Començava a creure que tot era una gran mentida piadosa, que si moria el meu destí no seria diferent al teu, però m’equivocava, no vaig encaminar els meus passos correctament, si ho hagués fet no tindria tantes cares, tantes vides sense memòria.

Té  gràcia si ho penses fredament, els meus actes tenien com a destí estar amb tu, però la fortuna no em va somriure com jo esperava, t’atacà, t’esquarterà, i jo m’enfonsí en un pou de calamitats.

La tragèdia de la meva pèrdua havia desaparegut amb el meu últim sospir? No. Ara no sé on sóc, molts paisatges es presenten en els meus múltiples ulls. Esperava quiet, sense respirar, sense atrevir-me a obrir altra vegada els ulls, però de sobte vaig escoltar el que semblava la veu del propi Hades.

– Per favor, si no té res més per demanar, deixi pas als altres.

No sabia on era, un mercat potser? La gent vestia indumentàries estranyes i parlava d’una forma que no arribava a entendre.

– Ubi sum? – vaig preguntar, esperant el pitjor-.

– Escolti, en lloc de parlar de forma satànica pot sortir per la porta amablement.

L’angoixa omplia el meu cos ràpidament, però un altre sentiment m’envaí les potes, paralitzant-les, un moment, potes?

–  M’has obligat a maleir-te d’aquesta manera, però et juro per Hera que no tornaràs a cuinar porc llarg mai més.

Porc llarg, que dimonis és porc llarg? Moltes preguntes em venien a la boca però d’ella només sortien udols.

– Què et passa ara, se t’ha menjat la llengua el gat? -va dir entre rialles-.

Utilitzant totes les meves forces vaig sortir del que semblava un hostal i em dirigí al bosc que es presentava a la llunyania amb esperances de trobar respostes entre la foscor.

La lluna s’alçava com mai ho havia fet en tota la meva vida, la seva llum m’arribava erosionada degut als núvols que poblaven el cel aquella nit, prenia tons blancs i liles, els arbres del meu voltant ballaven amb el vent i petaven la xerrada ara que ningú no els molestava. Jo, sense forces, vaig tancar els ulls esperant que la llum del dia il·luminés el meu futur camí.

Un vent salat em despertà, el Sol banyava la meva cara i el mar el meu cos, en un principi em pensava que l’aigua marina havia envaït el bosc i m’havia raptat per ser sacrificat en pos de Posidó. De sobte vaig escoltar a algú xisclant, semblava que estigués al meu costat, però no hi havia ningú, els crits continuaven i jo no sabia què fer, seguia caminant i caminant cap a l’horitzó però no m’enfonsava del tot.

– Per favor, t’ho suplico, deixa’m tornar amb les donzelles i et donaré el que vulguis -va dir la veu invisible amb un to ploraner-.

A l’instant vaig saber que era aquella vegada i on estava la veu, vaig intentar consolar-la explicant-li el que em passava però només sortien brams d’entre les meves dents.

Vaig alçar la vista i visualitzà el que seria la nostra salvació, Creta.

– Què és el que passa a Creta perquè hagis de reptar-me? -preguntà la noia-.

No m’ho vaig pensar dues vegades i m’encaminà cap a Creta sense pausa. En arribar la noia fugí cap el bosc tot cridant auxili, era comprensible que ho fes i jo no li vaig pas impedir.

– Llavors ets tu aquell senglar fatídic, creació de la pròpia Diana -digué una veu darrere meu-.

Sabia només pel to de veu que no era un amic, pel qual fugí potes ajudeu-me cap el bosc, però no vaig arribar gaire lluny, tot un grup de possibles caçadors em van encerclar. La sang brotà del meu cos com si es tractés d’una font de vi, les potes em fallaren, els pulmons em fallaren, el cor, que tantes penes ha sofert, em fallà. Els meus ulls van ser els últims en apagar-se, tal i com va passar l’últim cop.

– T’ha agradat l’experiència?

Estava assegut sota del meu estimat arbre. Davant meu una lleona,  mirant-me, esperant una resposta a la seva pregunta.

– No la veritat.

– Això creia jo, a la teva amant tampoc li ha agradat veure’t estès en un llac de sang.

– Ella està morta, tu ho has fet!

– Ella estava viva abans de veure’t mort.

Em vaig quedar sense paraules, els ulls se m’il·luminaren en sentir que estava viva, un moment… estava?

– Veig que ho has entès, si vols tornar-la a veure…la…tin…as…

(…)

– Que dimonis, se li han acabat les piles a aquesta maquinota, hauré d’anar a comprar-me’n, no em puc esperar a saber el final!

Raül Àlvarez Cuenca

1r de Batxillerat