Tag Archives: Lectures

Nausica a la Viquilletra, part grega

El grup de Literatura Catalana, juntament amb les alumnes de Grec de segon de Batxillerat, hem fet un treball col·laboratiu sobre Nausica de Joan Maragall. El grup que hem fet el treball som Versos d’ara i de sempre, com en Jordi ja ha explicat al seu article. El resultat de tota la nostra feina el podeu veure en aquest altre article.

La tasca de la Thaïs i meva ha estat treballar la part grega. Hem agafat els fragments que havien triat de Joan Maragall i hem anat buscant l’equivalent a l’edició de l’Odissea de l’editorial Les belles lettres, traduïda al francès per Victor Bérard per a la col·lecció des universités de france, que estava en grec i en francès.

També hem hagut de buscar l’equivalència en una edició en vers de l’Odissea, traducció catalana de Carles Riba, perquè al costat del text en grec, el fes entenedor a tothom. Carles Riba va ser un literat i filòleg clàssic molt important. Li agradava molt escriure sobre temes clàssics i va fer dues versions de l’Odissea, una en vers i una altra en prosa, les dues en català. També va ser qui es va encarregar d’acabar de lligar alguns fragments de la Nausica de Joan Maragall, un cop aquest va morir amb l’obra sense enllestir.

Els fragments en grec els hem afegit per escrit a la grabació i apareixen entre les diferents escenes, juntament amb el text de Carles Riba recitat.

A Literatura catalana vam triar uns versos per representar i la tasca dels de Grec va ser trobar alguns fragments de l’Odissea d’Homer en què es veiés el que representaríem. Va ser dificil trobar alguns fragments, ja que hi havia alguns diàlegs que pronunciaven diferents personatges segons les dues versions. Un exemple és el paper de Nausica, que en el text de Joan Maragall té més importància i és ella la que pronuncia alguns parlaments que a la versió d’Homer recita la reina Areté.

[Il·lustració de Laia Martínez]

Marina García
Grec i Llatí
2n Batx.

La violació de Lucrècia

21 Replies

Un suggeriment de la meva professora de clàssiques, Teresa Devesa, em va fer pensar a publicar el comentari que jo havia elaborat per al treball de Tit Livi, en llatí Titus Livius, un historiador romà nascut a Pàdua, en llatí Patavium, vers el 59 aC. El meu treball era del llibre Ab urbe condita, que literalment vol dir “des de la fundació de la ciutat (Roma)”, que segons la tradició es va produir l’any 753 aC. Al dia següent, però, la Núria va publicar un apunt molt ben elaborat sobre el seguiment d’un episodi llegendari romà al llarg de la història de l’art, en el qual es parla de Lucrècia en l’art, i com no és d’estranyar, una de les imatges que apareix en el seu treball és la que havia comentat jo en el meu. Penso que la seva feina, que està molt bé, es podria enriquir encara més amb una nova aportació i, per tant, aquí us la presento.

Tarquini Tatquini i Lucrècia de Ticià (1571). Galeria Britànica (Cambridge)

Aquesta és una obra de Tiziano Vecellio o Tiziano Vecelli, conegut com a Ticià, que va ser un pintor del Renaixement italià, autor d’una obra pictòrica notable. Tothom el considera un dels més grans retratistes de la seva època, sobretot gràcies a la seva habilitat per captar els trets de caràcter dels seus personatges. És un dels majors exponents de l’Escola Veneciana.
Venècia es podria dir que neix com a ciutat després de la caiguda de l’Imperi Romà, per la qual cosa no té ruïnes ni passat “clàssic”. Així que les fonts dels pintors venecians sempre van ser els textos literaris i en ells es va inspirar Ticià per a les seves escenes mitològiques. La pintura de tall clàssic amb escenes mitològiques o bucòliques són part important del conjunt de la seva obra i es troben presents des de l’inici de la seva carrera.
El conjunt de la seva obra es caracteritza per utilitzar colors vius i lluminosos, amb pinzellades soltes i una delicadesa en les modulacions cromàtiques sense precedents en la història de l’art occidental. Quan Tiziano Vecellio va elaborar aquesta obra, es trobava en un període on el color en una pintura era més important que el dibuix. Per tant, es volia plasmar de manera ràpida i de vegades imprecisa, sense disseny preparatori, donant com a resultat immediatesa i expressivitat, captant la realitat en el moment precís. Els contorns ja no estan definits amb exactitud i les amples pinzellades són esteses de manera aparentment veloç, com volent fer referència al motiu més que descriure’l. La matèria pictòrica queda en evidència tant a la cara, com, sobretot, en la roba, amb grumolls no allisats i fregats amb els dits. El resultat sol ser personatges en moviment, impregnats d’una animació vital totalment inèdita, en clar contrast amb l’execució cal·ligràfica lligada al dibuix. Potser és per això que el pintor tria aquest moment mític de tensió dramàtica i moviment alhora, de manera que la força expressiva no es troba en la precisió de les formes sinó en la indefensió del personatge femení enfront de la violència masculina.
Concretament, aquest pintura representa un episodi de l’última part del llibre primer d’Ab Urbe condita (57-60):

Al cap d’uns quants dies, Sext Tarquini va anar a Col·làcia amb un sol acompanyant, sense saber-ho Col·latí. Acollit allí amb amabilitat per aquella gent desconeixedora de la seva intenció, fou conduït, després de sopar, a l’habitació dels hostes. Quan li va semblar que els voltants estaven segurs i que tothom dormia, ardent de passió i amb l’espasa desembeinada, s’acostà a Lucrècia que dormia, i posant la mà esquerra sobre el pit de la dona, li va dir: << No cridis, Lucrècia; sóc Sext Tarquini; tinc l’espasa a la mà; moriràs si dius res.>>.

Com es pot veure, tant en la pintura de Ticià com en el fragment, apareixen dos personatges protagonistes: Sext Tarquini i Lucrècia. Segons la tradició romana, Lucrècia es va suïcidar l’any 510 aC després de ser violada pel seu cosí Sext Tarquini, fill del rei Luci Tarquini el Superb. D’acord amb la llegenda, la mort de Lucrècia -considerada heroica i símbol de la fidelitat- fou el detonant del derrocament de la monarquia i l’origen de la República romana, els primers cònsols de la qual serien Tarquini Col·latí (el vidu de Lucrècia) i el seu parent Luci Juni Brut (també nebot del rei Tarquini).

Ariadna Jiménez Ferrer

2.2 batxillerat

Jornada Màrius Torres a Lleida: inoblidable!

16 Replies

Divendres 13 de maig del 2011. La capital de la Terra ferma ens rep amb un dia assoleiat i ens ofereix l’hospitalitat gòtica de l’antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs (me’n podeu dir l’etimologia?). La Sara, l’Ariadna, la Carla i la Jéssica, de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona, arriben a aquesta construcció del segle XV -que s’emmarca dins del gòtic català i és pràcticament l’únic exponent civil d’aquesta època que existeix a la Catalunya occidental- disposades a compartir amb d’altres alumnes i docents les seves reflexions sobre la influència de la mitologia clàssica en la lírica de Màrius Torres. I com a cirereta del pastís, una nova creació de la Sara que sargeix versos del poeta per teixir un text en prosa que traspua l’alè entre esperançat i desesperançat del poeta lleidatà.

[Foto: Teresa Devesa]

En entrar a l’Aula Magna, plena de gom a gom d’un auditori compost principalment de professorat, els nervis de les nostres protagonistes, un xic alterats des de bon matí i incrementats durant el trajecte i l’espera, augmenten notablement, cosa que no impedeix que en el moment de la seva exposició es mostrin segures i mantinguin la calma fins i tot quan la moderadora els marca el temps d’exposició.

A partir d’aquest moment, totes respirem tranquil·les i satisfetes i ens disposem a escoltar, relaxades, les comunicacions dels altres participants, només aturades per la pausa de l’esmorzar, que aprofitem per comentar la jugada i rebre les felicitacions d’alguns dels assistents. De totes les ponències voldria destacar la presència del bloc com a eina fonamental de la majoria d’experiències pedagògiques presentades i les reiterades referències gregues i llatines que feien que les vostres companyes busquessin la meva mirada còmplice, com si jo en fos responsable…

Xavier Lluna de l’INS Vescomptat de Cabrera d’Hostalric presentava un projecte indisciplinari d’autors en diferents llengües que incloïa Seferis, com a representant del grec modern.
Joan Carles Otero de l’INS Ègara de Terrassa (d’on ve el nom d’aquest institut?) compartí amb nosaltres la creació d’un bloc com a eina d’aprenentatge de la poesia del poeta lleidatà en el qual se cita Plató, Virgili i Horaci com a referències bàsiques. En algun moment -com no?- va deixar anar un Carpe diem que us prometo que no va ser inspirat per mi…
Juanjo Manau de l’INS Màrius Torres de Lleida va presentar un interessant documental sobre el poeta, en què es feia referència a Carles Riba com a inspirador del vessant més clàssic de Torres.
Anton Not, professor de Castellà de l’INS Els Planells d’Artesa de Segre, reflexionà sobre el valor de la traducció a les aules de Batxillerat i posà de manifest que, en general, les matèries de Llatí i Grec són les úniques que treballen aquest procediment tan important per a l’intercanvi cultural.

Onze comunicacions molt interessants, en definitiva, algunes més didàctiques, d’altres més erudites, de les quals les més autèntiques i emotives em van semblar aquelles en què el professsorat vam donar la paraula a l’alumnat. A part de la nostra, dues noies de 2n d’ESO de Tremp van fer una emotiva presentació de la feina realitzada des de Francès, Música i Biblioteca, i un grup sencer de 4 d’ESO de Vic va fer un sentit recital poètic amb música en viu.

En acabar, amb el regust dels mots de Torres encara a la boca, dinar, conversa i tornada a casa amb el convenciment de la feina ben feta. Què més es pot desitjar d’una jornada literària?

A continuació trobareu el text de la comunicació i la presentació que l’acompanyava. La Montse, que aprareix càmera en mà a les fotos, ben aviat penjarà el video de la comunicació a “Litecat”, però de moment podeu recordar com s’explicava l’Ànnia al davant de l’exposició del vestíbul del primer pis del nostre institut.

[Cliqueu a Pantalla completa per llegir-ho còmodament]

I pensar que tot va començar amb el comentari d’aquella entrada d’El fil de les Clàssiques… Aleshores jo no sabia què treballàveu a Literatura catalana ni que publicaríeu un article relacionant les nostres matèries, ni que la Montse Vilà, la vostra professora, em proposaria embarcar-me en aquesta aventura. La màgia de la xarxa, doncs, ens ha permès crear un projecte nou, comú, fruit de la col·laboració. N’hi haurà més, segur!

TERESA

Més llatí en la literatura

14 Replies

Fa tan sols uns dies que vaig acabar de llegir-me el recull de contes “Los girasoles ciegos” de l’escriptor Alberto Méndez. Aquest llibre, publicat per l’editorial Anagrama l’any 2004, tracta un tema delicat: la postguerra espanyola. Tot i així, l’autor tracta el tema amb contundència, per tal de deixar clar que aquest és un episodi de la nostra història que no hem d’oblidar. L’obra es basa en quatre relats situats temporalment en els anys més durs de la postguerra: entre l’any 1939 i 1942. Tots els relats es presenten amb una aparent independència l’un de l’altre, però es troben hàbilment relacionats entre ells.

[Portada de la 21ª edició de “Los girasoles ciegos”. Font: losefectossecundarios.wordpress.com]

Jo em centraré en el quart i últim relat, titulat “Cuarta derrota: 1942” o “Los girasoles ciegos”, del qual s’ha fet una posterior pel·lícula amb el mateix títol que potser alguns de vosaltres heu vist, estrenada l’any 2008 i dirigida per José Luis Cuerda. Aquesta història, que tanca el llibre, narra la història d’un home, en Ricardo, que viu amagat dins un armari de casa mentre la seva dona i el seu fill el protegeixen en silenci, ja que les seves idees polítiques no són acceptades pel règim franquista. Paral·lelament, hi ha un altre narrador, un diaca (un home que ha rebut el primer grau del sagrament de l’orde sacerdotal per la imposició de les mans del bisbe) anomenat Salvador i professor del fill de la família protagonista, que exposa les impressions que li causa el seu alumne i en definitiva, totes les seves sospites i pensaments.

Aquest personatge utilitza, al llarg de tot el relat, un gran nombre de llatinismes per expressar-se, completaments integrats en el seu monòleg. Mirant crítiques i comentaris per Internet sobre l’obra, moltíssima gent opina que hi ha molts llatinismes que no s’entenen i dificulten la lectura. És una avantatge, doncs, tenir coneixement d’aquesta llengua quan en alguna obra literària ens apareguin. Aquí us els deixo escrits.

…he sido derrotado y por ello me siento sicut nubes…, quasi fluctus…, velut umbra, como una sombra fugitiva. (pàg.105)
Bienaventurados los justos, quoniam et ipsi saturabuntur, porque serán hartos. (pàg.106)
Ellos pretendieron alterar el orden de las cosas, modificar los deignios del Señor, ignorando que non est potestas nisi a Deo… (pàg.107)
…porque necesitaba despertar su inquietud bobalicona: “Numera stellas, si potes”, les decía para que se sintieran minúsculos, ínfimos, vasallos. (pàg.107)

…usted y los míos sólo hubieran podido decir de mí lo mismo que el Padre pudo decir del Hijo: Oblatus est quia ipse voluit. (pàg.111)
Elena era y es la madre de Lorenzo. Voluntas bona, amor bonus; voluntas mala, amor malus. (pàg.115)
…si Dios había querido dotar al hombre de una compañera semejante a su primera criatura, adjutorium simili sibi, era también Su Voluntad que yo sintiera la complacencia que sentía. (pàg.118)
…aún hoy, cuando los hechos inexorables extinxerunt impetum ignis, han apagado el vigor del fuego, sigo sobrecogiéndome al recordar la cadencia de su caminar pausado. (pàg.134)
«Porque ellos serán hartos», pensó, y, casi sin advertirlo, cruzó aquel patio mascullando: ¡Saturabuntur! (pàg.137)
Y mi alma emprendió un camino sola sub nocte per umbram, ¿recuerda?, abandonada en la oscuridad de una noche que yo desconocía. (pàg.147)
Sine sanguinis effussione, non fit remissio, es cierto, no hay perdón si no se derrama sangre. (pàg.152)
Por eso me alineé con los que conquistaron imperios, con los que taparon la boca a los leones, obturaverunt ora leonum, con los que escaparon al filo de la espada, effugerunt aciem gladii. (pàg.152)
…tuve en mi mano el arma para castigar a los que, desoyendo la voluntad de Dios, se patriam inquirere, todavía buscan patria. (pàg.152)

[Les pàgines citades corresponen a 21ª edició d'”Anagrama, Narrativas hispánicas”, de l’any 2008]

Alberto Méndez, madrileny nascut a l’any 1941, va morir l’any 2004, deixant tan sols un primer i únic llibre publicat, sense amb prou feines assaborir l’èxit que després de la seva mort tindria la seva obra “Los girasoles ciegos”. Aquest va guanyar el I Premi Setenil al millor llibre de contes i, pòstumament, al 2005, el Premi de la Crítica i el Nacional de Narrativa, quedant així consagrat com un clàssic contemporani. A més, està traduït a diferents llengües.

[Alberto Méndez. Font: elpais.com]

Bé, ja heu comprovat l’important participació del llatí en aquest relat. Ara, m’ajudeu a traduir aquestes citacions? Creieu que es troben ben integrades i són usades correctament?

Aquesta és una prova més de la nostra connexió amb el món clàssic. La narració d’uns fets contemporanis amb l’ús de la nostra llengua mare, què en penseu? Us animeu a llegir el llibre? 🙂

Sara Cañizares

2n de batxillerat

Nunc est bibendum, d’Horaci

13 Replies

Nunc est bibendum on Prezi

La Lida ens va demanar que triéssim una oda o un èpode d’Horaci i vaig triar aquesta, sense saber ben bé el que significava. Després d’adonar-me de perquè està tan content el poeta romà, vaig pensar que més que una oda alegre era una mica macabre. Però, endinsant-me en la història, vaig descobrir, per altra banda, que el seu odi era compartit per altres contemporanis seus.

Gràcies a la Rebeca, he descobert Prezi, diguem que una actualització fantàstica del Power Point, però on-line. Per a aquesta presentació he fet recerca sobre la pervivència de la frase amb algunes imatges i també he afegit l’oda en castellà, il·lustrada amb imatges. He trobat un vídeo en holandès i llatí que ens la torna a explicar.

Després, gràcies a l’ajut de la Lida també he trobat una ruta de vins homònima al Maresme.

Què en sabeu sobre aquest tòpic d’Horaci? Què creieu de l’oda? Sabríeu trobar més pervivències del tòpic horacià?

Coty Ledesma,
Llatí i grec,
2n Batxillerat.

Horaci: Persicos odi, puer, apparatus!

10 Replies

Després d’haver treballat a classe Horaci, ens hem adonat que és un gran poeta romà que ha deixat una gran petjada en la literatura de tots els temps i que es mereix el lloc, entre els grans poetes clàssics no cristians, en què el va col·locar Dante:

El bon mestre va començar a dir:

“¿Veus aquell que, espasa amb mà,

va davant dels altres tres com si en fos el senyor?

Aquell és Homer, poeta sobirà;

l’altre que ve és el satíric Horaci;

Ovidi és el tercer, i l’últim Lucà“.

DANTE, Infern IV, 85-90

Sabeu qui parla a Dante i li presenta els grans escriptors clàssics que estan a l’infern dels no batejats? Per què creieu que titlla de satíric a Horaci?

En la tasca col·lectiva proposada al fòrum del nostre Moodle, el meu treball correspon a l’oda 38 del llibre I.
Aquí Us ha agradat escoltar-lo en llatí recitat amb el ritme que es mereix l’estrofa sàfica?

En aquest power point, us he recollit la seva pervivència:

Espero que us hagi agradat i que amb els vostres comentaris i suggeriments, m’ajudeu a millorar-lo.

Plurimas gratias!

Lina Velasco

2n Btx Llatí

“La machine infernale” de Jean Cocteau

10 Replies

La Núria, professora de Francès i Llatí, em va fer arribar fa un temps aquesta peça teatral de Jean Cocteau amb un títol que poc fa sospitar que ens trobem davant una versió del mite sofocli d’Èdip. Poeta i dramàturg francès, però també destre en altres disciplines artístiques com el grafisme i el cinema, descobreixo que l’autor de La machine infernale va tractar els mites grecs en diverses ocasions, tot aprofitant el seu caràcter simbòlic per fer palesa la seva visió del món des d’un prisma poètico-pessimista propi de la seva generació, visió que va intentar transmetre mitjançant l’Art en majúscules, amb totes les seves manifestacions particulars. Antigone (1928), Bacchus (1952), Le Testament d’Orphée (1961), Mythologie (1934), Phèdre (1950), Pégase (1965), juntament amb dues versions d’Orphée (el 1927 en forma de tragèdia i el 1944, de litografies) són mostres d’aquest tractament del mite a través de molt diferents manifestacions artístiques, que van de les més visuals a les més intel·lectuals. No obstant, el conflicte edípic sembla que és el que més atrau el nostre poeta, ja que a part de l’obra que ens ocupa, l’havia tractat també a la peça teatral Oedipe roi suivi de Roméo et Juliette (1928) i a l’òpera-oratori Oedipus-Rex (1927).

Retrat de Jean Cocteau (1916). MODIGLIANI.

The Art Museum Princeton University, Princeton

Rere una portada il·lustrada pel nostre polifacètic enfant terrible, La machine infernal comença amb un primer acte en què la reina Iocasta, acompanyada de Tirèsias, intenta posar-se en contacte amb el fantasma de Laios, que pretén prevenir-la de la imminència de l’arribada del portador de desgràcies, Èdip. L’espectre, desesperat, es veu víctima de la incomunicació amb una Iocasta incapaç d’escoltar-lo, i la seva veu inútil es fon en les ombres sense haver aconseguit fer-se sentir. La tragèdia està servida.

Al segon acte se’ns mostra una Esfinx enamorada, víctima del seu propi destí destructor, acompanyada d’un Anubis de ressons egipcis que li recorda el seu caràcter monstruós i l’allunya de la seva aparença humana quan ella es veu incapaç d’abandonar-la. Aquesta dona-lleó alada és sens dubte el meu personatge preferit de la tragèdia i converteix el segon acte, al meu entendre, en el més reeixit i impactant. Es tracta d’una botxí-víctima, víctima-botxi, que voldria deixar de ser esclava del seu destí monstruós. Finallment, però, la niciesa d’Èdip la transforma en una Nèmesi que fuig de la incapacitat humana de reconèixer la veritat:

NÉMESIS, voilée. – Les pauvres, pauvres, pauvres hommes… je n’en peux plus, Anubis… J’étouffe. Quitons la terre.

De fet, la insensatesa humana ja l’havia definit prèviament Anubis, en un parlament premonitori de l’orbesa final del protagonista:

ANUBIS – Beaucoup d’hommes naissent auvegles et ils ne s’en aperçoivent que le jour où une bonne vérité leur crève les yeux.

El tercer acte se situa en la nit de noces d’Èdip i Iocasta, en què la principal preocupació de la parella -i més tard de l’endeví Tirèsias- semblen ser les diferències entre els seus membres. L’edat, l’estàtus, el gènere, la procedència semblen interposar-se entre els amants i provocar un cansament i una por existencial que el mirall i les tonades d’un borratxo, ambdós tradicionals transmissors de la veritat que els homes no volen veure, s’encarreguen de recordar. Un bressol al costat del tàlem nupcial, omnipresent, ens recorda inevitablement el caràcter antinatural d’aquesta unió

Disset anys després, un quart acte, més breu que els altres, com si d’un epíleg es tractés, ens porta a l’espai temporal que correspon a la tragèdia original de Sòfocles. Quina és la diferència? Cocteau reprèn el recurs de l’espectre -per què deu ser que des de la primera escena m’han vingut al cap escenes de Shakespeare com la del cementiri a Hamlet?- , en aquest cas el de la part maternal de Iocasta que se separa del cos mort de la Iocasta esposa i acompanya el seu fill i la seva néta Antígona cap a l’exili. Ara és Creont qui és incapaç de veure el fantasma de la seva germana i acomiada els fugitius amb una apel·lació al deure envers la seva neboda Antígona, tot avançant el conflicte posterior, que com hem vist, Cocteau ja havia tractat al 1928.

Gràcies, Núria, per donar-me a conèixer aquesta obra i apropar-me a la producció escrita d’un autor que coneixia més en el seu vessant cinematogràfic. Esperem poder tirar endavant algun projecte relacionat amb aquest text!

I vosaltres, alumnes que heu llegit l’original Sofocli i heu estudiat l’obra d’aquest autor en general, ¿què me’n podeu dir? Havíeu sentit a parlar de Jean Cocteau? Comenteu la portada del llibre, dissenyada pel mateix autor.

TERESA

Sandàlies d’escuma

14 Replies

Tal com sabeu, un ocellet em va dir que la propera lectura de Literatura catalana serà Quadern d’Aram de Ma Àngels Anglada i que dijous 31 de febrer vau assistir a una conferència introductòria. Sabíeu que era llicenciada en Filologia Clàssica i, a part de la seva producció personal, va traduir molts textos grecs i llatins al català? I que va dedicar molts anys de la seva vida a impartir Grec i Llatí en un institut de Figueres?

[Foto: AGÈNCIA PONTAS]

Sobre aquesta autora per qui, com comprendreu, sento una especial i sincera admiració, ja us vaig demanar que comentéssiu un article d’El Fil de les Clàssiques que enllaçava l’autora amb la lírica horaciana que estàvem treballant, i cal destacar també la sentida elegia que li dedicaven els companys de l’Institut Cristòfol Ferrer amb motiu del desè aniversari de la seva mort, el dia de Sant Jordi del 1999. No creieu que, per a una escriptora, és el millor dia per morir?

Com a complement del que us pugui explicar la professora de Literatura catalana, jo em centraré sobretot en la part més clàssica de la seva producció, per acabar centrant-me en una novel·la de recreació històrica que m’agrada especialment, Sandàlies d’escuma.

Si repasseu la biografia de l’autora, la podreu imaginar d’estudiant de batxillerat, apassionada de ben segur com vosaltres pel món clàssic, a l’escola del Pare Coll de Vic on va començar a guanyar certàmens literaris de caràcter escolar. El 1945 inicia els seus estudis de Filologia clàssica a la facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, que cursa fins al 1951, quan obté, amb premi extraordinari, la llicenciatura en Filologia clàssica. Durant aquesta època inoblidable de la seva vida coneix el que serà el seu marit, però també literats de formació clàssica tan importants com Carles Riba o Ferran Soldevila, històriador amb el qual va estudiar clandestinament Història de Catalunya. Aquest mateix any comença a treballar com a professora d’assignatures de lletres a l’escola Pare Coll, on imparteix, també d’amagat, una hora setmanal de Català. Eren èpoques dures, ¿què us penseu?

El 1954, any del seu casament, Ma Àngels obre un parèntesi laboral i creatiu que es tancarà al 1965, quan tota la família es trasllada a Figueres. Amb les filles ja pujades, l’autora es veu amb cor tant de tornar a treballar, de professora de Grec a l’Institut Ramon Muntaner, com de reemprendre la seva vocació literària, i és en aquesta època quan coneix personalment Salvador Espriu. Eren altres temps i sovint les dones deixaven de treballar en casar-se, però la força poètica i didàctica interior no s’apaga tan fàciment…

A principis dels 70 publicà el seu primer llibre i viatjà per primer cop a Grècia. No us podeu imaginar què significa per a una hel·lenista la primera vegada que trepitja terra grega i encara més després d’haver esperat tant! Veure l’acròpolis amb el Partenó observant-te des del capdamunt, visitar les illes, Delfos, tantes i tantes meravelles, és indescriptible!! Us ho diu una que pateix aquesta malaltia incurable… i que duri!

A partir d’aquí comença una carrera literària i compromesa amb la cultura catalana per la qual rebrà molts premis i reconeixements, entre ells la creu de Sant Jordi el 1994. Coneixerà un altre dels grans de la cultura catalana, Joan Fuster, i des del 1988, un cop mort el seu marit, continuarà viatjant a Grècia -us asseguro que quan es comença, ja no es pot parar- amb familiars i amics.

Per posar imatges i so a aquestes pinzellades biogràfiques que us he exposat, us recomano la pàgina web Quadern d’Anglada, dirigida per Lluís Rius, que il·lustra la cronologia amb fotografies antigues i talls de veu de l’autora comentant els diferents moments de la seva vida. És també una font molt útil per a l’estudi d’altres aspectes com l’obra i la significació de l’autora.

El seu és un llegat extens, malgrat els parèntesis vitals i la tardança en la publicació de la primera obra, que dividiré en traduccions, assajos, literatura juvenil, poesia i novel·la.

La seva tasca com a traductora de textos grecs reflecteix la seva preferència per l’univers femení i la poesia de l’època hel·lenistica. El seu llibre Les germanes de Safo: antologia de poetes hel·lenístiques, per exemple, va obrir una escletxa perquè la veu d’algunes poetesses poc conegudes sortís a la llum i va ser font d’inspiració per d’altres estudis posteriors com Poetes gregues antigues de Margalida Capellà.
La poesia grega també és omnipresent en els seus assajos, com en el cas de Paradís amb poetes (1993), on ofereix una visió personalíssima del món grec no gens allunyada de la quotidianitat que presenta a Retalls de la vida a Grecia i Roma (1997) o Les dones de l’Odissea (1997). Altre cop el món femení, ¿veieu? Nogensmenys, la recerca de referents clàssics en la literatura, com fem nosaltres a classe, ocupa l’autora a El mirall de Narcís / el mite grec en els poetes catalans (1988).
Si mai voleu regalar un llibre a un noi o noia d’entre 10 i 16 anys, segons el seu ritme de lectura, no deixeu de portar-li Relats de mitologia I. Els déus (1996) o Relats de mitologia II. Els herois (1996). De ben segur que us els llegireu també vosaltres!
De la mateixa manera els ressons clàssics són presents inevitablement en la seva obra poètica. Així, el lector de Díptic pot percebre els ressons de la lírica horaciana i catul·liana, que estem estudiant ara a classe. I el segon recull, Kyparissia, rep el nom d’una localitat del Peloponnès i conté poemes com Variacions sobre el tema de Cassandra o Record de Vic des d’Esparta.
La seva prosa també està imbuïda de referències clàssiques. El nom, per exemple, de les protagonistes femenines d’Artemísia, són l’indicat al títol i Electra. Us sonen? No obstant, Sandàlies d’escuma és la novel·la ambientada a l’època hel·lenística que conjumina les tres passions de la literata: l’hel·lenisme, la poesia i el món femení.

La protagonista d’aquest text publicat el 1985, que va ser guardonat amb el premi Lletra d’Or i el premi de la Crítica 1986, és Glauca de Quios, poetessa i música del segle III aC, personatge inventat a partir d’un nom testimoniat. La primera persona narrativa ens obre la porta als seus amors i desitjos més pregons, els seus viatges ens porten aires de l’Egeu i les seves costes, i el dia a dia descrit recrea per al lector la vida quotidiana en el món grec antic amb la la garantia que ofereix el fet de provenir d’una erudita en el tema com Ma Àngels Anglada. Fixeu-vos com justifica l’autora al final de la nota introductòria la tria del temps i espai en què es desenvolupa l’acció, sense oblidar el quart puntal de la seva obra, juntament amb els esmentats abans, la cultura i la llengua catalanes:

Voldria remarcar que no he triat un món tan allunyat per fugir del nostre segle. Ara existeix l’angoixa i el perill nuclear. El segle III aC, però, no fou tampoc una edat d’or: el poder sempre ha tingut un braç llarg i cruel, o, com diu l’adagi català, “sempre han tingut bec les oques”.

Per completar aquesta visió necessàriament reduïda dels ressons clàssics en la producció d’Anglada, us recomano un interessant article de la seva companya de promoció, la professora de Llatí Dolors Condom, publicat a la Revista de Girona.

Podria dir tantes i tantes coses més…, però prefereixo deixar-vos la paraula a vosaltres, representants del futur, perquè comenteu tot allò que us suggereixin els meus mots. De coneixements en teniu, i de sensibilitat, us en sobra. Vet aquí la poesia.

TERESA

Sherlock Holmes i la deessa Diana

20 Replies

Ahir, llegint un llibre que m’havia comprat, vaig descobrir que la trama feia olor de clàssica. Un historiador d’un museu, expert en cultures antigues, mor assassinat dins el propi edifici. Sherlock Holmes i el seu inseparable amic Watson decideixen investigar el cas. Després de moltes aventures i perills, descobreixen que l’autor del crim és el terrible professor Moriarty, l’etern enemic de Holmes, i que aquest pretén apoderar-se del tresor que constitueixen les ofrenes que feien els romans a Diana al seu temple, que està situat al subsòl de Londres. Al final, la policia fa una batuda contra Moriarty i els seus ajudants, però el professor s’escapa.

A veure qui em respon aquestes preguntes:

De què era deessa Diana?

Quin tipus d’ofrenes es feien als déus?

Com s’anomenava Londres en temps dels romans?

Arnau Lario Devesa

2n d’ESO

Mèmnon i les aus memnònides

15 Replies

Nosaltres hem fet a classe un muntatge audiovisual per explicar-vos aquesta narració d’Ovidi, recollida en la primera part de Narracions de mites clàssics, i esperem que us agradi.