblar una ximpleria o poca cosa, a mi m’omple d’alegria i orgull ja que sento que poc a poc m’estic apropant cada vegada més a conèixer en profunditat les nostres llengües i cultura. El coneixement de llengües antigues ens permet veure amb altres ulls la nostra societat i llengües actuals, ens permet crear connexions i conèixer parts de la nostra història que pot ser desconeixíem.

Encara em queda molt per aprendre sobre aquestes grans llengües oblidades per alguns, però encara molt vives en els cors de molts altres. Jo ja he començat la meva aventura endinsant-me en les llengües clàssiques, i vosaltres? Us hi animeu? Estic segura que no us decebran.

Sandra Mendoza

1r Batxillerat Humanístic

El meu primer trimestre de grec

Aquest any 2015 he tingut l’oportunitat d’aprendre una fantàstica llengua com és el grec. Sempre quan comences una llengua estàs angoixat, és tot nou i diferent, desconegut, però poc a poc vas millorant, la llengua et va captivant i tu, senzillament tens ganes de seguir aprenent.

Aquest primer trimestre de grec el vam començar aprenent-nos l’alfabet, si més no, l’ordre. Quan ja tots teníem l’alfabet dominat, vam entrar en la dificultat d’escriure les lletres en majúscules i en minúscules, i estic segura que a més d’un els va portar un mal de cap, no era pas senzill! Pocs dies més tard de començar a poder escriure les lletres sense tanta dificultat, tot i que encara n’hi havia, vam centrar-nos en el que per a mi, és la part més difícil del grec, llegir. Quan la professora et posa davant unes oracions escrites en grec i ella te’n llegeix la primera, tu no hi veus cap mena de relació entre el que ella acaba de pronunciar i el que tu tens escrit al llibre. El primer contacte amb la lectura és complicat, però quan ja et diu com es pronuncia cada lletra, vas entenent millor que sí que hi ha relació entre el que es llegeix i el que està escrit. El joc d’etimologies i la pervivència del grec en diferents llengües actuals per al Dia Europeu de les Llengües ens va ser cabdal per aprendre a llegir en grec i adonar-nos que sabíem grec sense saber-ho (periodista, ginecòleg…). Vam començar de seguida amb oracions fàcils, tot i que no n’hi ha cap de fàcil, totes són molt profundes de forma i de contingut, ja que estàs llegint oracions que van ser escrites a la Grècia Antiga, i és una responsabilitat i tot un repte, però tots hem aconseguit sortir-nos-en. Com ja portàvem un més de classe i havíem avançat força vam dedicar una setmana a la mitologia grega, i confesso que és la part que més m’agrada. La mitologia grega és fascinant, el llibre t’ho explica d’allò més bé i et sents realitzat de poder llegir els noms dels déus com realment s’escriuen i no amb la traducció que cada país ha fet d’ells. Quan vàrem acabar la setmana de la mitologia, vam entrar en la gramàtica, l’aterridora gramàtica. Casos, declinacions, esperits aspres, esperits suaus, accents circumflexos… a la majoria del alumnes això no els sonava gens ni mica. Primer vam aprendre que hi ha cinc casos però que el primer trimestre de grec només n’estudiaríem tres i en singular. Vam començar amb el nominatiu i l’acusatiu semblava que tothom ho havia entès força bé, vam estudiar els esperits, però la posició dels els accents els vam deixar apartats, eren d’un nivell superior i ja els estudiaríem més endavant. Vam introduir el cas genitiu a la llista i semblava que aquest costava una mica més, però ho vam entendre força ràpid. I ja, per acabar el que s’aprèn en el primer trimestre de grec, vam començar a traduir. Traduir costa, i requereix molta concentració i temps, no és fàcil, però no és gaire complicat si hi poses interès i et dediques a analitzar bé les oracions i buscar totes les paraules al vocabulari. Si no practicaves cada dia una mica de lectura i una mica de traducció, era molt fàcil que et quedessis encallat allà i no poguessis seguir entenen gaire més.

En aquesta assignatura al igual que a llatí, tenim una eina digital que ens ajuda a fer activitats i a seguir millor el temari, al mateix temps que vas aprenent diverses coses que potser només amb el llibre o l’explicació de classe no t’havia quedat clar. Aquesta eina és el Moodle, jo mai no havia treballat amb Moodle abans, així que m’està costant acostumar-me a utilitzar-lo dia rere dia. El Moodle té un qualificador, que et puntua del 0 al 100, evidentment un 0 és un 0 i un 100 és un 10; et puntua segons les activitats que vagis fent, si les fas totes i a totes treus la màxima nota tindràs un 100 i si no en fas cap tindràs un 0, tot i que no es tracta d’extrems, la majoria ens movem entre el 70 i 80. El Moodle cada dia et planteja activitats diferents, n’he vist i comentat moltes de geografia grega, amb unes imatges, unes vistes i una informació molt interessant que ha fet que les meves ganes per viatjar a Grècia anessin augmentant cada cop més. Grècia mostra unes platges cristal·lines i d’ensomni, unes cases blanques molt característiques i unes postes de sol de pel·lícula. A part del Moodle tenim altres maneres digitals d’aprendre grec, com són els diversos blocs que hi tenim a l’abast (23 blocs de clàssiques de l’IPM!): hi ha un bloc de cinema, un bloc on es comparteix música actual que fa referències als clàssics, un bloc d’etimologia grecollatina i altres blocs amics que sempre podem consultar. El millor d’aquests blocs a part de que sempre aprens alguna cosa nova, és, que els qui t’ensenyen són els teus propis companys! Cada alumne és lliure de fer un apunt personal sobre allò que ell o ella trobin interessant i ens ho comparteixen a nosaltres perquè puguem opinar sobre el tema, ho trobo fantàstic! També se’ns ha donat l’oportunitat de participar en un concurs de fotografia d’Instagram, el concurs és sobre els grecs i la llum, i qui vol participar només ha de fer una fotografia de reflexió i/o refracció de llum i penjar-la a l’Instagram. Hi ha fotografies realment boniques, trobo que val molt la pena participar-hi.

Jo, aquest any, en l’examen de grec del primer trimestre he tret un 10, com sempre diu la nostra professora de clàssiques χαλεπά τὰ καλά (les coses belles són difícils), i és totalment cert, quan alguna cosa val la pena i t’esforces per aconseguir-la la satisfacció que tens quan les aconsegueixes és plena, i no em cansaré d’esforçar-me per allò que crec que és millor per a mi, i l’examen de grec és només un exemple, tot el que és bonic i allò que et fa feliç és difícil d’aconseguir.

Per acabar, m’agradaria esmentar que el grec és una llengua que mai no m’havia cridat l’atenció i des que hem començat el curs i les classes de grec em té enamorada. M’ha captivat per complet, sento molta intriga per aquesta nova llengua, i sens dubte la tornaria a triar si hem donessin l’oportunitat de tornar a triar les meves optatives de batxillerat. També animo a tots aquells que dubtin entre fer grec i no a que l’agafin. Aprens moltíssim i saber més sobre etimologia i cultura com la dels grecs sempre va bé. Són la nostra herència cultural i una baula per afrontar el nostre futur!

EROLA SUCH TORMO

1r Batx. Grec

Kahoot: Ars amandi d’Ovidi

El poeta romà Ovidi va escriure, entre d’altres, Ars amandi (Vid. Metamorfosejats, Aracne fila i fila i Sexe a Roma).

A veure, si recordeu detalls específics d’aquesta lectura ovidiana amb aquest Kahoot.

arsamandikahoot

Recordeu una de les preguntes de l’examen de Llatí de la 3a avaluació de la Lida?  L’escriptor Víctor Amela arran d’una entrevista a propòsit del seu llibre Amor contra Roma va dir:

“Llegint els historiadors coetanis de l’època d’August i els posteriors estudis històrics, he constatat que en els trenta anys que discorren entre el 12 aC i el 18 dC, data de la mort d’Ovidi, neix la parella occidental heterosexual tal com avui la concebem. Ovidi és el primer a cantar a l’orgasme femení, cosa que convenç l’home romà que val la pena viure l’experiència de procurar plaer a la dona. I el seu missatge cala i continua viu! Així és com l’home es converteix en amant, per primera vegada en la història. I avui és amant tot home que estima la seva parella, un seductor i un soldat del plaer de la seva parella. Ovidi ensenya l’home a seduir i les dones haurien de fer-li un monument per situar-les d’objecte a subjecte del plaer! “

[youtube]https://youtu.be/xu7tPCJgmps[/youtube]

En un text d’unes 150 paraules com a mínim, opineu amb arguments de l’Ars amandi d’Ovidi.

 

Maria Mayor
2n Batx. Llatí