Category Archives: Llatí 2n

Fa dos anys, ja coneixíem Horaci

Ara que esteu acabant un cicle, alumnes de 2n de batxillerat, està bé que recapitulem i comprovem si hem evolucionat, des de 4t d’ESO, si ara cometríeu els mateixos errors, si teniu les mateixes mancances que quan vau començar el vostre contacte amb la matèria de Llatí.

A punt d’endinsar-nos en la profunditat de la lírica horaciana, en els tòpics que el poeta va deixar per a la posteritat, en la lectura de la selecció d’Odes i Epodes que ens proposen per  a Selectivitat, cal recordar que fa dos anys l’Annia i la Cristina van fer aquest treball sobre l’oda I, 11.


[Per veure-ho més còmodament cliqueu aquí i seleccioneu pantalla compelta]

A part de donar la vostra opinió sobre la pervivència del tòpic literari del carpe diem en la cançó de “Falsa alarma”, aprofitem per fer una reflexió sobre l’aspecte formal de la presentació. A dia d’avui la tornaríem a fer igual? Què retocaríeu? Quins aspectes cal tenir en compte a l’hora de fer una presentació de diapositives?

Compareu la cançó amb aquesta altra que ens presentava l’Oriol de Premià.

A hores d’ara també hauríem de ser capaços de copsar la pervivència del tòpic en d’altres manifestacions que no el citen directament, però que sens dubte el fan palès. Què us sembla aquesta cançó de Melendi? O l’Hoy puede ser un gran dia de Joan Manuel Serrat? La veritat és que no acabaríem mai…

Carpete diem, discipuili discipulaeque!

Google Maps d'”amor”

A partir de l’article de l’exalumna de la Margalida, Audrey de Jesús, de fa ja dos anys he tingut la idea de fer un google maps amb la paraula amor.  Hi col·laboreu? Per què el mot és molt semblant en unes llengües? En quines?


Mostra “Amor” plurilingüe en un mapa més gran

Fatima El Azouan
1r A Batxillerat

“T’estimo” en diferents llengües

Ara que ve  Sant Valentí, he pensat que podríem animar-nos a buscar com es diu “t’estimo” en diferents llengües de tot el món i deixar constància en comentari quines són indoeuropees i quines deriven del llatí.


Mostra “T’estimo” en diferents llengües en un mapa més gran

Francesc Martínez Sanchez
1r A batxillerat

Tornant a un passat romà…

Els alumnes de 1r i 2n de batxillerat vam realitzar una sortida per tots els indrets de la Barcelona romana. El meu company Oriol S. Lòpez va tenir una experiència increïble. Ens l’ha passada per escrit per tal que poguem gaudir d’ella. Juntament amb les fotografies podreu acompanyar-lo al seu viatge al passat i després opinar.

De Barcelona a Bàrcino

Era un dia especial perquè fèiem una sortida amb la classe de llatí a Barcelona, per observar el que queda de l’antiga ciutat romana anomenada Bàrcino. Un cop allà el nostre guia, l’Aleix, ens va explicar una mica d’història de la plaça on ens trobàvem, però immediatament vam anar per feina i vam baixar a la via sepulcral romana.
Mentre l’Aleix ens explicava totes les tradicions que tenien els romans sobre la mort i ens mostrava les tombes, vaig tenir un moment de son. Vaig tancar els ulls, vaig badallar i quan els vaig tornar a obrir… no hi havia cap de les persones que venien amb mi, hi havia tot de gent vestint com a l’època de la qual ens parlava l’Aleix, els edificis i tot aspecte de l’actualitat havia desaparegut en aquell lloc. Vaig intentar parlar amb alguna de les persones que hi havia allà posant menjar a les tombes dels seus morts tal com ens havia estat explicat abans, però aquella persona no va entendre el català i em va contestar en llatí! Em vaig començar a espantar però immediatament vaig intentar pensar que era un somni així que em vaig pessigar, però la veritat es que em vaig fer bastant de mal. Així que la única interpretació possible es que havia viatjat en el temps fins al segle IV!
En un primer moment volia tornar a casa immediatament, però després vaig reflexionar i em vaig dir a mi mateix que ja trobaria el com tornar més tard i que de moment aniria a fer turisme per Bàrcino per poder entregar el millor treball personal sobre la ciutat. Així que em vaig quedar observant una estona que feia la gent a la via sepulcral, però quan em van començar a mirar estranyats per la meva indumentària vaig decidir marxar per no causar problemes. Caminant , caminant vaig veure l’aqüeducte. Era impressionant en l’època, res a veure amb el que en queda ara i com hi passava l’aigua! Així tot badant vaig veure que passava un pagès que portava en un carro les seves mercaderies cap a la ciutat així que em vaig amagar i quan va passar em vaig infiltrar entre les seves mercaderies. Seria l’única manera de passar les muralles desapercebut. Un cop dins em vaig girar a veure les muralles. No eren gaire grans, però es que la ciutat tampoc ho era gaire, sincerament. Vaig estar una estona passejant, però era impossible ser ignorat per la mirada dels habitants de Bàrcino així que em vaig aturar a una bugaderia d’ on vaig pispar alguna cosa de vestir. Em va costar posar-me la roba sabent que estava rentada amb orina, però tampoc volia cridar l’atenció de la guàrdia. S’hi respirava ambient de tranquil•litat en aquesta Bàrcino romana comparada amb la Barcelona actual i per tant em vaig sentir bé per adaptar-me una mica i provar una mica de garum fins i tot. Francament, no em va agradar gaire, quin gust més fort! Però me’n vaig desfer ràpidament provant una mica de vi, que hi era per tot arreu.
Un cop vaig arribar al fòrum vaig pensar que ara podria estar a la Plaça Sant Jaume amb els meus companys i vaig sentir una mica de nostàlgia i ganes de tornar, però vaig fer el cor fort i vaig decidir pujar el turó per arribar al temple d’August per demanar-li que em deixés tornar a casa, qui sap, potser funcionava!
Un cop a dalt em vaig quedar de pedra veient el temple tot complet, era molt bell, tant de bo els meus companys també l’haguessin pogut veure i no haver de conformar-se amb quatre columnes. Vaig posar-me davant la figura d’August a pregar, però res jo seguia allà. Sense posar-me nerviós vaig posar-me a dormir aprofitant la tranquil•litat del temple.
Els meus ulls es van obrir i el primer que vaig veure van ser els meus companys despertant-me per avisar-me que el tren ja estava arribant a Premià. Em vaig despertar confós, però content de ser un altre cop a casa.
Va ser una experiència molt estranya, però segur que ningú ha viscut de tant a prop la Barcelona romana.

Oriol S. Lòpez Cerezo
Rubén Florencio Alcántara

1r Batxillerat A

Llatí a primària

Photobucket

Moltes tardes ajudo nens i nenes de primària a fer els seus deures i a llegir.  En una ocasió  em vaig posar a llegir amb una nena un llibre titolat La guerra dels xiclets de Jordi Folck, que narra com Isabel II, durant la seva coronació, cau a terra per culpa d’un xiclet  i llavors Scotland Yard promet trobar el culpable. En assabentar-se’n, la colla d’en Roald comença a patir perquè el dia abans havien anat a visitar l’abadia amb l’escola. Van decidir anar-hi per treure tots els xiclets que havien deixat cadascún en un racó, però allà mateix es van trobar amb l’agent Tussaud, que s’adona de les intencions de la colla, els detenen i els interroguen. Al dia següent el Parlament Britànic decideix prohibir el consum de xiclets i castigar qualsevol que incompleixi la llei. La colla d’en Roald comencen a sentir-se molt indignats i a partir d’aquí pensen que això és la guerra dels xiclets.

En aquest llibre vaig trobar aquestes frases posades en forma de paràgraf:

Gloria in excelsis Deo et in terra pax hominibus bonae voluntatis. Laudamus te. Adoramus te. Glorificamus te.

La nena em va preguntar què volia dir i jo li vaig contestar. Però ara us pregunto a vosaltes: m’ho podrieu traduir?

Pel vocabulari del text es veu clarament que és un text religiós, però algú sabria contextulitzar concretament d’on és aquest fragment?

Ana Rosa Linger

2n batxillerat I. Isaac Albéniz

Batx. 2.2

“Londinium III: Templa videmus”

Pensàveu que s’havia acabat la sèrie d’articles sobre Londres, oi? Doncs això no ha fet més que començar. Després de sorprendre’m a l’avió i fer el badoc pels carrers de l’urbs britànica, vaig tenir temps de fer un petit recull d’edificis que d’alguna manera o altra s’inspiren en l’art clàssic. Ara que sou uns experts en columnes, ordres i plantes, què me’n podeu dir d’aquestes imatges que he copsat per a vosaltres?

St George’s Church [Foto: Teresa Devesa]

Detall de la part superior de St. Paul’s Cathedral [Foto: Josep Lario]

Reconeixeu aquesta imatge? Què hi ha a l’interior de l’edifici següent?

[Foto: Teresa Devesa]

S’hi poden trobar coses com aquest temple grec, que també podeu comentar. Sou capaços d’esbrinar de quin es tracta?

[Foto: Josep Lario]

I una petita sorpresa, per acabar: Westminster Cathedral. No marxeu mai de Londres sense descobrir alguna cosa nova, sorprenent, que no esperàveu pas. A mi em va passar amb aquest temple, la seu del catolicisme britànic. Oi que sembla qualsevol cosa menys una església londinenca? Què en penseu? L’havíeu vista en la vostra visita a Londres? On l’hauríeu ubicat si no us hagues donat la ubicació exacta? Quin és el sigunificat de la llegenda que hi ha a la part superior de la seva portalada?

[Fotos: Josep Lario]

Per si no ho podeu llegir prou bé, la inscripció diu: DOMINE·JESU·REX·ET·REDEMPTOR·PER·SANGUINEM·TUUM·SALVA·NOS

To be continued…

De sobte, Bàrcino!

Vaig baixar del cotxe i vaig seure en una terrassa de la Plaça de Vila de Madrid a esperar-les. Òbviament arribaven tard.

Tot va passar de sobte, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu. Tothom es va quedar paralitzat amb la situació i, fins i tot, alguns es van unir a la persecució. Una nena en un cotxet va començar a plorar. Però, sense adonar-me’n, tot aquell guirigall va quedar silenciat. La gent havia desaparegut. Un fort rebombori i un tremolor de terra. Foscor i una llum molt forta. No sabia on mirar i les cames no em responien. El paviment, sense motiu aparent, va començar a engolir tots els objectes que m’envoltaven. Em vaig fregar els ulls incrèdula i, tot d’una, la plaça ja no era la plaça, sinó un jardí immens ple de vegetació.

Em vaig aixecar de la cadira, que era aparentment i juntament amb mi, l’únic que restava al món paral·lel que se m’acabava de presentar. Però, tan bon punt vaig deixar de tocar-la un vent sec la va dividir en petites molècules i se la va endur. M’havia quedat sola. Vaig provar de cridar, però, no va servir de res. Finalment, quan semblava que no hi hauria cap altre canvi, vaig començar a caminar fins a trobar un camí amb una espècie de roques, molt similars entre elles, amb una forma peculiar semicilíndrica amb base rectangular, a banda i banda d’aquest. Vaig topar amb quelcom al terra i hi vaig caure de morros. La patacada no va ser massa gran, però, va resultar suficient perquè no me n’adonés del darrer canvi. El meu abric i les meves sabates havien esdevingut en una túnica morada i unes sandàlies atrotinades.

La sorpresa va ser més quan vaig posar els peus a terra. Ara lligava caps. No entenia massa bé quina era la situació, però, no era un món paral·lel. Si mal no m’equivocava, si realment no havia embogit, jo anava vestida de romana i, si els meus càlculs eren aproximadament exactes, les “roques similars” no eren precisament roques, ni es trobaven allà per casualitat. Eren tombes. Tombes de difunts romans. Autèntiques cupae i algun mausoleu en llocs més privilegiats. Fins i tot, diria que vaig poder divisar, en aquell jardí tan esplèndid, una mena de fossa comú. Però, aquesta es trobava més enllà de mi, en el lloc precís on un genet es feia evident amb velocitat. No vaig poder distingir massa bé qui era, ja que el cavall, em sobrepassava generosament d’alçada. Malgrat això, després de meravellar-me amb el succés, la necròpoli on em trobava, aquell món esgarrifant i alhora paradisíac de difunts, s’havia convertit en un lloc de pas de romans ben vius que es dirigien a l’entrada. N’hi havia d’altres que rendien culte als seus avantpassats pregant a Plutó i que els oferien sacrificis per dins d’un forat situat a la part superior de les tombes.

El meu ritme cardíac i la meva estupefacció s’havien apaivagat, donant pas a una curiositat pràcticament infantil. Vaig deixar de desitjar cercar respostes a la situació i em vaig limitar a descobrir el món que se’m presentava. El viatge al passat és quelcom completament insòlit, però, quan realment se’t presenta l’ocasió d’investigar dos mil anys d’història, no pretens cap altra cosa que destapar preguntes pendents de resposta. Per tant, vaig deixar enrere els temors i em vaig encarar a la terra nua que tenia al davant. Vaig avançar així fins que una gran muralla s’estenia tant per dreta com per esquerra. La vaig envoltar pràcticament tota fins  aturar-me davant un arc de mig punt gegant i dos de petits, indici de la benvinguda. Vaig aplicar els meus coneixements bàsics de llatí i vaig llegir el que hi havia esculpit a l’entrada de la polis. Deia: “IVL· AVG· FAV· PAT· BARCIN·”, és a dir, Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino. No hi havia cap dubte, m’havia traslladat, sense saber-ho, a l’antiga Bàrcino, la Barcelona romana.

Amb empenta vaig desfilar pel decumanus maximus, un dels dos carrers més importants de la ciutat, ja que s’estenien d’una punta a l’altra. I, evidentment, vaig arribar al lloc clau, al centre de la ciutat, lloc de patricis, religiosos i membres del senat. Malgrat això, aquesta part de la visita improvitzada, la vaig haver de fer com una operació encoberta. El fòrum romà no era lloc per a dones. Tot i això, davant els meus ulls un temple majestuós, un temple dedicat a l’emperador August, s’alçava vigilant tots els moviments del fòrum. Amb ell, la basílica completava la forma rectangular de l’indret, trencada pel carrer on em trobava i el cardo maximus. Tots dos carrers formats per domus, les quals, tenien les seves pròpies tabernae, d’on constantment veia sortir gent amb àmfores plenes de productes que no vaig poder descobrir. Potser, una d’elles, portava garum. Així se’m va acudir una nota mental: tastar el garum abans d’esbrinar com tornar al 2011. Probablement, m’hagués encaparrat amb la idea, però, de sobte, un haruspex es preparava a l’altar per fer un sacrifici abans del parlament d’un magistrat, que repassava per a si mateix el seu discurs abans de pujar al pòdium, situat al centre del fòrum.

Amb tot aquest enrenou, em vaig poder escapolir i em vaig deixar perdre entre els carrers d’una Bàrcino que em somreia i em tenia meravellada. Tot era magnífic i no hi havia cap detall que no pagués la pena dedicar-li un moment per contemplar. Fins i tot, em van venir ganes d’haver retrocedit una mica més en el temps i haver descobert com edificaven Bàrcino a partir d’una simple castra romana.

A la fi, vaig arribar a contemplar l’aqüeducte i, per fer-ho amb atenció, per poder observar cada detall precís, em vaig asseure just davant. De cop, unes mans fredes, petites, es van col·locar en els meus ulls. Foscor. Jo sense respiració. Vaig voler posar en ordre les meves idees. Una barreja entre pànic i emoció em va tornar a paralitzar. Els llavis d’aquell qui m’impedia seguir en la meva realitat clàssica es van apropar a la meva orella. I d’ells, una veu que vaig reconèixer abans que comencés a articular qualsevol paraula:

– Qui sóc?

Llavors, sense entendre ben bé com havia arribat ella fins allà, vaig retirar-li les mans de la meva cara. I,  en girar-me, em vaig tornar a trobar a la terrassa on m’havia assegut. La plaça seguia com sempre i la meva petita de set anys era allà, al meu present, a la Barcelona on fa anys que visc. Sense adonar-se que no entenia res del que passava, em va fer un petó i va començar a narrar-me el fabulós dia que havia passat amb la meva germana, la qual em va saludar encuriosida.

– Gemma – va dir- ves a dins i demana al cambrer dos tallats, un per a mi i un per a la mama. Si vols,  un suc per a tu.

La meva filla va obeir la tieta de seguida. Així, la meva germana es va concedir un instant per preguntar-me per què tenia aquella expressió. Em va costar bastant tornar en mi i poder-li contar el què havia passat. Ens estàvem acabant els tallats quan gairebé havia enllestit l’explicació dels fets. La meva germana no sabia ben bé com actuar o què dir. I llavors, un jove amb una mitja al cap va passar com un llamp pel meu costat, portava una motxilla a les mans i un seguit d’homes corrent rere seu…

Sílvia Espinach García

Llatí, 1r de batxillerat

Romanorum vita: No som tan diferents!

La Caixa avui celebra cent anys de l’obertura d’una oficina al carrer Girona de Tarragona. Durant tot l’any, l’entitat ho celebrarà amb un programa d’una vintena d’actes culturals i socials, que arribarà a tretze municipis del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. A principi de maig s’estrenarà a Catalunya, en una carpa a la plaça Verdaguer de Tarragona, l’exposició itinerant i de gran format Romanorum Vita; però abans s’estrenarà a Saragossa. Ha estat comissariada per Enric Seritjol, president del grup tarragoní de reconstrucció històrica Projecte Phoenix, i per Magí Seritjol, director de Tarraco Viva. De fet, la mostra vol recollir i exportar l’esperit d’aquest festival tot recreant, mitjançant l’ús d’eines audiovisuals, la vida quotidiana en un carrer o una casa d’un patrici romà. Per anar fent boca aquí en teniu un tastet:

Per cert, els romans tenien armaris? Sabeu on guardaven la roba de la llar?

Gaby

“Divendres” des de les termes romanes de Caldes de Montbui

presentadors de Divendres

presentadors de Divendres

Aquesta setmana l’equip itinerant de Divendres, el programa que presenten cada tarda a TV3  Xavi Coral i Espartac Peran, s’ha desplaçat fins a Caldes de Montbui per desgranar al públic els aspectes més importants de la cultura i les tradicions de la vila vallesana. I com no podia ser d’altra manera, per ambientar la primera connexió d’ahir dilluns van escollir les termes romanes de Caldes, des d’on el regidor de cultura i una experta en hidroteràpia van parlar de les propietats terapèutiques de les aigües termals i la idoneïtat de l’emplaçament escollit en el seu dia pels romans.

 

Gaby

Titus Andrònic de La Fura

Coneixeu la Fura dels Baus? Heu llegit la tragèdia Titus Andrònic de Shakespeare? Sabeu qui era i què va fer el romà Titus Andrònic? Doncs, Titus Andrònic de la Fura dels Baus ja us el podeu imaginar. La violència i la cruesa visual no hi manquen. En aquest espectacle, per cert, els de la Fura toquen el sentit del gust que en els anteriors no havien posat en pràctica. A la mateixa sala, es cuina, es representa, es visionen imatges de nadons, cartells electorals romans, legions…i i el públic elegit menja el que es cuina al mig d’un banquet caníbal.

Gaby