Tag Archives: Foment Lectura

Els mites en vinyetes

El treball sobre Narracions de mites clàssics que hem realitzat a l’Institut Isaac Albéniz es divideix en tres apartats. En aquest article parlarem de l’últim apartat, la recreació d’un mite lliure. Han sortit diversos tipus de treballs de recreació (tots molt originals), però ens centrarem particularment en els còmics. Hem tingut dos grups que n’han fet un: l’Alba García i el Miguel Ángel Rubio (Leucòtoe i Clítie) i el nostre grup, Marta Mèndez, Elena Garriga i Laia Ferrer (Atalanta i Hipòmenes).

El primer grup va aprofitar les obres d’art del punt dos (pervivència) per fer un còmic amb les imatges, que no és gaire comú, ja que la majoria dels còmics són amb dibuixos. Van incloure text extret del llibre o frases curtes que diuen els personatges amb bafarades.

Còmic de Leucotoe i Clitie, per Alba García i Miguel Ángel Rubio

Si esteu interessats en fer una ullada més detallada del còmic, aquí us deixem inserit l’enllaç corresponent.

En el nostre cas vam triar el d’Atalanta i Hipòmenes perquè va ser el mite que més ens va agradar d’entre els que vam treballar a fons. Dins d’aquest apartat, hem fet dues feines: la primera és un petit vídeo amb imatges diverses del mite i una veu que relata la història breument acompanyada amb una música suau de fons. Per l’altra banda, vam fer un còmic amb un programa anomenat Pixton sobre la mateixa història.

El mite d’Atalanta i Hipòmenes tracta d’una noia que guanyava fins i tot els homes en les competicions de cursa. Un dia, va preguntar a l’oracle si necessitava un espòs, i aquest li va respondre que no n’hi feia falta cap. Llavors Atalanta va decidir que, a tots els homes que volguessin casar-se amb ella, els reptaria amb una cursa. Si ells guanyaven, podrien casar-se amb ella, però si guanyava Atalanta, serien travessats per la seva llança. Tot i així, molts homes es van presentar al repte i van morir en l’intent. Hipòmenes estava d’espectador rient-se dels concursants per haver acceptat aquell repte de mort segura a mans d’una dona. Però quan va veure la bellesa d’Atalanta, se’n va enamorar i va demanar-li si podia competir contra ella. Atalanta, en veure el seu valor, va aconsellar-li que no ho fes. Igualment Hipòmenes va voler fer-ho i va anar a demanar ajuda a Venus, la qual li va donar tres pomes d’or. Va començar la cursa, Atalanta veia la possibilitat d’avançar-lo, però alguna cosa li impedia fer-ho. Quan Hipòmenes va veure que Atalanta tenia l’oportunitat d’avançar-lo, va llençar la primera poma. Atalanta es va aturar per agafar-la, però quan va veure que Hipòmenes l’havia avançat, es va afanyar a agafar-lo. Més endavant, Hipòmenes va llençar la segona poma i Atalanta va tornar a aturar-se per agafar-la. A la recta final, Hipòmenes va llençar l’última poma cap a l’altre cantó i Atalanta va caure en el seu parany. D’aquesta manera, Hipòmenes va guanyar la cursa i va poder casar-se amb ella. Amb tantes emocions, Hipòmenes no va donar les gràcies a Venus per haver-lo ajudat, i aquesta es va enfadar. Un dia, com a venjança, va incitar Hipòmenes a fer l’acte sexual amb Atalanta en un lloc sagrat. Cíbeles enfadada, va decidir convertir-los en dos lleons, els quals porten el seu carro. D’aquesta manera estarien sempre units però no podrien fer l’amor.

perfi.png

Igual que l’altre còmic, també us deixem un enllaç per poder llegir-ho.

Quines diferències trobeu entre els dos tipus de còmics? Com que no hem explicat gaire del primer mite anomenat, feu una recerca i expliqueu-nos que us ha semblat?

Coneixeu algun programa per crear còmics que no hagi emprat cap dels dos grups?

Elena Garriga i Laia Ferrer (4ESO)

Referents a “The fault in our stars” de John Green

Aquest últim pont he aprofitat per llegir un llibre que feia molt temps que volia llegir i del que segurament haureu sentit parlar. Aquest és No està escrit a les estrelles o com es coneix originalment The fault in our stars del escriptor americà John Green.

Quan vaig començar a llegir no m’esperava trobar cap referent, però no va ser així, per tant he pensat que seria bona idea compartir-ho.

Primer de tot aquí teniu un breu argument de la novel·la:

Hazel Grace és una adolescent malalta de càncer que obligada per la seva mare va a un grup d’ajuda per sortir de casa i fer amics. Ella no vol, però per fer feliç a la seva mare ho fa. Allà coneix Augustus Water, un noi que també ha estat malalt.  A partir del moment en què es coneixen comencen a passar molt de temps junts i creen una relació molt forta que tots dos són conscients no pot durar molt a causa de les seves malalties. Tot i això continuen junts intentant viure una vida normal per difícil que sigui. Hazel té el somni d’anar a Amsterdam a conèixer l’escriptor de la seva novel·la preferida per saber com acaba aquesta, però el viatge no surt com esperen tots dos.

Si voleu saber com continua, us recomano que el llegiu. Riureu i plorareu i val molt la pena. Aquí teniu els referents que he anat trobant. Si llegiu o heu llegit el llibre i n’heu trobat més, m’ho comenteu així com si us havíeu fixat en les referències clàssiques que esmento. Creieu que és important que llibres tan coneguts com aquest col·laborin amb les llengües clàssiques perquè aquestes tinguin el paper que es mereixen?

Yasmina Berkane Pais

2n Batxillerat C

Els barquers del Cafè naveguen cap a la Viquilletra!

Nosaltres, els alumnes de 2n de batxillerat de l’institut Issac Albéniz hem realitzat una sèrie de feines per participar a la Viquilletra. Aquestes han consistit en elaborar un seguit d’articles en els quals fem al·lusió a referents clàssics que trobem en l’obra de Jesús Moncada, El Cafè de la Granota. Aquesta obra és una lectura obligatòria en l’assignatura de Llengua catalana d’enguany, a segon de batxillerat.

Jesús Moncada, autor de l’obra “El Cafè de la Granota”. Imatge extreta d’una presentació a l’obra.

Els membres del grup “Els barquers del Cafè” hem redactat un total de tres articles. En aquests articles veiem com l’autor, Jesús Moncada, fa referències a alguns mites clàssics que trobem reflectits dins petites històries d’un poble prop del riu, on solen succeir aventures de tota mena. Els mites que podem trobar en aquest llibre són dos, a més d’expressions que podem relacionar directament amb el llatí litúrgic.

  • El mite de Sísif, que trobem en la primera història titulada: “Un barril de sabó moll”. Aquesta conte tracta sobre com un pobre peó, en Florenci, puja amb condicions adverses un barril de sabó moll fins a la botiga de l’Adelaida, que es troba a dalt de tot d’un carrer. Però a causa de les males condicions, el barril se li va esmunyir de les mans i va acabar esclafat a baix del carrer. En el seu article, les nostres companyes Carla i Irene, han buscat referents històrics i mitòlogics relacionats amb aquesta història i amb el mite de Sísif.
  • El mite i la figura de Caront la podem trobar en la setena història “Senyora Mort. Carta de Miquel Garrigues”. Aquesta història ens presenta la carta d’un home que escriu el seu desig per després de la mort. El seu desig està relacionat amb la seva vida, ja que ell és barquer i en veure un quadre on es representa Caront, vol fer de barquer en el més enllà, però sense destituir Caront. En l’article de les nostres companyes Judith i Claudia, com molt bé diu la nostra professora de català, Montserrat Vilà, en els comentaris, “han contemplat totes les cares possibles del mite: la mitològica, la filològica, l’artística”. A més, han fet un gran treball, ja que han aconseguit apropar-nos la figura de Caront i ajudar-nos a adquirir coneixements sobre aquest.

Mapa del poble de Mequinensa fet pel propi Jesús Moncada

Mapa del poble de Mequinensa dibuixat pel propi Jesús Moncada. Imatge extreta del blog oficial de l’autor

A part dels dos mites clàssics, trobem en un dels petits contes del llibre titulat “Absoltes i Sepeli de Nicolau Vilaplana”, unes referències al llatí litúrgic, és a dir, el que s’utilitza en celebracions religioses. En aquest capítol, veiem la crítica social de l’autor, ja que ens relata uns fets que succeeixen paral·lelament, com són l’enterrament d’una de les persones més estimades del poble i un important partit de futbol que se celebren a la mateixa hora, i la gent del poble dubta a quin dels dos esdeveniments assistir. Al llarg del capítol, com veiem en l’article de les companyes Núria i Laura, trobem algunes expressions llatines relacionades amb l’àmbit litúrgic. No us perdeu el fantàstic article de les nostres companyes.

En conclusió, ens presentem al concurs Viquilletra amb ganes de incentivar la gent a fer recerca de mites i referències clàssiques en les seves lectures, ja que si ens posem a analitzar cada obra, de ben segur que trobem una infinitat de relacions clàssiques!
Esperem que els nostres articles us agradin i us convidem a emprendre la lectura del Cafè de la Granota amb una visió clàssica!

Roger Navarro
Daniel Martín
2.2 Batxillerat
INS Isaac Albéniz

Referències del llatí litúrgic a El Cafè de la Granota

Aquest treball sobre les referències del llatí litúrgic que surten esmentades a El Cafè de la Granotade Jesús Moncada, ha estat encomanat, com un projecte interdisciplinari, per la professora de llengua llatina, Teresa Devesa, i la de llengua catalana, Montse Vilà, per tal de presentar-lo al concurs de Viquilletra.

El Cafè de la Granota relata un seguit d’històries anotades amb un to d’humor i de crítica social. Hi desfilen una sèrie de personatges entre els quals destaquen un Sísif nostrat, un dissortat delinqüent vocacional, uns incondicionals afeccionats al futbol vilatà, un pagès massa atent amb les propietats dels seus veïns, un confident de les forces d’ordre públic a qui en la foscor li plouen cops a cada cantonada, un antic barquer que vol recuperar l’ofici a l’altre mon, un afeccionat a les novel·les d’intriga amb un geni massa viu… Totes elles explicades en un vell cafè d’una costeruda i riallera vila estesa a la vora de l’Ebre. (Resum de la contraportada)

Google imatges

Mequinensa [Font: Bloc Camí de sirga]

El que nosaltres ens proposem en aquest article és trobar totes les referències del llatí litúrgic que Jesús Moncada introdueix en alguns dels seus relats. L’article fet per la nostra professora Montse ens va servir com a inspiració per tal d’elaborar el nostre. Companyes nostres han fet altres articles on podem trobar referents clàssics, com ara el de Caront o el de Sísif.

Les referències al llatí litúrgic les trobem al tercer relat del llibre, “Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana“. Aquest petit relat ens explica la història del dia que va ser enterrat l’oncle Nicolau. El seu enterrament va ser un èxit rodó, tot i que coincidia amb el partit de futbol més important de la temporada. La mort de Nicolau també va coincidir amb la falta del rector del poble, les males llengües deien que els de l’equip Masos de Cinta havien acordat amb el rector de Vallperdiu perquè fessin l’enterrament el mateix dia del partit, i així desanimar els jugadors de Mequinensa. Els membres del poble estaven decebuts per aquesta coincidència i van acabar interrompent l’enterrament per veure el partit, això sí, al final, fins i tot el mateix àrbitre es va apuntar a la cerimònia de comiat de l’oncle Nicolau.

La primera referència que trobem al llibre és Dominus vobiscum, una antiga forma de salutació devota, incorporada a la litúrgia de l’Església, on s’usa com un preludi a certes oracions formals. Està format per un nominatiu singular masculí que fa de subjecte i un pronom més una preposició. El seu significat és: El senyor (sigui) amb vosaltres.

“Com podies evitar rumiar, cada cop que un udol ens arribava encanonat pel carrer Major i feia tremolar els vidres dels balcons i les finestres de la plaça: ara marcarem, o, aquesta vegada no ens salvarà ni Déu? Només quan el nostre equip va fer el que el meu cunyat, el Pere Savina, anomena el gol del dominus vobiscum -perquè el crit que el pregonava coincidí amb aquesta llatinada- va semblar que el capteniment se n’anava en orris.”

La segona referència que trobem al llibre és Requiescat in pace. Se sol utilitzar com a epitafi en làpides o esqueles en la majoria dels països cristians. El seu origen es troba en la part final del responsori litúrgic dels funerals. Està format per un verb de la tercera conjugació en 3p signular del PSA més una preposició amb ablatiu que fa de CC. Té una forma abreviada R.I.P. El seu significat és: Descansi en pau. Antigament només era utilitzada la forma llatina R.I.P., però, actualment, conviu amb altres com per exemple D.E.P.

“Ara, no et pensis que allí es va acabar el nostre patiment; mentre el capellà enllestia les absoltes a empentes i rodolons, i la gent començava a espessir-se darrera el taüt, a punt d’emprendre el carrer Major, camí del cementiri, els de Masos de Cinca ens van clavar el gol del requiescat in pace.”

  • Què és el llatí litúrgic? En què es diferència del que estudiem nosaltres?
  • A partir de la informació donada a l’article, ¿podríeu veure amb quina intenció Jesús Moncada introdueix aquestes dues expressions llatines al relat?

Laura López i Núria Fernández.

2.2 Batxillerat INS Isaac Albéniz

Odisseu (el jurament) de Valerio Massimo Manfredi

Portada del llibre

TÍTOL: Odisseu, el jurament.

AUTOR: Valerio Massimo Manfredi

EDITORIAL: Grijalbo

ANY: 2014

SINOPSI: Odisseu o Ulisses, l’heroi del poema d’Homer, el més complex, el més modern. “El meu nom és Ningú” diu Odisseu, i més de dos mil anys després la seva persona segueix fascinant als lectors. Valerio Massimo Manfredi narra aquesta magnífica aventura des de la primera persona per apropar-nos a un protagonista molt humà i proper. Ens presenta la seva història, plena de meravelles i nobles gestes, des de la infància d’Odisseu a la petita illa d’Ítaca fins al final de la guerra de Troia. Una vegada i una altra el guerrer, home d’estat i diplomàtic, demostra la seva intel·ligència i la seva sensatesa. Proposa acords pacífics, resol conflictes, predica paciència i lleialtat, envoltat pels herois més orgullosos, tempestuosos i bèl·lics de l’antiguitat. Hèrcules, Paris, Laertes, Penèlope, Hèlena … la llista de noms, i tots conegudíssims, és llarga i tots tenen un paper fonamental en aquest gran drama íntim i llegendari alhora.

A part de la vida pública d’Odisseu, Manfredi ens relata l’odissea paticular de l’heroi, en la qual coneix la seva curiosa família, sobretot el seu avi matern, Licòmac, que li ensenya a ser més astut que els altres i a desconfiar del món que l’envolta, coses que l’ajudaran a la futura guerra de Troia.

Aquest llibre m’ha agradat molt, com tots els d’en Manfredi (Alexandrós, El Tirà…), perquè ens mostra l’heroi des del punt de vista més realista possible. El que m’ha encantat, a part del seu talent per mantenir el lector dins la història, és el fet que, a diferència del relat “oficial” d’Homer, tot té una explicació racional, és a dir, els déus no intervenen en cap moment a la guerra de Troia.

Per tant, recomano el llibre a tots aquells que vulguin conèixer una nova visió de la més famosa de les guerres i, de pas, us exhorto a llegir els altres llibres d’aquest gran autor italià.

Arnau Lario

1r Batx. Grec

 

Eneas com August

Després de llegir l’Eneida de Virgili, em vaig quedar amb ganes de fer un comentari d’un dels textos. El que he elegit és el de “Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians”, en què Júpiter diu a Venus que Eneas aconseguirà trobar la seva pàtria “Lavínia”, i que els troians acabaran trobant un lloc on viure.

Júpiter prediu a Venus la glòria dels troians (Eneida 1, 223-304)

“Et iam finis erat, cum Iuppiter aethere summo
despiciens mare velivolum terrasque iacentis
litoraque et latos populos, sic vertice caeli
constitit, et Libyae defixit lumina regnis.
Atque illum talis iactantem pectore curas
tristior et lacrimis oculos suffusa nitentis
adloquitur Venus: “O qui res hominumque deumque
aeternis regis imperiis, et fulmine terres,
quid meus Aeneas in te committere tantum,
quid Troes potuere, quibus, tot funera passis,
cunctus ob Italiam terrarum clauditur orbis?
Certe hinc Romanos olim, volventibus annis,
hinc fore ductores, revocato a sanguine Teucri,
qui mare, qui terras omni dicione tenerent,
pollicitus, quae te, genitor, sententia vertit?
Hoc equidem occasum Troiae tristisque ruinas
solabar, fatis contraria fata rependens;
nunc eadem fortuna viros tot casibus actos
insequitur. Quem das finem, rex magne, laborum?
Antenor potuit, mediis elapsus Achivis,
Illyricos penetrare sinus, atque intima tutus
regna Liburnorum, et fontem superare Timavi,
unde per ora novem vasto cum murmure montis
it mare proruptum et pelago premit arva sonanti.
Hic tamen ille urbem Patavi sedesque locavit
Teucrorum, et genti nomen dedit, armaque fixit
Troia; nunc placida compostus pace quiescit:
nos, tua progenies, caeli quibus adnuis arcem,
navibus (infandum!) amissis, unius ob iram
prodimur atque Italis longe disiungimur oris.
Hic pietatis honos? Sic nos in sceptra reponis?”
Olli subridens hominum sator atque deorum,
voltu, quo caelum tempestatesque serenat,
oscula libavit natae, dehinc talia fatur:
“Parce metu, Cytherea: manent immota tuorum
fata tibi; cernes urbem et promissa Lavini
moenia, sublimemque feres ad sidera caeli
magnanimum Aenean; neque me sententia vertit.
Hic tibi (fabor enim, quando haec te cura remordet,
longius et volvens fatorum arcana movebo)
bellum ingens geret Italia, populosque feroces
contundet, moresque viris et moenia ponet,
tertia dum Latio regnantem viderit aestas,
ternaque transierint Rutulis hiberna subactis.
At puer Ascanius, cui nunc cognomen Iulo
additur,—Ilus erat, dum res stetit Ilia regno,—
triginta magnos volvendis mensibus orbis
imperio explebit, regnumque ab sede Lavini
transferet, et longam multa vi muniet Albam.
Hic iam ter centum totos regnabitur annos
gente sub Hectorea, donec regina sacerdos,
Marte gravis, geminam partu dabit Ilia prolem.
Inde lupae fulvo nutricis tegmine laetus
Romulus excipiet gentem, et Mavortia condet
moenia, Romanosque suo de nomine dicet.
His ego nec metas rerum nec tempora pono;
imperium sine fine dedi. Quin aspera Iuno,
quae mare nunc terrasque metu caelumque fatigat,
consilia in melius referet, mecumque fovebit
Romanos rerum dominos gentemque togatam:
sic placitum. Veniet lustris labentibus aetas,
cum domus Assaraci Phthiam clarasque Mycenas
servitio premet, ac victis dominabitur Argis.
Nascetur pulchra Troianus origine Caesar,
imperium oceano, famam qui terminet astris,—
Iulius, a magno demissum nomen Iulo.
Hunc tu olim caelo, spoliis Orientis onustum,
accipies secura; vocabitur hic quoque votis.
Aspera tum positis mitescent saecula bellis;
cana Fides, et Vesta, Remo cum fratre Quirinus,
iura dabunt; dirae ferro et compagibus artis
claudentur Belli portae; Furor impius intus,
saeva sedens super arma, et centum vinctus aenis
post tergum nodis, fremet horridus ore cruento.
Haec ait, et Maia genitum demittit ab alto,
ut terrae, utque novae pateant Karthaginis arces
hospitio Teucris, ne fati nescia Dido
finibus arceret: volat ille per aera magnum
remigio alarum, ac Libyae citus adstitit oris.
Et iam iussa facit, ponuntque ferocia Poeni
corda volente deo; in primis regina quietum
accipit in Teucros animum mentemque benignam.”

Text traduït per Miquel Dolç:

“ I ara que havien acabat, Júpiter, contemplant des del cim dels aires el mar ple de veles, les terres esteses, les costes i els pobles que s’hi escampen, s’aturà així en el punt més alt del firmament i fixà la mirada en els reialmes de Líbia. I mentre remou en el seu cor aquests afanys se li adreça Venus tota trista, negats de llàgrimes els seus ulls lluminosos: «Tu que governes amb lleis eternes els afers dels homes i dels déus, i els omples de temor amb el llamp, ¿quina ofensa tan gran han pogut cometre contra tu el meu Eneas i els troians, que, després de sofrir tantes pèrdues, se’ls tanquin tots els indrets de la terra a causa d’Itàlia? Prometeres fermament que, amb el rodar dels anys, d’ells, de la restauració del llinatge de Teucros, havien de néixer un dia els romans, uns governants que amb el seu poder dominarien el mar i totes les terres. ¿Quin pensament, oh pare, t’ha fet canviar d’intenció? Amb això almenys em consolava de la desfeta de Troia i de les seves tristes ruïnes, compensant amb aquest destí els destins adversos; ara la mateixa sort persegueix aquests homes sacsejats per tants desastres. ¿Quin termini poses a les seves fatigues, oh rei excels? Antènor, escapat d’enmig dels aqueus, ha aconseguit penetrar en els golfs d’Il·líria, endinsar-se sense temor fins a l’interior dels reialmes dels liburns i sobrepassar les fonts del Timavus; d’allí, per nou boques, fent ressonar vastament les muntanyes, brolla com un mar desfermat i solca els camps amb les seves aigües sorolloses. Ell, tanmateix, emplaçà allí la ciutat de Pàdua i l’estatge dels teucres, donà un nom al seu poble i hi penjà les armes de Troia, i ara reposa tranquil en una plàcida pau. Nosaltres, en canvi, els teus descendents, a qui atorgues un lloc a les altures del cel, després de perdre les naus, oh dolor!, som traïts i allunyats de les costes d’Itàlia per la ira d’una sola deessa. ¿És aquest el premi de la pietat? ¿És així com ens restaures la sobirania?»
Somrient-li el pare dels homes i dels déus amb aquella expressió de rostre que asserena el cel i les tempestes, tastà la besada de la filla i després digué així: «No tinguis por, Citerea, et resten inamovibles els destins dels teus; veuràs la ciutat i les muralles de Lavínium que et foren promeses i portaràs el magnànim Eneas ben amunt fins als astres del cel; cap pensament no m’ha fet canviar d’intenció. Te’n parlaré, doncs, ja que aquest neguit et rosega, i, anant més enllà en les meves explicacions, et descobriré els secrets del destí: aquest fill teu menarà en terres d’Itàlia una guerra grandiosa, abatrà pobles ferotges i donarà als seus homes lleis i muralles, fins que el tercer estiu l’hagi vist regnar damunt el Laci i hagi passat el tercer hivern després de la submissió dels rútuls. Però el seu fill Ascani, que ara duu el sobrenom de Iulus (es deia Ilus mentre restava intacte el regne d’Ílion), acomplirà trenta anys llargs de mandat, amb la successió dels seus mesos, traslladarà la capital del regne des de la seu de Lavínium i fortificarà Alba Longa amb gran puixança. Allí regnarà durant tres-cents anys sencers el llinatge d’Hèctor, fins que una sacerdotessa de sang reial, Ília, gràvida de Mart, donarà a llum una bessonada. Llavors Ròmul, ufanós de cobrir-se amb la pell d’una lloba rogenca, la seva nodrissa, serà dipositari del llinatge, fundarà les muralles de Mart i donarà nom als romans basant-se en el seu. A aquests no els poso límits ni en l’espai ni en el temps: els he assignat un imperi sense fi. Fins i tot l’aspra Juno, que ara castiga el mar, la terra i el cel omplint-los de temor, canviarà per a bé els seus designis i, d’acord amb mi, protegirà els romans, senyors del món, poble que es cobreix amb la toga. Així ha estat establert. Amb el decurs dels anys vindrà un temps en què el casal d’Assàrac sotmetrà Ftia i la gloriosa Micenes, i dominarà sobre Argos vençuda. D’aquest bell llinatge naixerà el troià Cèsar, que durà el nom de Juli, derivat del gran Iulus; el seu imperi arribarà fins a l’oceà i la seva fama fins als astres. Tu un dia acolliràs tranquil·la al cel, carregat amb les despulles de l’Orient, i també ell serà invocat amb pregàries. Llavors, aturades les guerres, els aspres segles esdevindran enignes: l’antiga Fe i Vesta, i Quirí juntament amb el seu germà Rem, dictaran lleis; les cruels portes de la Guerra seran tancades amb estrets forrellats; a dins, el Furor sacríleg, assegut damunt les armes cruels i encadenat amb les mans a l’esquena per cent nusos de bronze, bramarà horriblement amb la boca ensangonada.» Li diu aquestes coses i envia des del cel el fill de Maia perquè les terres i la recent fortalesa de Cartago s’obrin per donar hospitalitat als troians, no fos cas que Dido, ignorant el destí, els allunyés del seu territori. El déu va volant per la immensitat de l’aire, remant amb les ales, i en un moment es planta a les costes de Líbia. Compleix tot seguit l’encàrrec, i els cartaginesos, seguint el voler del déu, amanseixen els seus cors feréstecs; la reina, abans que ningú, adopta envers els teucres un ànim tranquil i una actitud benèvola.”

En aquest text Venus, trista, diu a Júpiter quina ofensa han fet Eneas i els troians per patir tantes pèrdues. Ella creu que és per culpa de la terra que Júpiter li va prometre que tindrien a Itàlia. Venus no creu que els troians, després de veure la seva ciutat cremada, mereixen patir tant. Júpiter li havia promès que un dia, dels descendents d’Eneas, naixerien els romans. També li diu que un dels aqueus amb qui havien lluitat ara descansa tranquil·lament mentre ells paguen per l’odi que els té Juno.  Júpiter parla a la fi, i diu a Venus que no temi pel seu fill Eneas, que aconseguirà fundar la ciutat promesa, Lavínium. A més abatrà grans soldats com Turn,conquerirà pobles sencers, etc. I que el seu nét Ascani també es farà famós, conquerirà la ciutat d’Alba Longa. Serà allà on segles més tard, naixeran de Rea Sílvia, uns bessons anomenats Ròmul i Rem. El primer construirà les muralles de Mart i fundarà la ciutat de Roma. Dels descendents de Ròmul, naixerà Gai Juli Cèsar Octavià, és a dir, l’emperador August. Segons Júpiter, les guerres s’acabaran i Juno deixerà de tenir odi als troians i ella mateixa els protegirà.

Podem veure que en aquest fragment Virgili ens explica l’origen de la fundació de Roma, el naixement d’August, etc. Recordem  que Virgili va escriure l’Eneida per encàrrec d’August, que volia donar a Roma un passat mític i gloriós. Per tant podem establir un  clar paral·lelisme entre Eneas, que acaba aconseguint un gran imperi, i August, que es proclama Imperator. En aquest fragment, Virgili ens vol dir que el destí de les persones està predestinat, ja que Eneas acaba trobant la seva pàtria i August, el seu destí serà ser Imperator, com ho havia pretès Juli Cèsar.

Parlant d’August, sabíeu que el 2014 se celebra el bimil·lenari de la seva mort? No us perdeu l’edició 2014 de Tarraco Viva!

Bust de Virgili

Quan vam anar a la Universitat de Barcelona vam veure un bust de Virgili a una de les biblioteques, la del Departament de llatí:

Què en penseu d’aquest fragment? Expliqueu el que està en negreta. Sabeu la continuació de la història? Com va fundar Ròmul la ciutat de Roma? Per què August encarrega l’Eneida a Virgili? Aconsegueix el seu propòsit?

Irina Balart
2n Batx. Humanístic

Origen de l’Eneida

Alguna vegada heu sentit a parlar de la guerra de Troia? Segur que sí, i gairebé segur que també n’heu vist la pel·lícula, fins i tot als nostres blogs, han fet diversos articles utilitzant la inventiva i creant un causant del incendi de Troia com aquest, però nosaltres us explicarem la història.

LA GUERRA DE TROIA

Tot va començar amb la celebració del casament de Peleu, un heroi grec, i Tetis, la dea del mar. Tots dos van convidar al banquet de les núpcies tots els déus excepte la dea de la Discòrdia, Eris, la qual, molt molesta per no haver-hi estat convidada, va decidir enviar una poma d’or on hi havia una inscripció que deia: ‘Per a la més bonica d’entre totes les dees’. Aquesta peculiar venjança és la que va donar lloc a l’origen de la guerra de Troia de la següent manera:

Totes les dees, en veure la poma, van començar a barallar-se, perquè totes deien que el fruit anava adreçat a cadascuna d’elles respectivament. En no posar-se d’acord, van demanar a Zeus que decidís qui era la més bonica. Però Zeus no va poder decidir, ja que Hera era la seva dona, i Afrodita i Atena les seves filles, així que va encomanar aquesta feina a Hermes, que va buscar un mortal perquè decidís, ja que ell tampoc volia arriscar-se a triar. El mortal escollit per a aquesta missió va ser Paris, que en aquells temps era un pastor de cabres.

Les deesses, davant Paris, no van deixar de mostrar els seus poders de seducció i finalment totes tres van subornar-lo:
– Hera li va oferir regnar sobre Àsia i Europa.
– Atena li va prometre habilitat militar i fama.
– Afrodita li va proposar entregar-li Helena, la dona més bella del regne Egeu, i la més desitjada per tots els reis, prínceps i herois.

Paris, probablement cansat del bucòlic pastoreig d’ovelles, va triar, sense dubtar-ho ni un segon, l’oferta d’Afrodita. La decisió va fer despertar la ira de les altres dees, que van jurar en silenci rancor etern.

Pocs dies després, Paris va embarcar cap a Grècia en companyia de l’heroi Troià Eneas. El seu destí final va ser Esparta, on Helena residia amb el seu marit, el rei Menelau, germà del poderós Agamèmnon, rei de Micenes. Paris es va allotjar a casa de Menelau i quan aquest va haver de marxar a resoldre uns assumptes rutinaris del govern, Paris va raptar Helena, cosa que va donar lloc a la guerra de Troia.

En la guerra de Troia, la participació dels déus va ser decisiva. Per què en tingueu una petita idea, us farem una breu explicació dels déus dels dos bàndols que van intervenir en la guerra:

DÉUS DEL BÀNDOL TROIÀ

Afrodita: en llatí Venus, és dea de l’amor i la bellesa, filla de Zeus i Dione. Porta com a atributs una petxina, un colom i una poma.

Leto: deessa filla de Ceos i Febe, i mare d’Apol·lo i Diana. El seu equivalent llatí és Latona.

Apol·lo: déu de la bellesa masculina i les belles arts, és fill de Zeus i Leto. El seu equivalent llatí és Apol·lo o Febus i els seus atributs són la lira, fletxes, el Sol i el llor.

Ares: el seu equivalent llatí és Mart, i és déu de la guerra, fill de Zeus i Hera. Els seus atributs són un casc i armes.

Àrtemis: una de les principals dees, filla de Zeus i Leto. Dea de la caça i el regne animal. Equival a la Diana llatina i els seus atributs són un arc, un buirac, i una mitja lluna creixent.

DÉUS DEL BÀNDOL GREC

Atena: deessa de la saviesa, l’artesania i la guerra estratègica. Va ser una de les majors defensores del bàndol grec en la guerra de Troia. El seu equivalent llatí és Minerva i els seus atributs són una òliba, l’olivera i una ègida.

Hera: Equival a la Juno llatina, i és deessa de l’Olimp, la reina dels déus i també dea del matrimoni, de les dones i del naixement. Esposa de Zeus. Els seus atributs són un paó i una diadema, semblant a una tiara.

Hefest: déu del  foc, del treball dels metalls, de la pedreria i de l’escultura. És fill de Zeus i Hera. El seu equivalent llatí és Vulcà i porta un martell, unes tenalles i una enclusa com atributs.

Hermes: Equival al Mercuri llatí i és el déu missatger i protector del comerç, fill de Zeus. Els seus atributs són unes sandàlies i un barret alat, i un caduceu.

Posidó: déu dels oceans, solia moure’s amb una quadriga transportada per dofins. Estava casat amb Salàcia. Equival al Neptú llatí i porta com a atributs un trident i cavalls.

Algú de vosaltres sabria explicar de quina manera algun dels déus esmentats anteriorment van participar en la guerra?

Aquí us deixem l’enllaç d’un vídeo amb imatges de personatges i moments de la guerra de Troia.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=MWzhkLF9-ZM[/youtube]

Tot seguint la numeració de les imatges, sabríeu classificar-les segons si pertanyen al conflicte de la poma, l’Eneida o la Guerra de Troia?

La historia que us hem explicat al principi és la de La Ilíada; una obra d’Homer, que també va compondre L’Odissea, que explica les aventures que pateix l’heroi Odisseu, (Ulisses en llatí) durant el camí de tornada a la seva pàtria després de la guerra. Les dues obres van servir d’inspiració a Virgili per a la seva obra L’Eneida: La Ilíada per als sis primers llibres i L’Odissea per als sis últims.

L’Odissea és una obra protagonitzada per Odisseu, qui ha de marxar de Troia al final de la guerra, arran la intrusió dels grecs a la seva ciutat a través del cavall de fusta.

Per acabar, amb aquest arbre genealògic us ensenyarem els personatges que són propers a Eneas.

(Anna Ferrón)

Anna Ferrón, Mónica Martínez 1.2

Referents clàssics a Caçadors d’ombres

Salve!

La saga de Caçadors d’ombres de Cassandra Clare, publicada ja fa uns anys, ha adoptat la màxima popularitat fa poc, quan l’agost del 2013 es va estrenar la primera adaptació cinematogràfica.

Aquí us deixo una petita sinopsi de la saga:

La Clary és una adolescent de quinze anys que viu a Brooklyn, Nova York amb la seva mare. Creu tenir una vida normal,  però tot canvia un dia, quan presencia com dos nois i una noia maten un atractiu noi de cabell blau en una discoteca, el Pandemònium. El seu millor amic Simon, afirma no veure res, igual que els altres joves de la discoteca. La Clary es pensa que s’ha tornat boja, però es tornarà a trobar amb aquells tres caçadors d’ombres quan segresten la seva mare. Des d’aquell dia descobreix la seva verdadera identitat, la de caçadora d’ombres, i s’adona que la seva mare li ha ocultat més coses de les que es pensava. Juntament amb en Jace i els altres dos caçadors d’ombres s’endinsarà en la recerca de la Copa Mortal, un Instrument Mortal que permet crear nous caçadors d’ombres.

Al segon llibre, apareixen nous personatges i noves criatures, els subterranis: homes llop, fades, bruixots i vampirs.

El primer llibre de la saga, Ciutat d’ossos (City of bones) va ser publicat el 2007, i així, any rere any s’han anat publicant els altres llibres: Ciutat de cendra (City of ashes) el 2008, Ciutat de vidre (City of glass) el 2009, Ciutat dels àngels caiguts (City of fallen angels) el 2011 i Ciutat de les ànimes perdudes (City of lost souls) el 2012. L’any vinent, el 2014 es publicarà l’últim llibre de la saga: Ciutat del foc celestial (City of heavenly fire).

Paral·lelament, Cassandra Clare ha escrit una trilogia que explica els orígens dels caçadors d’ombres; Caçadors d’ombres: Els orígens (The mortal instruments: The infernal devices). La trilogia està composta per: Àngel mecànic (Clockwork Angel) publicat el 2010, Príncep mecànic (Clockwork Prince), publicat el 2011 i Princesa mecànica (Clockwork Princess), publicat el 2013.

Aquestes són totes les expressions i els noms llatins que he trobat:

 –Ave atque vale

Els caçadors d’ombres utilitzen sovint aquesta expressió per acomiadar un altre caçador d’ombres quan mor en combat. El seu significat seria “Salutació i comiat”.

Aquesta expressió, però no és original de Cassandra Clare, sinó d’un poema de Catul.Gai Valeri Catul (Gaius Valerius Catullus) era un important poeta romà que avui dia encara influencia els poemes. No se sap gaire de la vida de Catul, probablement va néixer a Verona, dins d’una família rica. Aquí us deixo el poema, amb traducció inclosa on s’esmenta l’expressió. Es titula Carmina.

Carmina

Moltes nacions i molts mars he creuat , germà meu,

per venir a dedicar-te aquests infeliços versos fúnebres,

com a últim tribut a la mort,

i com l’intent de parlar amb aquestes mudes cendres .

Des de que la Fortuna tan injustament ens va separar,

em va privar, ¡pobre de mi!, de l’alegria de veure’t.

Pugui almenys jo, ara, fidel als nostres ancestres

que han conservat el deure d’aquests tristos rituals funeraris

dipositar sobre la teva tomba aquestes llàgrimes com ofrena,

i en l’eternitat, germà, saludar-te i acomiadar-me.

Multas per gentes et multa per aequora vectus

advenio has miseras, frater, ad inferias,

ut te postremo donarem munere mortis

et mutam nequiquam alloquerer cinerem.

Quandoquidem fortuna mihi tete abstulit ipsum.

Heu miser indigne frater adempte mihi,

nunc tamen interea haec, prisco quae more parentum

tradita sunt tristi munere ad inferias,

accipe fraterno multum manantia fletu,

atque in perpetuum, frater, ave atque vale.

 –Dura lex sed lex

Expressió que significa, “la llei és dura però és la llei”. És utilitzada pels caçadors d’ombres per referir-se a les lleis que imposa La Clau, el que vindria a ser més o menys com els jutges.

És una expressió originària del Dret romà, que ens diu que hem d’obeir les lleis per molt dures que ens semblin, encara que no ens agradin.

Fidelis ad mortem

La traducció és “Fidel fins a la mort”. Al llibre, segons diu la Clary és el lema de la policía de Nova York, i està inscrit a les rajoles d’una comisaria abandonada on resideix la manada d’homes llop d’en Luke Garroway.

Facilis descensus Averni

Inscripció que hi ha a l’àngel que permet l’entrada a la Ciutat d’Ossos. Nephilim:Facilis descensus averno. Significa “Nefilim: El descens a l’infern és fàcil”.

Aquesta expressió tampoc és original de l’autora, sinó que ha estat extreta de l’Eneida, de Virgili.

A l’Eneida, Virgili ens explica la història d’Eneas i Sibila, que van baixar a l’infern amb una branca d’or per poder tornar. D’aquí ve l’expressió Facilis descensus Averni, que explica que baixar a l’infern és fàcil, però molt poques persones han pogut marxar-hi. La branca permetia que poguessin sortir de l’infern.

Facilis descensus Averno;

noctes atque dies patet atri iuana Ditis;

Sed revocare gradum superasque evadere ad auras,

Hoc opus, hic labor est.

Baixant sense dificultat a l’Infern;

nits i dies esperen obertes les portes del negre Plutó;

però recuperar la posició i escapar dels vents superiors, de més amunt,

aquest és el treball, aquí està l’esforç.

Ignis aurum probat

Aquesta expressió significa “El foc prova l’or”. És utilitzada per Isabelle quan entra a la Ciutat Infracta, on resideixen les Germanes de Ferro. Amb un ganivet es fa un tall a la mà mentre pronuncia aquesta frase, de manera que el pont llevadís baixa i ella i la Jocelyn, la mare de la Clary hi entren.

És una frase del  filòsof, polític i dramaturg romà Luci Anneu Sèneca, personatge que també apareix a Els jocs de la fam.

Abyssus abyssum invocat

Significa: Un abisme crida a un altre abisme, a la profunditat.

El capítol cinc de Ciutat dels àngels caiguts fa referència a questa expressió: Un infern crida a un altre infern. Un abisme (l’infern) crida un altre abisme.

Beati bellicosi

La frase real en llatí es Beati Pacifici, que significa “Que els pacífics tinguin sort”. La seva traducció castellana és potser més literal: Bienaventurados los pacíficos.

Al llibre s’ha modificat l’expressió per a que signifiqui “Que els guerrers tinguin sort”, “Bienaventurados los guerreros”

Acheronta movebo

Frase que hi ha a l’anell d’en Sebastian, el germà de la Clary. La frase sencera és “Flectere si nequeo superos, Acheronta movebo” i és una frase de Virgili que significa: “Si no puc convèncer el cel, mouré els inferns”.

A l’Eneida, la deessa Juno era enemiga de Eneas i dels troians, i quan Eneas està a punt d’instal·lar-se a terres italianes, pronuncia aquestes paraules. “Si no puc doblegar els déus d’allà dalt (el cel), acudiré a l’Infern”.

Sic semper tyrannis

“Així sempre als tirans” és la traducció de la frase de l’anell que en Sebastian diu a la Clary, ja que l’expressió “Acheronta Movebo” donaria masses pistes sobre els seus plans.

Quod tumeraris: per Jehovam, Gehennam, et consecratam aquam quam nunc spargo, signumque crucis quod nunc facio, et per vota nostra, ipse nunc surgat nobis dicatus Azazel! *

Incocació que utilitza el bruixot Magnus Bane per invocar l’àngel Azazel. Està treta de La tràgica història del doctor Faustus, de Christopher Marlowe.

Christopher Marlowe explica la història de com el doctor Faustus va vendre la seva ànima al diable per aconseguir poder i reconeixement.

In hoc Signo Vinces

“Amb aquest símbol venceràs”.  Segons la llegenda Constantí I va adoptar l’expressió. També apareix en quatre dels sis colors de regiment de la Brigada Irlandesa que van servir en els exèrcits de França des de 1690 fins al 1792.

És utilitzada pels caçadors d’ombres ja que ells tenen molts símbols i escuts, com per exemple, els de cada família de caçadors.

Mea culpa, mea maxima culpa

“La meva culpa, la meva màxima culpa”. és una expressió no tan sols utilitzada pels caçadors d’ombres, sinó per molta gent en l’actualitat.

Magnus Bane

És el bruixot de Brooklyn, un dels personatges més influents al llibre.

Magnus vol dir “el millor”, i Bane vol dir “verí”.

-Magíster

A  Els orígens, en Magíster és un dels personatges principals. Vol dir en llatí “el mestre”.

Pandemónium

Discoteca on la Clary coneix els caçadors d’ombres. Demónium vol dir dimoni. El Pandemónium, per tant és la discoteca on hi van tots els dimonis, subterranis i éssers màgics.

-Praetor Lupus

Grup d’homes llop que ajuda els homes llop recentment mossegats a no perdre el control. En Jordan Kyle hi pertany. Lupus vol dir en llatí  “llop” i praetor vol dir “alcalde”, ja que va ser fundat per Woolsey Scott.

 -El Gard

És la sala on els caçadors d’ombres es reuneixen. El Pont del Gard és també un aqüeducte situat al sud de França, construït durant l’Imperi romà.

Espero que us hagi agradat el meu primer article i que us animeu a llegir els llibres.

Vale!

Paula López

4t ESO opt.3

“Les bruixes de la posada”, un conte de por


LES BRUIXES DE LA POSADA (L’ase d’or d’Apuleu)

imatge text

El text

actors

Els intèrprets

Música

La banda sonora

A veure, si esbrineu quina relació tenen les bruixes d’Apuleu amb les de Burriac? Per què ens fascinen les històries de fantasmes, cases encantades, superxeria…?

Discipulus discipulaeque Linguae Latinae 4t ESO Opt.3

Llatinismes in situ

Aràcnids i aràcnides, ens trobem a les portes d’un nou curs i des de l’Institut Isaac Albéniz de Badalona volem afegir-nos a la festa de celebració del 5è aniversari d’aquesta xarxa clàssica que fa temps que ens té ben enxampats també a nosaltres.

El nostre petit gra de sorra ha adoptat la forma d’un Google site que sota el títol de Llatinismes “in situ” pretén ser un recull de llatinismes i aforismes llatins contextualitzats. Es tracta de recollir mostres del seu ús en textos i documents de tota mena, però a més van precedits per una presentació concreta, però completa, de cadascun d’ells. A mida que l’anem completant, pot esdevenir una eina útil sobretot per a l’alumnat de segon de batxillerat, que sovint té dificultats per contextualitzar els llatinismes que conté el temari de selectivitat.

Llatinismes in situ

En fi, per anar pas a pas, la nostra intenció és potenciar enguany la recerca en l’àmbit literari, tot i que també seran benvingudes les mostres en els camps periodístic i publicitari. Obriu bé els ulls i, com passa sovint, els llatinismes i expressions llatines us sortiran a l’encontre, fins al punt de no entendre com és que no us hi havíeu fixat abans.

En principi, l’ideal seria que publiquéssiu les vostres pròpies descobertes, però mentrestant, podeu partir de la feina que han deixat publicada al bloc tot un seguit de lletraferits i lletraferides que durant aquests cinc anys han anat compartint les seves lectures amb nosaltres. A la pestanya Lectures a la vista  n’hi ha un bon recull, però mitjançant el cercador, en podeu trobar d’altres. Ja sabeu, doncs, si us animeu a fer més gran la nostra col·lecció, hi sereu benvinguts.

L’altre àmbit de participació en el lloc web és a través dels comentaris. Podreu observar que al final de cada citació hi ha un apartat interpretatiu on es planteja un interrogant. Deixeu-hi el vostre comentari i al final publicarem el que ens sembli més encertat. No estaria de més que aprofitéssiu per comentar qualsevol altre aspecte que desitgeu: sobre l’autor, sobre l’obra i la vostra experiència de lectura… No es pas un marc tancat.

Margalida, després de descobrir el fantàstic bloc L’univers clàssic dels nostres motsque vas presentar a Paideia, cal dir que aquest espai web que feia temps que es venia gestant neix des de la humilitat, però amb una clara vocació de rigor i servei.

Bon inici de curs i feliciter!

TERESA